Oblit i nostàlgia d’Engels

Del mateix autor


Manuel Delgado
Quan i per què va abandonar l’esquerra marxista el materialisme dialèctic com a filosofia i el materialisme històric com a ciència? A partir de quan els marxistes van entendre l’idealisme com una qualitat positiva? Quan van deixar d’exercir una visió naturalista sobre la naturalesa i reconèixer en ella una dialèctica no diferent de la que agita allò social? Quan es van moure per un anhel d’utopia, es a dir d’un final feliç de la història? Què va fer que es desanimessin en ordre a fer del coneixement científic un instrument revolucionari? Per què el marxisme dona ara per bo el paper d’un subjecte i d’una subjectivitat que li havien estat aliens? Com és que el marxisme ha acceptat convertir-se en una filosofia humanista més, en una doctrina moral i moralista més? Des de quan els partits i organitzacions comunistes han cregut seriosament que la democràcia era l’alternativa al capitalisme? Plantejat en altres termes, a partir de quin moment el marxisme va deixar de ser engelsià? Què resta avui de les lliçons teòriques de llibres com (cito el títol de les seves edicions en castellà) El Anti-Dühring, La condición de la clase obrera en Inglaterra o Dialéctica de la naturaleza?
Seria possible seguir aquest procés d’abandonament dels aspectes més creatius i revolucionaris aportats per Friedrich Engels al marxisme, en obres que desmuntaven els mites de l’idealisme, del subjectivisme, del mil·lenarisme i de l’antipositivisme contra els que va combatre i que l’esquerra actual ha acabat abraçant totalment o parcialment. Lenin ja va advertir d’aquest perill de renunciar a Engels, criticant les intencions de fer del marxisme una doctrina transcendent (vegeu el segon capítol d’Empirismo y empiriocriticismo). La lleialtat a Engels la trobem, en efecte, en Lenin, però també en Kautsky, Labriola, Plejanov, Rosa Luxemburg… Per contra, la deserció del materialisme engelsià la descobrim en aquells que, en constituir la II Internacional, adoptaren una mena de marxisme kantià i oposaren socialisme i materialisme, sobretot els austromarxismes com Bauer, Renner o, el que més, Max Adler. 
Fou Lukács a Historia y consciència de classe qui va proposar formalment desempallegar Marx d’un suposadament mecanicista Engels, responsable del dogmatisme de l’ortodòxia soviètica i dels partits comunistes abans de convertir-se en “democràtics” i acceptar els seus respectius marcs legals. La fugida marxista d’Engels va ser teoritzada –i elogiada– per Leszek Kołakowski i la seva distinció entre el marxisme marxista i el marxisme engelsià (al tom III de l’edició espanyola de Las principales corrientes del marxismo) i té una expressió ben propera en el llibre de José Manuel Bermudo, Engels contra Marx, en aquest cas lamentant-se de la renúncia a Engels per part del marxisme eurooccidental. Un llibre, el de Bermudo, fonamental per entendre les dimensions i les conseqüències del buit que ha deixat l’absència d’Engels al pensament i la pràctica marxistes actuals.  
La influència del Lukács dels primers anys, que allibera Marx d’Engels i estableix les bases del que serà la projecte d’un “marxisme amb rostre humà” la trobem sobretot en els seus deixebles a l’Escola de Frankfurt. En ells s’aprecia també el contacte entre psicoanàlisi i marxisme propiciat, als anys 30, per l’esquerra freudiana alemanya que encarnen Paul Federn, Erich Fromm o Wilhem Reich, que van interpretar en clau psicològica la “traïció” de les masses i la seva caiguda en mans del nazisme. I també, a més de la influència del pensament de Heidegger, la del profetisme jueu -Horkheimer, Benjamin, Adorno, Marcuse … – o cristià -Ernest Bloch-, tot plegat amb tant ascendent sobre  la intel·lectualitat liberal nord-americana, en un clima a què no és aliena l’aportació de Hannah Arendt. És als teòrics de l’Escola de Frankfurt als qui recau la responsabilitat d’haver desenvolupat un marxisme anticientífic, esotèric, antimaterialista, ignorant d’Engels i reductor del pensament de Marx a una simple crítica de l’alienació.
És a partir d’aquí que un marxisme disponible per tota mena de síntesis comença a calar en certs corrents teòrics difícilment compatibles amb el materialisme acusat de groller d’Engels. És el cas del marxisme existencialista de Sartre, de l’encreuament de Marx amb Nietzsche d’Henri Lefebvre o de marxisme i estructuralisme en Lucien Goldmann, per exemple. Tot i que el precipitat més significatiu fou el que es va produir amb la incorporació de Marx a l’ambient contracultural dels anys 60, quan els situacionistes, la nova esquerra nord-americana o els corrents neomarxistes europeus assumiren els valors de la subjectivitat personal i la sobirania de l’individu i la seva preeminència sobre allò col·lectiu. És en aquest context que el marxisme es precipita ja irreversiblement en la nebulosa ideològica que conformen tota mena de filosofies orientals i corrents cristians -protestants i catòlics- amb sensibilitat social, però carregades de premisses transcendentalistes i horitzons de salvació col·lectiva, completament alienes a l’apropiació materialista de la realitat per a transformar-la promulgada per Engels.
És llavors quan s’estén a l’esquerra marxista la importància de la “recerca d’un mateix” i discursos més centrats a denunciar la immoralitat del món modern que en postular canvis estructurals profunds i duradors que el canviïn. Es comencen a atribuir els mals socials al que s’imaginava com una manera culpable, per no dir pecaminosa, de viure i que redueix la censura dels marcs polítics i econòmics reals i concrets a una abstracta abominació del Sistema. Quan s’analitzen els arguments de l’esquerra radical en els últims trenta o quaranta anys pot tenir-se la impressió, certament, que el comunisme científic d’Engels ha perdut de manera definitiva la seva batalla contra Weitling, contra Proudhon i contra els saintsimonians, és a dir contra el comunisme primitiu, artesà, tosc, elemental, moralitzant, messiànic del segle XIX contra el qual va lluitar…, que en el fons, i malgrat la seva aparença vehement, no era sinó simple reformisme social.

Pots continuar llegint l’article a engels.cat

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles