Dins d’una teoria, sens dubte no mancada de dificultats, per la seva evolució, les seves rectificacions, les seves ambigüitats i, sobretot, el seu caràcter incomplet, la qüestió, o més aviat les qüestions plantejades per la filosofia representen el lloc de tots els dolors [3]. Es pot parlar d’una filosofia marxiana? Marxista? En el cas que existeixi, en què consisteix i quina és la seva novetat? Evidentment, no tractaré totes aquestes preguntes, que requeririen molt més espai que el que tinc aquí. Em limitaré a la part que va prendre Engels en aquest assumpte, és a dir, en considerar que la qüestió de la filosofia és menys una qüestió d’exegesi interna en el seu pensament que una qüestió de realitat, a la història concreta de la teoria, o, més exactament dit, als elements que, per a Engels, permetien la construcció d’una filosofia marxista, d’una filosofia del marxisme, més coneguda amb el nom de materialisme dialèctic.
Partiré d’una constatació, em sembla, generalment acceptada: Engels parla en silenci. Aquest silenci, encara que sigui legítim relativitzar-lo, és el de Marx. Després d’ajustar els comptes amb la consciència filosòfica del passat, que, remarquem-ho, també s’aplica a Engels, ja que escriu “els nostres comptes amb la nostra consciència” i “veient clarament en nosaltres mateixos” [4], per tant després d’Ideologia alemanya i sobretot les Tesis sobre Feuerbach, Marx sembla que ja no es preocupa per la filosofia. Es dedica, en la seva major part, a la “crítica de l’economia política”, com a inauguradora de la “ciència de la història” – el materialisme històric, del qual sabem que l’expressió no és pas seva. No va escriure el tractat de dialèctica que tenia en projecte [5]. Per contra, en l’única exposició que dedica la matèria, al seu deute amb Hegel, es limita a la doble metàfora de la “inversió” i de l’extracció del “nucli racional”, deixant així com a llegat, un autèntic trencaclosques filosòfic [6]. Es manté en una rara discreció pel que fa al seu materialisme, del qual no dóna cap definició, en la notable al·lusió propera a la nota, per a aquest famós, del volum 2 del Capital, que evoca “l’únic mètode materialista i, en conseqüència, científic” [7], els seus successors, un altre cop, veient-se abandonats a la roda giratòria de pensar en un materialisme que ja no seria filosòfic. En una paraula, Marx no es va prendre la molèstia i, en qualsevol cas, no explícitament, d’establir la nova filosofia revolucionària, capaç de “canviar el món”, sobre les runes de les filosofies limitades a “interpretar-la”, com ell les havia descrites. Per tant, no ens hauria de sorprendre l’ambivalència recentment acreditada pel títol donat per L. Janover i M. Rubel al Prefaci que escriuen per a la seva col·lecció Karl Marx philosophie: “Marx filòsof crític de la filosofia”, selecció de textos “filosòfics” extrets majoritàriament d’obres que no ho són [8]. Engels, abans i després de la mort de Marx, parlarà en aquest silenci. Tanmateix, probablement a ell li va correspondre el judici dur i famós de la Ideologia alemanya: “La filosofia i l’estudi del món real tenen la mateixa relació que l’onanisme i l’amor sexual” [9]. Al rebuig o l’abolició de la filosofia per part de Marx, se seguiria, en conseqüència, per part d’Engels, una rehabilitació, fins i tot sota la limitada figura que prendrà a Ludwig Feuerbach i el final de la filosofia clàssica alemanya: “A partir d’aleshores, tot el que queda per a la filosofia, expulsada de la natura i de la història, és el domini del pensament pur, en la mesura que aquest encara existeix, és a dir, la doctrina de les lleis del procés mateix del pensament, és a dir, de la lògica i la dialèctica”[10].
Aquí s’imposa una primera observació. Totes les intervencions filosòfiques d’Engels semblen ser reactives. Així és evidentment el cas d’Herrn Eugen Dühring’s Umwälzung der Wissenschaft, transmès a la posteritat sota el títol perfectament explícit d’Anti-Dürhring, de la mateixa manera que Misèria de la Filosofia es podria anomenar “l’Anti-Proudhon”. Després de la guerra de 1870, Dühring, reivindicant el socialisme i fins i tot lloant la comuna de París, va aconseguir una considerable notorietat, gràcies a la sistematització que va operar al seu Curs d’economia política i de socialisme, publicat a finals de 1872. La seva influència es va estendre per la socialdemocràcia, i va comptar amb alguns dels seus responsables entre els seus zelosos defensors. Most, Berstein i fins i tot Bebel, que no va dubtar a situar el seu llibre al nivell d’El Capital [11], o Liebknecht, que va protestar contra les crítiques de Marx i Engels cap a ell [12]. Com Proudhon, Dühring és un “fals germà”, a qui és aconsellable “esmicolar a fons” [13] i és Marx qui recomana a Engels que s’adreci a Dühring “el garrot a la mà” i el tracti “sense miraments” [14]. Engels passa doncs a l’atac, constrenyit i forçat, perquè ha de “deixar-ho tot per caure sobre el pèl del molest Dühring” [15]. Així i tot, Engels, sens dubte deixant-se endur pel mimetisme de la seva refutació, arriba a oposar a la sistematització de Dühring la sistematització del que ell mateix aviat anomenarà marxisme [16]. Precisament en el seu Ludwig Feuerbach… una altra reacció, una altra resposta que, vuit anys després, avala la de l’Anti-Dühring, per donar a conèixer, en la forma popular d’una sèrie de fulletons, destinada primer a Die Neue Zeit [17], “la nova concepció del món”, de la qual “el germen”, segons les seves pròpies paraules, ja estava dipositat a les Tesis sobre Feuerbach [18] que ell, no per casualitat, exhuma al mateix temps. Els fragments agrupats tradicionalment sota l’etiqueta Cartes filosòfiques [19] participen en una actitud similar. Només són una resposta i un aclariment, gràcies a diverses peticions, in Handgemenge, en la lluita, com va dir el jove Marx, en la darrera instància econòmica, la ideologia o la història, i sobretot sobre la dialèctica i el materialisme. No buscarem en cap altre lloc el bressol del què serà la filosofia marxista.
Però abans d’aturar-nos aquí, fem una nova observació. Sembla just no exagerar excessivament la naturalesa reactiva dels desenvolupaments engelsians [20]. Fem-ho per dos arguments. El primer es refereix a la “important tasca” que Engels posposa per dedicar-se a l’Anti-Dühring. Es tracta dels seus estudis sobre ciències naturals, dels quals les notes recollides donaran l’obra Dialèctica de la natura que tenia en projecte, des del 1873, i que no completarà, pressionat per una altra urgència, la publicació dels llibres II i III del Capital [21]. No obstant això, a partir d’aquest treball en curs, Engels diu que “li fa un gran servei per al Dühring i li facilita l’assumpte en molts aspectes” [22]. El repte és important: la reflexió sobre les ciències obre el camí filosòfic i, potser, de la filosofia. Dühring, sense saber-ho, representa el seu pas obligatori i l’epònim en negatiu. La llacuna central de la seva ambiciosa síntesi és Hegel, a qui no és l’únic que tracta “com un gos mort”, com ja havia assenyalat Marx [23]. I qui diu Hegel diu dialèctica. Aquests seran els dos principals protagonistes de l’Anti-Dühring, i no el materialisme, que el privat-dozent [24] s’enorgulleix de reivindicar. Un segon argument requereix tenir en compte el propi interès de Marx per aquestes qüestions. Aquest últim no només va animar i va aprovar la crítica duríssima de Dühring a càrrec d’Engels, sinó que va continuar compartint i discutint amb ell la seva apassionada atenció a la ciència. Com assenyala Jean-Pierre Lefebvre a la seva Introducció a Marx Engels Cartes sobre les ciències de la natura, durant la dècada de 1950 a 1960, Marx es preocupava per la física, la cosmologia, la geologia i la fisiologia, mentre que Engels va adquirir una cultura matemàtica i en va agafar el relleu durant el període dels anys 70 als 80 [25]. Allò que els captiva és el nou, el darwinisme, l’evolució i la progressiva matematització dels mètodes científics. S’uneixen als savis de fet, pocs en nombre, que defugen de l’idealisme o de la ideologia religiosa, com Carl Schorlemmer, que havia comentat favorablement el pla d’Engels per a la Dialèctica de la natura [26]. A l’article necrològic que va dedicar a aquest mateix Schorlemmer, per al Vorwärts, el juliol de 1892, Engels elogiava que no havia dubtat en “anar a l’escola de Hegel” i afegirà que l’important de Hegel, inclús per les ciències, és l’evolució [27].
La relació d’Engels amb Hegel és antiga i múltiple [28]. A principis de 1865, en una carta a F.A. Lange, Engels insisteix en la qualitat del coneixement matemàtic de Hegel reconegut per Marx. Reconeix les “tonteries” de la seva filosofia de la natura només per aclarir: “però la seva veritable filosofia de la natura es troba a la segona part de la Lògica, a la teoria de l’essència, que és el veritable nucli de tota la doctrina” i conclou: “Per descomptat, ja no sóc hegelià, però tinc un profund sentit de respecte i vinculació per aquest vell colós” [29]. Una relació similar no és de cap manera estranya a Marx. Li fa ressò en la qüestió de les matemàtiques [30]. Tingueu en compte que l’exemple, considerat “lamentable”, del càlcul infinitesimal de l’Anti-Dühring [31], prové probablement de Marx, que al·ludeix a “la negació de la negació” -tercera llei de la dialèctica-, en els seus Manuscrits matemàtics, sobre el càlcul diferencial [32]. Evoca, en una Carta a Engels del 22 de juny de 1867, “el descobriment de Hegel sobre la llei de la commutació brusca del canvi purament quantitatiu en el canvi qualitatiu, com s’ha comprovat en la història i en les ciències de la natura”. És una mostra com segueix de prop el treball emprès per Engels [33]. Entre el projecte d’escriptura, d’una “Dialèctica” (Marx) i d’una “Dialèctica de la natura” (Engels), la superposició no és certament casual.
Però deixem-ho, amb pena, per girar-nos cap a la conseqüència o més bé les conseqüències de la intervenció filosòfica d’Engels, ja que també serà considerat, si no com l’únic, com a mínim el principal responsable i que el seu Anti-Dühring, les edicions del qual estaran entre les més nombroses de les obres dels dos fundadors, servirà com a referència absoluta, és a dir, com a matriu, per a la filosofia marxista. La primera conseqüència, cronològica i teòrica, manté la idea d’un sistema, que és, potser, el preu paradoxal a pagar a Hegel i … a Dühring [34]. Engels va obrir la via quan va escriure al seu Ludwig Feuerbach: “Ens vam decidir a concebre el món real, la natura i la història, tal com es presenta a qualsevol que s’hi apropi sense capricis idealistes preconcebuts (…) I el materialisme realment no vol dir res més. Aquesta va ser la primera vegada que la visió materialista del món es va prendre de manera veritablement seriosa, que es va aplicar de manera coherent a totes les àrees de coneixement considerades, almenys en termes generals” [35].
Vint anys després, Lenin afirma: “No es pot eliminar cap principi fonamental, ni cap part essencial d’aquesta filosofia del marxisme fosa en un bloc d’acer” [36], entenent que “és impossible entendre el marxisme i donar-ne una exposició completa sense tenir en compte totes les obres d’Engels” [37]. I repeteix la lliçó: “Marx i Engels, de manera natural, van prestar molta atenció no a la repetició del que ja s’havia dit, sinó al desenvolupament seriós del materialisme, a la seva aplicació a la història, és a dir a la acabament final de l’edifici de la filosofia materialista” [38].
Al seu torn Brecht, encerta quan ens diu en la seva manera directa: “El mestre Eh-Fu [Engels] va prendre els principis que els burgesos havien extret de la seva revolució i els va aplicar a l’observació de la natura i a la lògica i els va transmetre als treballadors, en benefici de la seva revolució” [39]. Tot queda dit: materialisme pres seriosament, que engloba la natura i la història, finalització, aplicació, filosofia del marxisme. Termes que pesaran. I fortament. Lenin mateix, però, és ben conscient que el sistema no està complet, però està convençut que conté tots els elements que permeten el seu acabament i aplicació. La prova és que es lliurarà a aquesta tasca. Ho va fer en el seu primer treball important, Què són els “Amics del poble” i com lluiten contra els socialdemòcrates, el 1894 un any abans que Engels morís. El seu enfocament és perfectament clar. Cal tenir-ne en compte. Lenin treballa a partir d’una única base de dades, com es diria avui, que consultarà la resta de la seva vida. En qüestions de filosofia, que no és en cap cas el seu domini exclusiu, és el lector d’Engels. Procedeix com ell, és a dir, les seves intervencions seran reactives. Segona similitud: a la manera del seu garant per a la Dialèctica de la natura, Lenin, al final del recorregut, omple els seus quaderns de notes, cosa que no ens sorprendrà que també afectin a Hegel, particularment la teoria de l’Essència de la Ciència de la lògica, i de les ciències de la natura [40]. De la mateixa manera que Engels va haver de suspendre el seu projecte dues vegades a causa de l’Anti-Dühring i el Capital, Lenin abandona el seu a causa de la revolució. Cal afegir que sent nostàlgia d’un tractat de dialèctica, que tampoc podrà redactar? [41]
Així, Lenin truca a la porta correcta, l’única oberta, i camina per l’únic camí marcat, seguint les petjades del “Mestre Eh-Fu”. Marx, ho sap, no li serveix d’auxili. No és el guia segur en el camí d’escalar la muntanya, solament deixà alguns quants indicadors [42], escampats aquí i allà pel camí de l’aspre ascens [43]. Què són els “Amics del poble” es presenta explícitament com una rèplica a les “deformacions” infligides al marxisme per populistes i “marxistes legals”. Lenin troba el seu Dühring en la persona de N. Mikhailovsky, que adopta com a referència l’Anti-Düring i al seu principal protagonista. El paral·lelisme entre la demostració d’Engels i la de Lenin llegint Engels és obvi [44]. Tot i això, Lenin, volent netejar el marxisme del retret que li fa Mikhailovsky de confiar en “el caràcter absolut de la dialèctica”, reduïda a les “tríades hegelianes”, intenta minimitzar el paper de la dialèctica, que no és més que”el mètode científic en sociologia” i, per tant, la influència de Hegel, limitant-se a recordar el kokettieren [45] de Marx amb ell. El moment de Materialisme i empiriocriticisme, el 1908, obeeix a un dispositiu similar al precedent. Aquest moment és el d’una crisi que, després del fracàs de la revolució de 1905, creua les files dels mateixos bolxevics, “greu crisi interna del marxisme”, diu Lenin [46], en què la filosofia, per primera vegada, és el lloc assignat. Lenin, que protesta per la seva competència [47] en filosofia, com havia fet Engels en el passat, negant que ell fora “Doctor” [48], es veu encara més impulsat a contraatacar, ja que el necessari aclariment de posicions en matèria de filosofia regeix la continuació de les lluites polítiques. Ressorgeix de nou el lector d’Engels. Aquest últim és citat sis vegades a les “Deu preguntes per al conferenciant” que precedeixen Materialisme i empiriocriticisme [49], on és present a gairebé totes les pàgines. La majoria dels debats es refereixen a la qüestió de la filosofia marxista i prenent Engels com a testimoni, Lenin afirma des del primer moment: “Tots aquests personatges no poden ignorar el fet que Marx i Engels repetidament van anomenar les seves concepcions filosòfiques com a materialisme dialèctic” [50]. Una vegada més, també, i més que mai, es tracta de defensar el materialisme davant la penetració oberta o insidiosa de l’idealisme, de la seva variant empirio-criticística i de la neutralitat en filosofia. Lenin elabora una veritable tipologia de les formes del materialisme, que culmina en un “materialisme complet” o “simplement materialisme”. Allà es fa referència constantment a Engels com “el materialista Engels”, sent les obres més freqüentment citades l’Anti-Dühring i el Ludwig Feuerbach [51]. Els seus oponents són acusats de negar la seva presència, en nom de “l’aprehensió d’haver de lluitar obertament i francament” amb ell. La tesi central de la finalització del materialisme està recolzada per Lenin sobre la base de l’argumentació següent: Marx, després de la seva “sortida” de la filosofia, s’ocupa de desenvolupar el “vessant històric”, és a dir, “la ciència de la història “que representa el procés d’apropiació de tota pràctica humana pel materialisme.
Pots continuar llegint l’article a engels.cat
