Editorial de juliol: orgull!

Dimarts va ser el dia de l’orgull LGTBI+, una jornada de lluita i reivindicació molt necessària en un moment on l’avenç en els drets...

Irene Ortiz: “El conflicte de les cambreres de pisos serveix de guia per a la lluita sindical”

La teva trajectòria organitzativa dins de Comissions Obreres és molt llarga i reconeguda, tot i ser una persona molt jove. Com descriuries el teu...

La política de l’amor i del soc perquè som

La política de l'amor és una de les idees-força de Gustavo Petro. El soc perquè som és el contingut i el nom del moviment...

El Tribunal Suprem acaba amb el dret a l’avortament i situa una diana sobre la igualtat matrimonial i l’anticoncepció

Com era d'esperar, la Cort Suprema dels Estats Units ha votat a favor de l’anul·lació de la  “Roe contra Wade”, la sentència històrica que...

La maledicció de la resiliència

Aquest mes de juny, el Govern central ha aprovat un paquet de 110 milions d'euros destinat a la resiliència turística de les regions extrapeninsulars,...

Dretans i nazis… units!

U. A Brussel·les, un tribunal va dictar el veredicte final sobre Antony Givoine, el qual va tractar de calar foc a la porta de...

El judici als set de Chicago

Del mateix autor


Juanma Rodríguez
Existeixen els judicis polítics en democràcia? Per a l’advocat William Kunstler no existien. “No existeixen judicis polítics. Només hi ha judicis civils i judicis penals” va dir en algun moment. No existien fins que ho va viure en les seves carns. Bé, això és el que apareix a la pel·lícula The Trial Of The Chicago 7 (en català El judici als 7 de Chicago), que és sobre el que volem parlar en aquest article. Existeix, per tant, la persecució política i els presos de consciència en les democràcies més democràtiques del món democràtic occidental? Doncs sí. Existeixen avui dia també? Doncs evidentment sí, però anem al que havíem vingut a fer: parlar de la pel·lícula escrita i dirigida per Aaron Sorkin i estrenada a Netflix el passat 16 d’octubre.
En realitat, parlar d’aquesta pel·lícula és parlar també de l’actualitat, però ho anirem veient. Tota aquesta història comença amb la celebració de la Convenció Nacional Demòcrata l’agost de 1968. Els joves gringos cauen com a mosques a Vietnam i això, evidentment, cabreja a una bona part de la societat dels Estats Units, principalment als sectors progressistes que van quedar després de les purgues salvatges dels 50. En aquell moment, per posar-nos en situació, governen els demòcrates, i tots els moviments, grups i sectes de la nova esquerra decideixen manifestar-se davant de la convenció del partit governant per protestar contra una guerra en la que els EUA pixen sang. Hi conflueixen els Estudiants per una Societat Democràtica, una organització estudiantil que fou una icona de la Nova Esquerra dels 60, i que deia no tenir jerarquies, ser assembleària i no sé quantes coses que ara també estan de moda, el Partit Internacional de la Joventut (els Yippies), una sort de partit hippie que basava la seva acció en la performance i l’acció cultural, i el Comitè de Mobilització Nacional per Posar Fi a la Guerra a Vietnam. També hi és el Partit dels Panteres Negres, però no es barregen amb aquests col·lectius. 
En aquelles eleccions Nixon es fa amb la presidència i decideix iniciar una causa general contra els moviments de protesta contra la guerra de Vietnam. Decideix, en definitiva, fer servir els aparells de l’Estat per liquidar la nova esquerra i als Panteres Negres (opinió personal: eren una esquerra més clàssica, organitzada i útil). Però la justícia és cega, no? Això pensa l’advocat de la defensa fins que, en avançar el judici, veu com el jutge, l’FBI i els aparells de repressió fan servir tota la seva maquinària per sentenciar els vuit activistes (els de Chicago són set, més el dirigent dels Panteres Negres Bobby Seale que només passava per allà, però que pringa). 
Però en democràcia hi ha contrapesos, i hi ha controls davant dels abusos de poder, no? No, i aquesta pel·lícula posa la democràcia més democràtica dels països democràtics davant del mirall. Mireu, aquesta és la seva democràcia. Una democràcia que crea causes generals, que fa judicis paral·lels per legitimar en l’opinió pública la seva repressió. Una democràcia que emmordassa, apallissa i assassina. Un sistema, però, que té en front seu una nova esquerra de principis, mètodes i objectius molt difusos, fonamentada en l’ego gegantí d’uns dirigents incapaços d’abandonar la creença que han inventat la fórmula de la Coca-Cola. Una nova esquerra de nens de bona casa que juguen a la revolució. Sembla que estigui parlant de l’actualitat, i és ben cert que Sorkin t’hi porta de forma implícita, però  aquí hi hauràs d’arribar tu, dedicant unes hores a veure una gran pel·lícula que et convida a la reflexió.

Articles relacionats

Darrers articles