Històries de Barcelona explicades per un italià

Del mateix autor


Giovani Gabaniza
Barcelona, ciutat Reina de la mediterrània, fundada pel general cartaginès Amilcare Barca, pare d’Anibal, és una ciutat preciosa que amaga moltes històries interessants. Les primeres obres les van fer els cartaginesos i després els romans, fou una ciutat important de l’imperi romà, però també serà durant l’època medieval que arribarà a l’esplendor de capital d’un poderós regne medieval. 
Catalunya, junt amb Aragó, dominava la mediterrània amb la seva tropa d’elit, els Almogàvers, i els seus mercaders que portaven a les mercaderies catalanes a tot arreu. Molt impressionant l’església de Santa Eulàlia, feta en un preciós gòtic català, i el Palau de la Generalitat fet en el 1399 i centre del poder polític català. El nucli antic té el ressò d’una època daurada, on Catalunya i el Regne d’Aragó eren amos de la mediterrània. El barri gòtic, el Raval i Barceloneta representen la ciutat vella: la ciutat medieval. 
Després hi ha a la ciutat moderna: la Barcelona després de la guerra de successió espanyola amb les muralles de Felip V i la fortalesa de la Ciutadella, després enderrocada, que era un símbol del poder del borbó i del control sobre la ciutat després de la derrota del 1714, avui acull un parc molt preciós i el Parlament de Catalunya. Al final de la ciutat vella trobem la Plaça de Catalunya, centre neuràlgic de la ciutat moderna, amb l’artèria àmplia de La Rambla cal al sud i el Passeig de Gràcia cap al Nord. Les Rambles són l’artèria i l’avinguda més famosa de Barcelona. El nom és d’origen àrab i en aquest lloc hi ha quioscos, parades de flores, botigues, amplis espais per als vianants i el centre d’una vida ciutadana que mai acabava, ni de dia ni de nit, però que avui ha quedat relegada pel turisme massiu. 
Al Nord de la Plaça de Catalunya tenim el Passeig de Gràcia amb els edificis del modernisme fets per la rica, cosmopolita i culta burgesia barcelonina. A la Barcelona de la segona meitat del segle XIX,  neix l’Eixample, un barri modern i estamental burgès, fet amb el patró dels barris de  París del segon imperi de Napoleó tercer. Aquí, a l’inici del Passeig de Gràcia, tenim a la Casa Batlló i a la Casa Milà, coneguda més popularment com La Pedrera. Són edificis construïts en l’estil del modernisme, una nova art que volia proclamar el triomf del progrés i l’esperança cap al futur de l’època del positivisme i de l’optimisme burgès. Més enllà, al final de l’Eixample, trobem a l’església de la Sagrada Família de l’arquitecte Gaudí, el mateix que va projectar la Casa Milà i la Casa Batlló, en pur estil modernista. 
El mateix estil que trobem en el Parc Güell, parc dissenyat per Guadí per a una altra família de la burgesia barcelonina. En un principi havia de ser una ciutat jardí, per un estamental burgès que volia  viure més lluny d’una ciutat complicada i remoguda, com era a la capital catalana del fi del segle XIX. Una ciutat on havia nascut una forta classe obrera, amb influència anarquista, i on hi havia fortes lluites socials que, com per la Setmana Tràgica, que es convertien en bullangues i autèntiques revoltes. 
Barcelona havia passat de 100.000 habitants a l’inici del 1800 a 500.000 a l’inici del segle XX. S’havia criat a una classe obrera que tenia forts lligams amb el camp, feta de pagesos catalans aragonesos i murcians que havien arribat per buscar feina i pel fort desenvolupament que Catalunya havia tingut llarg tot el segle XIX. Del Besòs al Llobregat, del Tibidabo al mar aquests eren els confins de la ciutat. Ciutat amb un fort conflicte, com en totes les ciutats a l’inici de la revolució industrial. Barcelona tenia una potent indústria tèxtil, feia el fi des de 1700 i havia tingut un creixement amb grans lluites socials amb la implantació de l’anarquisme a la ciutat, amb els seus ateneus llibertaris que eren centres d’instrucció per la classe obrera. 
El conflicte social era evident a la ciutat, com en l’esmentada Setmana Tràgica de 1909, quan algunes lleves catalanes no volien marxar a la guerra colonial al Marroc i  això s’acaba  transformant en una autèntica revolució social dirigida pel moviment anarquista, que faria de Barcelona el centre del procés revolucionari. La rosa de foc, aquest era el nom de Barcelona en el llenguatge anarquista i obrer de la ciutat. En barris obrers com Sant Andreu del Palomar i el Poble Nou hi havia les fàbriques tèxtils i on treballava una classe obrera amb llargues jornades laborals i amb unes condicions de treball, vida i habitatge molt dures. 
Tenim una Barcelona obrera, una Barcelona revolucionària, una Barcelona modernista i d’aquella burgesia dels comerciants i de les fàbriques tèxtils i després també d’una elit cultural que torna a descobrir la cultura i la llengua catalana, que fins ara havien restat en les mans i el dia dia populars. Després de l’oblit produït amb el fi de la guerra de successió de 1701 – 1714, on Catalunya perd els seus furs, lleis i sobirania, aquesta elit cultural dona una nova identitat al modern nacionalisme català que s’havia perdut. Aquesta elit intel·lectual era la de la Renaixença. Tot això explica com Barcelona fou una ciutat molt important no sols en el marc de l’estat espanyol, sinó també dins de la cultura europea del segle XIX i XX. 
Les revolucions industrial, social, cultural, artística, arquitectònica i política i després la modernitat d’una ciutadania que vivia amb grans desigualtats i amb tots els mals que ha tingut lloc el capitalisme de l’inici de la revolució industrial, on no existia la intervenció pública de l’estat per mitjançar en el conflicte social. L’únic subjecte estamental de la revolució industrial que ha tingut un benefici pel creixement de la riquesa econòmica capitalista ha estat el dels propietaris de les fàbriques i dels mitjans de producció, que amb la cultura modernista donaren esplendor a la ciutat, però no a un proletariat industrial que vivia el dolor i sofriment de les dures condicions de vida i treball. Un proletariat que mantenia encara els lligams amb el camp i el seu origen pagès. Barcelona també ha estat testimoni de cultura i lluites, com la de la Segona República i de la recuperació de la seva Generalitat perduda després del 1714 i de l’arribada del seu primer estatut d’autonomia, l’Estatut de Núria de 1932. 
En aquesta ciutat també havien arribat  nous costums com el joc del futbol, en el qual un suís, que venia a Barcelona per treball, havia fundat en el 1899 el que seria l’equip de la ciutat: el F.C. Barcelona, que es creà en un gimnàs de la ciutat vella, el gimnàs Soler. El FC Barcelona tindrà la seva primera casa en el Camp de la Indústria, Camp molt modern per l’època amb la primera tribuna de fusta de Catalunya, després del 1922 en el Camp de les Corts i per fi fa el 1957 en l’estadi del Camp Nou. Aquest equip, que ha tingut grans jugadors com Zamora, Paolino Alcántara, Samitier, després Kubala o Cruyff, un equip que sempre ha tingut un vincle viu amb la cultura, l’art, la ciutadania, la política i la societat catalana i per això estat sempre “més que un club”. Ha tingut a un president, Josep Sunyol, afusellat pel bàndol franquista a l’inici de la guerra civil espanyola de 1936-39, a la Sierra de Guadarrama, per les seves idees i pel seu compromís amb la societat catalana i la defensa de l’ordre democràtic. Avui es pot visitar el Camp Nou i el museu d’un club de futbol que no sols és l’orgull de la gent de Catalunya, sinó també un club top del futbol mundial. 
Encara de Barcelona voldria parlar del Museu Picasso que acull al primer Picasso abans del seu desplaçament a França, i de la Fundació Miró, un pintor que ha estat un exponent important de l’art modern. Barcelona ha estat tot això: una  barreja de cultures que s’han mesclat des de l’antiguitat, d’art, de la història, del gust i de la lluita, de modernitat i d’il·lusions avenerístiques com en el modernisme, de contradiccions i passos endavant i enrere. Però sempre, amb una mirada en la mediterránia i una part important de la història i de la cultura europea.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles