“El futbol globalitzat fa perdre l’essència del vincle amb la comunitat” – Entrevista a Oleguer Presas

Authors

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

 

Juanma Rodríguez i Ricard Ribera. Fotografia: Adel Pereira
Fa uns dies vàrem quedar amb Oleguer Presas en una plaça al centre de Sabadell, al costat de la Biblioteca Vapor Badia, una antiga indústria textil de la ciutat. Vista la normalitat amb què es va produir l’entrevista, ningú diria que ens trobàvem davant d’un exfutbolista que vestia la samarreta blaugrana en l’onze titular de la final de la Champions de l’any 2006. Campió de lliga i d’Europa, Oleguer Presas va ser un futbolista que destacà per tenir opinions polítiques transformadores i més d’una vegada això el va situar en mig de la polèmica. Vam aprofitar la tarda per parlar amb l’antic defensa del F.C. Barcelona i de l’Ajax d’Amsterdam sobre la vida d’un jove futbolista, què es fa després de penjar les botes, sobre el futbol-negoci i la crisi de model que pateix el Barça.
Una pregunta indiscreta. Què fa un futbolista professional quan es retira del futbol? I en el teu cas, a què t’has dedicat.
 
No hi ha un únic patró, hi ha gent molt diversa, per tant moltes inquietuds i moltes coses diferents que segurament es fan. En el meu cas, després de treure’m el curs d’entrenador, estic fent treball amb nens i nenes de 6 a 12 anys en un projecte col·lectiu, arran de l’ocupació de la caserna de Sabadell que és l’antiga caserna de la Guàrdia Civil que ha estat desocupada durant molt temps. Hi ha un grup de pares i mares que tenien els nanos jugant per allà la caserna i, comentant-ho amb ells, vam impulsar un projecte col·lectiu de futbol i valors. En el qual jo portava la part de preparar les sessions, l’entrenament incorporant valors, un tipus de treball més pedagògic. El projecte ha anat creixent, ara són 60 nens i ja hi ha varis formadors.
Hi ha una vesant formativa o també té una part de competició?
 
No, no hi ha competició. Als entrenaments fem partits entre nosaltres, fem algun amistós al llarg de la temporada però és purament formatiu.
En el món del futbol es donen molts casos de jugadors que venen de famílies molt humils i que amb 20 anys o menys són milionaris. Com és conviure amb aquesta situació?
 
És complicat, no només per la gent més humil, que evidentment es troba amb una realitat que per ells era molt distant, però fins i tot gent de classe benestant passant a cobrar els sous que es cobren en aquest món que és una cosa desorbitada. No només pel sou, sinó pel rol que t’atorga ser futbolista professional, que en el cas d’un Barça, o en un gran equip, encara és més extraordinari, ets un ídol i ets tractat com a tal per la gran majoria de la societat, és difícil de gestionar realment. És difícil sortir-se’n bé.
Costa mantenir el teu entorn d’una manera natural o apareix gent que no hi tens relació i de cop i volta tens noves amistats una mica forçades?
 
Puc parlar per mi. Mantenir l’entorn no és complicat, la majoria de futbolistes que jo conec mantenen bastant aquest entorn més proper. Sí que és veritat que s’estableixen noves relacions a partir de gent que s’apropa, pel que comentàvem, com que és un món que s’idolatra hi ha molta gent que vol conèixer-te i saber què fas, com ets… hi ha gent que et ve d’una manera més honesta i gent que no tant. Se t’acosta molta més gent, és una realitat, i el que et diria que aquesta gent que se t’acosta no ho fa necessàriament amb propòsits deshonestos, simplement és pel fet de coneixe’t.
Relacionat amb aquesta pregunta, com és conviure en el vestuari amb jugadors de fama internacional com Ronaldinho o Messi? Tant en el terreny esportiu com en el personal, l’equip era un, o hi havia jugadors de primera i de segona?
 
Jo et diria que en un vestidor, no et parlo del camp on sí que hi ha uns rols molt diferenciats i tothom els té assumits, no només per les tasques que cadascú ha de fer, però dins d’un vestidor el tracte és molt normal, almenys quan jo estava allà, que han passat ja uns anys. La relació era molt normal entre tots els futbolistes.
Vas sentir que des de la premsa esportiva t’atacaven per les teves idees polítiques? Creus que hi ha diferències entre el tracte que reben els esportistes que tenen idees progressistes (o fins i tot revolucionàries) i els que expressen idees reaccionàries?
 
Sense cap mena de dubte. Quan es repeteix el tòpic de no barrejar esport i política és una manera de mantenir el monopoli de la paraula per part d’aquells que manen, aquells que tenen més accés a aquestes veus. Es fa servir en segons quines circumstàncies i en canvi no es fa servir en unes altres, les reaccions que està patint Gerard Piqué, o que vaig patir jo en el seu dia o que pateix el porter del Granada per portar una samarreta de suport als nois d’Alsasua [per Unai Etxebarria], el linxament mediàtic que se’ls fa és absolutament molt més marcat que pels comentaris que fa Luis Figo atacant Pablo Iglesias o alabant el Rei, o els de Pepe Reina o d’altres futbolistes.
Deixa’m dir, d’entrada, que estic a favor que ells diguin les seves idees, per mi és una bon termòmetre de salut democràtica el fet que tothom pugui expressar-se. Per tant, que diguin les seves idees em sembla fantàstic però sí que critico el paper dels mitjans de comunicació en com són tractades o mediatitzades unes determinades idees i com són tractades unes altres.

 

El futbol masculí és un món en el qual cap jugador famós ha sortit de l’armari. Bé, en realitat a la lliga espanyola no es coneix cap cas, sigui famós o no. No hi ha gays o bissexuals a la Lliga de Futbol Professional?
Jo personalment no vaig viure cap cas ni em dona la sensació de certa normalització. És un tema on encara falta molt recorregut per avançar, una mica del que dèiem, que Rakitic fes els comentaris que va fer, tot i que evidentment hi va haver qui el van criticar però que realment no hi hagués un rebombori una mica més important per defensar els drets del col·lectiu LGTB, que pugui expressar la seva llibertat sexual, denoten que és un espai on hi ha molt recorregut per fer.
Vas jugar diverses temporades a l’Ajax. La situació és similar a la lliga holandesa?
No veig uns canvis gaire marcats entre un vestidor i un altre. La veritat és que no havia pensat mai en els motius del perquè però sí que és cert que quan arribes a un primer equip portes acumulats molts vestuaris i els rols que es donen en aquests vestuaris són molt marcats des de fa molt temps i això t’acaba condicionant molt la manera amb la que et comportes. No és que s’amagui en aquell moment sinó que ja porta molt temps amagant-se o reprimint-se. Tot i que em dona la sensació que tal com ho he expressat, és com si s’hagués de mostrar d’alguna manera aquesta diversitat sexual i que de vegades no cal mostrar-ho, és simplement fer-ho. Es tracta que es doni un ambient on es pugui expressar tranquil·lament perquè és una cosa absolutament normal.
Ara parlem de la premsa esportiva. La premsa esportiva acostuma a estar molt posicionada amb un equip de futbol, sobretot la premsa escrita però també les seccions d’esports de moltes televisions. És possible una premsa esportiva diferent? És possible una premsa esportiva que no dediqui el 80% en el futbol?
 
Possible ho és segur, el que passa que evidentment estem en un món que és un gran circ, és un negoci mundial, i en la que es mouen les grans marques que són les que acaben vivint de la generació de diners del futbol. És una llàstima, perquè hi ha moltíssimes coses noticiables que passen a ser invisibilitzades. Per exemple, temes de gènere, la importància que té quan un home guanya alguna cosa i la que té quan ho fa una dona no tenen res a veure. Per sort, hi ha projectes interessants que volen donar veu aquests altres tipus d’esport, a les categories tant masculines com femenines, com la revista Fosbury que intenta tractar aquests temes, o Otru Avientu que fa un seguiment del futbol amateur amb molt bon criteri i amb seguiment sobre el terreny, o projectes que tracten el ciclisme més enllà de les grans voltes. Hi ha projectes, hi ha idees, però no tenen la visibilitat que ens agradaria que tinguessin.
Potser falten projectes que estiguin pensats pel gran públic, amb l’estructura que això comporta…
 
Costa pensar en què ha de canviar abans. Evidentment hi ha d’haver uns canvis més de la premsa, però també hi ha d’haver un canvi de societat, són coses que es retroalimenten. Què està passant ara, per exemple, tenen una “quota” pel futbol femení, fantàstic, cada  X temps apareix la notícia del futbol femení. Això està molt bé, però no ens enganyem, no és la cobertura que es fa amb el futbol masculí i, quan es fa, es fa buscant la similitud amb els equips masculins, tot porta a la lliga femenina cap al mateix model de futbol negoci que és la lliga masculina. Aquí és on jo em pregunto si és cap on realment han de caminar aquesta lliga femenina o si potser el que toca és que la lliga masculina agafi coses de la femenina.
D’altres esports no hi ha tertúlies, en canvi del futbol en qualsevol moment trobes espais de reflexió i debat als mitjans, que t’enfoquen a pensar només en el futbol masculí i el seu model.
Quan parlem de negoci, això també forma part d’aquest món, tot el negoci mediàtic. A vegades et sembla que la informació hauria de ser una cosa més neutral, amb una voluntat d’informar dels fets noticiables. Però en realitat és un lobby comunicatiu que també s’enriqueix d’aquest món del negoci del futbol.
Continuant una mica amb el món de la premsa i de la televisió, com veus l’estreta relació que hi ha ara mateix entre el futbol, la premsa esportiva i les cases d’apostes?
 
Les cases d’apostes és un negoci brutal que genera una quantitat de diners que permet patrocinar a la majoria d’equips de futbol de primera i segurament de segona i que totes les teles posen constantment anuncis. Imagina’t el grau de negoci que generen per poder dedicar aquests recursos a competir entre elles per mostrar-se a la televisió. L’única manera d’aturar-ho entenc que és una llei en contra d’aquests negocis absolutament extorsionadors. No som conscients de la problemàtica social que generen i entenc que des d’un estat s’hauria de regular o prohibir.
Sembla que hi ha una certa desconnexió entre l’esport i la societat, el futbol està molt més connectat en la generació del benefici i la seva lògica que amb la connexió amb una afició o amb una societat.
És una tendència molt marcada en els últims anys, on hi ha realment un salt qualitatiu molt bèstia en aquest model de futbol negoci. Es pensa estratègicament en obrir mercats, el mercat asiàtic, per poder captar afició, televisions i drets televisius, condicionant els horaris… ja no està enfocat a un tema esportiu. Abans les pretemporades es feien en un lloc o en un altre en funció del clima, és millor anar a no sé quin país amb un clima més fresc i farem la pretemporada més tranquil·lament… No, ara les pretemporades es fan gires absolutament surrealistes des d’un punt de vista esportiu, amb jet lags, amb viatges amunt i avall que acaben cansant molt, amb esdeveniments publicitaris amb els patrocinadors, etc. Realment l’últim és la bona preparació de l’equip, es prioritza el model de negoci per davant de la part esportiva.
Enllaço amb el que comentava abans, aquesta recerca d’aquest món globalitzat, d’un mercat globalitzat, fa perdre l’essència del vincle amb la comunitat que a mi em sembla interessant del futbol o de qualsevol esport, el sentiment de pertinença a una comunitat, amb un vincle històric, amb uns valors, amb una determinada manera de fer. Hi ha una certa relació, evidentment no uniforme, però sí que hi ha una tendència que fa vincular-te a aquest club o a aquest altre per la personalitat pròpia que té. La globalització d’aquestes marques el que fa és perdre una mica l’essència de cada club, la seva personalitat que et feia vincular-te emocionalment a aquest col·lectiu.
 
Per anar acabant amb l’entrevista, voldria preguntar-te per la situació que està vivint ara mateix el Barça. Perquè creus que el Barça està com està? Com ha arribat fins aquesta crisi de projecte?
 
No estic molt vinculat al dia a dia, de tant en tant segueixo els partits si puc. Les polèmiques entorn de la presidència o entorn de Messi no m’interessen gaire. Els cicles van passant, però pensar que d’aquí a 4 anys tindrem un altre Messi i pensar que s’aconseguirà el que s’ha aconseguit en aquesta era, que aconseguir tot el que ha aconseguit sense els grans futbolistes que ha tingut al voltant hagués estat impossible. M’agradaria trencar una mica amb aquesta personificació, hi ha altres jugadors que han anat marxant com Xavi, Iniesta, Puyol, jugadors que realment ens han fet gaudir durant molts anys d’un gran futbol en què no es prioritzava només el resultat sinó que fos molt vistós, que era un goig de veure, no vull ser il·lús i pensar que d’aquí a molt poc tornarem a tenir això. Ajuntar a tots aquests futbolistes amb totes aquestes qualitats em sembla que és molt complex, però tampoc sóc un nostàlgic del passat, veurem coses diferents.
Hi va haver una generació de la pedrera amb molt de nivell i potser això va portar a una aposta decidida per la pedrera i no al revés. Amb els anys sembla que el club va a buscar a fora els jugadors i costa més mirar què tens a dins. 
Això és un problema de club. De futbolistes de nivell, a la Masia n’hi ha moltíssims, es tracta que se’ls doni l’oportunitat. Sembla que es valori més el de fora que el que hi ha a casa i que els permet obrir mercats tenir jugadors de diferents països, però entenc que no és el criteri i que hi ha criteris esportius a darrera. Però a vegades sí que falta la valentia d’apostar per la gent que porta molt temps entrenant i esforçant-se per poder arribar al primer equip, sembla que costi donar-los aquest punt de confiança.
En un equip com el Barça és molt complicat tenir aquest espai, no només per debutar, sinó tenir un temps de confiança per consolidar-te?
Sí, per exemple, amb Ansu Fati, tothom va a poc a poc, però perquè es fa això amb l’Ansu Fati i no amb Dembélé, que també és un nano jove que ve aquí i de cop se’l llença als lleons. Perquè entenguem la doble mesura, sembla que quan arriben aquí ja són jugadors absolutament consolidats. Són jugadors que necessiten el seu temps d’adaptació, igual que necessita un temps d’adaptació qualsevol jugador que puja del filial.
He posat el cas d’Ansu Fati que potser és un cas una mica més especial, però és igual, per exemple, Carles Aleñà, quant temps porta que sembla que … però no li acaben de donar, Riqui Puig… que sembla que… Segurament hi ha criteris tècnics que em perdo, no sóc ningú per criticar decisions tècniques, però sí que si mires unes tendències i comportaments diferents cap a la gent de casa respecte a la gent que ve de fora. Em dona la sensació de quan pugen Busquets, Pedro, etc. o en el meu moment en què puja Valdés, puja Iniesta, puja Jorquera, puja Tiago Mota, pujo jo, quan s’ha donat oportunitats a gent de la casa, la sensació és que ho han acabat fent relativament bé, algun més o algun menys. El tracte sempre és una mica més recelós cap als de la casa, “ai, potser no estan del tot preparats”. En canvi quan es fitxa algú, sí, ha demostrat coses en altres equips, però quan vas a un equip nou has de demostrar que t’adaptes a aquest sistema de joc, no és tan fàcil. Tothom s’ha d’adaptar, per tant dona oportunitats, permet foguejar la gent de la casa.
Hi ha molts jugadors que acaben marxant abans que se’ls doni l’oportunitat. No segueixo gens el món del futbol, però veus que ara falten centrals i llegeixes comentaris d’algun jugador que l’han cedit o traspassat i ho està fent molt bé i el tenies aquí. O Cucurella que se’n va a l’Eibar i allà ho fa fantàstic. A aquesta gent no se’ls va donar l’oportunitat, no és que diguis que no van acabar d’encaixar, és que no se’ls ha donat l’oportunitat per demostrar-ho. Falta aquest punt de valentia.
És tot el model que deiem que busca el negoci i el rendiment immediat, és tota una roda.
Dona la sensació que hi ha una manca de model, el model que tu vens i exportes és la Masia i els valors. L’aposta per la Masia no és per quan et surti un Messi el facis jugar, hi inverteixes esforços i recursos, hi ha molta gent que està treballant en totes les categories inferiors per instaurar un model de joc i uns patrons de comportament, uns entrenaments que t’identifiquen. Això són jugadors que tu estàs preparant pel primer equip, si no els dones l’oportunitat perquè estàs invertint tants diners aquí? Em dona la sensació que hi ha una manca, primer, de valentia i, després, de model.


Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah