República Catalana: cures i igualtat

Del mateix autor

Pots llegir el document complet en aquest enllaç

Sense el treball de cures, la societat no funciona. Parlem de treball productiu i reproductiu o de cures. Mentre que el primer ha passat a repartir-se entre homes i dones, encara ara el segon recau en elles. La discriminació és molt evident en el món laboral: el 70% dels contractes a temps parcial són per dones; la bretxa salarial al nostre país es troba al voltant del 22%; les professions menys reconegudes i amb pitjors condicions laborals —sovint relacionades amb les cures— estan ocupades, majoritàriament, per dones.
La pandèmia de COVID-19 ha posat sobre la taula la centralitat de les cures: de cop hem recordat que algú ha de cuinar, ha de netejar, ha d’atendre les criatures que no van a l’escola, les persones grans, les persones malaltes, etc.125 Entre les dones, una forma de revelar les classes socials és veure qui pot externalitzar el treball de cures per accedir al món productiu i qui s’hi dedica, normalment amb condicions laborals molt precàries. Repensar i reorganitzar els temps de treball productiu és condició necessària (però no suficient) per millorar la vida de dones i homes.
Hem d’erradicar la violència masclista al nostre país. La violència masclista engloba tots els tipus de violències que pateixen les dones pel simple fet de ser-ho: física, sexual, institucional, etc. Aquestes violències són absolutament transversals i els feminicidis son tan sols la seva part més greu i visible.126 Les administracions tenen la responsabilitat de lluitar contra la violència masclista i prevenir-la, tant amb l’aprovació i aplicació de les lleis necessàries com amb assignant dotacions pressupostàries suficients. Però amb això no n’hi ha prou per erradicar la violència masclista: cal fomentar el rebuig social amb missatges contundents als mitjans de comunicació i formant les generacions futures.
Les dones i els homes comunistes lluitem per una societat futura de persones lliures i iguals, en la que cap persona sigui explotada o sotmesa per cap altra, i la prostitució no és una excepció. La prostitució no es pot regular administrativament com si es tractés d’una qüestió d’ordre públic i les diferents autoritats competents han de perseguir amb contundència les màfies que trafiquen amb persones, especialment les que tenen com a finalitat la prostitució forçada. El debat sobre la prostitució i les mesures a prendre al respecte, mentre avancem cap a un horitzó de superació de tota explotació, no es pot fer sense tenir en compte tota la complexitat d’experiències i necessitats de les dones que s’hi dediquen o sense fer un esforç profund per desempallegar-nos de prejudicis i marcs religiosos i morals que ens impedeixen lluitar des de l’empatia i el respecte.
Els fills i filles no son un bé de consum. Ser mare o pare no és un dret i cal trencar amb l’imaginari heteropatriarcal que disposa que la felicitat i l’objectiu de les persones prové de la capacitat de tenir descendència (associat tradicionalment a la família nuclear capitalista). Ens oposem absolutament a que les filles i els fills siguin considerats un bé de consum i les dones fàbriques d’aquests productes. Cal rebutjar que hi hagi empreses que obtinguin beneficis en base la mercantilització de crear criatures.
Les dones migrades i racialitzades son doblement víctimes i hem de treballar perquè el moviment feminista sigui un espai útil per a les seves lluites. Les dones refugiades, migrades, racialitzades diverses i plurals, han aconseguit fer-se sentir i situar les seves discriminacions específiques dins el moviment feminista. Perquè a la discriminació de classe que pateixen la majoria, cal afegir la discriminació pel fet de ser dones i racialitzades. I per aquest motiu reben, doblement, els atacs de l’extrema dreta: elles s’enfronten a la misogínia i al masclisme i també al racisme i a la xenofòbia. Hem d’escoltar-les i recolzar-les en totes les seves lluites, des del respecte i l’empatia i fugint d’actituds condescendents i paternalistes que només reforcen les múltiples discriminacions contra les que lluiten. Els debats complexos, polièdrics, difícils com el debat sobre els símbols religiosos (com el vel) o el debat sobre els cànons de bellesa (com la depilació, el maquillatge o l’ús de talons) s’han de fer partint de la base que les protagonistes de les lluites han de ser les dones, que no podem imposar la nostra visió d’un tema (per coherent que ens sembli ideològicament) i que preservar la unitat i pluralitat del moviment feminista és una prioritat. Juntes som més fortes.
La República Catalana ha de ser una terra d’acollida on els drets no depenguin de l’origen o el color de la pell. Una persona que decideix migrar el seu projecte de vida ho fa perquè no té els seus drets garantits. Si ha decidit instalar-se a Catalunya, hem de garantir que serà considerada una ciutadana (amb tots els seus drets i deures) el més aviat possible. S’ha d‘abolir la llei d’estrangeria, desvinculant el permís de residència de les vacants de treball. Alhora s’ha de reduir el temps per a l’obtenció de la residència per qüestions excepcionals (arrelament) i abolir els tràmits de reagrupament familiar, defugint del prejudici de l’efecte crida. Ningú no deixa casa seva per caprici. 
Calen noves Cartes Municipals de Ciutadania, i una Llei de Ciutadania catalana i aranesa, deixant enrere el model del Reglament per a l’adquisició de la nacionalitat espanyola per residència. Cal erradicar de totes les institucions i esferes de la vida el racisme, la xenofòbia i la falta d’igualtat d’oportunitats. Catalunya la formen totes les persones que hi viuen, amb independència dels seus orígens i, en conseqüència, el país ha d’evolucionar amb la seva nova població. S’ha de fer una aposta clara per la participació i visibilització real de les persones nouvingudes en tots els àmbits de la societat.
Hem d’acollir els nens, nenes i joves que migren no acompanyats i assegurar que puguin desenvolupar se i créixer en llibertat. La convenció internacional sobre els drets de la infància 127 preval per sobre de les lleis migratòries. Cal una nova llei catalana de Protecció a la Infància i l’Adolescència que garanteixi que els joves que migren no acompanyats puguin desenvolupar-se plenament i en llibertat, i tinguin accés al permís de treball un cop arribin als 18 anys. 
Referències (segons apareixen al document original)
125 PONS, E. (17 de març de 2020). «Conciliar en temps de coronavirus: quan les cures se situen en el centre». Catalunya Plural. https://catalunyaplural.cat/ca/conciliar-en-temps-de-coronavirus-quan-les-cures-se-situen-en-el-centre/ 
126 BEJARANO-CELAYA, M. (2014). «El feminicidio es sólo la punta del iceberg». Región y Sociedad. Número especial 4: 13-44. https://www.researchgate.net/publication/313468023_El_feminicidio_es_solo_la_punta_del_iceberg 
127 UNITED NATIONS-HUMAN RIGHTS. (1989). «Convention on the Rights of the Child». https://www.ohchr.org/en/professionalinterest/pages/crc.aspx 

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles