A finals del passat mes d’agost, l’actor Mark Ruffalo va publicar a les seves xarxes socials una dura crítica contra la fusió entre Paramount Skydance i Warner Bros. Discovery, una operació amb la intenció de crear un dels estudis més grans de la indústria audiovisual, amb propietats com l’univers de DC o la cadena CNN. En el seu missatge, Ruffalo no es va limitar a qüestionar les conseqüències de la concentració mediàtica: també va vincular la família Ellison (impulsora de la compra a través de David Ellison, conseller delegat de Paramount Skydance) amb el sistema d’opressió i genocidi sobre la població palestina, assenyalant els lligams d’Oracle (companyia de Larry Ellison, el pare de David) amb tecnologies militars utilitzades per Israel i, per tant, amb el govern tirànic de Trump.
La resposta no es va fer esperar. Paramount va emetre un comunicat afirmant que paraules com «genocidi» i «apartheid», aplicades a una operació corporativa, no només eren errònies sinó que constituïen, segons ells, una banalització del patiment real que aquests termes haurien de descriure. Poc després, al voltant de mil professionals jueus de la indústria de l’entreteniment van signar una carta acusant l’actor d’utilitzar «termes extrets de teories conspiratives antisemites seculars» en assenyalar específicament executius jueus.
La controvèrsia va generar una segona onada de reaccions. Un nou manifest, titulat «Enough!», va aplegar gairebé 200 figures jueves de la cultura i l’espectacle que van sortir en defensa de Ruffalo. El text qualificava els atacs contra l’actor com una «utilització falsa i perillosa» de les acusacions d’antisemitisme, i defensava que assenyalar els vincles entre el que passa a Gaza i el que passa a Hollywood és, per als signants, precisament l’oposat de l’antisemitisme: una qüestió d’ètica jueva.
Entre els signants hi havia noms de pes: els cineastes Joel Coen, Jonathan Glazer i Todd Haynes, el dramaturg guanyador del Pulitzer Tony Kushner, les creadores de «Broad City» Abbi Jacobson i Ilana Glazer, i actrius com Hannah Einbinder i Debra Winger, entre d’altres. També hi van participar veus com les de l’escriptora Naomi Klein o el metge Gabor Maté. George Clooney, per la seva banda, va expressar el seu suport a Ruffalo a una roda de premsa al Festival de Cinema de Venècia a principis d’aquest mes de setemebre.
Aquest no és, de fet, el primer moment en què l’activisme de Ruffalo sembla topar amb els interessos de la indústria. L’actor és conegut per haver expressat obertament posicions progressistes sobre qüestions com a feminisme, ecologisme i lluita antiracista: és, per exemple, un ferm crític de l’ICE. Durant la gira promocional de «Spider-Man: Brand New Day», estrenada el passat mes de juliol, l’actor va destacar per la seva absència: Ruffalo, que hi reprèn el paper de Bruce Banner/Hulk, no va aparèixer en cap acte promocional important, cosa que va generar sorpresa i comentaris a les xarxes. Ni Marvel ni Sony van explicar públicament els motius d’aquesta absència, i el buit informatiu va deixar espai per a tota mena d’especulacions entre els fans, com un rodatge simultani de la sèrie «Task» que l’hauria fet incompatible amb la promoció. Tanmateix, una part dels fans ha apuntat també a la hipòtesi que el seu posicionament polític sobre Israel i Palestina hagi pesat en la decisió de mantenir-lo allunyat dels focus, que alguns també relacionen amb un suposat afebliment del pes narratiu del seu personatge dins l’univers Marvel.
A més, als Premis Oscar de 2024, mentre una manifestació propalestina es concentrava als voltants del Dolby Theatre i arribava a retardar l’inici de la gala, l’actor va creuar la catifa vermella alçant el puny en senyal de solidaritat amb les persones manifestants i va exclamar: «The Palestinian protest shut down the Oscars tonight! Humanity wins!» («La protesta palestina ha aturat els Oscars aquesta nit! Guanya la humanitat!»). Ruffalo, que aquella nit lluïa també el llacet del col·lectiu Artists4Ceasefire en suport a un alto el foc a Gaza, tornava així a situar-se en primera línia de l’oposició pública al genocidi palestí.
Aquest cas il·lustra perfectament com, dins d’una indústria mainstream tan profundament neoliberal i alineada amb el poder hegemònic estatunidenc com és la de Hollywood, qualsevol mínima expressió de dissidència pot ser castigada públicament. Això no és, ni molt menys, un fenomen recent, sinó que segueix de manera natural el pervers camí iniciat pel naixement de les anomenades «llistes negres» de Hollywood durant el segle passat.
Entre finals dels anys quaranta i bona part dels anys cinquanta, en plena Guerra Freda, el Comitè d’Activitats Antiamericanes (HUAC, de les sigles en anglès de House Un-American Activities Committee o House Committee on Un-American Activities) del Congrés dels Estats Units va iniciar investigacions per detectar una suposada influència comunista a Hollywood, una persecució continuada amb intensitat posteriorment durant els anys del maccarthisme. El 1947, deu professionals del cinema, un grup de guionistes i directors coneguts col·lectivament com els «Deu de Hollywood», es van negar a declarar davant el comitè i van acabar empresonats per desacatament.
A partir d’aquell moment, els grans estudis, amb por de perdre suport polític i comercial, van començar a elaborar llistes no oficials de persones considerades sospitoses de simpaties comunistes. Qui hi apareixia deixava, de la nit al dia, de rebre feina: ni els estudis els contractaven ni ningú s’atrevia a defensar-los públicament, per por de “contaminar-se” també. Guionistes de prestigi es van veure obligats a treballar sota pseudònim o a través d’intermediaris durant anys per poder continuar exercint el seu ofici. Alguns, com el guionista Dalton Trumbo, no van poder recuperar el seu nom real als crèdits fins ben entrada la dècada dels seixanta. Uns altres es van veure obligats a emigrar per a poder continuar desenvolupant la seva carrera professional, com Charles Chaplin.
Aquest període es va nodrir en bona part de denúncies i comitès paral·lels a la indústria, com el pamflet «Red Channels», que assenyalava presumptes simpatitzants comunistes al món de la ràdio, la televisió i el cinema. Moltes carreres es van truncar per simples sospites, associacions passades o negatives a delatar companys de professió.
La HUAC va cessar la seva activitat de manera oficial l’any 1975, però, avui dia, en l’actual clima global d’ascens feixista i una influència cada vegada més gran de polítiques de dretes i conservadores, el seu esperit es manté. Artistes molt conegudes són criticades, castigades públicament o directament silenciades quan expressen les seves visions progressistes del món: el capitalisme, com sempre, s’ocupa d’eliminar com sigui possible tota manifestació de dissidència. En una situació com aquesta, cada veu compta: que totes les persones amb altaveu i plataforma pública s’expressin en contra de les barbàries que presenciem cada dia és, ara més que mai, una qüestió primordial.
