Apologia de la ciència desgenerada: per una ciència feminista, propera i quotidiana!

Del mateix autor

June Almeida treballant amb un microscopi electrònic a l’Institut del Càncer d’Ontario (1963). James Norman, Getty.

Nora Sánchez Oussedik
Física i professora de Didàctica de les Ciències a la Universitat de Barcelona
La setmana passada va ser el Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència, una iniciativa de les Nacions Unides per promoure la participació plena i en condicions d’igualtat de les dones i les nenes en el conjunt d’activitats del món científic.[1]
Sincerament, no m’acaben d’agradar aquestes celebracions perquè sembla que dedicant-hi un dia es puguin revertir situacions injustes i extremadament complexes. Els “dies internacionals” les xarxes s’omplen de missatges amb bones intencions com si d’un cap d’any temàtic es tractés, però, poques vegades superem aquestes declaracions buides, l’endemà, per parlar del veritable problema, de què cal fer per solucionar-lo, de per què només ens en recordem un dia l’any.
En aquest cas concret tampoc m’acaba d’agradar que, d’alguna manera, se sobreentén que som les nenes i les dones les que tenim algun problema amb la ciència (aquesta disciplina pura, objectiva, eterna, immutable) que no ens acaba d’agradar quan, per mi, és la mateixa ciència qui té un problema si cal reivindicar que mig planeta pugui participar d’ella.
Sigui com sigui, alguns fets són indiscutibles. Hi ha poques dones en el món científico-tecnològic, situació que s’agreuja com més avancem en la carrera investigadora. A aquesta clara segregació vertical (a Espanya només comptem amb un 21% de catedràtiques) s’hi ha d’afegir una important segregació horitzontal entre disciplines (només un 25% de l’alumnat de les enginyeries són dones mentre que aquestes representen fins a un 72% en les ciències de la salut) [2]. Les dones som metgesses però no enginyeres informàtiques, professores associades però no rectores.
I per què és això un problema? Lògicament perquè suposa una pèrdua de talent individual lamentable que fa que es perdin oportunitats per fer progressar la ciència i la tecnologia i, per tant, el conjunt de la societat. Però no és només això. La infraparticipació de les dones en la ciència perverteix les pròpies disciplines en un gir androcèntric encara més accentuat del que esperem de qualsevol producció humana feta en el marc de l’heteropatriarcat. En efecte com menys dones formin part de l’estructura científica més difícil és detectar els biaixos de gènere de la ciència.
Insisteixo, la ciència i la tecnologia són doblement masculines i cal fer important esforços per desgenerar-les. Cal treballar per millorar la percepció de les nenes sobre les carreres i professions STEM perquè les que ho vulguin s’hi dediquin (i puguem comptar amb tot el seu talent) però és tant o més important prendre consciència de l’androcentrisme inherent a la ciència i la tecnologia:

“El predominio histórico masculino ha convertido en arquetipo de ser humano al hombre, al varón. Es lo que se conoce como androcentrismo. La ciencia no ha sido ajena a esa visión androcéntrica del mundo: en todos aquellos campos en los que se han estudiado seres humanos, casi se ha estudiado solo a hombres; y se ha hecho desde una perspectiva masculinista, esto es, se han tomado sus características como universales de la especie. En contraste, cuando la ciencia ha incluido a las mujeres como objeto de estudio, lo ha hecho casi siempre para poner en evidencia sus supuestas diferencias con los hombres, sobre todo, aquellas relativas a la reproducción.” [3]

I com ho fem? El debat epistemològic sobre l’androcentrisme és apassionant en termes acadèmics, però cal aterrar-lo al dia a dia, concretar-lo a les aules i als mitjans de comunicació per aconseguir canviar alguna cosa. Per això, cal posar en pràctica algunes estratègies que, a poc a poc, vagin canviant mirades i percepcions.
Segurament, la primera cosa a fer és reconèixer que sempre hi ha hagut dones en el món científic i, que si no són referents clars per a les nenes, és perquè les hem menyspreat i amagat al llarg de segles (com en tots els àmbits, vaja) [4]. Aquesta situació de discriminació sistemàtica té nom fins i tot: “l’efecte Matilda”, en honor a Matilda Joslyn Gage, la primera activista a denunciar-lo. L’“efecte Matilda” és el prejudici en contra de reconèixer els èxits de les dones científiques, menystenint les seves aportacions o fins i tot atribuint-les als seus col·legues masculins. Així, els noms de Lise Meitner (física oblidada per l’acadèmia quan va atorgar el Nobel de Química de l’any 1944 al seu col·lega Otto Hahn per la fissió nuclear, descoberta i explicada pels dos), Rosalind Franklin (descobridora principal de l’estructura de la doble hèlix de l’ADN a qui també van oblidar al Nobel de Medicina de l’any 1962, atorgat als seus col·legues Watson i Crick) o Marie-Anne Pierrette Paulze (mare de la química moderna, eclipsada per la fama del seu marit Antoine Lavoisier) són ben poc coneguts i reconeguts per la majoria. Per combatre aquesta discriminació sistemàtica, fa poques setmanes, l’Asociación de Mujeres Investigadoras y Tecnólogas (AMIT) va llançar una campanya anomenada #NoMoreMatildas per a les xarxes socials i les aules [5]. La campanya em sembla molt encertada i ben treballada, però ha de ser la societat en conjunt la que s’impliqui en canviar l’actitud quan hem de parlar de ciència o de tecnologia. Per què no apostem per un “cherchez la femme” científicotecnològic positiu? No podríem haver aprofitat aquests mesos de bombardeig mediàtic sistemàtic sobre el coronavirus per haver parlat una mica de la descobridora d’aquest tipus de virus, la June Almeida? [6]
La segona cosa que hem de fer és fer valdre els anomenats “sabers femenins” [7] cientificotecnològics i els seus contextos relacionats amb la vida quotidiana i domèstica: donat que les dones ens hem fet càrrec de les cures durant segles, hem fet ciència a la cuina més que no pas al laboratori, al jardí de casa més que no pas en expedicions a l’altra punta del món. Així, no n’hi ha prou amb cuidar el llenguatge a l’aula, fer grups mixtos o repartir rols de forma equilibrada al laboratori. Cal canviar els continguts i abordar les disciplines científiques i tecnològiques des de la vida quotidiana. Aquesta estratègia, que connecta els sabers femenins amb les carreres i professions STEM, és, a més, la millor manera d’implicar l’alumnat en el seu aprenentatge i així evitar sentir massa sovint a l’aula allò de “I això, a mi, de què em serveix?”. Per què no fem mousse de xocolata a la classe de química i investiguem per què té aquesta textura flonja i deliciosa? Per què no plantem hortènsies al pati i n’investiguem el color segons el tipus de sòl on les plantem?
Finalment, la tercera tasca a emprendre és revisar com són les carreres i professions cientificotecnològiques. Les carreres i professions STEM (com altres “professions liberals”) estan sovint dissenyades de forma que exclouen altres dimensions de la vida i promouen un estereotip de professional entregat al 100% a la seva vocació, sense càrregues, sense entorn sociopolític. Un científic (o una científica) que vulgui fer carrera s’ha de formar durant anys (sense cobrar o cobrant misèries), voltar per tot el món encadenant contractes temporals i viatjar d’un congrés a un altre. Aquesta forma de desenvolupament professional és fortament incompatible amb les cures i la vida familiar/social cosa que fa que moltes persones abandonin, i especialment les dones. Cal una reforma profunda de la carrera investigadora per fer-la més local, més compromesa amb la comunitat. En un món en què les possibilitats de connexió amb qualsevol part del planeta són infinites, l’emigració no és necessària i crec que s’ha d’entendre més com un mecanisme d’elitització que no pas com una necessitat inherent al desenvolupament professional. 
Així, hem d’educar les criatures perquè coneguin la ciència, la integrin en el seu dia a dia per ser millors ciutadanes, per entendre millor els reptes que ha d’enfrontar la humanitat (com l’imminent crisi climàtica) i que puguin prendre decisions amb tota la informació. Algunes d’aquestes ciutadanes es dedicaran a la ciència professionalment, i me n’alegro, però seran la minoria. Feminitzar la ciència no vol dir començar a explotar també recursos humans femenins com a bojos. Feminitzar la ciència vol dir democratitzar-la, obrir-la, arrelar-la a la comunitat, socialitzar-la. Cal desgenerar la ciència perquè, com a disciplina que reivindica el progrés i la millora social, defensi la centralitat de la vida i les cures en l’organització social. Cal fugir d’una visió de la ciència neutra, apolítica, descontextualitzada perquè és senzillament falsa. La ciència és, per definició, transformadora; és, per definició, activista. Què tal un dia de la nena que no es va dedicar a la ciència perquè li vam dir per activa i per passiva que això no era per ella i que, convertida en dona, tenia tanta feina tenint cura de tot el seu entorn que ja no tenia forces ni per recordar què volia ser de gran?
Notes
1. UN (2021)
2. MICINNU (2017)
3. Díaz (2017)
4. Gorgoso (2020)
5. AMIT (2021)
6. Razkin (2020)
7. Pou (2018)
Referències

Asociació de Mujeres Investigadoras y Tecnólogas. (2021). «Campaña #NoMoreMatildas». Consultat en línia el 17/2/21 a: https://www.nomorematildas.com/ 
Díaz Martínez, Capitolina. (Novembre 2017). «La perspectiva de género en ciencia». Investigación y ciencia, nº94. Consultat en línia el 16/2/21 a: https://www.investigacionyciencia.es/revistas/investigacion-y-ciencia/sexo-gnero-y-ciencia-720/la-perspectiva-de-gnero-en-ciencia-15739 
Gorgoso, Alba. (2020). «Mujeres y tecnología: el reto del STEAM». educaweb*. Consultat en línia el 16/2/21 a: https://www.educaweb.com/noticia/2020/05/11/mujeres-tecnologia-reto-steam-19171/
Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades. (2017). «Científicas en cifras». Consultat en línia el 16/2/21 a: https://www.ciencia.gob.es/stfls/MICINN/Ministerio/FICHEROS/UMYC/Cientificas_cifras_2017.pdf 
Pou, Toni. (9 de febrer de 2018). «Entrevista a Digna Couso: ‘Abans dels 10 anys ja hi ha qui tanca la porta a la ciència’». Diari Ara. Consultat en línia el 15/2/21 a:  https://www.ara.cat/ciencia-tecnologia/dels-anys-tanca-porta-ciencia_1_2765349.html 
Razkin, Uxue. (21 de maig de 2020). «June Almeida y el retrato de los coronavirus». Mujeres con ciencia. Consultat en línia el 17/2/21 a: https://mujeresconciencia.com/2020/05/21/june-almeida-y-el-retrato-de-los-coronavirus/ 
United Nations. (22 de desembre de 2015). «Resolution adopted by the General Assembly on 22 December 2015: 70/212. International Day of Women and Girls in Science». Consultat en línia el 15/2/21 a: http://undocs.org/A/RES/70/212 

Articles relacionats

Darrers articles