Dones i capital: El que no existeix, el que es dóna per fet, ni es veu, ni es cobra ni és fàcil reivindicar-ho.

Del mateix autor

Adelina Escandell i Laura Rozalén
Les dones hem sostingut la vida, dins i fora de casa, des dels orígens del patriarcat. Avui dia, per sort, sona repetitiu recordar totes les tasques de producció, reproducció i cures que hem realitzat al llarg dels segles fins a l’actualitat: Hem passat de tenir cura del camp i la família a treballar a les fàbriques i les oficines mentre equilibrem no dues, sinó múltiples jornades laborals. S’ha reivindicat la nostra tasca com a teixidores de comunitat, organitzadores del temps familiar, criadores i cuidadores de societats. Som treballadores sense horaris a les empreses, a les fàbriques, com a autònomes, cobrant encara sous més baixos que els homes. També som treballadores de la llar o a la llar, a preu fet, rebent un sou formalment o informal. 
Tenim clar que l’acumulació del capital s’ha fet sobre el nostre treball no pagat, sigui quin sigui el nostre gènere, però les dones som part del col·lectiu que rep la pitjor part en aquest tracte sagnant. I aquest fet només pot anar a pitjor si, a més de ser de classe treballadora, les dones no són blanques, normatives, neurotípiques, heterosexuals… així com un llarg etcètera. El nostre treball ha sigut menystingut i relegat a una posició darrera, comptant encara amb menys drets que els nostres companys. Fins i tot s’ha construït un mite al voltant de la nostra tasca, un que parla de com no hem sigut rellevants en la Història en els sectors productius, en les fàbriques o els camps. I el capitalisme, de la mà del patriarcat, també va generar un discurs per amagar el nostre treball diari de cures i reproducció, titllant-lo de “propi del nostre sexe” i de propi de l’esfera privada. I ho va fer perquè el que no existeix, el que es dóna per fet, ni es cobra ni és fàcil reivindicar-ho.

Feminització de la pobresa i precarietat de vida

Per fer-se una idea de com la situació no ha millorat al segle XXI, un tast; l’Institut Nacional d’Estadística de 2016 indica que les dones treballaven de forma remunerada unes 33,8 hores davant les 39,7 hores dels homes. El 25,2% de les dones treballaven a jornada parcial, força diferent del 7.9% dels homes. Dels homes, només un 1,8% van demanar aquesta reducció de jornada per motius de cura i reproducció, davant la majoria de les dones, que van indicar el mateix [1].  Encara que l’actual govern hagi aprovat regular la igualtat salarial [2] el passat octubre, actualment les dones treballen 51 dies l’any de forma gratuïta per causa de l’escletxa salarial. Segons el Fòrum Econòmic Mundial encara manquen 257 anys per arribar a una igualtat salarial real a escala global[3]. Pot ser aconseguirem abans morir en un cataclisme climàtic que obtenir les mateixes condicions laborals. 
La feminització de la pobresa i la precarietat són un fet irrefutable tant en la vida adulta com en la vellesa. La taxa més gran de risc de pobresa, actualment, es dóna en dones grans, fet especialment dur tenint en compte que som nosaltres qui hem parit, fet créixer i embastat la comunitat. Segons les Nacions Unides, el 60% de les persones que passen gana de forma crònica al món són dones i nenes. Nosaltres també cobrem un 60% menys que els homes i només un 50% de les dones en edat de treballar tenen una feina, davant el 77% d’homes [4]. Per posar un exemple proper: Les dones grans cobren menys pensió per jubilació de mitja que els homes; de forma específica, segons el Ministerio de Empleo el 2016, 415,86 € menys. De la mateixa forma, respecte a les persones que cobren menys de 700 € de pensió, quasi hi trobem el doble de dones que d’homes [5].  

De pandèmies i de cures

L’emergència climàtica i la pandèmia de la Covid-19 han remarcat la importància del fet que siguin el centre de les necessitats i el desenvolupament social. No cal explicar a hores d’ara de l’article, i del segle, qui ha treballat més amb la crisi sanitària i social: S’ha aturat tota activitat laboral i social menys aquella que ha de donar resposta a les necessitats de les persones, com ara l’àmbit sanitari, la neteja, el transport, l’alimentació i les cures. Hem vist clar quins són els treballs essencials i quins són secundaris. Qui ha sostingut la vida a la llar durant els mesos de tancament? Qui està patint les pitjors conseqüències d’aquesta crisi econòmica a la qual encara hem vist només els dits? Tant de bo hagi servit per a molts veure com l’actual model de producció posa en perill la vida, com no s’ocupa de la vida digna i com sempre reben els mateixos. Potser podrem endur-nos la visibilització de la importància de les dones dins del sistema.
 
Ja no volem només polítiques de conciliació, volem parlar de corresponsabilitat. Volem que sigui una tasca realment compartida, que faci que les feines de cures i reproducció deixin de ser una qüestió individual, femenina i tancada entre les parets de la llar, per ser una ocupació d’interès social dins d’un marc igualitari. Volem que totes les parts implicades assumeixin la seva responsabilitat: Homes, empreses i administracions.
 
Potser és moment de feminitzar la societat i posar la vida al centre. Potser també és el moment d’entendre, d’una vegada, que el consumisme i el capitalisme no aposten per la vida, ni per la nostra ni per la del nostre planeta. No serà el capital ni el patriarcat els qui ens ajudaran a repensar com viure millor, com teixir comunitats més igualitàries o com produir segons les nostres necessitats i segons les nostres possibilitats. Serem nosaltres els únics que podem conquerir el dret a una vida digna de ser viscuda.
Notes:

1. EZQUERRA, S., MASILLA, E. Economia de cures i política municipal: Cap a una democratització de la cura de la ciutat de Barcelona, 2018. Ajuntament de Barcelona. 
2. UGT (6 de noviembre de 2020). Las mujeres en España trabajan gratis 51 días. UGT. Recuperat de https://www.ugt.es/las-mujeres-en-espana-trabajan-gratis-51-dias 
3. Europa Press (17 de desembre de 2019) Las mujeres tardarán 257 años en aclanzar la igualdad económica con los hombres. Diario Público. Recuperat de  https://www.publico.es/sociedad/foro-economico-mundial-mujeres-tardaran-257-anos-alcanzar-igualdad-economica-hombres.html 
4. Kohan, Marisa (16 d’octubre de 2020). Principal causa de la pobreza: Ser mujer.  Diario Público. Recuperat de https://www.publico.es/sociedad/feminizacion-pobreza-principal-causa-pobreza-mujer.html 
5.  L’any 2016 hi havia 4.242.652 homes que cobraven una pensió contributiva de jubilació versus 3.290.371 dones. Del conjunt de persones que cobraven una pensió de jubilació inferior als 700 € mensuals, 2.222.728 eren dones i 1.237.112 eren homes. https://www.publico.es/sociedad/feminizacion-pobreza-principal-causa-pobreza-mujer.html 

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles