República Catalana: ciutadania i model econòmic

Del mateix autor

Pots llegir el document complet en aquest enllaç

La definició de la República Catalana ens ofereix un bon marc per avançar en la batalla cultural. La República Catalana és un concepte (del que el nostre espai polític parla des de fa molts anys)110 que ha arrelat profundament en amplis sectors de la societat catalana i que ens permet, si l’omplim de continguts, disputar l’hegemonia del procés sobiranista a la post-convergència. Situar l’horitzó de la construcció social i nacional d’un nou país és la millor manera de donar una sortida en clau democràtica i d’esquerres a la situació de bloqueig actual.

La República és molt més que un estat sense rei. Quan parlem de República no parlem només de model d’estat. Parlem del republicanisme que emana de la Revolució Francesa, de la gestió del bé comú des de la sobirania popular i la participació ciutadana, de garantir els drets de tota la ciutadania, posant la vida al centre de totes les polítiques.111 Parlem de Llibertat en totes les esferes de la vida; d’Igualtat, no tan sols davant la llei, sinó entesa com a manera d’arribar a l’equitat social; i de Fraternitat, no tan sols entre pobles, sinó com a única manera de relacionar-nos, com a instrument per garantir que el delicat equilibri que existeix entre la Llibertat i la Igualtat no es resolgui en favor dels poderosos.
Ciutadania, model de societat i participació
Volem una societat on el temps estigui organitzat entorn a la vida, les cures, la realització personal i l’oci. Els avenços tecnològics i una organització racional del treball fan que avui sigui possible una organització de la societat que vagi més enllà de l’històric lema del moviment obrer: vuit hores de treball, vuit de descans i vuit per a l’oci. La superació del treball assalariat passa per canviar la nostra forma d’entendre i prioritzar les activitats humanes, deslliurant-nos de la visió capitalista que ens redueix a la nostra força de treball i entenent que el treball és necessari per garantir la vida i l’organització social però que no és allò que ens defineix com a humans. Posar les cures al centre de l’organització social és una prioritat si es vol construir una veritable República que respecti els drets del conjunt de la ciutadania, sense excloses, discriminades ni marginades. 
Totes les persones haurien de tenir garantides unes condicions mínimes per a la seva existència material a través d’una Renda Bàsica. La primera prioritat de les administracions ha de ser garantir una existència digna de tota la ciutadania i això passa per l’establiment de la Renda Bàsica: una prestació monetària pagada per l’estat de forma universal i incondicional que garanteixi els mínims per a poder viure.112 La Renda Bàsica suposaria l’establiment d’un nou pacte social que implicaria un increment del poder de negociació de les classes populars, que serien les més beneficiades per la seva introducció. La Renda Bàsica es sustenta en mesures de progressivitat fiscal que fan que l’increment d’impostos per a la burgesia sigui enormement superior a la prestació monetària que aquesta pugui rebre. 
Com que garantiria l’existència material de tota la població, la Renda Bàsica suposaria una transformació profunda a nivell ideològic i organitzatiu. Permetria, en efecte, fer un salt qualitatiu en la presa de consciència i en la capacitat de la classe treballadora d’organitzar-se i participar del moviment obrer, de la política i dels moviments socials, en disposar de més temps, tenir les seves necessitats mínimes cobertes i no haver de patir per les represàlies.
La República Catalana ha d’excel·lir en llibertats democràtiques i participació política. No ens podem quedar en la democràcia representativa, hem d’avançar cap a la democràcia directa. Els avenços tecnològics permeten la generalització de referèndums, consultes i pressupostos participatius que impliquin al conjunt de la ciutadania en la presa de decisions quotidianes. S’ha de garantir la qualitat d’aquests processos participatius, que han de ser transparents i assegurar que es disposa de tota la informació necessària. Cal una nova llei electoral, més equitativa.
El municipalisme és una part fonamental de la república. Al 2014, l’historiador Josep Fontana argumentava que la millor manera d’intentar un canvi del sistema polític a Catalunya i a Espanya consistia a atacar-lo «pels seus punts més febles i, concretament, plantejar el canvi en les eleccions municipals».113 A Espanya històricament, les eleccions municipals han fet de palanca per canvis democràtics de gran abast: van ser el desencadenant de la Segona República; durant la Transició, van representar la millor correlació de forces per a l’esquerra; van obrir el «cicle del canvi» al 2014, quan «tot estava per fer i tot era possible».
El municipalisme ha de ser la via d’entrada de la democràcia participativa a d’altres nivells administratius. Actualment, encara és innegable que la població considera que les eleccions municipals (i per extensió la política a aquest nivell) és poc rellevant perquè el poder resideix en estructures d’ordre superior, com demostra la baixa participació en aquest tipus de convocatòries electorals. Ara bé, no podem entendre aquesta baixa participació electoral com a baixa participació política perquè, precisament, als municipis és on la participació política directa és més viable i pot tenir més efecte. En efecte, les dades mostren que com més petit és el municipi, més alta és la participació,114 segurament perquè més proper se sent l’electorat al poder i per tant a la possibilitat d’operar canvis reals. Per això, cal fer pedagogia de les noves formes de participació (consultes, referèndums, processos participatius, trobades amb els representants polítics, etc.) que porten a una major politització de la població i, per tant, a una major democratització de les institucions. Cal reforçar experiències com, per exemple, els pressupostos participatius impulsats per BComú a la ciutat de Barcelona.115
Cal derogar la Llei Montoro, recuperar l’autonomia dels municipis i finançar-los adequadament. En l’actualitat els municipis estan terriblement infrafinançats i infradotats en personal per culpa de la Llei Montoro, «un instrument que ofega administrativa i econòmicament els municipis i que segueix exercint un efecte més que pervers contra el món local».116 És urgent trencar amb aquesta dinàmica que porta l’austericidi a la governança més propera. Els ajuntaments estan col·lapsats de feina i de demandes sense capacitat de resposta. 
Hem de recuperar l’espai públic i les ciutats per a la gent. La traslació a les ciutats (on viu la gran majoria de la població catalana) dels canvis necessaris per afrontar la crisi climàtica han de modificar les lògiques des de les que es van dissenyar per convertir les ciutats en espais al servei de la gent que l’habita i no a l’inrevés. Hem de reapropiar-nos de l’espai públic urbà, ara monopolitzat pel vehicle privat contaminant, destinar-lo al transport públic i les bicicletes i reservar grans espais verds per caminar pel carrer, gaudir de la vida comunitària, relacionar-nos amb les veïnes, jugar amb les criatures, etc. L’acció de l’administració ha de prioritzar les necessitats dels col·lectius més febles i aprofitar les oportunitats que presenta la tradicional ciutat mediterrània, compacta i amb una gran multiplicitat d’activitats econòmiques, socials, i culturals, derivades de la proximitat de la gent que l’habita. Pensar els espais i els serveis públics per atendre infants, gent gran, persones amb mobilitat reduïda i persones vulnerables per qüestions de renda, no és més que posar les capacitats de la ciutat al servei de la majoria.
Economia, indústria i medi ambient

Necessitem avançar cap a una economia plenament sobirana i al servei de les persones. Cal eliminar la limitació de dèficit i el privilegi de pagament del deute sobirà introduïdes a l’article 135 de la Constitució espanyola així com derogar tota la legislació d’estabilitat pressupostària i realitzar una auditoria ciutadana del deute,117 per conèixer l’origen i la composició del mateix, cancel·lant el deute il·legítim i establint un nou calendari de pagament del deute compatible amb el desenvolupament econòmic. D’altra banda, cal aconseguir una hisenda pròpia (amb el ple desenvolupament de l’Agència Tributària de Catalunya) i introduir el principi d’ordinalitat i la plena garantia de la solidaritat interterritorial.
Hem d’eradicar completament la pobresa mitjançant la redistribució de la riquesa i la implementació de la Renda Bàsica. Cal implementar pressupostos expansius i corregir el dèficit social que patim actualment, per tal de disposar d’un Estat del Benestar real. Entre d’altres mesures, cal una reforma fiscal progressiva, potenciar la imposició directa i la progressivitat, establir impostos a les grans fortunes, aprovar una taxa a les transaccions financeres especulatives, acabar amb l’exempció fiscal de l’Església,118 establir mecanismes de diferenciació fiscal entre pimes, autònoms/es i grans empreses, perseguir el frau fiscal, eliminar el tractament fiscal favorable als plans privats de pensions i a les mútues de la sanitat privada, etc.
Pel que fa al sistema bancari, cal crear un sistema públic de crèdit i d’assegurances, amb garantia de fluïdesa del crèdit a famílies, autònoms i pimes i establir mecanismes de control a les entitats bancàries privades. Finalment, s’ha de promoure el cooperativisme i l’economia social i repensar les relacions econòmiques des d’uns paràmetres diferents a la dinàmica mercantilista. Això passa per desplaçar poder i recursos cap a les administracions més properes a la ciutadania i evitar duplicitats i malbaratament de recursos públics.
El moviment obrer ha de jugar un paper de lideratge a l’hora d’afrontar els canvis que la classe treballadora i la societat tenim al davant. L’esgotament dels recursos naturals, la transició cap a un planeta descarbonitzat, els reptes que presenta la digitalització en termes productius i socials o l’envelliment de la població representen grans reptes pel moviment obrer, però també oportunitats. En efecte, tenim per davant el repte i l’oportunitat de construir un nou model productiu que generi ocupació de qualitat, lligada al territori i que aprofiti l’avenç de la ciència i la tecnologia per reduir les jornades de treball, substituir el treball repetitiu i de poc valor afegit per treball qualificat i segur, i que ajudi a disputar les plusvàlues a través de la lluita organitzada als centres de treball.119
En l’àmbit dels sectors públics cal que les administracions comencin a renovar les seves plantilles, rejovenint el treball públic a través de taxes de reposició, especialment en l’educació superior. Aquest tipus de mesures no son només redistributives, sinó que ajuden a mantenir l’Estat del Benestar i els sistemes de protecció social. També en l’àmbit públic i vinculat amb la situació d’emergència climàtica, cal que el nostre territori, avanci en la implementació de més sistemes de transport públic que vertebrin el nostre territori, el cohesionin i sigui capaç de generar ocupació estable i de qualitat.
La tecnologia ha de posar-se al servei del progrés social i no al servei de perfeccionar el capitalisme. En l’àmbit de la digitalització, el capitalisme ha trobat en l’avenç de la tecnologia un element per aprofundir en la seva dominació en l’àmbit productiu: l’economia de plataforma (i les noves formes d’explotació laboral que suposa) n’és un bon exemple. Cal que abandonem teories basades en el fetitxisme tecnològic.
Les mesures necessàries per una transició energètica justa passen per la reducció del consum i per la reconversió dels sectors més contaminants. Catalunya té la oportunitat de canviar el seu model de
producció i consum energètic actual, addicte al petroli, per un model renovable, distribuït i, per tant, que no sigui deslocalitzable.
La indústria és el principal emissor de gasos d’efecte hivernacle (GEH) a Catalunya120 i, a més, té un gran pes a Catalunya (indústria petroquímica, atòmica i automobilística). La seva reconversió serà una tasca primordial de l’administració i no es pot deixar en mans del mercat. La transició ha de vetllar per mantenir el màxim de llocs de treball però cal assumir que el pes d’aquest sector ha de minvar molt en l’economia futura. Els llocs de treball s’han de desplaçar cap a d’altres sectors estratègics, com el transport públic o les energies renovables, i així aprofitar al màxim l’experiència dels treballadors actuals. Caldrà, també, buscar solucions assistencials per les persones que no sigui possible reocupar.
Reduir les emissions de GEH i gasos contaminants associades a la mobilitat és fonamental. La mobilitat a Catalunya és responsable de gairebé una tercera part de les emissions de GEH, i les emissions de gasoscontaminants dels vehicles a motor son, a més, una amenaça directa per a la salut de les ciutats.121 Per això, és imprescindible reduir el seu pes en la mobilitat actual. La mobilitat activa (fonamentalment a peu) és preponderant a les nostres ciutats mediterrànies compactes. Prendre mesures perquè l’espai urbà faciliti al màxim la mobilitat a peu i en bicicleta (els modes que només consumeixen l’energia que aporten les pròpies persones en moviment) és el primer pas per avançar cap a una mobilitat sostenible i saludable. En segon lloc cal destinar un important pressupost al finançament i a la planificació del transport públic, especialment en l’àmbit regional, ampliant el servei de transport ferroviari on la demanda ho permeti i amb línies regulars d’autobús on això no sigui possible (pobles més petits, polígons industrials, etc.). Els viatges en moto o cotxe s’han de reduir al mínim indispensable i en tot cas cobrir-los amb vehicles elèctrics. Els viatges en avió s’han de reduir al màxim.
Cal recolzar les iniciatives que vagin en la línia de reduir el consum d’energia i materials a tots els aspectes de la vida quotidiana. Cal promoure la rehabilitació de les llars per fer-les més eficients i la construcció amb elements passius, la reducció del consum de proteïna animal, etc.
La menor disponibilitat d’aigua amb el canvi climàtic (ja sigui per la reducció de les precipitacions o per la seva concentració en episodis extrems) és ja una realitat palpable. Mentre que el consum urbà per càpita és sostenible (especialment a Barcelona i la seva àrea metropolitana, que tenen consums molt baixos) cal treballar per reduir el consum d’aigua en l’agricultura (el principal consumidor a Catalunya)122 i en àrees urbanes disperses. La gestió pública d’aquest recurs vital és imprescindible. Cal potenciar l’agricultura de proximitat i la cura dels espais naturals.
La reducció de l’impacte dels residus vindrà, en primer lloc, per la reducció de la seva generació. Cal fomentar la reutilització, la fabricació i reparació amb materials més durables (sense obsolescència programada) i, en darrer terme, reciclar tot allò que ja no es pugui utilitzar per tal de convertir els residus en materials que es puguin incorporar de nou al cicle de producció.
L’economia circular, acompanyada d’estratègies de producció i consum de proximitat, és l’únic paradigma possible per resoldre la fractura metabòlica. La fractura metabòlica és el desequilibri de la interacció metabòlica entre la humanitat i la resta dels elements de la natura derivada de la producció capitalista i la creixent divisió entre la ciutat i el camp.123 Aquesta fractura s’accentua pel model d’economia lineal insostenible i imperant en les societats capitalistes que promou el consum salvatge, als nuclis urbans i industrials, de recursos naturals, de l’entorn rural. Per evitar el col·lapse, cal apostar per l’economia circular 124 —que representa, a més, una oportunitat per produir treball de qualitat i qualificat— i per estratègies de producció i consum local que tenen nombrosos beneficis ecològics, econòmics i socials.
Referències (segons apareixen en el document original)
110 EUiA. (2013). «Un Projecte Constituent per a Catalunya (Document de la Conferència Política d’EUiA)». https://www.semprealesquerra.cat/wp-content/uploads/2015/07/doc_euia_467.pdf 
111 ASSEMBLÉE CONSTITUANTE. (1789). «Déclaration des droits de l’homme et du citoyen». https://www.conseil-constitutionnel.fr/le-bloc-de-constitutionnalite/declaration-des-droits-de-l-homme et-ducitoyen- de-1789  
112 ARCARONS, J., RAVENTÓS, D. I TORRENS, L. (2016) «La renda bàsica incondicional: una proposta racional per al segle XXI». Nota d’economia. 103. http://economia.gencat.cat/web/.content/70_economia_catalana/arxius /publicacions_periodiques/nota_d_economia/ne_103/NE_103_c12.pdf 
113 ANDREU, M. (1 de setembre de 2014). «Josep Fontana: ‘Les perspectives reals d’independència són mínimes, però cal persistir’. Crític. https://www.elcritic.cat/entrevistes/josep-fontana-les-perspectives-reals-dindependencia-son-minimes-perocal-persistir-11312 
114 ABAD, J.M. (26 de maig de 2019). «Cuanto más pequeño es un lugar, más vota la gente». El País.
https://elpais.com/politica/2019/05/25/sepa_usted/1558816495_320658.html 
115 AJUNTAMENT DE BARCELONA. (2020). «Decidim Barcelona. Pressupostos Participatius». https://www.decidim.barcelona/processes/PressupostosParticipatius 
116 SABATER, D. (12 de desembre de 2019). «Deroguem la llei Montoro». Nació Digital. https://www.naciodigital.cat/opinio/20631/deroguem/llei/montoro 
117 PLATAFORMA AUDITORÍA CIUDADANA DE LA DEUDA. (Juny de 2015). «Análisis de la deuda del estado espanyol». https://www.dropbox.com/s/efrzk11n4mp62hb/Analisis%20Deuda% 20EE%20PACD%20Definitivo.pdf?dl=0 
118 LAFUENTE, G. (12 de gener de 2017). «El paraíso fiscal de la Iglesia Católica Española». El Diario. https://www.eldiario.es/zonacritica/paraiso-fiscal-Iglesia-Catolica-Espanola_6_600949915.html .
119 DEL BARRIO, C. (24 d’abril de 2019). «La transició energètica, una oportunitat en el canvi de model productiu». Butlletí de Treball, Economia i Societat de CCOO. http://www.ccoo.cat/Fsc/noticia/223343/la-transicio-energetica-una-oportunitat-en-el-canvi-de-modelproductiu?id=223343#.Xoh3J1Mza3U  
120 OFICINA CATALANA DEL CANVI CLIMÀTIC. (13 de febrer de 2020). «Emissions de GEH a Catalunya». https://canviclimatic.gencat.cat/ca/canvi/inventaris/ emissions_de_geh_a_catalunya/ 
121 INSTITUT D’ESTUDIS REGIONALS I METROPOLITANS DE BARCELONA. (2017). «Avaluació dels efectes de la mobilitat en la salut i el benestar de la població a l’àrea metropolitana de Barcelona». https://iermb.uab.cat/ca/estudi/avaluacio-dels-efectes-de-la-mobilitat-en-la-salut-i-el-benestar-de-la-poblacioa- larea-metropolitana-de-barcelona/  
122 DEPARTAMENT DE TERRITORI I SOSTENIBILITAT. (2015). «Quanta aigua gastem?».
http://mediambient.gencat.cat/ca/05_ambits_dactuacio/ educacio_i_sostenibilitat/educacio_per_a_la_sostenibilitat/ suport_educatiu/aigua/experiencies/informacio/quanta_aigua_gastem/
123 FOSTER, J.B. (2000). «Marx’s Ecology: Materialism and Nature». Ed: Monthly Review Press. ISBN: 9781583670125 .
124 UNITED NATIONS-INDUSTRIAL DEVELOPMENT ORGANIZATION. (2019). «Industrial Resource Efficiency Division and Circular Economy». https://www.unido.org/sites/default/files/files/2020-02/IRE%20and%20Circular%20Economy_0.pdf 

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles