Transició energètica. Quina transició i per a qui?

Del mateix autor


Arnau Piqué

Pots descarregar el número en pdf en aquest enllaç

Mantenir les nostres llars a una temperatura adequada, desplaçar-nos, il·luminar-nos a la nit, transportar mercaderies, mantenir actius els centres de treball, mantenir activades les noves tecnologies, entre elles l’ordinador amb què s’està escrivint aquest article… L’energia és un element essencial en les nostres vides i en tota activitat humana. Això ja fou així des dels albors de la humanitat amb la descoberta del foc, però pren un caire encara més central a partir de la revolució industrial.

A pesar d’això, el debat sobre l’energia, d’on i com l’extraiem, per a què i per a qui, no es troba en els debats centrals de la política, fins i tot dels partits d’esquerres. Però que no estigui a debat, no vol dir que els nostres governants no ho hagin tingut històricament com un eix central de la política. Si ens fixem en la història, la intervenció del Regne Unit a la Segona Guerra Mundial, no es deu tant a una defensa de la pobra nació polonesa, sinó una defensa dels interessos britànics en l’extracció de carbó en aquest país. O l’avenç de la Wehrmacht cap a Stalingrad es deu a la cerca de controlar la ruta del petroli dels pous del Mar Caspi i del Caucas. De fet, la Segona Guerra Mundial és un punt d’inflexió entre un model energètic basat en el carbó, a un de basat en el petroli.

Però no cal anar tan lluny, al segle XXI, les diferents guerres a Iraq, Afganistan, Síria, Líbia, Ucraïna, o les amenaces imperialistes a Veneçuela, totes tenen un vector comú. Aquest és la disputa sobre el control estratègic de gaseoductes i oleoductes, és a dir, disputa sobre el control de l’energia. Per tant, podem arribar a una primera conclusió i és que la gestió, el control i per a què emprem l’energia no es tracta d’una qüestió tècnica, sinó eminentment política, més enllà que la gestió tècnica pugui ser important. En l’energia, com en l’economia, com en tantes d’altres esferes, se’ns vol emmascarar decisions polítiques sota l’aparença de decisions de “caràcter tècnic”

Però quina és la situació de l’energia a Catalunya?
El primer i més important que hem d’explicar de l’energia és que es tracta d’un bé privatitzat. Així, en la llei 24/2013 del sector elèctric se’ns defineix l’energia, i més concretament l’energia elèctrica de la següent manera: “El suministro de energía eléctrica constituye un servicio de interés económico general, pues la actividad económica y humana no puede entenderse hoy en día sin su existencia”. És a dir, a pesar d’ésser un bé fonamental per a les persones i la societat, es qualifica aquesta com a un servei d’interès econòmic general o, en altres paraules, un bé privat que pot ser mercadejable.

Quant a la distribució de la generació i el consum ens trobem amb el següent:

Com podem veure tenim un model energètic a Catalunya profundament dependent de combustibles fòssils. Segons les dades ofertes per l’Institut Català d’Energia, pràcticament tres quarts del mix energètic consumit prové del petroli o el gas natural (un 46,1% i el 22,9%, respectivament), i l’altre quart del consum prové de l’energia nuclear. Deixant només un petit 5% de consum d’energia renovable. Per altra banda, la producció energètica a Catalunya, més del 80% d’aquesta és nuclear, i només un petit 10% prové de renovables.

Quines primeres conclusions podem obtenir observant aquests gràfics? Primerament és que tenim un model energètic profundament dependent de l’exterior, amb nul·la autosuficiència energètica. El que explicaria l’entusiasme amb què es suma Espanya a les diferents aventures imperialistes dels EUA per tal d’assegurar-se el control estratègic dels combustibles fòssils arreu del món.

I la segona conclusió és com de lluny estem d’assolir la fita d’un model energètic 100% renovable.

Que ens hem d’encaminar quan abans cap a un model plenament renovable, actualment es troba fora de tota discussió. Més enllà de saber exactament el quan, hi ha un profund acord en la comunitat científica en què els combustibles fòssils s’estan acabant i que ens estem acostant perillosament a una Taxa de Retorn Energètic (TRE) menor a 1 d’aquests combustibles (TRE=Energia útil generada/energia invertida. Per tant, una TRE menor a 1, significaria que estem invertint més energia en obtenir un recurs, que l’energia que obtindrem de l’explotació d’aquest).

Com diem, aquest és un consens tan ampli dins la societat, que ja no només es sosté des dels moviments ecologistes, sinó fins i tot des de les grans transnacionals. Les mateixes que ens han portat a la situació d’emergència climàtica en què ens trobem. Així, totes les grans empreses energètiques tenen la seva secció de renovables.

Si la transició energètica ja està fora de tota qüestió, ens hem de preguntar, quina transició energètica? I sobretot, quina mena de societat sorgirà d’aquesta transició? És per això que des de l’àmbit sindical, ja fa temps que es parla de la transició energètica justa, posant el focus en la necessitat de generació i reconversió de milers de llocs de treball i que, en aquest procés, no es condemni a l’atur a milers de persones.

Des de la visió business as usual, se’ns presenta un model idíl·lic segons el qual el mateix mercat seria l’encarregat de regular aquesta transició i, simplement passaríem d’un model basat en els combustibles fòssils a un de basat en l’electrificació i les energies renovables. Canviaríem els cotxes a gasolina per cotxes elèctrics, les explotacions petrolíferes per parcs eòlics i fotovoltaiques, etc.

Això té diverses objeccions, primerament des d’una perspectiva social, aquest model perpetua les desigualtats i no modifica les relacions de producció a escala nacional ni internacional, replicant-se de nou les desigualtats que tenim avui en dia. Segon, en l’àmbit ecològic, tant les bateries pels cotxes elèctrics, com la mineria que es fa per extreure les terres rares que són necessàries per elaborar les plantes fotovoltaiques, tenen també un profund impacte ambiental. Però hi ha un tercer factor, que és cabdal fins i tot si no tenim en compte els dos primers. I és que mantenir l’actual model, canviant fòssils per renovables, és tècnicament impossible.

La revolució que ha suposat en la història de la humanitat, la velocitat en què es produeix l’intercanvi de mercaderies, l’alta mobilitat de treballadors pel món, així com fenòmens pels quals un mateix producte és produït, manufacturat, empaquetat i comercialitzat en 5 continents, només ha sigut possible gràcies a l’existència d’una energia com el petroli, amb un TRE altíssima com mai n’hi havia hagut cap en la història de la humanitat. Sense el petroli tot aquest tràfec és simplement impossible. Les energies renovables tenen una TRE molt més baixa que els combustibles fòssils, el seu emmagatzematge és molt més complex, així com el transport de l’energia a grans distàncies. També és impossible la constitució de les nostres societats d’avui en dia, amb megalòpolis que no són autosuficients energèticament i que són xucladors d’energia que els hi ve de tot el planeta.

Com diu l’expressió “hi ha un elefant a l’habitació”, i és que la transició energètica implica necessàriament un decreixement. No es tracta doncs d’una opció, o un mode de vida, sinó una conseqüència lògica de la transició energètica, que com hem dit, tampoc és una opció, sinó una necessitat real material.

Evidentment, un decreixement sota l’actual model de relacions de producció implica, necessàriament, que decreixi una majoria, perquè una petita minoria segueixi amb el mateix tren de vida. És, per tant, necessari que el decreixement sigui planificat i democràtic, perquè decreixem tots, per minimitzar l’impacte que pot tenir sobre la vida de les persones. Si seguim sota el mateix sistema, el més probable és que després de la transició energètica ens trobem amb una societat profundament més injusta i desigual que la que coneixem actualment.

Quins altres factors són necessaris per a dur a terme una transició energètica justa?
Des de diferents moviments socials tals com la Xarxa per la Sobirania Energètica i Energy Democracy, fa anys que ho treballen. Aquests són alguns dels factors necessaris.

El decreixement ha de venir acompanyat per un foment de la generació distribuïda. És a dir, venim d’un model on els centres de producció energètica estan molt allunyats dels centres de consum. Si pensem en un model decreixentista i sostenible, el que té més sentit pensar és que la generació energètica estigui prop d’on es produeix el consum. Per tal que el consum estigui més ajustat a les possibilitats reals que ofereix la generació. L’actual model amb grans centres de generació només és sostenible basant-se en l’espoli i l’impacte sobre tercers.

És imprescindible també un control social dels mitjans de producció, que aquesta estigui en mans dels treballadors i treballadores i usuaris i usuàries, no en mans del capital privat, com és el cas més estès.

També és necessari un control democràtic de l’energia. Vol dir que tothom ha de participar en energia? No necessàriament (seria impossible que tothom decidís sobre tots els aspectes de la vida), però s’han de dotar tant dels mecanismes de control democràtic sobre com es gestiona l’energia. Cal situar en l’esfera del debat públic, quina energia produïm, per a què la produïm i per a qui.

Finalment, aquests diferents conceptes s’engloben dins del concepte de sobirania energètica, entesa aquesta com la capacitat dels pobles per decidir sobre l’energia en totes les seves fases, sense afectacions negatives a altres pobles. Així com entendre, l’energia com un Dret Humà, i no com un bé d’interès econòmic general i privatitzat, susceptible de ser mercadejat.
En aquesta línia existeixen multiplicitat d’iniciatives tan des de l’àmbit dels moviments socials, com des de l’àmbit de les polítiques públiques, sobretot a l’àmbit municipal. Però el cert és que si volem enfrontar seriosament una transició energètica justa, hem d’anar molt més enllà. Hauríem d’anar molt més enllà fins i tot d’un ambiciós pla de nacionalitzacions i municipalitzacions de l’actual model energètic. Cosa totalment necessària també per encarar sobretot la propietat de l’energia, però que és condició necessària i no suficient.

Del que estem parlant aquí és d’un profund canvi social, que implica un fort moviment i reassignació de recursos, de construir un model energètic al servei de les persones i no al servei del gran capital. Així com d’un decreixement, que si es vol que sigui just i democràtic, només pot venir de manera planificada i no deixada a les mans del mercat i el capital.
Potser ja va sent hora de trencar tabús, i potser ens cal dir obertament que per a poder fer una veritable transició energètica justa, el que ens cal és un control social i planificat de l’energia, o en altres paraules, el que ens cal és el socialisme.

Articles relacionats

Darrers articles