Apunts per situar les “revoltes pageses” de 2024
L’emergència de les anomenades “revoltes pageses” ha agafat (altre cop) desprevinguts a analistes, politòlegs i altres menes de gurús del relat mediàtic. A marxes forçades, tertulians i columnistes, han hagut d’afanyar-se a redibuixar marcs teòrics i explicacions conceptuals encaixades amb pinces. Com no era d’estranyar, tampoc l’esquerra institucional estava especialment preparada per capitalitzar res ni canalitzar cap malestar vingut de les ruralies. El camp tornava a ser aquell sector incomprès i ignorat, cap novetat. En efecte, els podem compadir una part del delicte: és difícil situar el moviment i la particularitat pagesa des d’una òptica que no li és pròpia. El present article pretén emmarcar i contextualitzar la protesta per analitzar-la amb una mirada especialment atenta a les especificitats de la pagesia catalana, posant en relació la conjuntura actual amb l’estructura de propietat de la terra i els seus mitjans de producció.
Unai Sordo, secretari general de CCOO, deia el passat 6 de febrer que les marxes d’agricultors espanyols eren manifestacions eminentment empresarials i que per això CCOO no els podia donar el seu suport. Malgrat que les declaracions ignoressin de forma preocupant l’àmplia diversitat existent en el sector, les paraules posaven el focus pertinentment on toca en qualsevol conflicte laboral: les relacions de producció existents en el si de la disputa. Com qui busqués donar-li ràpidament la raó, dies després, l’aristòcrata Cayetano Luis Martínez de Irujo i Fitz-James Stuart li responia a 13TV: “La ignorancia es lo más difícil de combatir […] ¡Yo tengo 40 trabajadores, de mi dependen 40 famílias!” i afegia més tard que: “Vivimos en una dictadura del medio ambiente […] El Gobierno tiene que tomarse esto en serio ya de una vez, y dejarse ya de toda esa fantochada de la amnistía, que es una vergüenza”. Al llarg de l’entrevista, l’empresari no era concret a l’hora d’explicitar quins eren el seus punts a reivindicar i constantment es recolzava en relacionar les seves demandes agràries amb qüestions molt obertes i abstractes que res hi tenien a veure. No és cap novetat que les protestes dels agricultors a nivell estatal han estat capitalitzades pel PP (aprofitant la conjuntura concreta que els situa a l’oposició) i especialment per Vox. Aquests últims en un intent de vincular les recents regulacions ambientals i els propòsits de l’Agenda 2030 amb una mena d’amalgama difosa i abstracte d’un suposat establishment socialdemòcrata, ecologista i urbà, han canalitzat i donat marc al descontentament existent. Un intent de des-laboralitzar el conflicte (o des-economitzar-lo) i encabir-lo en el marc del que anomenen “batalla cultural”. És en aquests punts on es fa especialment pertinent posar de relleu l’estructura general de propietat imperant en el seu marc (a la que feia referència Sordo): més enllà d’una diversitat evident en el sector, la tradició latifundista es fa encara present en molts territoris de l’estat amb reminiscències actualitzades d’un agro-capitalisme amb les relacions de producció antagòniques de sempre, amos i assalariats.
Mentre Unai Sordo i Cayetano Luis Martínez de Irujo Fitz-James Stuart se les tenien i ocupaven la centralitat del debat en el marc estatal, un jove representant català de la Plataforma 6-F, Joan Rius, sortia en compareixença de premsa al Parlament amb una samarreta del grup de punk basc Sociedad Alkohólika. Dies més tard, Antonio Pareja, Coordinador de la Plataforma Pagesa de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta i el Priorat, sortia en defensa de l’Agenda 2030 a TV3 i l’excloïa de les seves demandes: “tots 6 punts de l’Agenda 2030 van a favor de la petita i mitjana producció agrícola”. Durant les mateixes marxes pageses direcció a Barcelona, entre estelades roges, pagesos es focalitzaven en atacar el model productiu català: “Menjarem Turistes!”, ironitzaven. I un cop a la capital, Joan Rius, la seva samarreta i els seus companys de lluita eren rebuts per tots els partits polítics amb representació al Parlament menys, precisament, PP i Vox. Un panorama simbòlic i discursiu contraposat al del restant estatal. En aquest article posarem atenció a aquesta contraposició, apuntant al fet que una distinta estructura de propietat (sobretot històrica) de la terra i dels mitjans de producció agrícoles a cada àmbit territorial (de marcada tradició latifundista versus un model eminentment familiar i de petita explotació) ha consolidat a agents de representació sectorials antagònics, respectivament. Aquest fet es traduiria en la diferència de discurs i interès.
No volem contribuir aquí, però, a una hipotètica angelització d’una pagesia catalana projectada en aquests fets presentats, ni en essencialitzar-la o homogeneïtzar-la: com tot agent ampli és també plural i diversa. I per últim, encara menys en romantitzar-la: un fenomen que la pagesia pateix sovint i en dificulta un abordatge seriós. L’àmplia quantitat de demandes, l’absència d’un únic interlocutor o document d’anàlisi, la complexitat general dels punts en disputa i fins i tot una certa abstracció en algun d’ells, ens impedeix poder fer una anàlisi comparativa acurada entre les exigències del camp català i les del de la resta de l’estat. Semblen ser, però, les mateixes: atacar l’excés de burocràcia i la competència deslleial de productes de fora de la Unió Europea, principalment. En un prisma formal i de representativitat, però, es fan òbvies unes diferències entre tots dos contextos que, com ningú, van saber llegir els representants catalans de PP i Vox. A un lloc les capitalitzen i a l’altre les ignoren. Més enllà d’altres raons de caire històric (a les que ara aquí no hi gosarem a entrar), és evident que la tradicional estructura de propietat de la terra i mitjans de producció agrícoles generals a Catalunya han jugat, i juguen, un paper clau en l’adscripció i posició del camp català. L’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, una espècie d’unió patronal de grans propietaris pagesos, mai ha sigut un actor rellevant en el sector per falta de base social. Va ser un intent fallit de consolidar en el sector agrícola un símil de l’Institut Industrial de Catalunya, una primera patronal industrial que la burgesia barcelonina havia fundat. Al camp català, però, el sindicat que va aconseguir una força majoritària a començaments del segle XX fou la Unió de Rabassaires, un sindicat de treballadors agrícoles i embrió de l’actual força majoritària al sector: Unió de Pagesos. Malgrat que l’Institut Agrícola de Sant Isidre ja va ser fundat el 1851 –i encara malviu avui sent un agent residual, però actiu- només ha estat significatiu durant el franquisme, quan exercia de sindicat vertical. L’arribada de l’anomenada ‘transició’ i, amb ella, la fundació formal d’Unió de Pagesos, van retornar-li el seu paper marginal. En línies generals, l’estructura de propietat de la terra no ha presentat canvis a Catalunya al llarg del segle XX, no hi ha hagut una acumulació de propietats per part de grans tenidors agrícoles. La majoria d’explotacions són familiars, mini-fundistes, de petita propietat i sense treballadors assalariats aliens. La pagesia catalana treballa, de forma general, per compte pròpia establint-se com un cos de (molt) petits propietaris que viu, únicament, del seu mateix treball. Contràriament al que hom es pugui imaginar a partir d’aquí, però, aquesta absència d’un propietari amo dels seus mitjans de producció no l’allibera d’haver de rendir una espècie de plusvàlua (encara que no una plusvàlua pròpiament) que serà, en el seu cas, comercial. Les següents fases de la cadena productiva, la distribució i la venda al consum, són controlades per corporacions oligopolístiques de les quals dependrà.
Aquesta no-adequació a l’esquema clàssic amb el qual avaluar l’hegemònica relació de producció capitalista (propietari-assalariat) porta fàcilment a confusions. El propi himne de la Internacional Socialista, en la seva versió catalana, fa una distinció del pagès en relació a l’operari industrial atorgant-li una categoria específica pròpia: “obrers, camperols, la batalla ha començat i finirà!” diu en una estrofa final. Clarament el distingeix, però li atorga també la potencialitat revolucionaria pròpia de tot proletariat. Com l’obrer industrial, el pagès aporta valor en el seu procés de producció a través del seu treball: transforma el seu bé final a partir de la seva força. Aquest fet el distingeix de les posicions rendistes, especuladores i passives. Encara que no podríem parlar de la producció d’una plusvàlua (no produeix un excedent que és apropiat per un amo en forma de lucre) el pagès paga el greuge d’una mena de “plusvàlua” particular pròpia en forma d’acords comercials nefastos amb les grans distribuïdores oligopolístiques compradores dels seus béns finals. Les grans corporacions paguen un preu no adequat al valor aportat pel pagès amb el seu treball. És exactament aquí on rau l’espoli de la seva força productiva. L’agricultor, que és propietari dels seus mitjans de producció (molts cops a través de crèdits i hipoteques finançades per les mateixes grans corporacions que compren la mercaderia final i que tenen en exclusivitat el dret de compra), és a la pràctica un treballador usual de la gran cadena, a la qual es veu subjugat i lligat.
En conclusió, a l’hora de pensar en la pagesia catalana i les seves protestes caldria posar en relleu el contrast discursiu que agafen aquí amb les del restant de l’estat. I en aquest sentit fer palesa la diferència de tradició en els règims de propietat dels mitjans de producció en cada context. No és que l’estructura de propietat sigui, encara avui, profundament oposada a una banda i l’altra de l’estat, però sí que, arran d’aquesta diferenciació històrica, els agents que s’han apropiat del sector han sigut molt diferents a cada context. La petita pagesia no-assalariada (que també hi és en el restant de l’estat) és un sector singular que escapa de les lògiques a partir de les quals pensem, en general, les disputes laborals. El seu agent antagònic no és el seu propietari sinó les empreses distribuïdores que regnen en el seu sector dictant preus i oferint-se com a socis capitalistes als quals recorre per fer viables les seves petites explotacions (acudint-hi en recerca de crèdit, cobertures legals o sanitàries, etc.). La desregulació en el sector acaba portant el que sempre es dona en absència de legislació en el marc del capitalisme: l’abraonament del poderós sobre el dominat. En aquest cas: l’espoli del valor aportat pel treball pagès a un producte final venut a preus ínfims. La condemna a l’autoexplotació en jornades laborals maratonianes per salvar els marges de rendiment del propi treball. Mentre no arribi el canvi major, caldrà demanar regulació i gestió de l’espera.
Aquest text és la versió extensa de l’article publicat a La Directa amb el títol Propietat, valor i treball de la pagesia catalana.
