Com a economista, Marx ens ha deixat unes eines d’anàlisi del capitalisme que esdevenen cabdals per entendre el món contemporani. Sense anar més lluny, l’objectiu d’aquest article consisteix a realitzar una petita reflexió sobre el futur de les pensions tenint en compte algunes aportacions fonamentals del marxisme.
Des del punt de vista del pensament hegemònic actual, l’envelliment de la població suposarà un problema greu en el pagament de les pensions del futur. Davant d’aquesta situació, s’han de prendre mesures com el retard en l’edat de jubilació, les retallades en el sistema públic i la creixent importància del sistema privat. Marx va afirmar que la pervivència de la societat de classes està sustentada, entre altres aspectes, en la ideologia. En aquest sentit, l’argumentació anterior està lluny de ser neutral des del punt de vista científic, i obeeix clarament als interessos de la classe dominant. De fet, l’escola econòmica convencional distorsiona la realitat i la substitueix per un relat que difon entre la població amb l’objectiu de servir a la legitimació del sistema capitalista.
El gran oblit del pensament liberal és deliberat, i rau en la trampa d’amagar un concepte econòmic clau, que és l’increment de la productivitat. De fet, i segons dades del Servei Estadístic de les Nacions Unides, la productivitat espanyola s’ha incrementat almenys en un 83% en el període 1986-2016, mentre que la població més gran de 65 anys només ha augmentat en un 7.1%. En les dècades vinents, el progrés tècnic i científic continuarà generant increments en la productivitat, de tal manera que no només existirà un problema de pagament de les pensions, sinó que podria permetre, i ja ho permet, una reducció generalitzada del temps de treball.
L’ocultament de la productivitat permet la repetició de la lletania de la manca de sostenibilitat del sistema públic de pensions. Però també amaga el debat sobre la disputa dels increments d’aquesta. Efectivament, la desaparició màgica d’aquesta variable implica la justificació de la seva apropiació privada per part de la classe capitalista. Marx va deixar clar que la principal font de guany empresarial és l’explotació de la classe treballadora mitjançant l’increment de la plusvàlua. En aquest sentit, l’allargament del temps de treball que representaria una edat més tardana de jubilació permetria un increment del treball excedent, element clau en la reproducció del sistema. A més, el sistema privat de pensions representa una nova esfera de guanys per al capitalisme, mercantilitzant una forma de pagament fins fa poc pública.
Ens hi juguem molt amb aquest tema, i l’anàlisi marxista és bàsica per entendre les fal·làcies que se’ns presenten des del pensament econòmic hegemònic. Els guanys en la productivitat són objecte de disputa entre classes socials, i un repartiment favorable a la classe treballadora no només resol el suposat problema de les pensions, sinó que pot afavorir altres condicions de treball. En definitiva, i tal com ens va ensenyar Marx, es tracta d’una manifestació clara de la lluita de classes.
NOTES FINALS: en aquesta reflexió no s’inclouen altres elements fonamentals que han enriquit el pensament marxista durant les darreres dècades. Per exemple, l’ecologia política ens ha de fer pensar sobre els sectors en els quals centrar l’increment de la producció. I el pensament feminista ens mostra que no hem de parlar de treball (en singular), sinó de treballs. Només des d’una perspectiva global podem debatre amb rigor aquest i altres temes, i és obvi que sempre ho hem de fer amb l’objectiu últim de superar el sistema capitalista.
David Rodríguez
