Si els Estats Units decidissin aturar l’enviament d’armament, munició i altres materials a Israel, l’estat sionista hauria de posar fi a les seves operacions militars a Gaza en menys d’una setmana. Ho sap Joe Biden, ho sap Benjamin Netanyahu i ho sap el món sencer; però aquesta decisió els EUA no la prendran.
Després de gairebé 30.000 persones assassinades a Gaza, la meitat nens i nenes, i un nombre de persones ferides que supera els 60.000, Israel no pararà per iniciativa pròpia. I mentre prossegueix amb la matança, els EUA i la Unió Europea mantenen el discurs del primer dia, qualificant de víctima a qui ve actuant com a botxí des de la seva creació en 1948, i exerceix com a punta de llança dels interessos imperialistes a la regió.
El mes d’octubre molts pensaven que el problema estaria exclusivament en els 365 km² de la franja de Gaza, amb actuacions puntuals de l’exèrcit israelià a Cisjordània i el Líban, i una durada de poques setmanes o com a molt un parell de mesos. Però qualsevol que tingui una mica d’idea del que es mou a la regió, sap que Israel és per si mateix un agent d’inestabilitat, i que en els últims anys posicionis i aliances que es consideraven inamovibles van mudar.
La crisi del mar Roig
La situació en el mar Roig és conseqüència directa de la massacre a Gaza. Ho va deixar clar la milícia hutí en anunciar que els seus atacs eren resposta a l’actuació israeliana, i es dirigirien únicament contra interessos d’Israel i de qui ho secundés.
La ruta del mar Roig és estratègica per al comerç marítim internacional, per ella circulen el 30% del trànsit de contenidors i el 12% del comerç mundial, i en un dels extrems hi trobem el canal de Suez. El gran impacte de l’actual situació el comprovem amb la dada que en el mes de desembre passat es va reduir en un 60% el nombre de contenidors que van circular per allà, en comparació amb el mes anterior.
A més, la sensació de perill ha encarit fortament el transport, obligant les consignatàries a triar entre pagar unes primes d’assegurança que s’han triplicat en cas de mantenir la navegació per aquesta ruta. O bé, vorejar la costa del continent africà, assumint un augment d’entre 12 i 15 dies en els terminis de lliurament de la mercaderia, i l’augment de costos de navegació.
Les grans empreses del sector logístic calculen que en cas de mantenir-se en el temps l’actual situació, podria trencar-se la cadena de proveïment de components i matèries primeres. Això suposaria unes conseqüències per a l’economia occidental que multiplicarien per cinc la situació derivada del tancament del canal de Suez el març de 2021, per l’embarrancament durant sis dies de l’Ever Given.
La resposta occidental
Si el bombardeig de territori iemenita per part dels Estats Units i el Regne Unit, i l’operació que està organitzant la Unió Europea, fossin obra d’uns altres, es presentarien davant de l’opinió pública com a accions de guerra condemnables per ser contràries al famós ordre internacional basat en les regles. Però la hipocresia occidental trasllada el discurs que les seves són operacions quirúrgiques, urgents i necessàries contra terroristes, amb l’únic i lloable objectiu que torni la tranquil·litat a la zona, per a garantir la llibertat del comerç marítim internacional per una ruta estratègica.
Prova que estem davant d’una nova acció imperialista comesa pels qui es consideren amos del planeta i amb potestat per a atacar a qui vulguin, en funció exclusivament dels seus propis interessos, és el fet que uns atacs, que se’ns van presentar com a urgents i necessaris, no van comptar amb suports importants a la regió. Països com l’Aràbia Saudita o Egipte, malgrat les pressions que van rebre per a implicar-se no ho van fer, i van denunciar que la crisi té el seu origen en el que ocorre a Gaza.
La pacificació relativa del Iemen, després d’una cruenta guerra civil amb 400.000 morts, va permetre el restabliment de relacions entre l’Iran i l’Aràbia Saudita, que feien costat a les faccions iemenites en lluita. En una zona en la qual un mínim moviment pot tenir conseqüències, l’actual crisi pot fer saltar per l’aire a la fràgil pau a la qual s’ha arribat gràcies a la labor pacient de la Xina, i tornar a enfrontar les dues potències regionals que són enemigues tradicionals.
Els hutís han manifestat repetides vegades que posaran fi als atacs si Israel fa el mateix amb les operacions a Gaza. Llavors perquè les potències occidentals defensen els bombardejos sobre territori iemenita en comptes de tallar el proveïment d’armes i material a Israel?
Serà que hi ha interès dels Estats Units per mantenir la inestabilitat a la regió, i travar així l’augment de la influència del seu principal competidor, la Xina?
Article publicat originalment en gallec al diari nosdiario.gal
