Aquest 21 de gener de 2024 marca el cent aniversari de la mort de Lenin, el 1924. I encara que aquest no busca ser només un text d’efemèride, amb especial interès contempla entre els seus objectius l’homenatge al líder soviètic a un segle del seu decés.
És ben sabut que les revolucions socials ni es construeixen en les efemèrides, ni se’ls salva apel·lant a la memòria històrica, sinó que es construeixen i se salven en correspondència amb la capacitat que desenvolupin els seus protagonistes per a superar els seus propis condicionaments socials. És a dir, per a produir alternatives creadores davant els avatars de la seva quotidianitat. No és sinó a compte d’inventar revolucionàriament les seves pròpies dates, temps i teories, que podran conquerir els espais i els modes per a la seva reproducció pràctica. Amén que per a aconseguir-ho, deguin llavors moure’s entre la tradició i el desconegut.
No poden faltar referents als quals tornar, en la mateixa mesura que horitzons per pretendre. En aquest sentit, determinades dates i fets es tornen ineludibles estendards del seu esdevenir. I se li reclama llavors a la història que sigui crítica i una espècie d’autoconsciència del procés que la nega o la continua.
I encara que no sols a través del marxisme viu una revolució socialista, aquest es torna component imprescindible i inexcusable, sobretot quan es pretén prendre el cel per assalt. Però aquí urgeix una altra precisió. Potser tot el marxisme li és consubstancial a la revolució cubana? La resposta és no, perquè no existeix tal cosa com El Marxisme, en singular i amb majúscules; sinó que existeixen els marxismes i els marxistes. Es pot resumir la qüestió del marxisme –en plural–, dividint-lo en dos tipus: el crític i revolucionari (que és el que necessitem reproduir), i el positivista i dogmàtic, que tant de mal fa –entre altres coses–perquè ha creat la falsa il·lusió d’una tradició marxista entre nosaltres, que en realitat –en molts casos– està lluny de ser crítica.
En aquest sentit, Lenin pertany a aquesta línia de marxistes revolucionaris que hem de reclamar. Va ser no sols capdavanter de les teories de Marx i Engels, sinó sobretot capaç d’interpretar i desenvolupar revolucionàriament aquelles condicions socials per a les quals aquests sol havien parlat en sentit general. En aquesta línia d’acció, es va convertir en el primer líder marxista que va dirigir una revolució socialista que va triomfar, i va instaurar el primer Estat socialista dels obrers i pagesos en el món.
Com a creatiu continuador de la dialèctica marxiana, va saber que sense teoria revolucionària no hi ha pràctica revolucionària, i viceversa. Sense pràctica revolucionària no hi ha teoria revolucionària. No per casualitat va ser un incansable estudiós que no va perdre oportunitat per a estar al corrent dels avanços de la ciència. Que va reclamar a les joventuts que aprenguessin a conèixer, però sobretot a obrar com opera el comunisme que es lluita i es treballa i no el dels manuals. El militant i activista que mai va perdre de vista la necessària relació entre teoria i praxi, i per tant entre teoria socialista i pràctica política socialista.
Van ser aquestes algunes de les claus que li van permetre agusar la mirada i percebre correctament, per sobre dels seus contemporanis, cada conjuntura política com una oportunitat única i irrepetible. I cada gir dels esdeveniments, com una escola per a desafiar la teoria existent fundant una nova per a les seves actuals circumstàncies.
Fernando Martínez Heredia, rigorós coneixedor de Lenin, ens deia en els seus cursos que un ha d’aplicar-li al que s’estudia el que un té com el seu paradigma. D’aquesta manera per exemple, si jo estudio a la Revolució Cubana, haig d’aplicar-li, invariablement, el marxisme revolucionari.
Però és clar, no es tracta d’aplicar receptes o de repetir frases. Vostè pot memoritzar moltes cites –veritables o recreades– del tipus: el ser social condiciona a la consciència social; –o una altra de les preferides–: l’home pensa com viu; o l’economia és l’expressió concentrada de la política; o recitar la tesi XI sobre Feuerbach, i amb la mateixa quedar atrapat en el pensament més dogmàtic possible, sense transformar res. O qui sap, va i canvia alguna cosa, però no el que havia de ser canviat.
Perquè el més important al voltant d’aquestes frases i els seus missatges, no és l’absurd de recitar-les de memòria, sinó ser capaces de conèixer les connexions que mitjançant aquestes van establir els seus autors amb la seva realitat. Les circumstàncies que les va generar. El moviment social que descriuen. El sistema de relacions socials que estableixen. La crítica que tanquen.
Perquè lluny de ser l’objectiu la desfilada de la memòria passiva, la qual cosa compte són els modes revolucionaris en els quals podem apropiar-nos d’aquest coneixement marxista per a produir-lo d’acord amb el nostre temps i les nostres condicions. De la mateixa forma en la qual tenint-ho com a punt de partida, em responsabilitzo moralment amb el que penso per a actuar coherentment. Perquè el marxisme crític és també una filosofia de guerra de la lluita de classes.
No és casual que sobre Lenin pesin una infinitat d’especulacions, tergiversacions, i prejudicis. I que així com des de l’esquerra apel·larem a les seves experiències i lliçons, des de la ideologia oposada continuaran sabotejant-ho, perquè en definitiva va liderar la primera gran amenaça històric-concreta contra el capitalisme mundial. De nosaltres depèn seguir-ho rescatant de l’ambigüitat a la qual ho sotmeten; mantenir-ho viu i situar-ho en la justa posició que li toca dins d’aquesta tradició marxista que testifica que una societat veritablement humanitzada és possible i factible.
Fidel, que va ser un poderós continuador de l’obra de Lenin, a propòsit del centenari del seu natalici en 1970, ens va cridar l’atenció sobre l’enorme desavantatge i dificultat que constitueix per als revolucionaris ignorar el marxisme i el leninisme.
Deixar de ser marxistes o extraviar la brúixola (ideològica) per a nosaltres és una altra manera de deixar de ser revolucionaris. O, cosa que és el mateix, és asseure’s de braços plegats a esperar fins que el futur ens llevi la raó, i ens condemni a les “escombraries de la història”. Així com tot moviment no és revolucionari, tota transició no és socialista. Aferrar-se a “i, no obstant això, es mou”, pot implicar més aviat un retrocés. Però com ja se sap, la història no perdona als indeterminats, molt menys a les revolucions que tenint-ho gairebé tot per a vèncer, baixen de la seva pròpia locomotora, per a llavors perdre el viatge. O el que pot ser encara pitjor, per a canviar el rumb. Revolucions que passen de locomotora a vagó de cua.
Definitivament, aquests pensaments no poden ser sols d’ocasió i dates; no hem arribat fins aquí per a donar-nos per vençuts. Lenin, en el seu centenari, no ens ho perdonaria.
Article publicat originalment en castellà a Cubadebate: http://www.cubadebate.cu/especiales/2024/01/21/sin-marxismo-no-hay-revolucion/
