En el marc de l’Any Lenin i en ocasió de l’efemèride del naixement de Roque Dalton (14 de maig de 1935), des de la Realitat en cregut convenient recuperar aquests versos del poeta parlant de Lenin. Traducció de Miquel Àngel Soria.
I
LES PARAULES
És fàcil dir
l’home més gran d’aquest segle
penjar les paraules com a gallardets
perquè una altra fesa va a començar
el més humà és el més senzill
cor del pensament i
pensament del cor
(moguts simplement a alegrar-nos
el cor tornat un jove acordió
per a himnes i lloances)
el que més va construir
el que millor va ensenyar la destrucció constructiva
i la senzilla construcció basada en el treball
perquè a un home com ell
es pot acudir tranquil·lament amb un lloc comú
amb una sentència treta dels llibres sagrats
o amb el que diu un nen al despertar
Nogensmenys
volem per a nomenar-lo paraules sòlides
que resisteixin al mig de la nit
els nous vents del món
paraules filles de les seves paraules
fomentadores
pètries
incommovibles
abastadores per a la lluita i la fraternitat
per a la lluita de la fraternitat
Les paraules no per a la dansa
o la declamació en el nostre món urgit
si no per a desentranyar la set
el crit
el proclamat “Ja n’hi ha prou!” dels afamats
mestissos per l’obscuritat de l’explotació
i la llum de la fúria
Les paraules per al cant de les consciències
I I
“Per als camperols de ma pàtria
vull la veu de Lenin.
Per als proletaris de ma pàtria
vull la llum de Lenin.
Per als perseguits de ma pàtria
vull la pau de Lenin.
Per a la joventut de ma pàtria
vull l’esperança de Lenin.
Per als assassins de ma pàtria
per als escarcellers de ma pàtria
per als escarnidors de ma pàtria,
vull l’odi de Lenin,
vull el puny de Lenin,
vull la pólvora de Lenin”.
HAURIA DIT OTTO RENÉ CASTILLO
PENSANT EN LENIN
Ningú va a la muntanya a buscar glòria. Ningú
que no sigui un imbècil, vull dir. En el fons
ningú elabora sa poesia per la glòria. Ningú
que sigui un poeta, vull dir. Admeto
que els que van a la muntanya, en ocasions
es plantegen el problema de la mort eventual
en forma quasi sensualista. Però els poetes
solen ser sensualistes i fins i tot obscens, si es vol.
Anar a la muntanya avui a Centreamèrica
és acceptar el problema personal de la vida i la mort
en una proporció del seixanta per cent per a la mort
i del quaranta per cent per a la vida.
Assumir aquestes xifres
no és una desviació catòlica del marxisme. L’enemic
és més fort que mai perquè nosaltres
som més febles i estem més dividits que mai. Anar
a la muntanya és un acte polític-militar
i no una actitud poètica tradicional. Es tracta de posar
una pedra en el nostre balançó
i no una efusió espiritual. No cal dir
cadascú és lliure d’anar-se’n a la muntanya amb
sa poesia, ses efusions espirituals, ses guardapèls.
De fet, les unitats guerrilleres vessen de poesia,
efusions espirituals i guardapèls, però es serveixen més
i millor de la bona punteria, la resistència física i els ganivets de caça.
Aquestes són algunes de les veritats que honoren en gran manera al poeta guerriller.
En general és cert que el sacrifici
que no tingui una eficàcia real en la història és idiota.
Crec que aquesta és una conclusió d’esperit leninista.
Però ¿qui pot saber anticipadament el que tindrà
eficàcia real en la història? Tractar d’obtenir aquesta eficàcia
jugant-se la vida, és la més gran grandesa de l’home.
El camarada Lenin hauria estat d’acord. Ell, que sempre
ens va buscar la mística nafra de la dignitat i l’honor.
Ell que viu en ses paraules només per aquells
que van més enllà de les paraules.
UN CAMPEROL DEL MEU PAÍS PARLA DE LA
TEORIA I LA PRÀCTICA
“Han fet vessar molta sang. No
degueren haver empunyat les armes”.
Entre aquest murmuri desesperançat
Lenin va fer sentir sa veu poderosa i se-
rena. No és cert: hauríem d’haver pres
les armes però amb més decisió i energia…
Mayakovsky
De vegades el molt llegir espesseix el cap. Aquí vingueren els de San Salvador dient que qui sap com estan les coses en el país, que qui treu si potser resulta que aquí no podrem fer mai la revolució perquè el país és molt petitet i perquè molta gent hi ha en cada kilòmetre quadrat i perquè no hi ha muntanya brava i perquè només d’exèrcit hi ha com a dotze mil enemics i si tenim en compte als guàrdies, als “cuilios” nacionals i als “chicheros” i “choriceros” tenim com a uns altres dotze mil més i que els “jinches” els meus companys entaforats en les patrulles cantonals i en l’Organitació Democràtica Nacionalista, ORDEN, són com noranta cinc mil i que nosaltres encara som quatre gats “cagones” armats de “cumas” i d’ous. Diuen que és en San Salvador on van a posar les peres a quatre, perquè allà el Partit és fort i perquè cada cop que els hi passa pel cap munten una manifestació de més de cent mil gents i que els estudiants de la universitat són com l’inici d’un gran riu que va a acabar per arrossegar i ofegar al Govern de merda i als rics de merda. Jo no sé molt de llibres, que serà on deuen estar les raons per a pensar així. L’únic que jo sé és que si hi ha un lloc on l’enemic el pot arraconar “ligero-luego” a un és la “suidá”. Per molta gent d’un que estigui disposada a donar-se “verga”, ells tenen els seus tancs i els seus canons i les seves caseres i i les seves bombes i els seus avions. En canvi a nosaltres a la muntanya no ens fa pudor l’autoritat malgrat es faci “chucha coyotera”. I si ens envien els seus avions, només van a trobar les pedres per a bombardejar. Jo dic que encara que el país sigui més “chiquitío” que “cerotillo” de mosca, cal buscar també el camp per a que el govern no ens agafi “chiches”. “Contimá” que com diuen els de San Salvador aquesta vegada els gringos venen volant “riata” del que no hi ha per a on. Jo dic que des del camp, fins i tot els mateixos “cheles” de merda els podrem muntar “sandino” si ens unim tots i ens decidim d’una vegada. I si el camp de El Salvador no ens arriba per a la reculada que ens vagin fotent ¿què no està allà Honduras o Guatemala, doncs, que tanta muntanya tenen i que són la mateixa terra de nosaltres i de tot el món, només que més “grandota”? A l’hora en que em vingui “chaqueteando” la Guàrdia ¡aquí tenen les seves fronteres i els seus “ojitos de cangrejo”! Si les fronteres on només estan és als mapes i les duanes. En la realitat només hi ha terra “pelona”. I pobres, per tot arreu. ¿O és que la terra d’Honduras i El Salvador només van a servir per a que els exèrcits dels governs dels rics es matin entre ells i matin gent innocent en guerretes de merda que només serveixen per a fotre més al poble? Quan els pobres hondurenys i els pobres guatemaltecs sàpiguen que els pobres salvadorenys són els seus germans per a “echarles verga” als rics salvadorenys, als rics hondurenys i als rics guatemaltecs, un altre gall va a cantar. Entre tots els anem a fotre les seves fronteres en el cul dels rics i aquest dia fins i tot Déu es posarà content i va a manar a dir que des d’aleshores en endavant millor es va a passar al nostre equip i que van a canviar les lleis del món i que serà mentida que el qui estigui bé amb Déu i el Govern es pot cagar en els sants, que per a tots va a caminar parella la justícia i la felicitat. Però mentrestant, a la guerrilla de la muntanya, “maneques”, encara que sigui molt petitíssima que així com és el nen és la joguina, doncs ni el Chele Vara és mort, ni a la por li hem vist mai el pit. Només les natges, “de cuando en vez”.
