Ha arribat l’hora de treure’s la camisa bruta. Un segle i escaig després de les tesis d’abril

Preàmbul 

El dia 22 d’agost de 1918 el diari Pravda publicava “Una carta oberta de Lenin als obrers nord-americans”. En aquesta carta, els explicava les giragonses, les marrades, els avenços i retrocessos que el desenvolupament històricament concret de la Revolució Russa obligava a fer als bolxevics. Recordem la data: agost de 1918. La guerra civil i la intervenció de les potències estrangeres havien arrencat. La revolució alemanya no havia començat encara. Rosa Luxemburg escrivia des de la presó unes notes injustes sobre la Revolució Russa que, quan va ser alliberada no va voler publicar. La complexitat de la revolució apareixia amb tota la seva cruesa davant de qualsevol que tingués dos dits de front. Lenin explicava tot això als obrers americans amb exemples concrets de la realitat concreta: la revolució no és un acte puntual, la revolució és un procés. Més enllà dels elements conjunturals, Lenin els parlava de la importància de la política en el desenvolupament històric. Enfront del determinisme i el fatalisme la política la construcció d’una voluntat col·lectiva. Enfront del moralisme incapacitant que tant agrada als teòrics “a la violeta”, la política. Amb totes les giragonses, marrades i empassades de gripaus que la política comporta

Per a fer-ho, Lenin recorria a una metàfora escrita pel seu admirat Nicolai Chernyshevski. Aquest, en una ocasió havia escrit “La via històrica no és una vorera recta de l’avinguda Nevski: avença camp a travessa, uns cops el camí és polsegós, altres està ple de fang, altres cal travessar maresmes i altres cal fer marrades. Qui no vulgui omplir-se de pols, o embrutar-se les botes, que no es posi en activitats polítiques”. Lenin, adreçant-se als obrers americans, quan el poder soviètic regnava sobre Rússia durant més de 9 mesos des de la presa del poder i ja es podien albirar les enormes dificultats que esperaven a l’intent més gran de transformar el món:

“Com deia el gran revolucionari rus Chernyshevski, l’obra de la història no és una vorera recta de l’avinguda Nevski. Hi ha qui “admet” la revolució proletària solament “a condició” que es desenvolupi sense problemes, que els proletaris de diversos països actuïn totalment d’acord, que existeixin garanties contra les derrotes, que el camí de la revolució sigui ample, recte i sense obstacles, que per a vèncer no hi hagi necessitat de passar a cops pels més penosos sacrificis, de “romandre en una fortalesa assetjada” o d’obrir-se pas pels més tortuosos, estrets i impracticables viaranys muntanyosos. Qui pensa així no és revolucionari ni s’ha desfet de la pedanteria intel·lectual burgesa i, de fet, lliscarà sempre cap a el camp de la burgesia contrarevolucionària, com els passa als nostres menxevics i fins i tot (encara que menys freqüentment) als nostres esseristes d’esquerra” (Lenin, 1918, OC 37:48-64).

Aquest és el capteniment, el leitmotiv que presidí la vida i l’obra de Lenin. En el present article tracto de mostrar-ho en un cas concret, en la fase d’arrencada de la Revolució Russa entre gener i abril.

La ruptura pràctica de Lenin amb el marxisme positivista de la socialdemocràcia

En aquest article, em proposo de tractar les Tesis d’Abril com el moment decisiu de la ruptura de Lenin amb el marxisme ortodox de la Segona Internacional. Un trencament que era la conseqüència de l’anàlisi concreta de la situació de la Revolució Russa i de la nova fase de desenvolupament del capitalisme: l’imperialisme. El treball desenvolupat a Zúric, li va permetre establir les bases teòriques i estratègiques per a aquesta ruptura.

Lenin arribava a Rússia després d’haver realitzat una revolució teòrica d’immenses conseqüències històriques en cinc camps: la qüestió de la guerra imperialista i la posició del moviment obrer davant d’aquesta, la qüestió nacional, la qüestió de l’imperialisme, la qüestió de l’estat i la qüestió de la dialèctica. Aquesta ruptura, profunda i orgànica fou ruptura radical amb Kautsky i, en general, amb el marxisme de la segona internacional. Diguem que fou una forma de retrobar a Marx superant el marxisme. El seu partit tenia un coneixement parcial de tots aquests canvis, i per això es va veure sorprès pel seu dirigent que arribava de l’exili. La meva lectura de les Tesis d’Abril també pretén rastrejar la manera com apareixen en el text aquestes cinc revolucions teòriques.

Les posicions que Lenin va portar en el seu viatge entre Zúric i Petrograd no van ser compreses per la majoria del seu partit i, per descomptat, per la resta de la socialdemocràcia russa. Un partit bolxevic a l’interior que havia estat educat per Lenin, per Plekhanov, i per altres dirigents com Bukharin, Zinoviev i Kàmenev en el marxisme creat per Kautsky i per la plana major de la Internacional Socialista. Un partit que tractava de ficar la immensa revolució que es desenvolupava impetuosament a Rússia a inicis de 1917 en el llit de Procust del programa aprovat el cinquè congrés del POSDR (1907), i a la Conferència de Londres de 1912 que havia formalitzat definitivament la creació del partit bolxevic. Un programa que l’esclat i el desenvolupament de la Primera Guerra Mundial havia fet caducar definitivament.

També pretenc mostrar com a les Tesis d’Abril es fa una crítica viva i operant d’aquest marxisme de la segona internacional. Penso que aquesta manera d’enfocar les coses ens pot ser útil per apropar-nos a la relació de Lenin amb el pensament de Marx.

En la reconstrucció dels fets segueixo E. H. Carr, David Shub, Edmund Wilson, Catherine Merridale, així com l’aparell crític dels toms 30 i 31 de les Obres Completes (a partir d’aquí, OC). Les cites s’ha traduït del castellà al català a partir d’aquesta edició de les OC. Pel que fa als resums i anàlisis són cosa meva. El lector decidirà si són més o menys encertats.

Europa porta la revolució a les entranyes

Com és sabut, Lenin, que es trobava a Zúric des d’agost de 1914. El 9 (22) de gener de 1917, Lenin va exposar un Informe sobre la Revolució Russa de 1905 a la casa del Poble de Zúric davant d’un auditori de joves obrers suïssos. L’informe concloïa de la manera següent:

“Nosaltres, els vells, potser no arribarem a veure les batalles decisives de la futura revolució. Això no obstant, jo crec que puc expressar amb plena seguretat l’esperança que els joves, tan magníficament actuen en el moviment socialista de Suïssa i de tot el món, no només tindran la felicitat de lluitar, sinó també la de triomfar en la futura revolució proletària” (Lenin, 9 (22) de gener de 1917, OC 30: 334)

Alguns fan servir aquesta anècdota com una mostra de la desconnexió d’un vell exiliat respecte del que realment estava passant al seu país. Tot i això, vist amb els ulls d’avui podem dir que, si bé el 9 de gener de 1917 va errar a curt termini, va encertar plenament a mitjà termini. Vegeu el pas que antecedeix a allò esmentat:

“No ens ha d’enganyar el silenci sepulcral que ara regna a Europa. Europa porta a les entranyes la revolució. Les monstruositats de la guerra imperialista i els turments de la carestia fan germinar a tot arreu l’esperit revolucionari, i les classes dominants, la burgesia i els seus servidors, els governs, s’endinsen cada dia més en un atzucac del qual no podran escapar-se de cap manera sinó a costa de les més grans commocions” (Lenin, loc. cit.).

A Zúric, certament, Lenin estava condicionat per una terrible falta d’informació: només tenia accés a la premsa burgesa, una premsa editada en condicions de censura de guerra. La direcció del partit estava pràcticament desarticulada, o bé estava detinguda, deportada a Sibèria o bé exiliada a diversos països separats per immensos fronts de guerra. Era difícil estar al corrent, en temps real sobre els esdeveniments a Rússia.

Cartes des de massa lluny

El 2 (15) de març Lenin va saber que a Rússia havia començat la revolució. Els telegrames en què es comunicava la victòria de la revolució i l’accés al poder del Govern octubrista-demòcrata constitucionalista dels capitalistes i terratinents es van publicar als diaris suïssos Zúricher Post i Neue Zürcher Zeitung. Immediatament, Lenin es va posar a redactar un primer Esborrany de les tesis sobre la nova situació política que volia presentar al seu partit. Va acabar el dia 4 de març a la nit (Lenin, 4 (17) OC 31: 1-17). No estaven destinades a la premsa. Aquell mateix dia, l’esborrany va ser enviat a Cristiania (Oslo), a través d’Estocolm, perquè les coneguessin els bolxevics que tornaven a Rússia des de Suècia.

Lenin temia que els bolxevics de l’interior fessin, a la pràctica, una política seguidista de la burgesia i/o dels menxevics i dels socialistes revolucionaris. Per aquest motiu, el dia 6 (19) de març va enviar un telegrama als bolxevics residents a Escandinàvia que tornaven a Rússia. El text era clar:

“La nostra tàctica: desconfiança absoluta, cap suport al nou Govern; sospitem especialment de Kerenski; l’única garantia és armar el proletariat; eleccions immediates per a la Duma de Petrograd; cap acostament a altres partits. Telegrafieu això a Petrograd”. (Lenin, 6 (19) de març de 1917, OC 31: 8).

Com no podia ser menys, el telegrama es va filtrar a la premsa i va ser publicat al diari Volkrecht, diari socialdemòcrata suís publicat a Zúric i va causar un gran enrenou en els mitjans socialdemòcrates. El telegrama va ser llegit a la reunió del Buró del CC del POSDR a Rússia i a la reunió de la Comissió Executiva del Comitè de Petersburg, el 13 (26) de març. No va ser gaire ben acollit.

Lenin es va veure obligat a escriure un aclariment que el mateix diari va publicar el dia 29 de març:

“Vaig enviar aquest telegrama en nom dels membres del Comitè Central residents a l’estranger, i no del mateix Comitè Central. No feia referència a l’Assemblea Constituent, sinó a les eleccions als òrgans municipals. De moment, les eleccions a l’Assemblea Constituent no són més que una promesa buida. Les eleccions a la Duma urbana de Petrograd podrien i s’haurien de celebrar immediatament, si el Govern fos realment capaç d’establir les llibertats promeses. Aquestes eleccions podrien ajudar el proletariat a organitzar i enfortir les seves posicions revolucionàries”. (Lenin, 29 de març de 1917, OC, tomo 31: 9).

Usant la informació que li arribava a través de telegrames i amb la lectura de la premsa burgesa, Lenin va escriure als seus camarades entre els dies 7 a 12 (20-25) de març de 1917 les quatre cartes que són conegudes actualment com a Cartes des de lluny. Realment, les cartes van tenir poc èxit entre els seus camarades. Eren cartes des de massa lluny. No parlo només d’una llunyania simplement geogràfica. A Suïssa, Lenin havia fet un enorme salt qualitatiu en la seva concepció del món, de l’estat, de la política i de la revolució. Un salt que encara no havia pogut comunicar totalment als seus camarades.

Serà amb el desenvolupament de la revolució, a partir de la seva intervenció diària a les reunions, dels seus discursos i dels articles i informes quan podrà fer la pedagogia necessària per a donar a conèixer la revolució teòrica operada. Amb moltes feines i treballs aconseguirà que les seves posicions siguin compreses i defensades pel partit bolxevic. No sense que, com se sap, tant Kàmenev com Zinóviev discrepessin fins i tot de l’oportunitat de prendre el poder el 7 de novembre de 1917.

El 9 (22) de març, la primera i la segona carta van ser enviades a Cristiania per ser transmeses a Petrograd. La primera carta es va publicar als números 14 i 15 de Pravda, del 21 i 22 de març (3 i 4 d’abril) de 1917, amb grans talls i algunes modificacions fetes per la Redacció del diari. La segona, la tercera i la quarta cartes no es van arribar a publicar i només van veure la llum a la primera recopilació d’obres de Lenin publicada l’any 1924, després de la seva mort. Va començar a escriure la cinquena carta en vigílies de la seva partida de Suïssa a Rússia, el 26 de març (8 d’abril). La carta va quedar incompleta i va servir a Lenin com a esquema d’allò que després serien la Carta sobre tàctica i les Tesis d’Abril. El títol oficial de les quals va ser Les tasques del proletariat a la nostra revolució. 

A continuació, va una breu anàlisi i resum de la primera carta des de lluny, que va ser escrita el 7 (20) de març on reprèn el colofó de la xerrada de 9 de gener davant els joves socialistes suïssos: “Europa porta a les entranyes la revolució”. D’aquí el paràgraf inicial impactant de la Primera Carta des de lluny. La primera etapa de la primera revolució:

“La primera revolució, engendrada per la guerra imperialista mundial, ha esclatat. Segurament, aquesta primera revolució no serà la darrera”. (Lenin, 7 (20) de març de 1917, OC, 31:15).

De fet, si bé a finals de 1916 i en els primers dies de gener de 1917 no s’albirava a l’horitzó l’esclat de cap revolució ni a Rússia ni a la resta d’Europa, les masses obreres de Petrograd i els soldats-pagesos a molts dels fronts de combat van fer allò que les anàlisis veien impossible o, almenys improbable: van iniciar una revolució que faria caure el tsarisme en poc més que una setmana. La irrupció de les masses en l’escenari públic havia fet canviat radicalment l’equació. Per a Lenin, el fet que en només vuit dies de lluites de carrer s’hagués enfonsat una monarquia autocràtica que havia oprimit Rússia durant segles, era un esdeveniment extraordinari que només podia explicar-se per la combinació de diversos factors. Més avall resumiré els factors que segons ell van concórrer a la primera fase de la revolució.

Però abans de fer-ho considerem el caràcter no dogmàtic de Lenin, la manera com va percebre l’extraordinària novetat de la revolució en curs. Una revolució que no es deixava tancar al llit de Procust del programa del partit aprovat anys abans. Encara menys als intents dels menxevics, aferrats a la idea de la fase burgesa de la revolució que comportava deixar a la burgesia la direcció del moviment revolucionari. Per a ells calia controlar i frenar qualsevol desenvolupament del moviment revolucionari que desbordés l’esquema teòric de la “revolució burgesa dirigida per la burgesia”. Per la seva banda, Lenin tenia clar que els esquemes previs no podien recollir i comprendre l’extrema novetat i complexitat del que passava:

“Ni a la natura ni a la història es produeixen miracles, però tot viratge brusc de la història, inclosa qualsevol revolució, ofereix un contingut tan ric, desenvolupa combinacions tan inesperades i originals de formes de lluita i de correlació de forces en pugna, que moltes coses poden semblar miracles a la ment del filisteu”. (Lenin, 7 (20) de març de 1917, OC 31: 13).

Anem ara als motius pels quals, segons Lenin, una insurrecció obrera de vuit dies havia pogut enderrocar una monarquia absolutista que havia perdurat durant segles. Què havia conduït a què una crisi d’hegemonia es resolgués amb la caiguda de tot un règim? Hi havia diversos motius. El primer d’ells era que la revolució anterior, la 1905-1907, tot i haver estat derrotada, havia soscavat els fonaments del règim tsarista:

“La primera revolució (1905) va remoure profundament el terreny, va arrencar d’arrel prejudicis seculars, va despertar a la vida política i a la lluita política milions d’obrers i desenes de milions de camperols, va revelar a cada classe i al món sencer el veritable caràcter de totes les classes (i tots els principals partits) de la societat russa, la veritable correlació de les forces, dels mitjans d’acció, dels objectius immediats i llunyans”. (Lenin, 7 (20) de març de 1917, OC 31: 14).

Aquesta commoció va obrir una bretxa a l’edifici del règim que aquest no va poder tancar durant el període contrarevolucionari de 1907-1914. A aquesta bretxa se li va unir un agent (Lenin l’anomena “director d’escena”) que ho va commoure tot de nou:

“Aquest director d’escena omnipotent, aquest accelerador vigorós ha estat la guerra imperialista mundial”. (Lenin, 7 (20) de març de 1917, OC 31: 15).

A continuació, Lenin fa una afirmació cabdal: la guerra és imperialista per ambdues parts. Aquest era l’element central de la caracterització del conflicte. Sense comprendre aquesta caracterització, no era possible disputar l’hegemonia a les forces burgeses. Es tractava de la guerra interimperialista entre França i Anglaterra i el Reich alemany i l’imperi austrohongarès:

“Tant la burgesia alemanya com la burgesia anglo-francesa fan la guerra per desposseir altres països, per estrangular els petits pobles, per establir la seva dominació financera al món, per procedir al repartiment i redistribució de les colònies, per salvar l’agonitzant règim capitalista, enganyant i dividint els obrers dels diferents països.” (Lenin, loc. cit)

En aquest context, el govern rus no era més que un agent subordinat de l’eix franco-britànic, o com ell dirà: “un simple agent de les “firmes” de multimilionaris “Anglaterra i França”. En definitiva, a Rússia manaven més les ambaixades francesa i britànica que el mateix govern. Per tant, la revolució havia triomfat tan ràpidament pel fet que:

“… una situació històrica original en extrem en la que es van fondre, amb “unanimitat” notable corrents absolutament diferents, interessos de classe absolutament heterogenis, aspiracions polítiques i socials absolutament oposades. És a dir: la conjuració dels imperialistes anglo-francesos, que van empènyer Miliukov, Guchkov i Cia. a apoderar-se del poder per continuar la guerra imperialista, per continuar-la amb més aferrissament i tenacitat, per assassinar nous milions d’obrers i camperols de Rússia per tal de donar Constantinoble… als Gutxkov, Síria… als capitalistes francesos, Mesopotàmia… als capitalistes anglesos, etc. Això d’una banda. I, d’altra banda, un profund moviment proletari i de les masses del poble (tots els sectors pobres de la població de la ciutat i del camp), moviment de caràcter revolucionari, pel pa, la pau i la veritable llibertat”. (Lenin, 7 (20) de març de 1917, OC 31: 16).

Un cop delimitats els dos subjectes polítics socials que van participar i van coincidir a la revolució del febrer, Lenin passa a reclamar l’autonomia del moviment revolucionari i les seves demandes: pa, pau i veritable llibertat. Més endavant afegirà a aquesta tríada la qüestió de la terra. La burgesia russa és dibuixada com una força absolutament dependent de l’imperialisme occidental. Per aquest motiu, la burgesia no podia accedir a aquestes demandes que, recordem-ho, no eren socialistes sinó radicalment democràtiques. És per preservar aquesta autonomia que assenyala que els obrers no han de donar suport al nou govern provisional.

A la carta, Lenin segueix definint la fase de la lluita de classes en què es troba Rússia. Aquest és el seu estil de treball, el seu mètode d’anàlisi. Aquest és estil el que portarà els bolxevics a conquerir la majoria als soviets i a aquests finalment a conquerir el poder:

“Les coses han passat així, i només així. Així, i només així, pot considerar les coses el polític que no tem la veritat, que sospesa amb lucidesa la correlació de les forces socials en la revolució, que aprecia cada moment actual no només en tot el que té d’original a l’instant donat, sinó també des del punt de vista dels ressorts més profunds, d’una correlació més profunda dels interessos del proletariat i de la burgesia, tant a Rússia com a tot el món”. (Lenin, 7 (20) de març de 1917, OC 31: 19).

A continuació, ofereix la seva anàlisi sobre les classes que s’estan constituint a classe a mesura que participen en la lluita de classes. Tenim, per una banda, la burgesia i els terratinents capitalistes que a través de la revolució han accedit al poder polític. Una classe que:

“… que des de fa molt de temps dirigeix econòmicament el nostre país i que tant durant la revolució de 1905-1907 com durant la contrarevolució de 1907-1914 i, finalment, durant la guerra del 1914 al 1917 – en aquest període amb singular celeritat-, s’ha organitzat políticament amb extraordinària rapidesa, apoderant-se de les administracions locals, de la instrucció pública, de congressos de tot gènere, de la Duma, dels comitès de la indústria de guerra, etc. Aquesta nova classe estava ja “gairebé del tot” al poder el 1917 per això; els primers cops han estat suficients perquè el tsarisme s’ensorrés, abandonant el camp a la burgesia” (Lenin, 7 (20) de març de 1917, OC 31: 20).

Quan llegeixo aquest paràgraf no puc més que recordar el paràgraf 24 del quadern de la presó 19 d’Antonio Gramsci quan diu: “un grup social pot, fins i tot ha de, ser dirigent abans de conquerir el poder governatiu (aquesta és una de les condicions principals per a la pròpia conquesta del poder)”. Us serà fàcil estar d’acord amb mi si afirmo que Gramsci havia llegit i reflexionat sobre les Cartes des de lluny de Lenin.

Davant d’aquella classe que volia aturar la revolució en la fase de revolució burgesa, havia aparegut l’embrió d’un nou poder estatal:

“… ha aparegut un Govern obrer, el Govern principal, no oficial, encara no desenvolupat, relativament feble, que expressa els interessos del proletariat i de tots els elements pobres de la població de la ciutat i del camp. Aquest Govern és el Soviet de diputats obrers de Petrograd que busca un lligam amb els soldats i amb els camperols, així com amb els obrers agrícoles; com és natural, amb aquests, sobretot, més que amb els pagesos… El Soviet de diputats obrers és una organització obrera, és l’embrió del Govern obrer, representant dels interessos de totes les masses pobres de la població, és a dir, de les nou dècimes parts de la població, que cerca la pau, el pa i la llibertat” (Lenin, 7 (20) de març de 1917, OC 31: 21-22).

Lenin defensa la incipient autonomia de classe d’aquest nou poder que encara s’havia de consolidar lentament. Adverteix als seus camarades que aquest procés de formació com a classe es desenvoluparia enmig d’una complexa lluita de classes; que els bolxevics havien de comprendre la importància de la forma soviètica d’organització de la classe i que havien de contribuir al seu creixement. La seva recerca sobre la qüestió de l’estat i la seva reflexió sobre la Comuna escrita a les planes del Quadern Blau, El marxisme i l’Estat (Lenin, 1917, OC 33: 127-311) apareix breument aquí. Tindrà un llarg desenvolupament, a la tercera de les Tesis d’Abril. Com se sap, desenvoluparà aquest tema des de l’exili finlandès de setembre en el seu fulletó L’Estat i la Revolució (Lenin, 1917, OC 33: 1-124), que només va poder ser imprès l’any 1918.

Observem que, en aquesta fase de la revolució, Lenin assenyala unes demandes populars que no són socialistes sinó radicalment democràtiques. Unes demandes que la burgesia ni volia ni podia satisfer. Aquest és el nucli central de la seva tàctica revolucionària. Alhora, assenyala les aliances de classe necessàries per articular la lluita i per a la consecució d’aquestes demandes. Pel que fa als mètodes de lluita apareix per primera vegada la necessitat d’armar la classe obrera, qüestió que desenvoluparà a la tercera carta.

Els menxevics caracteritzaven la revolució en curs com a burgesa i, en conseqüència, consideraven que el moviment obrer havia de deixar l’hegemonia del procés a la burgesia. Calia donar suport al govern provisional. Per la seva banda, Lenin reconeixia la fase burgesa de la revolució, però cridava a defensar la independència política de la classe obrera:

“La nostra revolució és burgesa, diem nosaltres, els marxistes, i per això els obrers han d’obrir els ulls al poble perquè vegi la mentida dels politiquers burgesos i ensenyar-lo a no creure en les paraules, a confiar únicament en les pròpies forces, en la seva pròpia organització, a la seva pròpia unió, al seu propi armament”. (Lenin, 7 (20) de març de 1917, OC 31: 22).

El motiu de tot plegat era molt simple: el govern burgès, dependent de l’imperialisme anglo-britànic no podia ni volia donar al poble la pau, el pa i la llibertat. Per això calia fer “prodigis d’organització” de la classe obrera i dels pagesos per desenvolupar la fase següent de la revolució, la lluita per la república democràtica i després pel socialisme que seria l’únic que podia satisfer les demandes democràtiques. Veurem més que aquests “prodigis d’organització” no es refereixen només al partit sinó, sobretot, a l’embrió del futur estat: els consells d’obrers, soldats i camperols pobres, els soviets.

Aquesta primera carta va sorprendre la direcció bolxevic de l’interior i no va ser acceptada per ella. La nota 8 dels editors de Progreso informa que:

“La redacció de Pravda va tallar una cinquena part, aproximadament, del text de la primera de les Cartes des de Lluny. Suprimí, principalment, el referent a la caracterització dels lacais de la burgesia, és a dir, els líders dels partits conciliadors – dels menxevics i els socialistes revolucionaris-, els seus intents d’ocultar que en l’enderrocament de Nicolau Romanov havien participat, junt amb els demòcrates constitucionalistes i els octubristes, representants dels governs anglès i francès, i al desemmascarament per Lenin dels designis monàrquics i imperialistes del Govern Provisional que continuava amb la guerra de rapinya”. (IML, Lenin OC 31: 526)

Aquestes retallades no eren casuals, eren producte de la resistència dels “vells bolxevics” a les innovacions revolucionàries de Lenin. La segona, tercera i quarta carta no van arribar a ser publicades en aquests mesos de març i abril de 1917 i només van veure la llum l’any 1924 a la primera recopilació d’obres de Lenin publicada després de la seva mort. Lenin no va acabar d’escriure la cinquena carta a causa dels preparatius del viatge entre Zúric i Petrograd. Però aquest esborrany li va servir com a esquema del que després serien les Cartes sobre tàctica (Lenin, 8-13 (21-26 d’abril de 1917, OC 31: 138-152) que varen ser publicades com a fulletó durant el mes d’abril i les Tesis d’abril conegudes com Les tasques del proletariat a la nostra revolució (Lenin, 10 (23) d’abril de 1917, OC 31: 153-198).

Com és sabut, Lenin va emprendre el viatge de tornada a Rússia el 26 de març (9 d’abril) i va arribar a Petrograd la nit del 16 d’abril de 1917 (3 abril), en un tren segellat amb diversos revolucionaris russos, que va travessar Alemanya. D’aquí va arribar a Rússia després de travessar Suècia i Finlàndia. No m’aturaré en les circumstàncies del viatge ni en les anècdotes. Han estat narrades per una abundant bibliografia. Sabem que durant el viatge Lenin, a part de mantenir nombroses converses polítiques amb els companys de viatge, va treballar en el redactat de les tesis que analitzaré i comentaré a continuació.

“Prefereixo quedar-me en minoria”

Sens dubte, eren cartes des de lluny. Des de molt lluny. Els dirigents bolxevics de l’interior no compartien els seus continguts, per la qual cosa es va organitzar a l’interior una oposició als seus continguts. Després de la revolució, Lev Kàmenev i Stalin havien arribat a Petrograd des del desterrament a Sibèria el 25 de març (12 març) de 1917. Ambdós s’incorporaren a la redacció de Pravda i aplicaren les posicions tàctiques aprovades en el congrés de 1912. Kàmenev va escriure diversos articles a Pravda que defensaven una línia diametralment diferent de la Lenin. Per exemple, l’article titulat Sense diplomàcia secreta, publicat el dia 15/18 de març on afirmava:

“Quan un exèrcit xoca amb un altre, la política més absurda seria proposar que un d’ells deposi les armes i torni a casa. Aquesta no seria una política de pau sinó d’esclavitud… El poble lliure romandrà ferm als seus llocs, respondrà bales amb bales i bombes amb bombes” (citat per Merridale, 2019: 194). 

Lenin va llegir aquest article a Pravda en el camí cap a Petrograd, quan el tren ja havia arribat a Finlàndia. També va comprovar que la redacció del diari havia retallat deliberadament la seva primera Carta des de lluny. En arribar a l’estació fronterera de Beloostrov on els esperava una comissió de bolxevics entre els quals es trobava Kàmenev, Lenin li va deixar anar: “Què has estat escrivint a Pravda? Hem llegit uns quants exemplars i t’hem dit de tot” (citat per Wilson, 1972: 545)

El 3 d’abril, a les 11 de nit, Lenin baixava del tren a l’estació Finlàndia. Va ser rebut per una delegació del Soviet de Petrograd encapçalada pel seu president Nicolai Cheidze, que li va dir:

“La principal tasca de la democràcia revolucionària és en aquests moments la defensa de la revolució davant de la ingerència tant des de dins com des de fora. Considerem que aquest objectiu requereix no desunió, sinó que els demòcrates estrenyem les files”. (citat per Merridale, 2019: 224).

És a dir, els bolxevics havien de romandre units als menxevics i a la direcció del Soviet de Petrograd i, per tant, havien de recolzar passivament el govern provisional. Lenin no es va dignar respondre a Cheidze. En lloc d’això, va girar-se cap als obrers i soldats que l’havien anat a rebre va pronunciar una breu al·locució:

“Estimats camarades, soldats, mariners i obrers: Em sento feliç en saludar en vosaltres la Revolució Russa triomfant, en saludar-vos com l’avantguarda de l’exèrcit proletari internacional… Ja no és lluny el dia en què, responent a la crida del nostre camarada Karl Liebknecht, els pobles tornaran les armes contra els seus explotadors capitalistes… La Revolució Russa, feta per vosaltres, ha iniciat una nova era. Visca la revolució socialista mundial” (citat per Merridale, loc. cit.).

Hi ha diverses versions d’aquestes paraules. Tant E.H. Carr com Merridale recullen la versió de Sukhanov qui afirma que les paraules van ser: “Aquesta guerra entre pirates imperialistes és el començament d’una guerra civil a tot Europa… Un d’aquests dies el capitalisme europeu s’enfonsarà. La revolució que vosaltres heu dut a terme ha preparat el camí i ha inaugurat una nova època. Visca la revolució socialista mundial!” (Merridale, 2019: 225 i Carr, 1974: 95). D’altra banda, al tom 31 de les OC publica el breu comunicat de Pravda, núm. 24 de 5 d’abril de 1917, que parafraseja les paraules de Lenin. Desgraciadament, no conec cap edició del llibre de Sukhanov.

A continuació, la comitiva es va dirigir a la seu del partit bolxevic. La reunió que es va desenvolupar fins a altes hores de la nit va tenir dues parts: la primera van ser una sèrie de discursos de benvinguda a Lenin a càrrec de diversos dirigents lloant les conquestes realitzades fins aquell moment. Naturalment, el Lenin que havia desenvolupat durant els anys 1914 a 1917 a Berna i Zúric la seva quíntuple revolució teòrica i que havia escrit les Cartes des de lluny, no estava gens d’acord amb l’esperit positivista i evolucionista de molts dels dirigents bolxevics de l’interior. La seva resposta va ser dura. No la trobem a les seves obres completes, ja que va ser una resposta improvisada de la qual no resta cap text. Amb tota seguretat el guió usat mentalment per Lenin estava inspirat per les Cartes des de lluny i per l’esborrany de les tesis La revolució a Rússia i les tasques dels obrers de tots els països, escrits durant el seu viatge entre Zúric i Petrograd. Arribava a la revolució amb els deures fets, amb la voluntat que el seu partit no es deixés arrossegar pel corrent principal.

Segons Sukhanov, la seva intervenció va durar unes dues hores i Lenin va afirmar:

“La peculiaritat del moment actual és que la societat està passant de la primera etapa de la Revolució a la seva segona etapa que ha de posar el poder a les mans del proletariat i dels sectors pobres de la pagesia”. (citat per Merridale, loc. cit.).

Una afirmació com aquesta xocava amb la cultura política encara kautskiana de la majoria dels dirigents bolxevics assistents a la reunió. Lenin va rebutjar el suport al govern; va rebutjar la unitat amb els menxevics; va reclamar que es fes una anàlisi de classe de les polítiques del govern provisional i, coherentment amb això, va mostrar que era utòpic demanar-li al govern que proclamés la pau, que consolidés la llibertat i que donés la terra als camperols. Molts dels assistents a la reunió van mostrar el seu estupor i el seu desacord. Davant d’aquesta realitat Lenin va afirmar: 

“Camarades, teniu una actitud confiada envers el govern. Si això és així, els nostres camins difereixen. Prefereixo quedar-me en minoria” (citat per Merridale, loc. cit.).

L’endemà 4 (17) d’abril de 1917, Lenin va intervenir davant el Comitè Central dels bolxevics i davant el comitè local de Sant Petersburg. Les seves propostes van ser rebutjades per 13 vots en contra i 2 a favor. Efectivament estava en minoria. Poques hores després va presentar el seu text davant en una reunió de bolxevics delegats a la Conferència dels Soviets de diputats obrers i soldats de tota Rússia, que se celebrava en aquells dies. El text porta per títol: Informe pronunciat a l’assemblea de delegats bolxevics a la conferència de tota Rússia dels soviets de diputats obrers i soldats (Lenin, 4 (17) d’abril de 1917, OC 31: 109-119). Hi va exposar oralment els continguts de les tesis d’abril que comentarem després. El text està impregnat de la sensació que es trobava en minoria al seu propi partit. El text acaba bruscament: 

“He sentit que a Rússia hi ha una tendència unificadora, la unificació amb els defensistes. Això és una traïció al socialisme Considero que és millor quedar-se sol, com Liebknecht: sol contra 110”. (Lenin, 4 (17) d’abril de 1917, OC 31: 119).

Segons E.H. Carr, a primera hora de la tarda,

“… Lenin va parlar al palau Tàuride, on el Soviet celebrava les seves reunions, a una reunió de socialdemòcrates (bolxevics, menxevics i independents). Va ser en aquesta ocasió quan Lenin va llegir per primera vegada les seves famoses «Tesis d’abril», que resumien el seu punt de vista; Bogdànov va interrompre Lenin amb el crit: «Deliris! Els deliris d’un boig!»; Goldenberg, un altre exbolxevic, va declarar que «Lenin s’ha presentat com a candidat per a un tron europeu, vacant durant trenta anys: el tron de Bakunin»; i Steklov, director d’Ivestiya i futur membre del partit bolxevic, va afegir que el discurs estava format per «construccions abstractes» que el mateix Lenin abandonaria tan aviat com es familiaritzés amb la situació russa. El discurs de Lenin va ser atacat des de tots els angles; només la Kollontai va parlar a favor seu. Lenin va abandonar la sala sense exercir el seu dret de rèplica. Aquesta mateixa tarda va tornar a llegir les Tesis en una reunió de dirigents bolxevics; i una vegada més va quedar completament aïllat” (Carr, 1974: 95-96).

Com podem comprovar, el dia 4 d’abril de 1917 Lenin no va tenir un bon dia, estava en franca minoria. Aquí ens cal remarcar un cop més el seu capteniment: no havia arribat a Petrograd per a riure-li les gràcies al govern provisional, ni al soviet de Petrograd, ni als menxevics ni als “vells bolxevics”. Sabia estar en minoria, però no passivament: es disposava a donar la batalla decisiva per a convèncer als bolxevics de la justesa de la política que proposava.

Les Tesis d’Abril van ser publicades a Pravda de 7 d’abril. L’endemà Pravda incloïa un editorial signat Kàmenev en representació del Consell de redacció que afirmava que les Tesis publicades eren només l’opinió personal de Lenin i no la del partit. Kàmenev afirmava que: 

“Pel que fa a l’esquema general de Lenin, ens sembla inacceptable, ja que parteix del supòsit que la revolució burgesa està acabada i confia en la immediata transformació d’aquesta revolució en una revolució socialista” (citat per Carr, 1974: 97)

Podria afegir més dades de les reunions d’aquests dies que mostren un fet incontrovertible: les Tesis van comptar amb l’oposició no només menxevic sinó, inicialment, amb la de molts dels dirigents bolxevics. No ho faré per a estalviar espai a l’article i temps a l’estimat lector. 

Abans d’entrar al resum i a l’anàlisi de les Tesis d’Abril, vull recordar la defensa que Lenin en va fer al fulletó Cartes sobre tàctica, que va ser publicat a Petrograd l’abril de 1917. El fulletó estava destinat a fer un treball pedagògic envers els militants. En la lectura d’aquest fulletó, podeu trobar el mètode i l’estil de treball de Lenin a l’hora d’analitzar la nova conjuntura. L’exposició parteix del reconeixement que la seva posició és minoritària entre els seus camarades per intentar exposar de manera concisa i pedagògica la seva anàlisi de la situació i l’exigència de rebutjar alguns dels esquemes usats d’allò que ell anomenava el “vell bolxevisme”. Es tracta de fugir del dogmatisme:

El marxisme exigeix de nosaltres l’anàlisi més exacta, objectivament comprovable, de la correlació de classes i peculiaritats concretes de cada moment històric. Nosaltres, els bolxevics, hem procurat sempre ser fidels a aquesta exigència, indiscutiblement obligatòria des del punt de vista de tota fonamentació científica, de la política.

“La nostra doctrina no és un dogma, sinó una guia per a l’acció; així deien sempre Marx i Engels, que es burlaven, amb raó, de l’aprenentatge mecànic i de la simple repetició de “fórmules” que, en el millor dels casos, només serveixen per traçar les tasques generals, que canvien necessàriament segons les condicions econòmiques i polítiques concretes de cada fase del procés històric” (Lenin, abril de 1917: 139)

Subratllem el concepte important de fase. No comprendre aquest concepte, no entendre la revolució com a procés que travessa diverses fases, no comprendre la transició d’una fase a la següent, impedeix una anàlisi concreta de la situació concreta. En aquell moment la revolució era al moment de transició de la primera a la segona etapa. La primera etapa havia consistit en el pas del poder dels nobles-feudals-terratinent a les mans de la burgesia.

“El pas del poder de l’Estat de mans d’una classe a mans d’una altra és el primer tret, el principal, el fonamental de la revolució, tant en el significat rigorosament científic com en el sentit politico-pràctic d’aquest concepte” (Lenin, abril de 1917: 140).

Era en aquest sentit que considerava que la revolució burgesa havia acabat. Davant d’això, els “vells bolxevics” protestaven: la revolució burgesa encara no havia conclòs, deien. Les principals tasques de la revolució burgesa, singularment la revolució agrària, no havien estat realitzades. No entenien que, ignorant els esquemes programàtics i estratègics del partit, els obrers russos havien creat l’embrió d’un poder nou: els soviets:

“La “dictadura democràtica revolucionària del proletariat i dels camperols” ja s’ha realitzat (en certa forma i fins a cert grau) en la Revolució Russa, ja que aquesta “fórmula” només preveu una correlació de classes i no una institució política concreta anomenada a realitzar aquesta correlació, aquesta col·laboració. El “Soviet de diputats obrers i soldats” és ja la realització, imposada per la vida, de la “dictadura democràtica revolucionària del proletariat i dels camperols”.

Aquesta fórmula ja ha caducat. La vida l’ha traslladat del regne de les fórmules al regne de la realitat, fent-la de carn i os, concretant-la, i, per tant, transformant-la.

(…) La dictadura democràtica revolucionària del proletariat i dels camperols ja s’ha realitzat, però d’una manera summament original, amb una sèrie d’importantíssims canvis… ara cal assimilar la veritat indiscutible que un marxista ha de tenir en compte la vida real, els fets exactes de la realitat, i no continuar aferrant-se a la teoria d’ahir que, com tota teoria en el millor dels casos, només traça allò fonamental, generalment, només abasta d’una manera aproximada la complexitat de la vida.

“La teoria, amic meu, és grisa, però l’arbre de la vida és eternament verd” (Lenin, abril de 1917: 141-142).

La vella teoria reclamava que perquè la revolució burgesa hagués conclòs havia d’existir un poder de la burgesia consolidat. Però la vida havia determinat que al costat del nou poder burgès encara no consolidat, les masses haguessin creat l’embrió d’un nou poder proletari. La realitat concreta mostrava un entrellaçament complex entre tots dos poders. Tot i que el soviet havia lliurat el poder al govern provisional, el cert és que aquest no podia fer res sense comptar amb ell, sense negociar i sense intentar controlar-lo i subordinar-lo. Però el poder soviètic, encara en embrió, era un poder real, concret i operatiu. Per a Lenin, en l’apreciació del moment, els marxistes han de partir sempre del que és real i no de l’esquema preestablert:

“I la realitat ens demostra el fet que els diputats soldats i camperols, lliurement elegits, entren lliurement a formar part del segon Govern, del Govern paral·lel, completant-lo, desenvolupant-lo i perfeccionant-lo també lliurement. I amb la mateixa llibertat lliuren el poder a la burgesia: fenomen que no “contradiu” gens ni mica la teoria del marxisme, ja que sempre hem sabut i indicat reiteradament que la burgesia es manté no només per mitjà de la violència, sinó també gràcies a la manca de consciència, la rutina, la ignorància i la manca d’organització de les masses”. (Lenin, abril de 1917: 147).

Remarquem la menció de passada a la qüestió de l’hegemonia i al fet que el proletariat només pot lluitar per l’hegemonia mitjançant la consciència, la voluntat, el coneixement i l’organització. Qualsevol lector atent de Gramsci pot trobar aquí l’origen de moltes de les seves reflexions sobre l’hegemonia. Davant les acusacions d’anarquisme o blanquisme rebudes per part de Plekhanov i d’altres, les tesis de Lenin no pretenien la presa immediata del poder per part dels soviets, sinó la lluita pacient i pedagògica per sortir de la minoria, per guanyar la majoria als soviets i per als soviets:

“Qui vulgui meditar i estudiar haurà de comprendre que el blanquisme significa la conquesta del poder per una minoria, mentre que els soviets de diputats obrers, etc., constitueixen evidentment una organització directa i immediata de la majoria del poble. El treball consistent en la lluita per la influència dins aquests Soviets no pot, senzillament no pot, caure al bassal del blanquisme. I tampoc no pot caure al bassal de l’anarquisme, ja que l’anarquisme és la negació de la necessitat de l’Estat i del poder estatal a l’època de transició del domini de la burgesia al domini del proletariat. Mentre que jo defenso, amb una claredat que exclou tota possibilitat de confusió, la necessitat de l’Estat en aquesta època, però – d’acord amb Marx i amb l’experiència de la Comuna de París-, no d’un Estat parlamentari burgès de tipus corrent, sinó d’un Estat sense un exèrcit permanent, sense una policia oposada al poble, sense una burocràcia situada per sobre del poble”. (Lenin, abril de 1917: 148).

Un cop respostes les crítiques rebudes des del camp del menxevisme, Lenin passa a rebatre les posicions del “vell bolxevisme encarnades, en aquest cas per Kàmenev i la seva nota publicada al número 27 de Pravda (vegeu supra). La crítica de Lenin a Kàmenev i a la seva nota es divideix en tres parts. En primer lloc:

“La realitat ens mostra tant el pas del poder a la burgesia (la revolució democràtica burgesa de tipus corrent “acabada”) com l’existència, al costat del Govern autèntic, d’un altre accessori, que representa la “dictadura, democràtica” revolucionària del proletariat i dels camperols”. Aquest darrer “també-Govern” ha cedit ell mateix el poder a la burgesia, s’ha lligat ell mateix al Govern burgès.

Comprèn aquesta realitat la fórmula de vells bolxevics del camarada Kàmenev: “la revolució democràtica burgesa no s’ha acabat”?

No, la fórmula ha envellit. No serveix de res. És morta. I seran inútils les temptatives de ressuscitar-la”. (Lenin, abril de 1917: 147).

En segon lloc, si bé de moment no es podia saber si podria existir a Rússia: “una “dictadura democràtica revolucionària del proletariat i dels camperols” especial, apartada del govern burgès”, però perquè això fos possible era imprescindible:

“… la separació immediata, resolta i irreversible entre els elements proletaris, comunistes, del moviment i els elements petitburgesos… Qui es guia en la seva activitat únicament per la simple fórmula de la “revolució democràtica burgesa no ha acabat”, contreu en cert sentit el compromís de garantir que la petita burgesia té la probabilitat de ser independent de la burgesia, i amb això es lliura impotent, en el moment actual, a mercè de la petita burgesia”. (Lenin, abril de 1917: 149).

Les referències a la dictadura democràtica revolucionària del proletariat i dels camperols provenen del fulletó de juliol de 1905 que havia guiat els bolxevics en els dotze anys anteriors. Per Lenin, la revolució en curs a la primavera de 1917 havia superat l’esquema anterior que, no ho oblidem, ja havia estat una innovació respecte a la idea de revolució que es formaven els marxistes russos fins a la revolució de 1905. De fet, Kàmenev i els “vells bolxevics” s’atenien a un esquema i a un programa que les masses, amb el seu impuls revolucionari durant els mesos de febrer i març del 1917, havien fet caducar. Segons Lenin, Kàmenev mirava més al passat de la fórmula de la dictadura democràtica i revolucionària el proletariat i dels camperols que al futur de la revolució. Un futur que havia estat posat sobre la taula pel desenvolupament de la revolució i per les demandes del poble treballador que, si bé no eren socialistes, eren totalment no eren assumibles per la burgesia.

En tercer lloc, Kàmenev mentia quan afirmava a la seva nota a Pravda que Lenin confiava en la: “transformació immediata d’aquesta revolució (la democràtica burgesa) en socialista”. Davant d’això Lenin recordava que a les seves tesis havia cridat l’atenció contra la temptació d’implantar el socialisme com a tasca immediata. El motiu d’aquesta oposició era clar:

“A Rússia és fins i tot impossible implantar “immediatament” l’Estat-Comuna (és a dir, l’Estat organitzat segons el tipus de la Comuna de París), ja que per això cal que la majoria dels diputats en tots els Soviets (o majoritàriament) comprengui clarament fins a quin extrem són errònies i nocives la tàctica i la política dels esseristes, Chjeídze, Tsereteli, Steklov i altres. Però jo he declarat amb tota precisió que en aquest terreny solament “confio” en l’aclariment ”pacient” (fa falta, potser, tenir paciència per aconseguir un canvi que es pot realitzar “immediatament”?)!” (Lenin, abril de 1917: 150).

Queda clar que, per al Lenin d’abril de 1917, la fórmula de 1905 no consistia en la implantació immediata del socialisme sinó en un estat similar a la Comuna de París, on la classe obrera i els camperols exerceixen el poder per poder acabar les tasques de la revolució burgesa que la burgesia es negava a complir. En aquests textos i a través de la polèmica i del debat, Lenin va exposant els resultats del seu treball a Zúric sobre la concepció de l’estat de Marx i Engels, escrit al seu Quadern Blau, que al setembre serà sistematitzat per ell en forma de llibre a l’Estat i la Revolució. En tot el text hi ressona el final del pròleg d’Engels de 1891:

“Últimament, les paraules «dictadura del proletariat» han tornat a sumir en sant horror el filisteu socialdemòcrata. Doncs bé, cavallers, voleu saber quina faç presenta aquesta dictadura? Mireu la Comuna de París: heus aquí la dictadura del proletariat!” (Engels, 1891).

Per a Lenin, allò que els “vells bolxevics” no comprenien era que els consells d’obrers, de soldats i de pagesos eren l’embrió d’un nou tipus d’estat. Un estat que encara no havia de proposar la implantació del socialisme sinó realitzar les tasques de la revolució burgesa: pa, treball, pau i la terra per al qual la treballa.

“El camarada Kàmenev ha procedit una mica “impacientment” i ha repetit el prejudici burgès que la Comuna de París volia implantar “immediatament” el socialisme. Això no és així. La Comuna, per desgràcia, va demorar massa la implantació del socialisme. L’essència autèntica de la Comuna no és on la busquen habitualment els burgesos, sinó en la creació d’un Estat de tipus especial. I aquest Estat ja ha nascut a Rússia, són precisament els Soviets de diputats obrers i soldats!

El camarada Kàmenev no ha reflexionat sobre el fet, sobre la significació dels soviets existents, sobre la seva identitat amb l’Estat de la Comuna pel tipus, pel caràcter sociopolític, i en comptes d’estudiar el fet, ha parlat d’alguna cosa que jo “confio”, segons ell, com en un futur “immediat”. (Lenin, loc. cit.)

El nostre autor era plenament conscient la fase de la revolució i del contingut de classe de les demandes de les masses:

“I què és el que obliga a fer aquests passos? La gana. El desgavell de l’economia. La fallida amenaçant. Els horrors de la guerra. Els horrors de les ferides causades per la guerra a la humanitat”. (Lenin, loc. cit.).

El Lenin amant de l’anàlisi concreta de la situació concreta sap perfectament que aquestes reivindicacions no són pròpiament socialistes. Però sap que per ser realitzades necessiten un poder de nou tipus, un estat “especial” tipus Comuna de París per poder-se aplicar. I, tenint en compte que, a inicis d’abril, la majoria dels Soviets encara estava en mans de menxevics i socials revolucionaris, les tasques eren, d’una banda, separar-se’n per aconseguir la independència política dels bolxevics i d’una altra, abocar-se a l’explicació pedagògica cap a la classe obrera i els camperols que permetés assolir la majoria.

Aquests punts de vista eren no només minoritaris en el conjunt de la democràcia revolucionària i de les masses sinó també a l’interior del partit. N’era conscient. Les frases sobre la qüestió de passar a la minoria (vegeu supra) que hem pogut llegir són clares. Lenin sabia estar en minoria, però no abandonava mai la lluita per convèncer pedagògicament fins a conquerir la majoria. Un dels instruments d’aquesta conquesta va ser l’edició del fulletó que acabem de resumir.

Lenin conquereix la majoria a la conferència d’abril

Ara, després d’haver intentat traçar el context, ens podem enfrontar al text de les Tesis. Tractaré d’analitzar-les i de resumir-les segons el meu lleial saber i entendre. Pretenc només dissenyar una petita guia de lectura. Aquest resum i guia no haurien d’estalviar a l’estimat lector que m’ha acompanyat fins aquí, llegir el text amb els seus propis ulls i treure’n les seves conclusions.

La primera precaució serà no confondre el breu text Les tasques del proletariat a la present revolució, escrit entre el 4 i 5 (17 i 18) d’abril i publicat al número 26 del diari Pravda (el 7 d’abril), amb el text Les tasques del proletariat a la nostra revolució (Projecte de plataforma del partit proletari), escrit el 10 d’abril (23) d’abril, amb un epíleg escrit el 10 de juny i publicat en forma de fulletó el setembre de 1917. El primer text és el que realment es va discutir al partit durant els debats de la VII Conferència (conferència d’abril) de tota Rússia del POSD(b)R, els dies 24-29 d’abril (7-12 de maig) del 1917. És el text que va defensar Lenin a les seves Cartes sobre tàctica comentades més amunt. 

Com dic, el primer redactat és un text provisional, escrit amb urgència, en el camí entre Zúric i Petrograd, com el mateix Lenin revela:

“Havent arribat a Petrograd únicament el 3 d’abril a la nit, és natural que només en nom propi i amb les consegüents reserves, degudes a la meva insuficient preparació, vaig poder pronunciar a l’assemblea del 4 d’abril un informe sobre les tasques del proletariat revolucionari.

L’únic que podia fer per facilitar-me la feina – i facilitar-li-la també als opositors de bona fe- era preparar unes tesis per escrit. Les vaig llegir i vaig lliurar el text al camarada Tsereteli. Les vaig llegir molt a poc a poc i per dues vegades: primer a la reunió dels bolxevics i després a la de bolxevics i menxevics.

Publico aquestes tesis personals meves acompanyades únicament de brevíssimes notes explicatives, que al meu informe van ser desenvolupades amb molta major amplitud”. (Lenin, abril de 1917: 120-125).

El segon text, escrit uns dies després, és més complet i elaborat. No va ser discutit a la Conferència, sinó que era la síntesi que Lenin va elaborar a partir del primer text i dels debats a la conferència. Podríem dir que aquest segon text va ser el guió que portava Lenin al cap i va ser usat com a guió d’algunes de les resolucions de la conferència, com afirma a l’epíleg:

“El meu fullet ha envellit a conseqüència del desgavell econòmic i de la incapacitat de les impremtes de Petersburg. Va ser escrit el 10 d’abril de 1917, avui ja estem a 28 de maig, i encara no ha sortit!

Vaig escriure aquest fullet com a projecte de plataforma per propagar els meus punts de vista abans de la Conferència de tota Rússia del nostre Partit, el Partit Obrer Socialdemòcrata (bolxevic) de Rússia. Copiat a màquina i distribuït en diversos exemplars entre els afiliats al Partit abans de la Conferència i durant ella, el fullet ha complert, malgrat tot, una part de la seva comesa. Però ara, la Conferència s’ha celebrat ja – del 24 al 29 d’abril de 1917 -, les seves resolucions han estat publicades fa temps, i el lector atent notarà amb facilitat que el meu fulletó és, en molts casos, l’avantprojecte d’aquestes resolucions”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, OC 31: 157-198).

És per això que no resumiré i compararé els dos textos ni els compararé amb les resolucions adoptades a la conferència. Allò que faré serà dedicar-me a l’anàlisi del segon redactat de les Tesis, més complet i orgànic que el primer esborrany i que, com afirma Lenin, va inspirar moltes de les resolucions. Comencem doncs.

El text inclou 19 tesis repartides en onze apartats. Algunes de les tesis són molt sintètiques i concretes. D’altres venen acompanyades d’àmplies argumentacions i anàlisis.

El caràcter de classe de la revolució realitzada (tesis 1 i 2)

Pel que fa al caràcter de classe de la revolució realitzada fins a mitjans d’abril, la tesi 1 i 2 era clara: el vell poder, representatiu d’una minoria de terratinents feudals, havia estat “destruït, suprimit, però no rematat”. La revolució burgesa estava acabada en la mesura que el poder havia passat a les mans d’una nova classe: la de la burgesia i dels terratinents aburgesats”. Però la burgesia al poder havia “format un bloc (una aliança) amb elements manifestament monàrquics”. Tractava de “restaurar la monarquia” i “s’esforçava per reformar el mínim possible l’aparell d’Estat (exèrcit, policia, burocràcia), posant-lo a les mans de la burgesia”. Alhora, no convocava l’Assemblea Constituent i no es proposava canviar “la propietat terratinent del sòl, base material del tsarisme” feudal. La mateixa composició del govern es trobava en mans de “monàrquics notoris i de partidaris de la gran propietat terratinent”, mentre que als demòcrates constitucionalistes se’ls concedien llocs secundaris “que no tenen relació directa ni amb el comandament sobre el poble ni amb l’aparell de poder de l’Estat”. La conclusió era clara. Lenin, concloïa amb el seu característic estil concís i apodíctic:

“Per totes aquestes raons, el nou govern burgès no mereix, ni fins i tot en el camp de la política interior, cap confiança del proletariat, per la qual cosa és inadmissible que aquest li presti el menor suport”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, OC 31:159-160).

La política exterior del nou govern (tesis 3 i 4)

Les tesis 3 i 4 estan dedicades a mostrar que el nou govern era “de continuació de la guerra imperialista, una guerra en aliança amb les potències imperialistes, amb Anglaterra, França, etc. pel repartiment del botí imperialista i per l’estrangulació dels pobles petits i febles”. A més: “no ha fet cap pas efectiu per posar fi a aquesta matança de pobles, organitzada en interès dels capitalistes”. I no només no havia denunciat els tractats secrets entre el tsar i les potències occidentals que prometien quantioses annexions i conquestes a Rússia, sinó que els havia ratificat malgrat les peticions del Soviet de diputats obrers i soldats i de tots els pobles, inclosos els pobles de Rússia.

La conclusió era novament concisa i clara a més no poder:

“… el nou Govern no només no mereix la més mínima confiança en la seva política exterior, sinó que continuar exigint-li que proclami els desitjos de pau dels pobles de Rússia, que renunciï a les annexions, etc., etc., significa, en realitat , enganyar el poble, fer-lo concebre esperances irrealitzables, endarrerir l’esclariment de la seva consciència; significa contribuir indirectament a conciliar el poble amb la continuació de la guerra, el veritable caràcter social del qual no està determinat per les bones intencions, sinó pel caràcter de classe del Govern que la fa, pels nexes que lliguen a la classe representada per aquest Govern amb el capital financer imperialista de Rússia, Anglaterra, França, etc., per la política real i efectiva que aquesta classe segueix”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, OC 31: 160).

La dualitat del poder (tesis 5 i 6)

Les tesis 5 i 6 estan dedicades a analitzar la dualitat del poder creada per la revolució que, des de baix havia enderrocat el règim i obligat les classes dominants a destituir el tsar i a constituir un govern provisional la finalitat del qual era frenar els avenços de la revolució, recuperar la monarquia amb un altre cap coronat o, si això no era possible, establir una república burgesa. Lenin afirma que aquesta és una situació transitòria que no pot durar:

“Aquesta circumstància extraordinàriament original, que la història no havia conegut sota semblant forma, ha entrellaçat, formant un tot, dues dictadures: la dictadura de la burgesia (doncs el Govern de Lvov i cia. és una dictadura, és a dir, un poder que no es recolza en la llei ni en la voluntat prèviament expressada del poble, sinó que ha estat pres per la força i, a més, per una classe determinada, la burgesia) i la dictadura del proletariat i dels pagesos (el Soviet de diputats obrers i soldats). No hi ha cap dubte que aquest “entrellaçament” no està en condicions de sostenir-se molt de temps. En un Estat no hi pot haver dos poders. Un d’ells s’ha de reduir al no-res, i tota la burgesia de Rússia ja labora amb totes les seves forces, per tot arreu i per tots els mitjans, per eliminar, debilitar i reduir al no-res els soviets de diputats obrers i soldats, per crear el poder únic de la burgesia.

La dualitat de poders no expressa més que un moment transitori en el curs de la revolució, el moment en què aquesta ha depassat ja les vies de la revolució democràtica burgesa corrent, però no ha arribat encara al tipus “pur” de dictadura del proletariat i dels camperols”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, OC 31:160).

Però el Soviet de diputats soldats i obrers de Petrograd, assumint la representació dels soviets locals que s’havien anat constituint al llarg del territori de Rússia, havia fet entrega voluntària del poder d’Estat a la burgesia i al seu govern provisional. Una mostra de l’estil de treball de Lenin és que quan fa la crítica d’aquest fet que denuncia com un greu error no es llança senzillament a la denúncia dels partits i dels líders que han decidit fer aquesta entrega. Com és habitual en ell, Lenin intenta fer una anàlisi de classe de les forces que han donat suport a aquesta decisió i intenta analitzar la base social que ha originat una decisió d’aquell calibre en aquella determinada fase de la lluita de classes a Rússia entre gener i març de 1917. Fidel al criteri que és l’ésser social qui crea la consciència analitza concretament la composició social de les forces que intervenen en el camp de la lluita de classes, n’analitza la mentalitat, la cultura i tracta d’extreure’n un cert pronòstic dels comportaments que adoptarà cada força social en presència en aquella correlació de forces concreta. Una correlació de forces que no és fixa, sinó que està en transició i que pot donar, en determinats moments salts històrics. Inclou en aquesta anàlisi les raons per les quals la burgesia exerceix la seva capacitat de direcció política sobre les immenses masses de la petita burgesia que després de deu anys (de 1907 a 1917) de letargia i sotmetiment “han despertat i s’han incorporat a la vida política”, en un país (Rússia) que “… és el país més petitburgès de tot Europa”. I aquesta petita burgesia depèn en la seva immensa majoria de la burgesia, és a dir, està sota la seva direcció política. A aquesta correlació de forces desfavorable hi contribueix:

“La debilitat numèrica del proletariat a Rússia, el seu insuficient grau de consciència i d’organització: per això el revers de la mateixa medalla” (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, OC 31: 165).

Això contribueix a que:

“Aquesta gegantina onada petitburgesa ho ha inundat tot, ha atropellat el proletariat conscient no només per la força del nombre, sinó també ideològicament, és a dir, ha arrossegat amb les seves concepcions petitburgeses de la política frondes sectors de la classe obrera”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, OC 31: 164).

Aquesta anàlisi dinàmica de l’evolució de la cultura i de les relacions de dominació i direcció ha estat anomenada per ell mateix hegemonia. Aquí la paraula no compareix, però el concepte està plenament operatiu. Aquesta anàlisi realista de la correlació de forces i de les forces hegemòniques en aquesta fase de la revolució no porta Lenin al desànim i al pessimisme. Per contra, és la base necessària per proposar les tasques concretes que permetin transitar fins a la fase següent.

La peculiaritat de la tàctica que es deriva de l’anàlisi anterior (tesis 7 i 8)

Partint de la base que per establir la tàctica adequada a la fase el marxista: “ha de tenir en compte els fets objectius, les masses i les classes i no els individus, etc.”, és a dir, ha de fer una anàlisi de classe de la situació i dels comportaments dels grups, classes i fraccions de classe en presència al camp de batalla, Lenin assenyala que la tasca del moment era “tirar vinagre i bilis al xarop de les frases democràtic-revolucionàries. Això significava la necessitat de fer una tasca d’esclariment dels errors d’esseristes i menxevics i de preparació del partit que, per primera vegada a les tesis anomena comunista: “… una tasca d’alliberament del proletariat de la petitesa petitburgesa “general”. Tasca imprescindible per impulsar una revolució que s’embriagava amb frases altisonants i buides i que es conformava amb “marcar el pas sense moure’s de lloc”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, OC 31: 166).

Aquesta tasca de persuasió, de convenciment no es podia fer de qualsevol manera:

“Només lluitant contra aquesta confiada inconsciència (lluita que pot i s’ha de lliurar únicament amb les armes ideològiques, mitjançant la persuasió amistosa, invocant l’experiència de la vida), podrem desempallegar-nos de la disbauxa de frases revolucionàries imperant i impulsar de debò tant la consciència del proletariat com la consciència de les masses, la iniciativa local, audaç i resolta, de les mateixes i fomentar la realització, desenvolupament i consolidació, per iniciativa pròpia, de les llibertats, de la democràcia, del principi de possessió de tota la terra per la totalitat del poble”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, loc. cit.).

Per tant, reconeixement de la situació concreta de minoria per convèncer, persuadir, amistosament, invocant l’experiència de la vida. Convenciment que només l’experiència de la vida pot transformar la consciència. Pedagogia com a instrument per aconseguir hegemonia. Avui encara hi ha gent que pretenien i pretenen separar Lenin de Gramsci.

I a continuació dos paràgrafs on es descriu la forma dual com exerceixen l’hegemonia les classes dominants sobre el poble: la violència com el bàrbar tsarisme i el consens com a Occident:

“Però hi ha, a més, un altre mètode, que han elaborat millor que ningú les burgesies anglesa i francesa, “alliçonades” per una sèrie de grans revolucions i moviments revolucionaris de masses. És el mètode de l’engany, de l’adulació, de les frases, de les promeses sense fi, de les miserables almoines, de les concessions en les coses insignificants per conservar allò essencial”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, loc. cit.).

Per al nostre autor, a Rússia la situació era de trànsit entre el primer mètode i el segon: de la violència a l’intent de conquerir del consens. De nou, la teoria de l’hegemonia, i un esbós d’allò que Gramsci, reflexionant sobre fenòmens anàlegs anomenarà “revolució passiva. Per a lluitar contra això Lenin creu en el poder de l’experiència col·lectiva. L’experiència anirà canviant la mentalitat i la cultura del poble. Els comunistes han d’apel·lar a aquesta experiència per fer créixer la consciència. El final de la tesi vuit és contundent:

“Però cada dia que passi, la inconsciència confiada i la confiança inconscient aniran desapareixent, sobretot entre els proletaris i els pagesos pobres, a qui la vida (la seva situació socioeconòmica) ensenya a no confiar en els capitalistes.

Els líders de la petita burgesia “han” d’ensenyar al poble a confiar en la burgesia. Els proletaris han d’ensenyar-lo a desconfiar-ne”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, OC 31:166).

El defensisme revolucionari i la seva significació de classe (tesi 9)

El motiu principal que va fer que els obrers es llencessin a la lluita i que va originar la crisi i la caiguda del tsarisme va ser l’horrible carnisseria de la guerra. Els obrers i els soldats volien acabar amb la guerra, però alhora encara seguien volent defensar Rússia de l’agressió de les potències centrals, evitar que aquestes annexessin parts de Rússia. Eren els anomenats defensistes revolucionaris. Lenin considerava que els dirigents dels partits que defensaven aquesta postura, eren dirigits políticament per la burgesia imperialista russa, francesa i anglesa i, per tant, estaven perduts per a la causa revolucionària. Una altra cosa era la massa del poble que sostenia aquestes posicions, però a qui l’experiència de la vida i una bona feina d’explicació podia fer prendre consciència de la realitat. Per a fer aquest treball, era imprescindible comprendre la mentalitat, la cultura i l’estat de consciència política del poble en aquesta fase de la lluita. Era imprescindible partir d’aquell punt per poder incidir a la massa del poble.

“Hem de saber explicar a les masses que el caràcter polític-social de la guerra no es determina per la “bona voluntat” de persones, de grups ni de pobles sencers, sinó per la situació de la classe que fa la guerra; per la política d’aquesta classe, que té la seva continuació a la guerra, pels vincles del capital, com a força econòmica dominant de la societat moderna; pel caràcter imperialista del capital internacional; pel vassallatge financer bancari diplomàtic de Rússia respecte d’Anglaterra i França, etc. No és fàcil exposar hàbilment tot això, de manera que ho entenguin les masses. Cap de nosaltres seria capaç de fer-ho de bones a primeres sense incórrer en errors.

Tanmateix, l’orientació, o més ben dit, el contingut de la nostra propaganda ha de ser aquest i només aquest. La més insignificant concessió al defensisme revolucionari és una traïció al socialisme, una renúncia total a l’internacionalisme, per molt belles que siguin les frases i molt “pràctiques” les raons amb què es justifiqui”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, de 1917, OC 31: 168).

La comprensió per part dels bolxevics de la dificultat de l’argument, que durant un temps xocaria amb el sentit comú popular:

“La massa de partidaris del defensisme revolucionari obra de bona fe no en un sentit personal, sinó en un sentit classista, és a dir, pertany a unes classes (obrers i camperols pobres) que realment no tenen res a guanyar amb les annexions ni amb l’estrangulació d’altres pobles”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, de 1917, loc. cit.).

No es podia tractar als defensistes revolucionaris de la mateixa manera que calia tractar als burgesos i els partits que defensaven el defensisme amb motius espuris. Ells sabien que era impossible renunciar a les annexions sense renunciar a l’hegemonia del capital. La seva feina era enganyar el poble. Era imprescindible denunciar-los alhora que calia tenir una exquisida cura a tractar de convèncer la massa popular que el problema no eren els bons desitjos sinó:

“… les relacions i condicions polítiques, de masses, de classes, de l’entroncament de la guerra amb els interessos del capital i amb la xarxa internacional de bancs, etc. Aquesta és l’única manera seriosa de lluitar contra el defensisme, l’única que ens promet l’èxit, potser lent, però segura i duradora”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, de 1917, loc. cit.).

Treball lent, sistemàtic, pedagògic, respectuós amb la fase de consciència dels treballadors i soldats, per combatre no només el guerrerisme imperialista de la gran burgesia sinó també el defensisme de bona fe. Repetir una vegada i una altra i per tot arreu la consigna “A baix la guerra” sense realitzar aquest treball pedagògic no serviria de res.

Com es pot posar fi a la guerra? (tesi 10)

Tesi brevíssima, concisa i extremadament concreta. Lenin considerava utòpiques i inaplicables les propostes que fins aquell moment es debatien en els ambients obrers i populars: alguns proposaven la suspensió unilateral d’hostilitats; d’altres la celebració d’una conferència internacional de socialistes… també considerava inútil tota la retòrica buida de contingut de classe d’altres corrents socialistes: “Totes les frases d’aquest tipus, que fan vessar els articles dels diaris defensistes, semidefensistes i semiinternacionalistes, així com les innombrables resolucions, proclames i manifestos del Soviet de diputats soldats i obrers, no són més que bondadosos, inofensius i buits desitjos de petitburgesos” (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, de 1917, OC 31: 169).

Aquestes propostes desconeixien el caràcter real i concret de la guerra imperialista:

“La guerra és el producte de mig segle de desenvolupament del capital mundial, dels seus milers de milions de fils i vincles. És impossible sortir de la guerra imperialista, és impossible aconseguir una pau democràtica, una pau no imposada per la violència, sense enderrocar el poder del capital i sense que el poder de l’Estat passi a mans d’una altra classe, del proletariat”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, de 1917, OC 31: 170).

De la qual cosa es deduïa que sense passar el poder de l’Estat a les mans del proletariat no seria possible “trencar el front” de la guerra imperialista i:

“… només trencant aquest front, el proletariat pot redimir la humanitat dels horrors de la guerra i assegurar-se el bé d’una pau duradora.

La Revolució Russa, en crear els soviets de diputats obrers, ha portat ja el proletariat de Rússia fins al llindar d’aquesta “ruptura del front” del capital”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, de 1917, loc. cit.).

Remarquem: la revolució la fan els obrers, els soldats i els pagesos. La revolució ha creat els soviets que, com veurem, és l’embrió d’un nou tipus d’estat. Rússia ha estat, per un cúmul de circumstàncies i peculiaritats, la baula feble per la qual ha començat a trencar-se la cadena imperialista. Si, i només si, l’estat de nou tipus arriba a consolidar-se, serà possible acabar amb la guerra. Realisme polític, dir la veritat al poble. Articular la tàctica amb l’estratègia. D’això van les dues tesis següents.

El nou tipus d’estat que brolla a la nostra revolució (tesis 11 i 12)

En aquestes dues tesis, Lenin aprofita la seva elaboració estratègica a Zúric sobre la qüestió de l’Estat, per plantejar les tasques tàctiques de la conjuntura. La revolució, segons la burgesia que acabava de prendre el poder i segons aquells socialistes que defensaven que la revolució era burgesa i que calia permetre a la burgesia consolidar el seu propi estat només tenia una via: consolidar una república democràtica parlamentària.

En aquestes dues tesis Lenin afirma diverses coses sobre la república democràtica parlamentària:

a.- “El tipus més perfecte, més avançat d’Estat burgès és la república democràtica parlamentària. El poder pertany al Parlament; la màquina de l’Estat, l’aparell i els òrgans de govern són els usuals: exèrcit permanent, policia i burocràcia pràcticament inamovible, privilegiada i situada per sobre del poble”.

b.- “De la república burgesa parlamentària és fàcil tornar a la monarquia (la història ho demostra), ja que queda intacta tota la màquina d’opressió: l’exèrcit, la policia i la burocràcia. La Comuna i els Soviets de diputats obrers, soldats i camperols, etc., destrueixen i eliminen aquesta màquina”.

c.- “La república burgesa parlamentària dificulta i ofega la vida política independent de les masses, la seva participació directa a l’edificació democràtica de tot l’Estat, de baix a dalt. Els Soviets de diputats obrers i soldats fan el contrari”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, de 1917, OC 31: 170-171).

La proposta de Lenin consistia en no deixar consolidar una república burgesa que seria només, un canvi de forma de dominació. Per contra, calia donar suport a una creació del poble en revolució (milions i milions dirà) que eren els soviets, sense esperar l’Assemblea Constituent: l’estat dels consells un Estat que havia de basar-se en l’experiència de la Comuna de París i en les conclusions que havien extret d’aquesta experiència tant Marx com Engels a les seves obres La guerra civil a França, la crítica al programa de Gotha, així com La introducció a aquesta obra escrita per Engels el 1891.

Així, els soviets, aquesta creació de les masses àmplies era l’alternativa d’estat necessari per aconseguir la pau, el pa i la llibertat. I contra allò que deien menxevics i esseristes la proposta de Lenin no era que aquest nou tipus d’estat obrer i camperol no implantés el socialisme, sinó que complís les tasques que la burgesia no volia o no podia realitzar:

“Sol objectar-se que el poble rus no està preparat encara per “implantar” la Comuna. És el mateix argument que feien servir els defensors del règim de la servitud, quan deien que els camperols encara no estaven preparats per a la llibertat. La Comuna, és a dir, els Soviets de diputats obrers i camperols, no “implanta”, no es proposa “implantar” ni ha d’implantar cap transformació que no estigui ja perfectament madura en la realitat econòmica i en la consciència de la immensa majoria del poble. Com més grans són la fallida econòmica i la crisi engendrada per la guerra, més urgent és la necessitat d’una forma política el més perfecta possible, que faciliti la curació de les horribles ferides causades per la guerra a la humanitat. El poble rus en punt a organització, més resoludament caldrà emprendre la tasca d’organització del poble mateix i no exclusivament dels politiquers burgesos i funcionaris amb “llocs lucratius”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, de 1917, OC 31: 172-173).

Qualsevol que hagi llegit L’Estat i la revolució i el seu antecedent el Quadern blau, El marxisme i l’estat, ja citats, podrà veure com, fins i tot abans d’haver-los pogut exposar pedagògicament al partit, Lenin ja els estava transformant en propostes operatives. Unitat i coherència entre teoria i pràctica.

El programa agrari i el programa nacional (tesis 13 i 14)

Es tracta de dues tesis breus. L’inesperat desenvolupament de la revolució durant els anys següents portarà el nostre autor a revisar i corregir els continguts de totes dues tesis així com canviar la política que proposava a l’alçada d’abril.

En el cas de l’agricultura, el novembre del 1917 durant el segon congrés dels soviets, Lenin adoptarà el programa dels socialistes revolucionaris; el 1918, durant la primera fase de la guerra civil va proposar la creació de comitès de camperols pobres que, en realitat no van arribar a funcionar i va ser abandonada ràpidament; després de la guerra civil, amb la NEP va haver de tornar a la idea de la terra per a qui la treballa. Tot i que la reflexió de Lenin sobre la qüestió camperola venia de lluny, la magnitud del problema i el desenvolupament imprevisible de la lluita de classes van impedir tant a Lenin com als bolxevics trobar la via per imposar a curt termini el socialisme al camp.

Vegem què diu la tesi. Lenin comença, com sempre, tractant de fer una anàlisi de classe de la qüestió i, a partir d’aquesta, fa un pronòstic i una proposta de programa polític:

“En els moments actuals no podem saber amb precisió si es desenvoluparà en un futur proper una poderosa revolució agrària al camp rus. No podem saber fins on arriba la divisió de classe de la pagesia – accentuada indubtablement en els darrers temps- en bracers, obrers assalariats i camperols pobres (semiproletaris), d’una banda, i camperols rics i mitjans (capitalistes i petits capitalistes), d’un altre, només l’experiència pot donar i donarà respostes a aquests interrogants”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, de 1917, OC 31: 175).

Avui sabem que al llarg de l’any 1917, els soldats d’origen camperol, que desertaven de la carnisseria de la guerra tornaven als seus llogarets havent participat al costat dels seus companys de classe en assemblees de soldats que els havien obert la perspectiva sobre les condicions comunes de la pagesia russa. A més, en aquestes assemblees havien après la necessitat de desobeir i el poder que tenien en potència. Tornaven a més armats, i amb un coneixement experiencial de les tècniques de combat, cosa que els donava un enorme poder. Al costat dels seus parents del llogaret decidien prendre les terres de l’estat, de l’església o del terratinent i repartir-les. Moltes vegades per explotar-les en comú en altres per realitzar allò que anomenaven el repartiment negre. A l’abril i a pocs dies de tornar del llarg exili Lenin encara no coneixia prou aquests moviments, però, com mostra clarament el text, es mantenia a l’expectativa.

Era conscient que sent la població agrària la immensa majoria de la població els bolxevics havien de tenir un programa per oferir. Però el programa havia avançat poc respecte a les anteriors propostes de nacionalització de la terra i d’accés a aquesta per part dels camperols mitjançant:

“… el dret a disposar de la terra i a determinar totes les condicions locals per a la seva possessió i usdefruit no s’ha de trobar de cap manera en mans de la burocràcia, dels funcionaris, sinó plenament i exclusivament en mans dels Soviets de diputats camperols regionals i locals”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, de 1917, loc. cit.).

Veiem aquí de nou la perspectiva de l’estat dels consells com a alternativa antiburocràtica. Però el plantejament seguia sent molt genèric, tot esperant el desenvolupament de l’enorme revolució camperola. A estimular el desenvolupament de la futura gran revolució agrària dedica la tesi el paràgraf següent:

“Davant de les prèdiques liberals burgeses o purament burocràtiques de molts socialistes revolucionaris i de diversos soviets de diputats obrers i soldats, que aconsellen als camperols no apoderar-se de les terres dels terratinents ni començar les transformacions agràries fins que es reuneixi l’Assemblea Constituent, el partit del proletariat ha d’exhortar els camperols a efectuar sense tardança ni prèvia autorització les transformacions agràries i la confiscació immediata de les terres dels terratinents per acord dels diputats camperols a cada lloc”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, de 1917, OC 31: 176).

En el transcurs dels mesos següents, la vida mostraria l’encert d’aquesta orientació. No és que els camperols esperessin que els bolxevics els llancessin cap consigna. És que Lenin proposava als bolxevics participar en el moviment, estimular-lo o, almenys no anar a remolc dels esseristes. 

Pel que fa a la qüestió nacional, a l’alçada d’abril del 1917 la tesi 14 trasllada de manera condensada els resultats de la investigació desenvolupada dels anys passats abans de l’exili a Suïssa i durant 1914-1916 a Berna i Zúric, així com les seves polèmiques amb Rosa Luxemburg. És una tesi breu i concisa:

“El partit del proletariat aspira a crear un Estat el més gran possible, ja que això beneficia els treballadors; aspira a l’acostament i la successiva fusió de les nacions; però no vol assolir aquest objectiu per la violència, sinó exclusivament mitjançant una unió lliure i fraternal dels obrers i les masses treballadores de totes les nacions.

Com més democràtica sigui la República de Rússia, com millor aconsegueixi organitzar-se com a República dels Soviets de diputats obrers i camperols, més poderosa serà la força d’atracció voluntària cap a aquesta República per a les masses treballadores de totes les nacions.

Plena llibertat de separació, la més àmplia autonomia local (i nacional), garanties detallades dels drets de les minories nacionals: aquest és el programa del proletariat revolucionari”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, de 1917, OC 31: 175).

No obstant això, aquesta tesi va donar lloc a un ampli debat a la conferència que va obligar Lenin a emprar-se a fons. El lector pot llegir un article meu titulat De-construint el nacionalisme gran-rus (Tafalla, Realitat, 2022). 

La nacionalització dels bancs i dels consorcis capitalistes (tesi 15)

La tesi 15 mostra amb claredat que, per al Lenin d’abril del 1917, la missió del nou tipus d’estat obrer i camperol encara no era la implantació del socialisme.

“El partit del proletariat no es pot proposar, de cap manera, “implantar” el socialisme en un país de petits camperols mentre la immensa majoria de la població no hagi pres consciència de la necessitat de la revolució socialista”. Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, de 1917, OC 31: 176).

Però si es podia i calia emprendre mesures revolucionàries, encara no socialistes, com la nacionalització de la banca, de la terra i dels monopolis industrials que permetessin al poder obrer controlar l’economia. Per a Lenin aquestes mesures, que en part ja havien estat preses a diversos països durant la guerra:

 “… no signifiquen de cap manera la “implantació” del socialisme, han de ser defensades incondicionalment i aplicades, en la mesura del possible, per via revolucionària. Sense aquestes mesures, que no són més que passos cap al socialisme, i perfectament realitzables des del punt de vista econòmic, serà impossible guarir les ferides causades per la guerra i impedir la imminent fallida” Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, de 1917, OC 31: 178).

Aquesta tesi condensa la posició de Lenin a l’intens debat sobre el caràcter de la Revolució Russa. Mostra com per a Lenin el socialisme era alguna cosa més que la nacionalització dels monopolis econòmics. Mostra, també, de quina manera Lenin havia trencat amb els dogmes del kautskisme.

Transformar el POSD(b)R en partit comunista. Crear la tercera internacional.

L’espai que ocupen les 19 tesis és divers. Si es pogués mesurar la importància atorgada per un autor en un text a un tema determinat pel nombre de pàgines que hi dedica es podríem afirmar que la necessitat de la ruptura de la Internacional Socialista i la creació de la tercera internacional és el tema principal de les Tesis d’abril. Les primeres quinze tesis ocupen 22 pàgines (una mitjana d’1,4 pàgines per tesi), les darreres quatre tesis ocupen 16 pàgines (quatre pàgines per tesi). Encara que aquesta comparació quantitativa no ho digui tot, potser és una mostra que la ruptura amb la segona internacional i amb la majoria de Zimmerwald (que després seria la segona i mitja), era una de les prioritats de les tesis. Com el lector ja sap, també havia estat un dels temes que havia rebut més objeccions i crítiques al partit des dels discursos del dia tres i quatre d’abril. Desgranem una mica els continguts desplegats per Lenin per aconseguir convèncer el seu partit de la necessitat de fer aquest salt històric.

La tesi 16 porta com a títol La situació al si de la Internacional. Lenin comença per desqualificar la xerrameca falsament internacionalista que, després de tres anys de guerra i de ruptura de la Internacional Socialista imperava en els ambients socialistes europeus inclosos els més implicats en les polítiques d’Unió Sagrada. Davant d’aquesta xerrameca enganyosa:

“Només hi ha un internacionalisme efectiu, que consisteix a lliurar-se completament al desenvolupament del moviment revolucionari i de la lluita revolucionària dins del seu propi país, a recolzar (per mitjà de la propaganda, amb l’ajuda moral i material) aquesta lluita, aquesta línia de conducta, i només aquesta a tots els països sense excepció. Tota la resta és engany i manilovisme”. Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, de 1917, OC 31: 179).

A continuació, descriu el caràcter de classe dels tres principals corrents al socialisme internacional:

“1) Els social xovinistes, és a dir, els socialistes de paraula i xovinistes de fet, són els que admeten la “defensa de la pàtria” a la guerra imperialista (i, sobretot, a la guerra imperialista actual).

Aquests elements són els nostres enemics de classe. S’han passat al camp de la burgesia (…)

2) El segon corrent -l’anomenat “centre”- està format pels que oscil·len entre els social xovinistes i els internacionalistes veritables.

Tots els “centristes” juren i perjuren que ells són marxistes, internacionalistes, partidaris de la pau, que estan disposats a “pressionar” per tots els mitjans els governs, disposats a “exigir” de mil maneres al seu propi Govern que “consulteu el poble perquè aquest expressi la seva voluntat de pau”, propicis a mantenir tota mena de campanyes a favor de la pau, d’una pau sense annexions, etc., etc., i propicis també a segellar la pau amb els social xovinistes. El “centre” vol la “unitat”; el centre és enemic de l’escissió. (…)

3) El tercer corrent és el que representen els internacionalistes de fet, l’expressió més fidel dels quals la constitueix l’Esquerra de Zimmerwald. (…) El seu principal tret distintiu és: la ruptura completa amb el social xovinisme i amb el “centre”, l’abnegada lluita revolucionària contra el Govern imperialista propi i contra la burgesia imperialista pròpia. El seu principi és: “l’enemic principal està dins del propi país”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, de 1917, OC 31: 180).

En la descripció de cadascuna de les tendències afegeix Lenin els noms dels principals personatges de les mateixes i detalls de les posicions adoptades per cadascuna. La descripció més detallada correspon al tercer corrent. Anomena els principals personatges i les seves respectives posicions als països respectius intentant donar a conèixer als militants del partit aquelles tendències que, tard o d’hora haurien de formar a les files de la nova internacional. La conclusió de tota aquesta descripció és clara i concisa:

Per acabar amb la guerra, per aconseguir una pau democràtica i no una pau imposada per la violència, per alliberar els pobles del tribut esclavitzador que suposen els interessos de milers de milions pagats als senyors capitalistes enriquits a la “guerra”, no hi ha més sortida que la revolució del proletariat.

Un cop assentada aquesta informació i aquest criteri, li queda a Lenin una tasca àrdua: explicar al seu partit que la majoria de la Internacional Zimmerwaldiana estava formada per kautskians, que generalment establien aliances amb els social xovinistes i vacil·laven permanentment davant de cada esdeveniment. Lenin dedica llargues tirades a informar el partit del que anomena la fallida de la internacional Zimmerwaldiana i a cridar, conseqüentment a la ruptura immediata amb ella:

“Estem obligats, nosaltres precisament, i ara mateix sense pèrdua de temps a fundar una nova Internacional, revolucionària, proletària; millor dit hem de reconèixer sense por, obertament, que aquesta Internacional ja ha estat fundada i actua.

Aquesta Internacional és la que formen els “internacionalistes de fet” que he enumerat minuciosament més amunt. Ells, i només ells, són els representants de les masses revolucionàries internacionalistes i no pas els seus corruptors” Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, de 1917, OC 31: 187).

Fundar la tercera internacional immediatament aquesta era la tasca del moment. No es podia esperar. Els russos havien de fer el pas, ja que la revolució internacional s’havia iniciat a Rússia i no hi havia cap país on regnés la llibertat que en aquella fase regnava a Rússia. Després d’aquesta llarga tesi 17, la conclusió, clara i concisa s’expressa a les catorze línies de tesi 18. No a la unificació dels socialdemòcrates de Rússia. Val més quedar-se sols que abrigar esperances a la unió amb Chjeídze, Tsereteli que votaven a favor de l’Emprèstit de la llibertat i que adoptaven posicions defensistes. La conclusió és rotunda:

“Deixeu que els morts enterrin els seus morts! Qui vulgui ajudar els vacil·lants ha de començar per deixar de ser-ho ell mateix”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, de 1917, OC 31: 190).

Un cop preparat el terreny, exposades les anàlisis de la situació, descrites les forces motrius de la revolució, desqualificats els altres partits i fraccions de la socialdemocràcia, Lenin arriba a la conclusió que cal transformar el partit bolxevic en un partit de nou tipus, en un partit comunista. Aquesta és la tesi 19 inscrita sota el títol següent:

Com el nom del partit ha d’ajudar a aclarir la consciència del proletariat?

Gairebé quatre pàgines dedicades al canvi de denominació del partit. Una demostració de la importància que atorgava Lenin a aquesta qüestió. Es tractava d’alguna cosa més que un canvi de nom: era la proposta de fer del partit bolxevic un partit de nou tipus, era la proposta d’una nova internacional.

Va basar la proposta en quatre arguments. El primer era que el nom de “socialdemocràcia” era inexacte “científicament” per definir els objectius finals del partit, que no eren altre que el comunisme. Com a argument d’autoritat va fer servir el títol del Manifest Comunista de 1848, els arguments defensats per Marx a la Crítica del Programa de Gotha i al text de la introducció d’Engels de 1894.

El segon argument parteix que el nom, “democràcia” era per a ell encara més inexacta com a objectiu final del partit:

“La democràcia és una de les formes de l’Estat, i nosaltres, els marxistes, som enemics de tot Estat… El marxisme es distingeix de l’anarquisme en què reconeix la necessitat de l’Estat per al pas al socialisme, però… no d’un Estat a la manera de república democràtica burgesa parlamentari corrent, sinó d’un Estat del tipus de la Comuna de París de 1871, com els Soviets de diputats obrers de 1905 i 1917”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, de 1917, OC 31: 190-191).

El tercer argument era que la Revolució Russa en curs ja havia creat l’embrió d’aquest nou estat:

“…que no és un estat en el sentit estricte de la paraula. Això ja és un problema pràctic de les masses i no només una teoria dels líders. L’Estat, en el sentit estricte de la paraula, és un poder de comandament sobre les masses exercit per destacaments d’homes armats desvinculats del poble”. Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, de 1917, OC 31: 191).

És per això que:

“La paraula “democràcia”, aplicada al Partit Comunista, no és només científicament inexacta. Després de març de 1917, és una anteullera posada al poble revolucionari que els impedeix emprendre amb llibertat, intrepidesa i sense prèvia autorització l’edificació del que és nou: els Soviets de diputats obrers, camperols, etc., etc., com a únic poder dins de l’“Estat”, com a precursor de “l’extinció” de tot Estat”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, de 1917, OC 31: 192).

El quart argument usat per Lenin per justificar el canvi del nom del partit era que tant Marx com Engels havien acceptat la denominació socialdemòcrata després de la derrota de la Comuna de París (1971) quan van comprendre que “la història havia posat a l’ordre del dia una feina lenta organització i educació”. Després de la terrible experiència de la Primera Guerra Mundial, la fase de la lluita de classes internacional s’havia modificat radicalment:

“La necessitat objectiva del capitalisme, que en créixer ha esdevingut imperialisme, ha engendrat la guerra imperialista. Aquesta guerra ha portat tota la humanitat a la vora de l’abisme, la ruïna de tota la cultura, l’embrutiment i la mort de milions d’un gran nombre de milions d’homes.

No hi ha cap més sortida que la revolució del proletariat”. Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, de 1917, OC 31: 193).

Aquesta nova fase de la lluita de classes requeria que el partit trenqués qualsevol relació amb els partits i els sectors socialistes que s’havien compromès amb la burgesia en governs d’Unió Sagrada i que adoptés un nom que simbolitzava aquesta ruptura. El final de la tesi és contundent, combatiu, condensa l’energia necessària per a aquest moment decisiu:

“Però nosaltres volem transformar el món. Volem posar fi a la guerra imperialista mundial, en què es veuen embolicats centenars de milions d’homes, en què estan barrejats els interessos de molts centenars de milers de milions de capital i que no es podrà posar fi amb una pau veritablement democràtica sense la més grandiosa revolució proletària que hagi conegut la història de la humanitat.

Tenim por de nosaltres mateixos. No ens decidim a treure’ns la camisa bruta al fet que hi estem “habituats” i a la que hem pres “aferrament”…

Però ha arribat l’hora de treure’s la camisa bruta, ha arribat l’hora de posar-se roba neta”. (Lenin, 10 d’abril (23) d’abril, de 1917, OC 31: 194).

Cent set anys després d’escrites aquestes paraules no veig cap motiu perquè els comunistes tornem a posar-nos la camisa bruta, vella i caduca de la socialdemocràcia.

* Aquest article recull i amplia la intervenció que amb el títol Paz, pan y libertad. Cien años después de las Tesis de Abril de Lenin, vaig fer al 5è Fòrum de Món Obrer que es desenvolupà sota el lema Les tesis d’Abril (1917) al Centro Social Pasillo Verde Ferroviario de Madrid, el 30 de març de 2017. Els altres intervinents al fòrum van ser: Ginés Fernández (director de Món Obrer), Eddy Sánchez (director de la FIM) i Marga Ferré (responsable de Programa d’IU). Una crònica d’aquest acte es pot llegir a la revista Mundo Obrero: Las tesis de abril (1917). Una lectura actualitzada

Las tesis de abril (1917). Una lectura actualizada

Bibliografia citada i usada

Vladimir Ilich Lenin, Obras completas, Moscú Editorial Progreso, 1981-1988. A partir de aquí, OC.

Lenin, (juliol de 1916-febrer de 1917), OC, 30.

– (marzo-abril de 1917). OC, tomo 31.

-(1918) OC 37:48-64).

Karl Marx, La guerra civil en Francia. Manifiesto del Consejo General de la Asociación Internacional de Trabajadores en Obras Escogidas de M. y E., en tres tomos, Moscú, Editorial Progreso, 1976, tomo 2, pp., 201- 259 y, Glosas marginales al programa del Partido Obrero Alemán, ob. cit., tomo 3, pp. 9-27.

Friedrich Engels, Prefacio de 1891 a La Guerra civil en Francia, Obras escogidas en tres tomos, ob.cit., tomo 2, pp. 188-200 y, Contribución a la crítica del proyecto de programa socialdemócrata de 1891, Obras escogidas en tres tomos, ob.cit., tomo 3, pp. 450-461. 

Joan Tafalla (2020). Quin republicanisme per a l’emancipació? Engels entre la república comunal i la república democràtica, https://engels.cat/quin-republicanisme-per-a-lemancipacio-engels-entre-la-republica-comunal-i-la-republica-democratica/ 

– (2022) De-construint el nacionalisme gran-rus https://www.realitat.cat/2022/03/de-construint-el-nacionalisme-gran-rus-i/ 

CARR, E. H., (1974). La revolución bolchevique (1917-1923), traducción de Soledad Ortega, en tres tomos. Madrid, Alianza Universidad. Primera edición en inglés, 1953.

MERRIDALE, Catherine (2019). El tren de Lenin, traducción de Juan Rabaseda. Editorial Planeta, Barcelona. 

SHUB, David, (1977). Lenin (1), 1870/1917, Madrid, Alianza Editorial. Primera ediciñon en inglés1949, 1966),

WILSON, Edmund (1972), Hacia la estación de Finlandia, Madrid, Alianza Editorial,. Primera edición en inglés 1940, renovada en 1968.