Històricament, sempre ha semblat com si l’Estat Espanyol donés l’esquena sistemàticament als esdeveniments polítics i econòmics ocorreguts en el seu veí portuguès. Durant un temps, però, entre l’abril de 1974 i el novembre de 1975, arreu de l’Estat, i també Catalunya, van mirar cap a l’Atlàntic per trobar les respostes a les seves pròpies incògnites en un context en què s’aproximava el desitjat final del règim franquista.
Els comunistes catalans no varen ser menys, ja que l’esclat de la Revolució dels Clavells a Portugal durant la matinada del 25 d’abril va impactar profundament la relació dels comunistes catalans amb la ruptura democràtica a l’Estat Espanyol. L’experiència portuguesa no només va influir directament en com les diverses forces d’esquerres van abordar la caiguda del règim i la Transició, sinó que també va exacerbar les confrontacions ideològiques entre el PCE-PSUC, que es van intensificar durant la dècada següent.
El comunisme català davant la Revolució dels Clavells
Tot i ser el PSUC la branca catalana del PCE, descrits com “dos gajos de una misma naranja” segons les paraules del seu Secretari General, Gregorio López Raimundo, la realitat és que l’anàlisi dels esdeveniments al país veí i les relacions amb el PCP per part dels comunistes catalans va presentar divergències respecte a les posicions de Carrillo i la direcció del Partido Comunista de España. Malgrat que l’evolució de les opinions sobre el Partido Comunista Português i l’Álvaro Cunhal, així com la percepció de la radicalització del procés revolucionari, podrien no ser molt diferents entre el PCE i el PSUC, es poden observar discrepàncies en la interpretació dels esdeveniments i en la manera de traslladar a Catalunya, a través de publicacions com Treball o Nous Horitzons, les diferències amb el partit veí.
Aquesta evolució es manifesta, d’una banda, en la quantitat d’articles que van abordar la realitat portuguesa durant el procés revolucionari. Mentre es va donar un seguiment significatiu als esdeveniments a Portugal al llarg de l’any 1974, aquest interès va experimentar una davallada durant l’any 1975, coincidint amb el procés de polarització política i la progressiva radicalització de la societat portuguesa. Durant l’any 1974, la situació política a Portugal va ser temàtica present en vuit números de Treball de manera proactiva; no obstant això, l’any 1975, només es van publicar cinc articles, predominantment de caràcter reactiu.
El primer número que va esmentar la revolució va ser el del 7 de maig, que va protagonitzar la portada i l’editorial. Tenint present que fou el primer número després del Primer de Maig d’aquell any i normalment els protagonistes de les portades de principis de maig dels diaris obrers eren les manifestacions i la repressió que li seguia [1], aquest fet evidencia la importància que van tenir els esdeveniments portuguesos a l’esquerra, i concretament a la comunista.
El titular és ja per se aclaridor “Com a Portugal a Espanya també es pot liquidar la dictadura” i demostra l’esperança d’efecte dominó que hi havia dins l’antifranquisme davant Portugal. En l’editorial es desenvolupen tres idees clau que acabaran sent presents a la majoria de reflexions que es faran des de llavors, al voltant del paper de l’exèrcit en la revolució, el futur del règim franquista i el paper dels comunistes amb la ruptura democràtica.
En el primer cas, es pot veure com inicialment el PSUC va observar de prop les característiques del Movimento das Forças Armadas (MFA) i les analitzà com una mostra de com aquestes podien ser progressistes i no reaccionàries. Aquesta perspectiva ja era present en els enfocaments que el PCE i el PSUC havien defensat amb la finalitat de buscar una convergència amb els sectors democràtics de l’Exèrcit [2]. Malgrat això, amb el transcurs del temps, van matisar la seva postura, assenyalant que la ruptura a Espanya no podia replicar directament la de Portugal. Aquesta diferència es fonamentava amb les particularitats pròpies de l’escenari espanyol, com la manca d’un corrent democràtic hegemònic a l’Exèrcit i l’absència d’un conflicte colonial equiparable al portuguès [3].
En el segon cas, van arribar a afirmar, fins i tot, que el règim franquista havia perdut el suport d’una de les bases socials que l’havien legitimitat durant els anteriors quaranta anys, els poders econòmics: “mentre que els esdeveniments de Portugal són celebrats unànimement per la premsa no dependent del Movimiento i saludats amb alegria immensa pels espanyols, els seus lladrucs i exabruptes feixistes mereixen la repulsa energètica de revistes i diaris d’empresa i el menyspreu tota de l’opinió pública” [4].
En el tercer cas, el paper dels comunistes en la ruptura democràtica va acabar esdevenint el punt principal de debat que acabaria estant present a la majoria de números i reflexions i que acabaria marcant distàncies amb els posicionaments del PCP. El PSUC destacarà el caràcter democràtic dels revolucionaris. Caràcter que comportaria la necessitat de què el comunisme portuguès construís aliances amb la resta de forces -entre elles el PSP- per consolidar la democràcia. Aquesta importància no serà banal, ja que s’assentaven les bases de la participació que haurien de tenir els comunistes espanyols i catalans en la futura Transició Democràtica al seu país. El Gregorio López Raimundo va escriure un article al número 390 on va exemplaritzar les diferències en el context històric i nacional d’ambdós països i com aquestes marcaven distàncies en les sortides [5].
En aquest sentit, van arribar a la conclusió que la transició a Espanya requeria una estratègia diferent que passava per la construcció d’un front antifranquista unitari i ampli. Aquest enfocament es va veure reflectit en iniciatives com la Junta Democràtica i l’Assemblea de Catalunya, que van ser considerades com a vies més adequades per aconseguir la ruptura democràtica.
El Consell de Redacció de Treball va aprofundir en l’anàlisi del probable impacte de la caiguda del salazarisme a Espanya durant el maig de 1974, subratllant la necessitat de lluitar contra l’hegemonia del franquisme en tots els àmbits, des dels sindicats i els centres de treball i estudis fins als barris i el camp. Inclús van anar més enllà en afirmar que el règim franquista havia perdut el suport d’una de les bases socials que l’havien legitimitat durant els quaranta anys anteriors: els poders econòmics [6].
Finalment, el paper dels comunistes en la ruptura democràtica es va convertir en el punt central de debat que impregnaria la majoria dels números i reflexions, marcant diferències amb els posicionaments del PCP. El PSUC va fer ressò del caràcter democràtic dels revolucionaris portuguesos, subratllant la necessitat que el comunisme portuguès establís aliances amb altres forces, incloent-hi el Partido Socialista Português, per consolidar la democràcia. Aquesta dimensió va guanyar una importància substancial, consolidant la línia d’acció unitària que s’havia construït durant quasi una dècada des de la Reconciliació Nacional i que es va intensificar durant la Transició Democràtica. De fet, en el número 390 de Treball, Gregorio López Raimundo va escriure un article on il·lustrava les diferències contextuals i nacionals entre ambdós països, posant èmfasi en com aquestes discrepàncies influïen en les estratègies adoptades [7].
Com s’ha esmentat anteriorment, durant l’any 1975, la cobertura sobre Portugal va experimentar una reducció notable, destacant com a article més rellevant el del número 420, titulat “Portugal no ha de ser un altre Xile”. En aquest, el PSUC va expressar la seva inquietud pel perill d’un contracop feixista després de l’estiu calent, així com pels temors que Espanya es convertís en una base per a accions contrarevolucionàries. A més, va subratllar la crítica importància de la unitat popular per prevenir la divisió entre el Partido Socialista i el Partido Comunista. Treball no serà tan dur amb el PCP i amb Cunhal com serà Mundo Obrero, però queda implícit que l’estratègia dels comunistes portuguesos no era compartida pels catalans quan s’afirmava que era important “evitar qualsevol acció o presa de posició sectària susceptible d’agreujar les disputes o contradiccions que existeixen entre elles” [8]. Tot i això, van continuar defensant la idea de la unitat popular sorgida del 25 d’abril, col·laborant amb forces com el PSP.
La comparació amb Xile al títol de l’article no va ser casual: el trauma de l’assassinat del president Allende i el cop d’estat de Pinochet amb el suport de la CIA [9] havia tingut un fort impacte en el comunisme europeu. Els comunistes catalans manifestaven la seva preocupació pel risc d’un contracop feixista i la possible intervenció dels Estats Units, factors que podrien derivar-se de la polarització i radicalització de la Revolució d’Abril. Aquesta inquietud es traduïa en temors sobre les repercussions que això podria tenir en el futur de la democràcia a Espanya.
Diferències de tractament entre el PSUC i el PCE
Un tret diferencial entre l’experiència xilena encapçalada per Allende i l’experiència espanyola amb Santiago Carrillo, però, és que Allende no va condemnar altres vies cap a la revolució, com la insurreccional cubana de 1959. A diferència de les crítiques actives que va fer Carrillo cap a l’experiència portuguesa i concretament cap al seu homònim, Álvaro Cunhal. En un context, a més, en què es començava a dibuixar la confrontació entre dues estratègies comunistes que es diferenciaven: l’eurocomunista del Mediterrani i la marxista-leninista – mal anomenada prosoviètica o afgana – portuguesa.
Per Gregorio López Raimundo, durant la “Declaració de Livorno” la qüestió portuguesa es va tenir un especial interès als debats i declaracions de les reunions i mítings que es van celebrar. Alhora, va subratllar l’aportació positiva que va comportar la liquidació de la dictadura feixista a Portugal i a Grècia, malgrat que els líders eurocomunistes es distanciessin de la política que s’estava aplicant a Portugal, ja que defensaven la unitat amb les forces socialistes i socialdemòcrates [10]. A diferència de les declaracions de Carrillo i el PCE, López Raimundo va destacar, igualment, que això no afeblia la solidaritat amb el PCP i amb la revolució portuguesa davant dels perills d’un cop contrarevolucionari – ans al contrari, defensaven la unitat amb els socialistes, ja que això permetria consolidar la democràcia que es trobava naixent.
En aquesta línia, les crítiques al Partido Socialista són més presents a Nous Horitzons que al Mundo Obrero – i, d’una forma inversa, les crítiques directes al PCP són menors a Treball i Nous Horitzons-. En les mateixes dates es va publicar una entrevista a Santiago Carrillo al nº27 del segon diari on va ser preguntat per Mário Soares i la situació portuguesa i on va valorar positivament l’estratègia de conciliació entre socialistes i comunistes encapçalada per Soares i va posar gran èmfasi a la denúncia “d’exclusió” i falta de democràcia que algunes forces revolucionàries portugueses havien portat a terme durant els anteriors mesos [11] -sobretot en el cas del PCP-. Al següent número del mateix diari, a la secció d’Internacional van prendre posicionament sobre els esdeveniments portuguesos i van manifestar que, tot i el suport que sempre havien donat i donarien a la revolució, això no implicava compartir anàlisi i posicionaments amb el PCP [12].
L’eurocomunisme davant la Revolució
L’anàlisi desenvolupada per ambdós partits durant aquests anys sobre la revolució portuguesa estarà profundament influenciat per les tesis eurocomunistes que s’havien començat a difondre als partits comunistes del sud d’Europa. Malgrat que llavors el concepte d’eurocomunisme no estava encara encunyat oficialment pels seus partits representatius [13], des de la Primavera de Praga i, sobretot, durant els anys setanta, partits com el PCE i el PSUC havien començat a desenvolupar la seva praxi política a partir de la revisió del marxisme-leninisme i el desenvolupament de vies pròpies cap al socialisme.
Aquesta influència eurocomunista en l’anàlisi sobre Portugal es pot percebre en tres trets principals: l’etapisme, la crida a la unitat entre un conjunt ampli de forces polítiques i, amb ella, la necessitat de major coordinació entre comunistes i socialistes. En el primer cas, l’etapisme – que ja havia estat present en diferents períodes de desenvolupament del marxisme – es refermava en les tesis eurocomunistes [14]. Així, la seva estratègia es guiava per una concepció positivista de com el procés històric es desenvolupava per etapes que acabarien conduint finalment al comunisme. Per això, abans d’arribar al comunisme a Portugal, era necessari completar una etapa democràtica i, després d’un període de maduració, construir el socialisme que seria previ a l’etapa del comunisme. Aquestes lògiques acabarien reproduint-se també en l’estratègia d’aquests dos partits durant la Transició.
La crida a la unitat entre un conjunt ampli de forces polítiques, per l’altra banda, es veuria molt influïda pel fracàs d’Allende a Xile i l’impacte que va tenir la caiguda del seu govern per Amèrica Llatina i els moviments anticolonials i socialistes arreu del globus. És per això que l’acció del PCP, segons el PSUC, havia d’encaminar-se a mantenir les aliances amb la resta de forces polítiques i evitar polaritzacions que justifiquessin intervencions militars externes o cops d’estat. Aquesta línia anava en concordança amb la necessitat de major coordinació entre socialistes o comunistes, i per això preocupaven les tenses relacions entre el PSP i el PCP.
Finalment, aquests tres punts acabarien evolucionant també en la defensa del pluralisme polític com un bé a potenciar i a preservar – en contra del model de partit únic soviètic-. Per una banda, aquest pluralisme i la defensa de la llibertat d’expressió, l’existència d’altres partits i el mateix model de sufragi universal dins d’un sistema parlamentari es veurien molt influïts per l’impacte que va tenir dins del Moviment Comunista Europeu l’atac a la sobirania txecoslovaca que va encapçalar el lideratge de Brezhnev. Les crítiques al “dogmatisme” i l’alerta per veure perillar el pluralisme polític, així, també es veuen presents a les crítiques catalanes i espanyoles al PCP i a la seva proximitat amb Moscú.
Conclusions
La revolució va tenir un impacte en l’aposta del PCE-PSUC per la Junta Democràtica i l’Assemblea de Catalunya com a plataformes que construïssin aliances antifranquistes, però també en l’intent d’intervenir en l’Exèrcit per posar-lo al costat de la ruptura democràtica i/o de la revolució socialista, aposta que van tenir la majoria dels grups esquerrans.
La mobilització ciutadana i obrera en els últims anys del règim i els primers anys de la Transició, tot i que a vegades oblidada per l’opinió pública, va ser clau per la mort del franquisme. Alhora, el paper que van tenir partits com el PCE i el PSUC en la configuració de la nova democràcia va ser destacat, i és per això que és tan important destacar la influència portuguesa en l’aposta per la transició a la democràcia d’una forma moderada i pactada, i no insurreccional. Sense Portugal com a mirall de què no havia de ser Espanya, els termes en què es va produir la Transició podrien haver estat diferents.
Ensems, la revolució no va tenir un impacte directe només en la forma en què el comunisme català es va relacionar amb la caiguda del règim i la Transició, sinó que també va acabar intensificant les confrontacions ideològiques que partits com el PCE-PSUC tenien: la deriva eurocomunista de les seves direccions era anterior, però el plantejament de l’eurocomunisme com quelcom contraposat al marxisme-leninisme tradicional i sobretot al bloc soviètic es va fer evident en com aquests es van relacionar amb el PCP. La creació de faccions internes entre els identificats amb l’eurocomunisme, per una banda, i el marxisme-leninisme, per l’altra, va acabar esclatant en el Vè Congrés del PSUC l’any 1982, que va propulsar l’escissió del sector prosoviètic i la creació del Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC).
Aquestes escissions – que també es van acabar materialitzant estatalment amb el naixement l’any 1984 del Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE) d’Ignacio Gallego- i la supeditació del PSUC al front electoral durant les dècades següents, van acabar configurant la tradició del moviment comunista espanyol fins a l’actualitat, que ha estat incapaç de tornar a construir un partit comunista hegemònic i unitari en l’àmbit nacional. En relació amb Portugal, ha creat una situació de dualitat de referents nacionals després de l’escissió: mantenint relacions formals alhora amb el PCE-PSUC i el PCC [15].
Aquest article és una adaptació extreta del treball de fi de grau: “La influència de la Revolució dels Clavells a l’esquerra catalana (1974-1976)“, publicat per l’autora el 2021.
Notes
[1] Com a tall d’exemple, els números 319 (1970), 330 (1971), 345 (1972), 366 (1973) i 441 (1976) van tenir com a protagonistes en les primeres portades del mes les manifestacions del Primer de Maig. Les excepcions de 1974 i 1975 foren per la Revolució dels Clavells en el primer cas i per la victòria del Vietcong en el segon.
[2] Treball. “Ecos de l’exemple portuguès: els ultres espanyols posen llurs barbes a remullar” Treball, nº389, 7 de maig de 1974.
[3] Tot i que els estudis comparatius que han treballat les diferències entre el procés revolucionari portuguès i la Transició Espanyola han destacat el factor colonial com a determinant, ja que la crisi de règim del franquisme no tenia com a fonament la guerra colonial – fet que el salazarista sí que patia -, és crucial esmentar, igualment, que llavors el Sàhara Occidental encara continuava subordinada a ser territori espanyol. Alhora, l’esclat d’una revolució dirigida pels antics capitans de l’Exèrcit portuguès va accelerar la descolonització del territori sahrauí per les tropes espanyoles, que ja començaven a patir els atacs del nounat Front Polisari; ja que el franquisme temia una fi semblant al del seus veïns. A més, com el cas portuguès, el Partit Comunista donava suport a la independència de les colònies.
[4] Treball. “Ecos de l’exemple portuguès: els ultres espanyols posen llurs barbes a remullar” Treball, nº389, (Barcelona, 7 de maig de 1975). Pàgina 7.
[5] Gregorio López Raimundo. “Reflexions sobre l’anticipació portuguesa” Treball, nº320, (Barcelona, 21 de maig de 1974).
[6] Treball. “Ecos de l’exemple portuguès: els ultres espanyols posen llurs barbes a remullar” Opus cit. Pàgina 7.
[7] Gregorio López Raimundo. “Reflexions sobre l’anticipació portuguesa” Treball, nº320, 21 de maig de 1974.
[8] Treball. “Portugal no ha de ser un altre Xile” Treball, nº420, 2 de setembre de 1975.
[9] Sebastián Dote. “EEUU desclasifica informes enviados a Nixon en las horas previas al golpe de Estado en Chile: Allende cree que la única solución es la política” (Santiago de Chile: el País, 26 d’agost de 2023) https://elpais.com/chile/2023-08-26/ee-uu-desclasifica-informes-enviados-a-nixon-en-las-horas-previas-al-golpe-de-estado-en-chile-allende-cree-que-la-unica-solucion-es-politica.html [Visitat el 20 de novembre de 2023]
[10] Gregorio López Raimundo. “Al socialisme a través de la llibertat. Entrevista amb Gregori López Raimundo”. Treball nº 429, juliol 1975. Pp. 4-5.
[11] Santiago Carrillo. “Declaraciones de Santiago Carrillo a M.O: Seguir el camino de los trabajadores y la juventud vasca” Mundo Obrero, nº27, any 44 (Madrid, 2a setmana de setembre 1974). Pàgines 3-4.
[12] Manuel Azcarate. “Solidaridad con Portugal” Mundo Obrero, n’28 any 44 (Madrid, 3a setmana de setembre 1975). Pàgines 7-8.
[13] Oficialment, l’eurocomunisme es presentarà com a nova forma del comunisme de finals de segle l’any 1977 a la reunió organitzada a Madrid entre Enrico Berlinguer, George Marchais i Santiago Carrillo, però ja des de la Conferència de Livorno l’any 1975 s’havien definit les línies mestres de l’estratègia eurocomunista i es poden percebre vestigis durant anys anteriors.
[14] Santiago Carrillo. Eurocomunismo y Estado (Barcelona: Editorial Grijalbo, 1977). Pàgina 90.
[15] Actualment, aquesta dualitat es dóna entre el PCE-PSUC-viu i Comunistes de Catalunya.
