El marxisme i el dret d’autodeterminació
El curt segle XX, com va ser definit el període que comprenen els anys entre 1914 i 1991 per l’historiador marxista Eric Hobsbawm, es va veure marcat profundament por l’inici de la Primera Guerra Mundial. La coneguda com a “Gran Guerra” va significar un abans i un després a l’Europa de principis de segle i, concretament, va ser un dels factors desencadenats del triomf de la Revolució d’Octubre a Rússia. Aquesta va obrir les portes a un horitzons d’alternatives i esperances per a la classe treballadora internacional: hi havia alternativa possible al capitalisme.
Octubre de 1917 va significar un abans i un després per al moviment comunista, no només rus, sinó internacional, ja que va sacsejar els fonaments de la interpretació ortodoxa que fins llavors havien practicat part dels marxistes europeus. Era una visió que analitzava el marxisme de manera determinista, entenent el materialisme històric com una explicació esquemàtica dels modes de producció. Aquesta anàlisi havia portat a part de la socialdemocràcia europea a creure que la consecució del socialisme era incontrolable i que, per tant, l’única tasca que havien de fer des del parlamentarisme era aconseguir millores i reformes per a aplanar el camí. A més, va ser una visió eurocèntrica que entenia que la Revolució només es podria produir als països occidentals industrialitzats com Alemanya, el Regne Unit o França.
Una revolució de caràcter comunista i “de nou tipus” com va ser la d’Octubre trencava tots aquests esquemes: els bolxevics van demostrar com la Revolució de Febrer – que havia portat a Rússia un règim parlamentari i liberal- era insuficient per a solucionar els problemes dels obrers i pagesos russos i, sobretot, que la revolució es podia produir en un país agrícola i semifeudal com era la Rússia de principis de segle. Aquesta revolució contra el Capital i les seves dinàmiques de desenvolupament a les perifèries van marcar els processos revolucionaris posteriors durant el segle XX, destacant experiències com foren Cuba, la Xina, Vietnam o Burkina Faso.
Ni les revolucions ni cap procés històric han estat fruit de personalismes o grans fites individuals, sinó de la dinàmica interna de les contradiccions que es generen internament als sistemes socioeconòmics vigents, que donen lloc al conflicte de classes que empeny a la seva superació. Tot i això, una de les grans ments del segle passat pel marxisme va ser la de Vladímir Ílitx Uliànov, Lenin. Teòric i dirigent comunista, va ser capaç d’adaptar la teoria marxista desenvolupada per Marx i Engels a la realitat nacional de la Rússia de l’època en un context d’importants debats pel moviment obrer i per la socialdemocràcia europea com era el paper dels socialistes al conflicte bèl·lic europeu, la crítica cap el reformisme i la seva superació, el paper de les organitzacions obreres en el procés revolucionari o la configuració de l’Estat un cop assolida la revolució.
Lenin i el dret d’autodeterminació de les nacions
Un dels eixos treballats per Lenin en aquest sentit va ser el dret d’autodeterminació de les nacions. L’any 1848, amb el floriment de la Primavera dels Pobles arreu d’Europa, es van gestar dos dels actors polítics que foren claus en l’evolució de la història contemporània de les societats occidentals: el moviment obrer, representat per organitzacions obreres com els sindicats i els partits polítics i que van passar de la seva etapa assistencialista i cooperativista a una de superació del sistema vigent; i el nacionalisme, que va impulsar el naixement de diferents Estat-Nació de nova creació. Per això, el marxisme decimonònic no va ignorar la importància de la identitat nacional i del paper de les revolucions democràtico-nacionals tant en els desenvolupament del capitalisme als seus respectius països com en la seva classe treballadora.
Tot i que en un principi podriem afirmar que tant Marx com Engels van ignorar la importància dels processos d’emancipació nacional en l’emancipació social de la classe treballadora, ràpidament aquests es van corregir. Ja l’any 1830, Engels va afirmar a un acte celebrat a Londres en commemoració de la revolució polonesa, que “Polònia només seria lliure quan les nacions civilitzades d’Europa occidental haguessin conquerit la democràcia” i que el paper d’Anglaterra, on la lluita de classes es trobava més avançada, era l’aliança que nacions com Polònia tenien per assolir la independència nacional. Alhora, afirmà com “una nació no pot ser lliure i a la vegada seguir oprimint a les altres” i que l’emancipació social de la classe treballadora alemanya seria impossible d’assolir mentre Alemanya continués oprimint a Polònia.
Aquesta postura, que advoca per l’alliberació nacional amb una perspectiva centrada en el paper transformador i progressiu d’Anglaterra, constituirà el fonament de l’aproximació general d’Engels i Marx fins a la dècada dels 60, i també es va aplicar cas irlandès. Tot aquesta centralitat anglesa, a partir de 1869, Marx afirmà que, mentre abans creia que l’emancipació nacional d’Irlanda es donaria gràcies a l’impuls de la classe treballadora britànica, en aquell moment havia canviat de parer i creia que la revolució s’iniciaria a Irlanda, no a la inversa, i que era la classe treballadora anglesa la que necessitava a Irlanda per avançar. La vinculació entre les lluites per l’alliberació nacional i social era estreta, i els proletaris de les nacions opressora i oprimida havien de col·laborar per aconseguir l’alliberació nacional. No obstant això, la presa del poder pel proletariat a Anglaterra era una condició indispensable per a l’èxit de l’alliberació irlandesa, polonesa i de les nacions oprimides d’Europa.
Cinquanta anys després, el debat sobre l’emancipació nacional dels pobles europeus no s’havia encara acabat. Tot i que diferents dirigents comunistes creien que el cicle de conformació dels Estats-Nació moderns ja havia finalitzat i que les tendències a l’emancipació nacional acabaven per respondre a interessos petit-burgesos i a allunyar a la classe treballadora de l’objectiu pel socialisme, les dinàmiques centre-perifèria i les seves conseqüències continuaven perjudicant la classe treballadora d’aquelles nacions que es trobaven oprimides. Els xocs dialèctics entre Rosa Luxemburg i Lenin al voltant del dret d’autodeterminació de Polònia són prou coneguts gràcies a l’obra publicada pel darrer al voltant del posicionament bolxevic sobre aquest debat.
La crítica desenvolupada per Lenin cap als posicionaments nacionals de Luxemburg es van basar, per una banda, en la desconsideració dels factors econòmics i històrics de l’autodeterminació, ja que la seva anàlisi es basava, segons Lenin, en generalitats i no abordava adequadament els aspectes concrets relacionats amb el desenvolupament econòmic i les condicions històriques dels moviments nacionals – exemple és l’homologació del dret d’autodeterminació per la qüestió de la independència econòmica, fet que li feia negar el dret d’autodeterminació d’estats petits per la seva dependència sota l’imperialisme internacional cap a altres forces més potents econòmicament-. Aquest fet va provocar que Luxemburg no reconegués els aspectes positius de l’estat nacional en el marc del desenvolupament del capitalisme, com la proporció de les condicions òptimes pel desenvolupament de la producció de mercaderies o la unitat lingüística i l’eliminació d’obstacles pel seu foment, impulsant la identitat i el progrés cultural. Aquesta dinàmica, intrínseca a la superació del model feudal pel capitalisme, es materialitzaria finalment en la construcció d’un estat nacional: la forma més idònia per desenvolupar l’acció política dels comunistes per la conquesta del socialisme.
Per Lenin, entendre les diferents etapes d’evolució del capitalisme era crucial per abordar la qüestió del dret d’autodeterminació, ja que mentre la primera etapa va estar marcada per la formació de la societat i l’estat burgès i democràtic, amb moviments nacionals de masses que incloïen a la classe treballadora i camperola per la consecució de la democràcia; durant la plena conformació dels estats capitalistes de la segona etapa era quan més marcats es trobaven els antagonismes entre el proletariat i la burgesia. En aquesta darrera etapa, la principal contradicció es trobava entre el capital internacional i el moviment internacional de la classe treballadora. Aquesta visió leninista de l’autodeterminació estava profundament influenciada pel caràcter semifeudal de la Rússia de l’època, que encara es trobaria durant la primera etapa de desenvolupament del capitalisme.
Rebutjar el dret d’autodeterminació de les nacions equivaldria a subordinar els treballadors a la política nacionalista de la burgesia, ja que les demandes nacionals de la segona no servien els interessos de la classe treballadora. Els oportunistes i els nacionalistes liberals que es desviaven d’aquest principi, sigués negant el dret d’autodeterminació o donant suport a les demandes nacionals de la burgesia, estaven posant en perill la unitat internacional del proletariat. A més, destacà com el capitalisme es desenvoluparia independentment de les fronteres nacionals i que la lluita exitosa contra l’explotació requeria una resistència internacional del proletariat. Aquesta opressió nacional, a més, beneficiaria les postures petit-burgeses i liberals que l’aprofitaven per fer créixer posicionaments xenòfobs entre la classe treballadora amb l’objectiu de confrontar-la per qüestions nacionals. De la mateixa forma que els treballadors anglesos compartien un odi irracional cap a la classe treballadora irlandesa, els russos ho feien amb els polonesos a principis del segle XX. En comptes de situar l’origen dels seus problemes socioeconòmics en l’explotació capitalista i imperialista, els discursos dominants el situaven en la classe treballadora forana; fet que dificultava la unió d’ambdues classes per l’assoliment de l’emancipació nacional, per una banda, i de la consegüent emancipació social, per l’altra.
Alhora, per Lenin la seva aposta per l’autodeterminació no es movia des d’una necessitat pragmàtica sinó a una necessitat de classe, a diferència del que afirmava Luxemburg, ja que aquest pragmatisme podia supeditar els interessos de la classe treballadora als de la burgesia, acabant amb la seva independència política. No era una proposta pragmàtica, ja que “alhora que reconeix la igualtat i drets iguals a un estat nacional, valora per damunt de tot l’aliança entre els proletaris de totes les nacions i valora qualsevol demanda nacional, qualsevol separació nacional, des de la perspectiva de la classe treballadora”.
Malgrat que la defensa al dret a la separació va ser rebutjada i criticada per marxistes com Luxemburg, per Lenin no defensar-la era donar-li la victòria a les propostes burgeses i aristòcrates que s’aprofitaven de l’opressió nacional mitjançant un nacionalisme que era pitjor que el de les nacions oprimides, ja que era antidemocràtic i antiproletari. En les seves paraules: “El nacionalisme burgès de qualsevol nació oprimida té un contingut democràtic general que es dirigeix contra l’opressió, i és amb relació a això que li donem un suport incondicional. Alhora el distingim estrictament de la tendència cap a l’exclusivisme nacional; lluitem contra la tendència de la burgesia polonesa a oprimir els hebreus, etc”.
Però l’aposta de la classe treballadora no podia ser donar suport incondicional i cec al nacionalisme de la burgesia nacional oprimida, sinó distingir entre dues tendències: per una banda, en la mesura que la burgesia de la nació oprimida combatia l’estat opressor, la classe treballadora havia de ser favorable, però en la mesura que aquesta mateixa burgesia defensava el seu propi nacionalisme burgès, s’havia d’estar en contra. Així, la classe treballadora havia de lluitar contra els privilegis i la violència de la nació opressora, tot i que de cap forma oblidaria la lluita contra els privilegis de la nació oprimida. La lluita per l’emancipació nacional havia de ser dirigida i conduïda per la classe treballadora per, així, tenir com a objectiu avançar cap al socialisme. Era per això que el proletariat havia de donar suport a les aspiracions nacionals de la burgesia només condicionalment, basant-se en els interessos de la lluita de classes.
De la mateixa forma que el pensament leninista incloïa no només el dret a l’autodeterminació, sinó el dret a la separació; també s’incloïa la possibilitat d’esdevenir federació un cop assolida la independència política. Aquest factor va marcar la dinàmica dels partits comunistes dels països ocupats i oprimits per l’emancipació nacional, des d’aquells que van patir el colonialisme al sud global fins a les nacions sense estat actuals com és el cas de Catalunya. Tot i la defensa de la independència política de la nació catalana com a eina de construcció del socialisme, tant el PSUC com el POUM no van rebutjar la possibilitat de federar-se lliurement amb la resta de pobles de l’estat un cop assolida l’emancipació nacional.
Què podem extreure de Lenin en l’actualitat?
El debat sobre la qüestió nacional ha estat històricament difícil pel Moviment Comunista Espanyol i, concretament, pels i les comunistes organitzades en les perifèries. L’estudi sobre el dret d’autodeterminació de Lenin ens va dotar com a classe d’eines per estudiar els nostres processos nacionals concrets i, concretament en el cas català, ha estat influència cabdal pels socialistes i comunistes al llarg de segle.
Portant la nostra tasca revolucionària en aquests països on l’opressió nacional és encara vigent i es troba prou viva perquè la política nacional es vegi influenciada per ella, els i les comunistes no podem ignorar-la ni menystenir-la. Diferents sectors de l’esquerra, inclòs part del Moviment Comunista, han rebutjat en els darrers anys les aportacions teòriques a la qüestió nacional ja no només dels dirigents comunistes catalans, bascos i gallecs, sinó també espanyols, com és el cas de José Díaz, que va entendre la potencialitat rupturista i transformadora de l’emancipació nacional per l’emancipació de la classe treballadora i la impossibilitat d’assolir el socialisme mentre l’Estat Espanyol mantingués el seu centralisme i espanyolisme assimilacionista.
Ignorar l’opressió nacional obre les portes a discursos xenòfobs i essencialistes de la nació tant per part de les nacions oprimides com les opressores, així com facilita al nacionalisme liberal de la nació oprimida esdevenir majoritari en el procés d’emancipació nacional, que mai culminarà sota la seva direcció per la seva incapacitat d’entendre l’opressió com quelcom intrínsec a les dinàmiques capitalistes i imperialistes dels Estat-Nació, només superades per la lluita del socialisme. Alhora, és el nostre projecte polític com a direcció de la classe treballadora el que permetrà construir aquesta emancipació nacional des de la solidaritat entre els diferents pobles que conformen actualment l’estat.
Els i les comunistes hem de recollir el fil de la història que ens van deixar els nostres avantpassats, que van enriquir el posicionament marxista al voltant de l’autodeterminació en la seva aplicació al cas català i espanyol – així com basc i gallec-. Entenent que l’emancipació nacional no només és indestriable a la de classe, sinó que una no podrà esdevenir sense l’altra. És per això que el nostre deure històric avui dia continua sent ser capaces de dirigir-lo, aplegar a les masses treballadores per la construcció d’una República Catalana socialista i lliurement confederada amb la resta de pobles de l’Estat.
