Lenin: l’esforç de conèixer i la voluntat de transformar

Autor

  • Víctor Ríos

    Historiador i investigador del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra. Ha format part de col·lectius antinuclears, pacifistes i de solidaritat amb Amèrica Llatina.

Del mateix autor

El reconeixement històric de la figura de Lenin

Han passat cent anys des de la mort de Lenin, reconegut arreu del món com un dels dirigents polítics més importants del segle XX. Un reconeixement que ha  anat acompanyat de judicis de valor antagònics, segons els interessos de classe i l’orientació ideològica dels qui l’expressaven. Per una banda, amb sentiments d’agraïment i admiració pel seu paper en l’enderrocament del vell ordre al servei dels poderosos i d’interès pel procés endegat per la Revolució d’Octubre de construcció d’un nou ordre econòmic, social, polític i cultural al servei dels treballadors i de les majories espoliades. Per l’altra, un reconeixement inseparable de la desqualificació més o menys grollera dels qui consideraven Lenin el principal culpable de la pèrdua de poder i privilegis de les classes explotadores i dominadores de l’imperi rus i una amenaça imminent als interessos i valors dels seus anàlegs internacionals. 

Tant ahir com avui resulta difícil negar que la seva anàlisi i les seves orientacions van ser decisives per tal que l’amplíssima mobilització social en curs de dones, camperols, soldats i treballadors rurals i urbans veiessin complerts els seus anhels i les seves reivindicacions de pau, pa i terra, i encaminessin el moviment social revolucionari a la conquesta del poder polític per mitjà de l’audàcia de l’acció del Partit Obrer Social Demòcrata Rus (bolxevic) i dels soviets d’obrers, camperols i soldats. La trajectòria del pensament, l’obra i l’exemple revolucionari de Lenin, de la seva capacitat política com a dirigent del partit bolxevic quedaren units de manera indestriable a la presa del poder l’octubre de 1917 i a la decisió d’aixecar un nou poder popular recolzat en els soviets i capaç d’enfrontar la contrarevolució internacional i les forces internes que s’oposaren ben aviat amb les armes a la consolidació del Poder Soviètic.   

Per als que creiem que un altre món no només és possible, sinó que cada dia es fa més necessari i urgent per aturar la barbàrie genocida, ecològica i social d’un imperi decadent —que amb els seus vassalls ens estan portant a quotes creixents de destrucció bèl·lica, desigualtat i exclusió social, devastació ecològica i manipulació tòxica i criminal de les consciències a través del seu poder mediàtic de distorsionar la realitat—, l’exemple i el llegat polític de Lenin és una font de coneixements i aprenentatges que no podem ignorar o menysprear. 

Un pensament i una obra viva i actual 

Avui, quan alguns ens apropem al pensament i a l’obra de Lenin, no ho fem només per a rememorar un passat, honrar la memòria d’un dirigent i d’uns fets inscrits en les millors pàgines de la història del moviment obrer i socialista internacional. La commemoració més digna i a la vegada més útil d’aquesta efemèride és segurament la d’aprendre a llegir Lenin en el seu context; saber-lo llegir per entendre bé les seves anàlisis, la intenció i les raons de les seves freqüents polèmiques, l’abast i els objectius que defensa i proposa en cada moment del procés revolucionari. Fent-ho així no només coneixerem millor la història sinó que trobarem la inspiració, pistes i mètode per estar en millors condicions d’entendre i transformar la nostra realitat concreta. 

Cal, per tant, escollir el tipus d’aproximació més profitós al pensament i a l’obra de Lenin. En aquest sentit, potser no està de més començar per apuntar  un advertiment: anar a extreure d’alguns dels seus textos les cites que més ens convinguin per ornamentar o legitimar posicions en debats actuals i estalviar-nos així d’abordar l’anàlisi concreta de la nostra situació concreta, acontentant-nos amb la pretensió “d’aplicar” la cita trobada, poc tindria a veure amb l’actitud intel·lectual i política que caracteritzà Lenin. Com és sabut, la història del moviment obrer i de la tradició comunista està farcida d’enfrontaments i divergències forjades a cops de cites d’uns contra d’altres utilitzant el mateix autor, sigui aquest Marx, Engels, Lenin, Gramsci… 

Si es tracta de Lenin, només cal recordar les disputes sobre què va dir – o “què volia dir”- en parlar dels nacionalismes i del dret d’autodeterminació dels pobles, del tipus de partit necessari en cada moment històric, del pacifisme i la guerra, del paper dels soviets i la seva relació amb el partit en la transició cap a un nou tipus d’Estat, etc, etc… Moltes d’aquestes disputes segueixen tenint plena actualitat cent anys després i en contextos històrics ben diferents. No estaria gens malament que les repasséssim i abordéssim la seva vigència prescindint de dogmes i clixés que enverinen i no pas aclareixen els debats sobre el “què fer?” avui en les nostres societats al voltant d’aquestes qüestions. 

Dit això, s’ha d’afegir a la vegada que resulta comprensible que qui tingui capacitat crítica i “cap propi”, es tracti d’individus o de col·lectius, posi l’accent en uns o altres aspectes que més l’interessin o li siguin d’ajut per a la seva pràctica. La ductilitat, una percepció adequada dels moments polítics i de les seves mutacions, mantenint present el vincle a uns principis clars i a un horitzó estratègic definit, van ser trets distintius de la capacitat analítica i de la potència transformadora del pensament i l’acció de Lenin, del que podríem anomenar el marxisme de Lenin. Uns trets que, a parer meu, permeten considerar Lenin i l’experiència de la Revolució Russa una baula fonamental entre l’herència del comunisme de Marx, Engels i l’exploració de les transicions ecosocials avui possibles, necessàries i urgents. Perquè d’això va l’horitzó i el compromís comunista, unit al de tots i totes les que lluiten per assolir el futur d’una humanitat justa i lliure en un planeta habitable. 

Una efemèride que duri tot l’any

El millor tribut a Lenin i el més enriquidor per a nosaltres serà, en lloc de quedar-nos en la commemoració puntual d’una data – la del dia del centenari de la seva mort, el 21 de gener de 2024 –, plantejar-nos i aconseguir convertir tot l’any 2024 en un “Any Lenin”. Un any per portar a terme diverses activitats que ens ajudin a llegir i conèixer la seva obra i el seu pensament revolucionaris. Que ens apropin a la personalitat i al mode de fer – d’estimar, de pensar, de treballar, de viure i de lluitar – d’un Lenin de carn i ossos, estudiant-lo en els contextos històrics i geogràfics en els quals va desenvolupar la seva activitat, i amb l’ajut dels testimonis dels companys i companyes que van compartir el seu itinerari intel·lectual, polític i vital. I fer-ho sense caure en cap deïficació de la seva figura, que ell mateix va rebutjar repetidament en vida. 

Així anirem descobrint un militant revolucionari amb unes qualitats humanes, intel·lectuals i polítiques que queden ben lluny dels clixés interessats forjats per destruir-lo — a ell i a la seva obra —, com ha estat i segueix sent el cas avui en dia de biografies i relats sobre la Revolució Russa escrits tant per opositors derrotats per Lenin i els bolxevics coetanis com per historiadors i escriptors actuals d’ideologia obertament conservadora en alguns casos, o en d’altres fins i tot provadament finançats i al servei directe del Departament d’Estat nord-americà, sense oblidar també alguns escriptors i militars russos camaleònics i practicants del contorsionisme polític a les darreries del segle passat. 

Per llegir Lenin

La majoria dels escrits de Lenin es troben recollits en els 55 volums de les obres completes editades per l’antiga Editorial Progreso de Moscou, per últim cop entre 1981 i 1988. Aquests volums són de lliure consulta i descàrrega en el Marxists Internet Archive (MIA). Hi ha també una versió catalana dels seus llibres principals així com un recull d’articles i opuscles seus, en aquesta pàgina.

En els darrers temps s’han anat publicant diversos escrits que plantegen la conveniència de recordar, rellegir, redescobrir, recuperar, repensar o “reactivar” Lenin. També estan apareixent nous estudis temàtics i biogràfics que utilitzen fonts primàries –documents, cartes i notes conegudes sobretot a partir de l’obertura dels arxius centrals d’alguns ministeris i institucions estatals russes…– que no havien estat incloses en les edicions de les seves obres completes.   

Alguns d’aquests assaigs poden servir per ajudar a llegir i entendre millor el pensament i l’obra de Lenin. Com també ho han fet abans alguns textos que es poden considerar emblemàtics, escrits al llarg del segle passat. Però, al meu parer, cap d’ells pot substituir la lectura o relectura directa dels escrits de Lenin. I tot i que pot semblar una obvietat m’atreveixo a esmentar, donats els temps que corren, que una aproximació fecunda al seu pensament i a la seva obra té un moment indefugible: la lectura i l’exploració individual, pas si és possible previ  – i en tot cas necessari – al de compartir el comentari dels textos en xerrades, seminaris o sessions d’estudi col·lectives. 

També fora bo tenir en compte que ens trobarem bàsicament amb tres tipus de textos: els de caràcter més teòric, com L’imperialisme, fase superior del capitalisme, els que contenen reflexions estratègiques que indiquen una perspectiva, com les Tesis d’Abril, i els més tàctics o conjunturals –però no per això amb menys interès històric i polític-, com la Carta als membres del Comitè Central, escrita el dia abans del triomf de la insurrecció. Es tracta de tres exemples d’escrits, amb els seus estils de llenguatge específics, que ens il·lustren sobre algunes de les característiques de Lenin com a dirigent revolucionari: un dirigent capaç de combinar la solvència teòrica fruit de moltes hores d’estudi, la perspicàcia de la seva percepció estratègica i l’audàcia de les seves propostes d’acció immediata. 

Per completar els contorns de la seva personalitat política cal esmentar també de manera destacada la seva capacitat de llegir els temps històrics i socials i d’integrar aquesta lectura amb l’acció revolucionària i la proposta de partit que considerava més adequada a cada moment; el paper central de la premsa pròpia en la construcció i enfortiment de l’organització política partidària; la tenacitat en la defensa de les seves posicions al si del partit, unida a la rotunditat del seu estil de polemitzar amb els adversaris polítics. Desenvolupar i exemplificar cadascun dels atributs fins aquí només enunciats desborda la intenció d’una contribució volgudament sintètica com aquesta. 

Un apunt sobre el marxisme de Lenin

Els trets propis del marxisme de Lenin no es troben només a les seves exposicions explícitament referides a Marx o als textos escrits per polemitzar amb altres corrents coetanis que es reclamaven del marxisme. Per a una comprensió acurada de les característiques del seu marxisme cal tenir en compte el conjunt del seu pensament i de la seva acció com a expressió d’una manera d’entendre la teoria i la pràctica revolucionària. La seva lectura del llegat intel·lectual i polític de Marx el distingeix i enfronta a altres corrents del pensament i el moviment socialista de la seva època. 

L’oportunisme polític i el xovinisme majoritaris a la socialdemocràcia europea tenien el seu vincle amb una concepció determinista del marxisme, una concepció mecanicista i tenyida d’economicisme. S’havia trencat l’equilibri entre la rellevància concedida aleshores al desenvolupament de les forces productives, sense ponderació dels seus impactes i aspectes destructius, i el paper destinat a la lluita de classes. Així desapareixia una visió dialèctica dels processos històrics en curs, que Lenin va restablir com a assumpte central recuperant la importància del pensament dialèctic vinculat a les seves implicacions en la fonamentació d’una pràctica i un programa revolucionaris. 

Lenin insistirà en la idea que el marxisme no és un dogma, sinó una guia per a l’acció. Expressarà aquesta mateixa concepció en afirmar que l’ànima, l’essència viva del marxisme, és l’anàlisi concreta de cada situació concreta. La seva obra és una mostra clara d’aquesta visió, molt connectada a l’examen del transcurs dels esdeveniments per tal de definir les tasques pròpies de cada conjuntura amb molta atenció a les qüestions tàctiques i organitzatives. 

Si bé aquesta actitud serà una constant en tota la seva trajectòria, es poden identificar alguns moments d’especial importància en la maduració del seu pensament. Un moment clau cal situar-lo el segon semestre del 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial i la seva reflexió sobre les causes de l’actitud de la Internacional Socialista davant d’aquesta. Una reflexió realitzada al fil d’una minuciosa lectura de Hegel, plasmada als seus Quaderns filosòfics, en particular als dedicats a la Ciència de la Lògica, i que es veurà reflectida en gran manera en el seu escrit sobre Karl Marx per a l’enciclopèdia Granat. 

Un altre moment destacable es donarà el 1917 i tindrà dues expressions molt clares a les Tesis d’Abril i a L’Estat i la Revolució. I el tercer moment de maduració del seu pensament, el més dilatat i ja definitiu, arrencarà amb la seva proposta de la NEP el març de 1921 i es desplegarà, amb les intermitències provocades per la seva malaltia, fins als darrers textos de febrer i març de 1923.

Reivindicar Lenin enmig de l’actual crisi de civilització

L’aprofundiment de les dimensions i l’acceleració dels ritmes de l’actual crisi de civilització posa de manifest una veritat històrica cada cop més clara: el sistema capitalista no pot respondre de manera global als problemes que crea perquè la seva lògica és l’epicentre d’aquests problemes. Les evidències en aquest sentit s’acumulen i conformen un cercle viciós sense sortida en el seu marc sistèmic. El metabolisme del capital agreuja la crisi social i ecològica planetària, i la decadència de l’imperialisme nord-americà alimenta el bel·licisme creixent, amb conseqüències tan greus com el genocidi del poble palestí, a més de l’augment de la probabilitat de l’esclat d’un conflicte amb ús “preventiu” o accidental d’armes nuclears, la desestabilització creixent de regions i Estats en la lluita per l’expropiació de recursos naturals estratègics i la submissió i manipulació de sentiments i consciències d’amplis sectors de la població.

La urgència d’una alternativa a la barbàrie no es pot plantejar en termes d’una transició ecosocial justa sense abordar la qüestió del poder, en totes les seves dimensions: econòmica i social, cultural i mediàtica, política i militar. 

En aquest context, Lenin i l’experiència dels soviets i del partit bolxevic poden seguir aportant aprenentatges valuosos, com la importància de l’organització com a garantia de la continuïtat del pensament i de l’acció en moments històrics com l’actual, la necessitat de conceptualitzar i aprofundir les experiències de radicalitat democràtica, de construcció de comunitat i creació de Poder Popular, i vincular-les a un nou internacionalisme solidari entre els pobles d’arreu del món compromesos en el combat per aquest nou món possible, però que no ens caurà del cel.  

En el camí de respondre de nou al “Què fer?” davant els reptes de l’actual disjuntiva civilitzatòria i de construcció d’una Alternativa Sistèmica, podem contagiar-nos saludablement tant de l’actitud com de la pràctica que van conformar una part substancial de la personalitat i la conducta de Lenin i el seu llegat: l’esforç de conèixer i la voluntat de transformar.

Articles relacionats

Darrers articles