Editorial de juliol: orgull!

Dimarts va ser el dia de l’orgull LGTBI+, una jornada de lluita i reivindicació molt necessària en un moment on l’avenç en els drets...

Irene Ortiz: “El conflicte de les cambreres de pisos serveix de guia per a la lluita sindical”

La teva trajectòria organitzativa dins de Comissions Obreres és molt llarga i reconeguda, tot i ser una persona molt jove. Com descriuries el teu...

La política de l’amor i del soc perquè som

La política de l'amor és una de les idees-força de Gustavo Petro. El soc perquè som és el contingut i el nom del moviment...

El Tribunal Suprem acaba amb el dret a l’avortament i situa una diana sobre la igualtat matrimonial i l’anticoncepció

Com era d'esperar, la Cort Suprema dels Estats Units ha votat a favor de l’anul·lació de la  “Roe contra Wade”, la sentència històrica que...

La maledicció de la resiliència

Aquest mes de juny, el Govern central ha aprovat un paquet de 110 milions d'euros destinat a la resiliència turística de les regions extrapeninsulars,...

Dretans i nazis… units!

U. A Brussel·les, un tribunal va dictar el veredicte final sobre Antony Givoine, el qual va tractar de calar foc a la porta de...

Editorial de juny: esmolem ben bé les eines

Del mateix autor

El passat dissabte va culminar un dels principals objectius organitzatius i d’esforç militant de tot el curs: es va celebrar la Festa Realitat. Després de l’aturada per la pandèmia i de la Festa de l’any passat, amb restriccions i passada per aigua, el 2022 hem pogut fer la Festa amb normalitat. Una festa oberta a tothom, pensada perquè la militància, les amigues del Partit i activistes tinguin un espai on compartir reflexió i oci. La Festa d’aquest any ha sigut un èxit en diversos sentits, entre els quals destaquen l’espai internacional amb la presència de diverses organitzacions i partits d’arreu, la programació bolcada en la solidaritat internacional i, també, per l’expectació i el desenvolupament de l’acte central, amb el debat entre Tania Sánchez, Marta Rosique i Hector Sánchez. L’actuació de les Oye Polo i la nit de Punxa Discos van ser la culminació d’un dia rodó. 

Col·lapse ecològic i model econòmic

Mentre el planeta ens dona cada vegada més senyals de l’esgotament del medi natural i es fa evident que el capitalisme no només és incompatible amb el benestar de la classe treballadora, sinó que és incompatible amb la vida mateixa i la sostenibilitat de la Terra, les diferents administracions i els seus governs repliquen el model econòmic neoliberal una vegada i una altra. No cal anar gaire lluny per constatar-ho, en tenim dos exemples ben a prop. 

La Generalitat i el govern de l’Estat continuen impulsant el projecte dels Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu, acompanyats de la posició ambigua de l’Ajuntament de Barcelona. La proposta de celebració dels Jocs Olímpics al Pirineu es fa encara més sorprenent després d’un hivern i una primavera en les quals s’han batut rècords d’altes temperatures. A més, insisteix en un model econòmic basat en estacions d’esquí que no són viables, en el sector de l’hostaleria, el turisme i els grans esdeveniments, una recepta caduca, de la que se’n coneixen els resultats sobradament. El Pirineu català, com altres comarques del país, no necessita uns Jocs Olímpics, sinó que requereix un model econòmic equilibrat que respecti l’entorn natural, distribuint la capacitat productiva arreu del territori, fent especial èmfasi en fer viable econòmicament la producció agrícola i ramadera respectuosa amb el medi ambient. Això nega la possibilitat d’aprofitar el turisme? No, això només confronta directament amb els esdeveniments de masses i amb centrar el model econòmic en el turisme i els serveis. 

En una línia molt semblant, la situació de Barcelona es fa insostenible, marcada pel model de ciutat maragallà, que sembla que han fet seu les forces de govern i d’oposició del cap i casal. La capital del país viu marcada per l’especulació i, principalment, pel turisme massificat que allunya la ciutat dels seus veïns en tots els sentits. A més, però, el model de Barcelona comporta un gran impacte en el medi ambient, ja que va de bracet amb els creuers, convertint la ciutat en una de les més afectades per la contaminació d’aquest sector. Els megacreuers generen un elevat volum de residus i una important contaminació creada pel consum de combustible. Aquest fet posa en dubte la voluntat de les administracions a fer front al col·lapse ecològic, o almenys la capacitat per fer-ho en el marc del capitalisme.

La inflació i l’augment de la lluita

A la manca d’un model econòmic sostenible i igualitari se li han de sumar les clares insuficiències governamentals per controlar el mercat de l’habitatge o el mercat energètic (ja no diguem per plantejar-se nacionalitzacions) i un sector laboral marcat per la precarietat i amb unes grans empreses i plataformes empenyent per mantenir la desregulació. En aquest context, l’elevada inflació està portant la situació al límit, s’accentua el conflicte entre capital i treball, i es multipliquen les lluites obreres. La vaga començada per les treballadores de la Fundació S21, dedicades al Servei d’Atenció Domiciliària, per exigir l’increment salarial del 8% que marca el seu conveni col·lectiu, n’és un exemple. El cas de la FundacióS21 està marcat, a més, per ser un sector fortament feminitzat; element que també trobem en la denúncia sindical de la situació que pateixen les treballadores en l’àmbit de les plataformes de la neteja. 

Aquests dos casos no són pas els únics, i és que trobem exemples ben diversos com la vaga de la plantilla de Rosich a L’Hospitalet, la vaga de Correus, la vaga de neteja viària a Vilanova i la Geltrú, les mobilitzacions a Hertz Barcelona o la lluita dels riders de Glovo per organitzar unes eleccions sindicals i guanyar-les organitzant-se amb CCOO. No podem deixar de fer esment a la lluita de mestres i professors, per una banda, i per l’altra a les mobilitzacions del sector del taxi en enfront de la desregulació i precarització promocionades per les plataformes com Uber i Cabify, de les quals ja n’hem parlat altres vegades (llegiu l’entrevista a Tito Álvarez). El cas de la lluita del taxi, com el de les netejadores o el dels riders, ens demostren la capacitat que tenen les plataformes digitals per precaritzar el model laboral i el model de consum, aquest és un dels grans reptes que ha d’afrontar la classe treballadora i el sindicalisme. 

40 anys de servilisme

Dilluns passat es va commemorar els 40 anys de l’entrada d’Espanya a l’OTAN; són quatre dècades que donen continuïtat a l’aliança amb els Estats Units establerta per la dictadura feixista del General Franco. L’OTAN es defineix com a una organització defensiva; com tots sabem el paper ho aguanta tot, però els fets demostren que és una aliança militar al servei de l’imperialisme, on en aquests 40 anys Espanya s’ha inserit completament de forma entusiasta. Són 40 anys en què s’han mantingut les bases militars estatunidenques en territori espanyol, ha augmentat considerablement el pressupost militar, s’ha participat en diverses guerres, es fabrica armament com un gran bé a exportar o es posen els ports a disposició del comerç internacional d’armes o l’espai aeri i els aeroports per a vols clandestins que transporten persones capturades il·legalment.

La guerra d’Ucraïna és una mostra molt interessant del paper que juga Espanya en política internacional, en el marc de la submissió a l’imperialisme nord-americà. Les forces que governen l’estat han enviat armament a Ucraïna amb tota naturalitat, un fet que en altres moments hauria suposat un daltabaix en molts sectors polítics i socials. I a més, se celebrarà la cimera de l’OTAN a Madrid en unes setmanes, amb uns líders polítics plens d’orgull (o d’altres crítics amb la boca petita, defensant que cal complir els compromisos assumits). De fet, la política internacional és un dels àmbits on aquest govern està més allunyat de les posicions d’esquerres. La submissió a l’OTAN i a les ordres d’altres estaments com la Unió Europea ha caracteritzat als diferents governs espanyols. 

Oportunitats a escala internacional

En aquest mes de juny tindrem dues conteses electorals en l’àmbit internacional. I on ambdues estan caracteritzades perquè l’esquerra ha sigut capaç d’aplegar esforços i presentar candidatures unitàries, així com hi ha previsions que puguin treure bons resultats.

A França amb la Nova Unió Popular Ecològica i Social, candidatura aplegada al voltant de la figura de Mélenchon. El qual ha aconseguit aplegar al PCF, els ecologistes, la França Insubmisa, Génération.s (una escissió del PS) i la majoria dels socialistes. En cas que guanyés les eleccions, tal com apunten algunes enquestes, Macron es podria veure obligat a nomenar Mélenchon primer ministre.

A Colòmbia el diumenge passat, l’esquerra colombiana obtingué uns resultats històrics en les eleccions. Mai s’havien guanyat les eleccions, ni en primera ni en segona volta. Petro, tot i haver assolit una contundent victòria en aquesta primera volta, no ha sigut suficient com per evitar-ne una segona. I en aquesta segona volta faltarà veure si la dreta aconseguirà aplegar tot el vot en el seu candidat i imposar-se de nou.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles