Les pròximes setmanes venen marcades per noves mobilitzacions del sector educatiu, que expressen un malestar acumulat davant d’anys de manca de recursos, sobrecàrrega de treball i degradació progressiva del sistema públic. Aquestes jornades de lluita posen de manifest l’absoluta insuficiència de l‘acord previ que va signar el Departament d’Educació i Formació Professional amb els sindicats CCOO i UGT, sense cap consulta als i les professionals del sector. Hem de destacar que la necessària millora en les escoles redunda en benefici de tota la comunitat educativa i que, per tant, les vagues del professorat han de rebre, i ja estan rebent, el suport de l’alumnat, de les famílies i del conjunt de la societat.
En aquest context, preocupa especialment la proposta d’introduir la presència de cossos policials als centres educatius, mesura que no havia demanat absolutament ningú al món educatiu i que sembla desviar l’atenció dels problemes de fons que acabem d’esmentar. Sota el discurs de la prevenció i la convivència, s’està impulsant una lògica de securització de l’espai escolar que desplaça els conflictes socials cap a un tractament d’ordre públic. Aquesta mesura no resol les problemàtiques de fons, sinó que tendeix a estigmatitzar determinats perfils d’alumnat i a normalitzar la presència policial en espais que haurien de ser estrictament educatius. El risc consisteix en substituir la intervenció pedagògica i social per dispositius de control.
En l’àmbit estatal, la no aprovació del decret d’habitatge al Congrés evidencia, una vegada més, la incapacitat del Congrés per donar resposta a una de les principals emergències socials del moment. En un context de preus desbocats, especulació immobiliària i dificultats creixents d’accés a l’habitatge, les mesures parcials o bloquejades mostren els límits d’un sistema que continua subordinant el dret a l’habitatge a la lògica del mercat. El resultat és la perpetuació d’una crisi estructural que afecta especialment les classes populars i els sectors més joves. Tal com s’esperava, Junts per Catalunya ja està situat en l’òrbita del ultraliberalisme més reaccionari, i no ha dubtat en sumar el seu vot al de les dretes més extremes de l’Estat espanyol, demostrant que el seu caràcter de classe (capitalista) està manifestament per sobre de l’eix nacional.
Un dels elements més preocupants del debat polític actual és la normalització del concepte de “prioritat nacional” com a criteri per limitar l’accés als serveis públics a les persones migrants. Sota aquesta formulació, impulsada per l’extrema dreta, s’introdueix una jerarquització dels drets en funció de l’origen, que trenca amb el principi d’universalitat dels serveis públics. Aquesta lògica no només exclou una part de la població migrant, sinó que contribueix a dividir la classe treballadora i a alimentar dinàmiques de competència i fractura social. Es tracta, en el fons, d’un instrument polític de segmentació dels drets socials.
Finalment, la repressió exercida per Israel contra la flotilla humanitària i la detenció de dos dels seus membres torna a posar en evidència la impunitat amb què actua l’Estat sionista en el marc del bloqueig i l’ofensiva sobre Palestina. Lluny de resoldre’s, la situació s’ha agreujat amb la prolongació del seu segrest i les denúncies de tortures i maltractaments durant la seva detenció, fet que evidencia fins a quin punt es vulneren drets fonamentals amb total impunitat. L’atac a iniciatives de solidaritat internacional no és un fet menor, sinó part d’una estratègia de criminalització de qualsevol intent d’obertura humanitària o denúncia del setge. Aquest episodi s’inscriu en un context més ampli de violacions sistemàtiques del dret internacional i de persistència d’una situació de violència estructural sobre la població palestina.
