La pedagogia de Freire va ser un revulsiu, una arribada d’aire fresc per l’educació que s’originava en un continent empobrit, colonitzat i a la vegada jove amb una pulsió de ganes de viure, de créixer. La seva pedagogia és, en si mateixa, un elogi permanent de l’educació, és un homenatge a l’acte d’aprendre i ensenyar i als seus protagonistes més nuclears: la persona que s’educa i l’educadora. Ara bé, no a qualsevol educació. Freire postula la pedagogia de l’oprimit. Capgira l’enfocament que és més vigent i parteix, no d’una pedagogia que ell anomena bancària, amb uns continguts indiscutibles elaborats per experts aliens a la realitat de la major part de la població, sinó de la persona que viu una situació d’opressió. El diàleg, el contrast, la participació activa de tots els implicats i la lectura de la seva realitat és el punt de partença. Però no només això, l’objectiu no és arribar a un nivell de coneixements prefixats, sinó que el coneixement recreat a l’acte educatiu tingui la capacitat de canviar les condicions de vida de les persones. L’educació, sense una traducció a l’acció positiva, transformadora, és només fum, una maniobra de distracció, una eina més de subjecció. La seva pedagogia es configura des de la manera de viure, el context, els somnis, les esperances de la gran part de la població que viu en condicions ínfimes. No és la teoria de dèficit, el subjecte es considera plenament persona, amb cultura pròpia, amb potencialitats, amb paraula, amb capacitat d’acció. I aquestes persones, quan s’eduquen, ho fan amb la interacció, el diàleg. Per tant, l’educació té un caràcter social, i com no, també un caràcter polític. L’escriptora i activista social Bel Hooks atribueix a l’acció educativa una necessària capacitat de transgressió. La paraula, com a eix que vehicula l’aprenentatge, parteix de la realitat, que té profundes arrels en aquesta, arrels que impliquen violències i a la vegada cultura resilient.
La pedagogia que es planteja és la pràctica de la llibertat, començant per l’alfabetització. L’educació freiriana és una permanent recerca col·lectiva de l’autonomia. Avui ens adonem també al món occidental que és urgent una alfabetització que ens permeti comprendre la realitat que ens envolta i que ens aporti eines per transformar-la. Una alfabetització per comprendre en profunditat qui som i com ens relacionem entre nosaltres, amb el medi ambient, que ens faci comprendre a on ens porten les nostres accions, la tecnologia, que ens doni eines per decidir personalment i col·lectivament allò que ha de fer possible el bon viure a escala local i planetària. El primer pas és fer una lectura crítica de la realitat, de la nostra realitat i del context en la que se situa. És condició indispensable per superar els entrebancs, les violències, les ignoràncies, les pors. Educar no és omplir-nos de continguts, no és adoctrinar, no és subjectar-se a les avaluacions o a les mesures imposades d’organismes o persones que tenen el coneixement o que tenen la capacitat d’imposar allò que els hi convé, no és colonitzar les ments i els cossos.
Paulo Freire respecta profundament els continguts de l’aprenentatge, el seu rigor, la seva utilitat, la capacitat de transformació que ens confereixen quan som capaços d’aprendre’ls. Aquests continguts no són eterns, a cada acte educatiu podem recrear-los de manera que siguin útils a l’acció emancipadora que l’educació té encomanada. La mirada freiriana és una mirada oberta, encuriosida, que no implica només l’intel·lecte sinó també les emocions, els sabers populars, la relació amb la natura. El diàleg no és un cara a cara de dues posicions enfrontades, sinó un cercle d’interaccions en la qual totes les persones som ignorants i totes aprenem juntes. Totes prenem consciència dels continguts, cadascuna segons les seves possibilitats.
L’acte d’aprendre a llegir, de conèixer elements de la tecnologia, dels sabers de la filosofia, de les ciències naturals o de la salut, de les matemàtiques o de les dinàmiques socials, és un acte d’emancipació, d’arribada a nous espais. És un acte social, no ho fem sols. Els llibres, els mèdia, les persones, els contextos, la interacció crítica són el camp que, degudament assaonat, farà possible que brolli el coneixement necessari per a transformar la realitat.
El paper de l’educadora i l’educador és clau en la seva pedagogia. Als anys 70, uns mestres catalans atrets per la seva pedagogia, van anar a Suïssa a visitar-lo i a contrastar les seves eines pedagògiques amb les seves aportacions. La resposta va ser vosaltres coneixeu la realitat del vostre barri, del vostre país. L’autoritat pedagògica sobre cada context no la confereix l’acadèmia, ni el dictamen expert, sinó la lectura atenta, crítica i respectuosa des del territori. La confiança en el mestratge, l’estímul que ens aporta l’experiència i el saber col·lectiu, l’aixopluc que ens permet tenir el coratge necessari per encarar els reptes i anar més lluny, és el que l’educació ens aporta.
L’analfabetisme es converteix en una metàfora fundacional de l’educació, partint de temes desafiants arribem a tenir una consciència crítica que ens permet incidir en la realitat i transformar-la. Però això només és possible quan l’educació forma part d’un procés social més ampli. La perspectiva freiriana busca confluències, solidaritat, ponts. Totes les persones tenen un potencial, fins i tot quan estem en un procés inicial d’alfabetització partim d’una cultura, d’un bagatge previ. Aquest pot partir d’una cultura ingènua, que s’acomoda als coneixements de forma acrítica, però és la base de la qual parteix l’educació. Pot comptar amb situacions complexes derivades de la desigualtat, els prejudicis, les manipulacions, les violències. Cal facilitar el pas a una consciència forjada a partir de la interacció social.
Els contextos neoliberals o autocràtics que dominen el panorama actual fan més necessari reclamar una educació on el coneixement es rebel·li contra les imposicions que només afavoreixen a unes minories. Freire postula caminar col·lectivament cap a la utopia, però també saber reconèixer el que és històricament possible. En la Pedagogia de l’Esperança parla de la tensió entre el que cal canviar i el que és possible canviar en les coordenades que viu cada col·lectiu.
La pregunta clau és qui afavoreix, qui perjudica l’acció que estem impulsant, els continguts que presentem o elaborem. No és només perquè eduquem, sinó per què eduquem, i a qui afavoreix els resultats de la nostra acció. Educar no és estimular una conformitat ingènua, sinó afavorir el contrast, l’expressió, les propostes, especialment les d’aquelles persones que són menys visibles, que no formen part de les superestructures, que se’ls situa a la perifèria de la societat o se’ls etiqueta com a menys capaços. En aquest sentit, Francisco Gutiérrez i Daniel Prieto proposen una educació per gaudir la vida. És clar que caldrà un esforç, que hi haurà discrepàncies, dificultats, paranys, però la meta és fer que l’espai vital de totes les persones sigui més habitable. I això comportarà prendre partit per allò que afavoreix als estudiants, a les seves famílies, al seu entorn. Sense partidismes, però sabent de quin costat estem.
Per fer possible aquesta proposta educativa cal pensar en l’educand com un ésser amb capacitat d’automodificar-se. És l’autopoesi que formulen, des de la biologia, Varela i Maturana. Aquesta construcció, que Freire va definir com l’acte d’aprehendre, implica no només l’intel·lecte, sinó també l’emoció que dona sentit a les nostres accions, arriba al cos i a l’espai social en què aquest viu. Cal crear espais segurs, de confiança, no per la imposició sinó pel respecte a l’autoritat dels docents, dels estudiants, de les persones que poden donar suport a l’autonomia, i se’n pot derivar de l’acció educativa conscient, crítica i compromesa.
Freire proposa una educació rebel i generosa. No pot ser un acte d’imposició, un intercanvi mercantil, el dictat dels algoritmes que ens sedueixen i ens encotillen, la manipulació dels que volen imposar l’hegemonia de les seves doctrines. El goig d’aprendre ens ha de conduir a assentar les bases d’un coneixement que afavoreix a totes les persones, que es consolida com a eina de transformació. Cal també l’organització col·lectiva que aplegui confluències en un moviment d’accions decidides i rebels, no violentes però si compromeses. Amb un esforç desafiant, humil i solidari.
