La majoria de les Escoles de Persones Adultes de Catalunya es troben avui al voltant dels cinquanta anys de trajectòria. Malgrat aquest llarg recorregut històric i social, continuen essent espais força desconeguts per a una part important de la ciutadania, així com ho són els seus orígens profundament vinculats als moviments socials i pedagògics de base.
La història de l’educació de persones adultes a Catalunya s’inicia amb força durant la dècada dels anys setanta. La mort del dictador l’any 1975 i el context convuls de la transició democràtica van afavorir l’aparició de projectes d’educació bàsica de persones adultes flexibles, arrelats al territori i orientats a respondre a les necessitats formatives immediates de la població. Eren experiències nascudes sovint de l’activisme social, del compromís polític i d’una voluntat clara de transformació democràtica.
Tal com han documentat àmpliament autors com Alfons Formariz o Margarida Massot, aquelles primeres escoles no només alfabetitzaven o oferien formació instrumental, sinó que esdevenien espais de participació comunitària, consciència crítica i construcció de ciutadania. L’educació de persones adultes assumia així una funció simultàniament educativa i social.
Moltes de les docents que van impulsar aquells projectes ho van fer inicialment de manera voluntària, aportant-hi coneixement, temps i compromís. Compartien la convicció que l’educació podia contribuir a construir una societat més justa, democràtica i cohesionada. Des d’una mirada propera a la pedagogia crítica de Paulo Freire, entenien que l’experiència vital i cultural de l’alumnat havia de constituir el punt de partida dels processos d’aprenentatge. Freire defensava que educar no consistia únicament a transmetre continguts, sinó a generar consciència crítica i capacitat de transformar la realitat.
Mig segle després, la societat catalana és profundament diferent, però molts dels valors fundacionals de l’educació de persones adultes continuen plenament vigents. Les desigualtats socials, les migracions, la bretxa digital, els processos d’exclusió o la precarització laboral fan encara més necessari garantir espais educatius accessibles, inclusius i transformadors.
En aquest sentit, cal reivindicar l’educació de persones adultes com un dret fonamental i no com un recurs subsidiari o de “segona oportunitat”. L’educació ha de ser concebuda com un espai permanent d’oportunitats al llarg i ample de la vida. Diversos organismes internacionals, entre ells la United Nations i la UNESCO, han defensat reiteradament el dret de totes les persones a accedir a processos educatius continus, independentment de l’edat, l’origen o la situació socioeconòmica. El paradigma de l’aprenentatge al llarg de la vida situa l’educació com un element imprescindible per a la participació democràtica, la cohesió social, la salut comunitària i el desenvolupament personal.
Per aquest motiu, cal apostar per una educació de persones adultes oberta a totes les franges d’edat i capaç d’adaptar-se als nous contextos socials. Les Escoles de Persones Adultes no poden continuar subjectes a estructures rígides i excessivament lentes. En una societat canviant, resulta difícilment justificable que les adaptacions curriculars europees triguin anys a arribar a la realitat dels CFA catalans. Aquesta lentitud transmet sovint la sensació d’una manca de voluntat política per situar l’educació de persones adultes en el lloc estratègic que mereix.
Tanmateix, la importància dels CFA va molt més enllà de la dimensió estrictament acadèmica. Aquests espais contribueixen a la convivència, a l’acollida de persones nouvingudes, a la lluita contra la soledat, al manteniment cognitiu, a la salut mental, a la capacitació digital i a la reinserció laboral. Són, en definitiva, espais de cohesió social i de dignificació personal.
Aquest compromís amb el dret a l’educació exigeix també una revisió dels formats i dels temps educatius. El segle XXI reclama models més flexibles, amb possibilitats semipresencials, formats híbrids i itineraris diversos adaptats a les necessitats reals de les persones adultes. Igualment, caldria replantejar els calendaris formatius. Quan una persona arriba al país durant el mes d’abril, no és admissible que hagi d’esperar fins al setembre o l’octubre per accedir a una oferta pública de formació lingüística o bàsica. Si les primeres escoles van néixer precisament per donar resposta a les necessitats de les persones més vulnerabilitzades, avui aquesta resposta ha de ser garantida des del sistema públic.
L’espai educatiu de les escoles de persones adultes també necessita ser repensat. L’escola ha de continuar essent un entorn acollidor, crític i humanitzador; un espai on les persones se sentin reconegudes i respectades, on la cultura comunitària es construeixi més enllà de l’aula i on aprendre no sigui l’única experiència significativa. Les escoles han d’estar arrelades al territori, però alhora connectades amb la xarxa d’entitats, recursos socials i espais culturals de la ciutat. Igualment, han de poder incorporar nous entorns d’aprenentatge vinculats a les professions digitals i a les possibilitats que ofereix la virtualitat.
En aquest context, les aportacions d’Edgar Morin resulten especialment rellevants. Morin defensa la necessitat d’afrontar la realitat des del paradigma de la complexitat, entenent que els fenòmens humans i educatius no poden abordar-se de manera fragmentada ni simplificada. L’educació actual requereix mirades interdisciplinàries, flexibles i capaces d’entendre les múltiples dimensions socials, emocionals, culturals i econòmiques que travessen les trajectòries vitals de les persones adultes.
Des d’aquesta perspectiva, també esdevé imprescindible construir xarxes professionals complexes. La realitat educativa actual reclama equips interdisciplinaris formats per professionals de la psicopedagogia, l’orientació educativa, el treball social, la integració social i altres àmbits d’acompanyament. Garantir el dret a l’educació implica també garantir una educació pública de qualitat, estable i arrelada a la comunitat, evitant models excessivament externalitzats i desconnectats del territori.
Les Escoles de Persones Adultes no haurien de competir amb altres serveis o institucions com el SOC, el CNL o les entitats socials. Al contrari, caldria avançar cap a una mirada compartida, coordinada i complementària. Els múltiples espais que avui neixen de la voluntat comunitària per donar resposta a l’aprenentatge de llengües o a la lectoescriptura evidencien, en realitat, una mancança estructural en la garantia efectiva del dret a l’educació de les persones adultes. Una situació que difícilment seria acceptada si afectés l’educació infantil o obligatòria.
Cinquanta anys després dels seus inicis, les Escoles de Persones Adultes continuen essent espais imprescindibles per construir ciutadania, cohesió i democràcia. Potser avui més que mai.
