Cada vegada que hi ha una vaga educativa, el debat es repeteix. Hi ha qui la veu com una molèstia per a les famílies, qui pensa que no serveix de res i qui, fins i tot, qüestiona el compromís dels i les docents. Però la realitat és una altra. Darrere d’una vaga educativa no hi ha només una reclamació laboral; hi ha la defensa d’una escola millor i d’una educació de qualitat que fa massa temps que s’està deteriorant.
Les escoles fa anys que arrosseguen problemes que, a poc a poc, hem acabat normalitzant: ràtios massa elevades, burocràcia infinita, manca de recursos, dificultats per atendre la diversitat i un cansament cada vegada més evident entre els equips docents. I sí, tot això no és nou, fa molt de temps que passa. El problema és que el sistema s’ha acostumat a funcionar gràcies al sobreesforç constant de mestres i professorat.
Moltes docents senten que cada curs se’ls demana una mica més, però amb els mateixos recursos de sempre. Hores de feina que ningú veu, reunions, preparació a casa, càrrega emocional i una necessitat contínua d’adaptar-se a noves exigències. Però arriba un punt que ja no pots continuar fent més amb menys.
Quan els docents decideixen fer vaga, no és una decisió fàcil. Ningú vol deixar l’alumnat sense classe ni alterar el dia a dia de les famílies. Però hi ha moments en què callar encara fa més mal. Perquè la qualitat educativa no es defensa només amb discursos o campanyes institucionals. Es defensa amb inversió, amb recursos i amb condicions dignes dins les aules.
I és aquí on apareix el gran perill: conformar-nos amb un pacte de mínims. Petits acords que serveixen per rebaixar la tensió momentàniament, però que no solucionen els problemes reals. Això és precisament el que molts docents senten després de l’últim acord signat per UGT i CCOO, sindicats minoritaris dins del sector. S’ha venut com una gran victòria mesures que deixen intactes moltes de les mancances acumulades durant anys. I cada vegada hi ha més professionals que diuen prou.
L’escola no necessita pedaços per sortir del pas. Necessita una aposta clara de futur. Si realment volem una educació inclusiva, innovadora i capaç de respondre als reptes actuals, cal invertir-hi de veritat i deixar de demanar al professorat que sostingui el sistema només amb vocació.
També cal parlar clar d’un tema que sovint incomoda: el salarial. Durant molt de temps semblava que reclamar un millor sou era incompatible amb estimar la professió. Però la realitat és que les docents han perdut una part important del seu poder adquisitiu des de les retallades del 2010. Mentre el cost de la vida no ha parat d’apujar, molts salaris han quedat pràcticament congelats. Reclamar una recuperació salarial no és cap privilegi; és una qüestió de dignitat i de reconeixement cap a una feina essencial.
A més, hi ha una realitat que sovint queda en segon pla: la situació de bona part de l’escola concertada. Durant molts anys, els seus docents han treballat amb una sensació de resignació i silenci. Amb condicions sovint pitjors i amb la percepció que les seves reivindicacions no interessen a ningú. Però això està canviant.
En els darrers mesos, moltes professionals de la concertada han perdut la por. Han decidit organitzar-se, aixecar la veu i recordar que també formen part del sistema educatiu del país. Davant la desconnexió amb alguns sindicats tradicionals, han creat una plataforma pròpia de docents i una coordinadora que ja representa més de setanta escoles. I probablement aquest és un dels fets més importants del moment actual: un moviment que neix des de baix, impulsat per mestres i professors cansats de sentir-se invisibles.
Perquè darrere de cada mobilització hi ha professionals que estimen la seva feina. Docents que continuen entrant cada dia a l’aula amb ganes d’educar, però que també han entès que defensar l’escola pública i concertada és defensar unes condicions dignes per a tothom.
Potser el més preocupant és que hem acabat convertint en “normals” situacions que no ho haurien de ser mai. Hem normalitzat arribar exhausts a final de curs. Hem normalitzat la manca de temps per atendre emocionalment l’alumnat. Hem normalitzat que molts equips directius facin equilibris impossibles per mantenir els centres funcionant.
I no, això no és normal.
L’educació és una de les eines més poderoses que té qualsevol societat per construir futur. Però per cuidar l’educació també cal cuidar les persones que la fan possible cada dia. Sense docents escoltats, respectats i valorats, no hi ha cap reforma educativa que pugui funcionar.
Les vagues educatives incomoden, i probablement aquesta és la seva funció. Recordar-nos que l’escola no pot continuar sostenint-se només gràcies al sacrifici dels seus professionals. I recordar-nos, sobretot, que defensar una educació de qualitat no és demanar privilegis: és exigir allò mínim que mereix qualsevol societat que vulgui avançar.
