Quan escric aquestes línies estic en plena ressaca emocional de la Festa Realitat d’enguany. Han passat poques hores des que l’equip de desmuntatge ha acabat de recollir la festa, ben entrada la matinada, amb el sol a punt de sortir. La cultura militant és el tresor més preuat que tenim les i els comunistes.
La Festa d’ahir va ser un èxit en molts sentits. No només perquè vam comptar amb un espai internacional on la companyonia amb totes les organitzacions presents es podia palpar a l’ambient. No només per una programació farcida d’actes on la solidaritat internacionalista i els drets de la classe treballadora n’eren la bandera. No només perquè vam fer un acte polític central àgil i amb un debat enriquidor entre Marta Rosique (ERC), Tania Sánchez (Más Madrid) i Hector Sánchez (Comunistes). Ni per la llarga llista de partits, entitats i associacions que varen voler ser presents a la Festa en algun moment del dia.
La Festa Realitat del 2022 ha sigut un èxit perquè per mi hem pogut recuperar l’ambient de camaraderia i fraternitat que sempre ha caracteritzat la festa del partit comunista. Hem pogut gaudir del retorn del dinar de germanor. Això simbolitza el retorn de la Festa Realitat celebrada amb normalitat. Van passar més de dos anys entre la Festa de 2019 i la de 2021 i, quan va arribar el dia, vam tenir una jornada passada per aigua, amb un dinar mentre plovia a bots i barrals. Aquest cop, per fi, el temps ens va acompanyar.
Ahir estàvem de celebració, per la militància comunista i les amigues del Partit, la festa és un moment molt especial. A més, poder fer un dinar, de nou, amb tanta gent és un motiu d’orgull. I s’ha de tenir clar que les més de 250 persones que ens vam trobar al dinar podem dir tot això perquè tenim un Partit al darrere i una estructura militant envejable, desenes de camarades que dediquen un fotimer d’hores de la seva vida a què la festa tiri endavant. Amb alegria militant, amb esforç i consciència revolucionària.
Potser no us semblarà modest que digui això, però aquest dinar i la Festa són la demostració que ens trobem en època de creixement, de bolcar el Partit de cara en fora, per situar la proposta comunista i la consciència de classe com l’element vertebrador en la lluita en front del capitalisme salvatge. Com diu el nostre secretari general, n’Hector Sánchez, fa uns anys vàrem decidir tornar a començar, de nou, des de zero, per construir un projecte polític per a la classe treballadora i per al país, i això està donant fruits. Vull recuperar una reflexió que l’Hector compartia l’any passat en l’article Tornar a començar, que és imprescindible per entendre la tasca que estem portant a terme: “augmentar la musculatura organitzativa, anar recuperant el millor de la nostra cultura política i actualitzar-la al nostre moment històric és una tasca que requereix construir a poc a poc, amb paciència i perseverança.” No hi ha dreceres, això és el que estem fent i estem a l’ofensiva.
Enguany celebrem el 40è aniversari de la fundació del PCC, a la festa ho vam tenir present, i és un bon moment per reafirmar-nos en què no estem aquí per gestionar les engrunes d’un capitalisme amb rostre humà, sinó que estem aquí per imaginar un demà nou i construir-lo. Perquè el socialisme i la planificació democràtica són l’única resposta possible a la precarietat, a la desigualtat, al masclisme i al col·lapse ecològic.
La reafirmació en les nostres idees i la nostra anàlisi de la realitat que ens envolta ens ha dut al moment clau en què ens trobem. El nostre Partit, nascut l’any 2014, hereu de la millor tradició de lluita del comunisme català, ha estat capaç de conjugar la política social amb la ruptura democràtica i l’alliberament nacional basant-se en la perspectiva de classe, la fraternitat i l’internacionalisme. No ens hem inventat res, és allò que el Partit Comunista Portuguès en diu “una política d’esquerres i patriòtica”, senzillament és continuar portant a la pràctica els principis leninistes.
Aquesta és la nostra tradició i per seguir-la hem guanyat molts amics i hem generat interès, també ens han aparegut adversaris que no han acceptat l’existència d’un partit comunista realment organitzat a Catalunya, i ho han fet des de l’anticomunisme més evident o des de la por a perdre minses quotes de poder. En tot cas, hem respost amb honestedat, amb propostes clares, des del debat polític col·lectiu i des d’una ideologia que mai hem amagat.
I un exemple de tot plegat és la revista Realitat, que des de la primavera de 2020 ha encetat una nova època, donant continuïtat al projecte iniciat l’any 2014. Des de llavors, un nou equip militant hem assumit el repte de publicar una edició setmanal, creieu-me que no és senzill, menys encara si volem fer-ho des del rigor i les ganes de generar continguts útils i interessants. La feina d’equip, ha sigut el que ens ha fet capaces de crear la il·lusió col·lectiva de llegir l’edició de cada divendres, de veure les novetats. Això és gràcies a la tenacitat, la creativitat i les idees de les membres del Consell de Redacció, a l’ajut de les camarades de la Revista Maig i, també, al suport d’una colla de col·laboradors.
Amb tot això hem sigut capaços de portar-vos un bon grapat d’entrevistes, traduccions i articles interessants. Fa un parell de mesos us presentàvem el monogràfic sobre seguretat, que és l’últim que hem publicat, per sumar-lo a la llista de monogràfics que ja comença a ser llarga: qüestió nacional, medi ambient, estudiantil, el bicentenari d’Engels -on a part del monogràfic, més de 40 camarades van traduir al català 50 textos d’Engels i vam presentar la web Engels.cat -, també en vàrem fer un sobre els 150 anys de la Comuna de París i dos monogràfics analitzant l’obra de govern del Gobierno Más Progresista de la Historia.
La Realitat també ha servit sobretot, per posar sobre la taula el coneixement militant de la nostra gent, per ajudar a generar discurs i propostes, i, sobretot, per reforçar l’obertura del partit a la societat, activistes i moviments socials. La Realitat és només un exemple de totes les coses que vindran i que només les podem fer entre totes i tots. Els propers mesos tindrem un bon grapat de sorpreses, a nivell cultural i polític, tant de la revista, com de la Fundació, com del Partit. No és el moment de desvelar cosetes, però us ben asseguro que valdrà la pena.
