Després de la COP26, la lluita continua, perquè res no podia canviar

Del mateix autor

Les claus d’un fracàs esperat

El mateix Antonio Guterres, secretari general de l’ONU ho diu ben clar: “El resultat #COP26 és un compromís que reflecteix els interessos, les contradiccions i l’estat de la voluntat política del món actual”. En aquesta paròdia de reunió d’interessos de les parts, les parts més representades, les més influents, han estat els grups de pressió de les grans companyies de combustibles fòssils.

De fet, tot l’argumentari construït per l’aparell, els mateixos informes del IPPC, que mostren ingènues baixades de les emissions degudes als esforços dels estats, estan “contaminats” per un discurs que vol negar l’evidència dels límits físics del creixement basat en la suposició de la disponibilitat il·limitada de combustibles fòssils. “En conclusió, la majoria de les corbes de descens ràpid en els escenaris són més típiques d’una línia argumental de col·lapse de la civilització. Aquestes emissions antropogèniques poden ocórrer si i només si arriba un col·lapse relativament ràpid de la civilització. Però el canvi de narrativa hauria de modificar no només l’estructura i el detall dels escenaris i models, sinó també els mateixos informes de l’IPCC” [1].

Però el que és més greu, les informacions que subministren els estats sobre les Contribucions Nacionals són falsejades, tal com demostra una recent investigació que estima que es declara  és d’un 30% menys d’emissions del que realment es produeix [2].

No es podia esperar una altra cosa que un gran exercici de “greenwashing” (una pràctica de màrqueting verd orientada a crear una imatge il·lusòria de responsabilitat ecològica). Malgrat les grans mobilitzacions desplegades pels col·lectius activistes ambientals, dels joves, dels pobles indígenes, de les comunitats avui greument amenaçades, els estats només han fet declaracions de bones intencions sense compromisos concrets, i fins i tot declaracions que deixen ben clar que no permetran pressions sobre temes clau per mitigar els efectes del canvi climàtic: 

  1. La reparació dels danys causats a les poblacions ja destrossades pels efectes de les emissions que provoquen sequeres, inundacions, refugiats climàtics, comunitats foragitades dels seus territoris.
  2. L’aturada del consum del carbó i la frenada de la resta de combustibles fòssils cínicament reconvertida en retallades de “subvencions ineficients” als països productors que rebaixen el preu de la benzina per reduir les despeses de les seves classes més desfavorides.
  3. La transferència suficient de recursos als pobles menys desenvolupats i a les classes populars per fer front als impactes del canvi climàtic que ja estan patint, i al col·lapse econòmic que vindrà.
  4. L’establiment de mecanismes eficients per la restauració i protecció d’ecosistemes vitals.

Mentre Joe Biden feia declaracions grandiloqüents a Glasgow, al seu país ha decidit apujar un 24% la quantitat de carbó que destina a la generació d’electricitat, i Pedro Sánchez feia el mateix preparant la reobertura de la central d’As Pontes que també funciona amb carbó.

En realitat, ho sabíem, els poderosos reunits a Glasgow estan més preocupats per mantenir el subministrament energètic a la seva desbocada maquinària productiva, que en la reducció de les emissions. Ho saben perfectament, però ens enganyen deliberadament: “si es compleix la previsió de l’Agència Internacional de l’Energia (que assessora els països de l’OCDE que la mantenen), el 2025 la reducció de la producció de petroli per impossibilitat física de bombament al ritme anterior serà un 30-50% inferior a la del 2018”. [3]

La festa del capitalisme infinitament creixent s’acaba

Però la festa del capitalisme que ignora els límits físics de l’economia,  presenta senyals clars que anuncien la ressaca. La manca de disponibilitat de petroli barat i de materials crítics estan posant damunt la taula els límits materials del creixement econòmic. Cap expert afirma que sigui un procés ràpid de col·lapse, però sí que hi ha molt consens en considerar que està apareixent la cara fosca de l’economia globalitzada. La globalització ha facilitat la mundialització de la pandèmia de la COVID i està dificultant la seva contenció. La congestió dels sistemes de distribució posa de manifest les debilitats dels grans principis del capitalisme modern, la producció “just in time” per estalviar costos d’estocs, i la deslocalització de la producció per cercar salaris més barats, mentre l’eficiència tecnològica que ha propiciat el gran increment de consum de productes basats en els semiconductors toca sostre per la manca de materials i per la impossibilitat de rendibilitzar noves inversions que propiciïn nous salts qualitatius [4]. D’altra banda, la precarització salarial i de les condicions de treball, ha posat damunt de la taula la situació crítica de treballadors essencials com els conductors de camions.

Experts honestos i compromesos ens diuen que el decreixement no és una opció, que és un imperatiu matemàtic fins ara voluntàriament ignorat. És indiscutible que l’impacte es traslladarà més aviat o més tard a tots els sectors de la producció i del consum i que el més assenyat és que ens anem preparant per fer moltes coses de manera diferent. La producció d’energia a nivell local, la producció d’aliments i béns de consum de proximitat és una via que cal transitar, acompanyada per descomptat, per unes pautes de consum més frugals. També ens diuen que la tecnologia pot ajudar, però que no se li poden demanar solucions màgiques.  

La paradoxa és que les expectatives d’aconseguir la contenció de l’escalfament global es fien totes a assolir Zero emissions el 2050, quan els experts en energia, tecnologia i materials, ens diuen que serà materialment impossible desenvolupar i produir tots els artefactes que ens prometen rebaixar les emissions voluntàriament i de forma dràstica. El capitalisme mostra ara un nou rostre: després dels negacionistes ara és l’hora dels “negocionistes” que són tots aquells que pretenen acaparar els subsidis públics al “desenvolupament sostenible” per a generar electricitat verda, quan al nostre país la potència elèctrica instal·lada ja supera de llarg la demanda, i ens manca espai i materials per a fer renovables que caldria; o fabricant vehicles elèctrics com si fossin la gran alternativa a la mobilitat que genera les emissions, quan més del 75% de l’energia consumida no és elèctrica, ni ho serà en un pròxim horitzó tecnològic. Ni camions, ni vaixells, ni avions podran funcionar mai amb electricitat. D’altra banda l’escassetat de materials crítics (liti, cobalt, manganès, coure…) i no tan crítics, ens fan preveure que serà impossible construir tots els artefactes que ens prometen la conversió per assolir les “Zero emissions”. Les emissions es rebaixaran violentament pel col·lapse del sistema.

Preparar-se per al col·lapse i definir les estratègies

No es pot garantir la continuïtat física del capitalisme globalitzat, però el sistema encara conserva l’hegemonia del discurs econòmic i social fomentant el desconeixement de la transcendència de la situació actual. Cal construir un nou discurs que faci possibles els canvis cap a una societat més sana.  I en aquest context ens diuen que davant de l’eventual col·lapse, les prioritats immediates són segons Antonio Turiel: 

Assegurar l’alimentació, l’abastiment d’aigua i el sanejament que depenen de l’electricitat. I a mitjà termini desenvolupar col·lectivament la producció local d’energia i recursos essencials al mateix temps que es redueixen les xarxes de distribució d’ampli abast. Un nou horitzó de reducció de la demanda energètica ha de passar, necessàriament, per intensificar l’urbanisme de reciclatge (rehabilitació de la ciutat antiga) i la diversitat d’usos a la ciutat per reduir la necessitat de mobilitat. L’escassetat de materials ens ha de dur a incentivar la reducció i el reciclatge de residus  i fins i tot, a l’aprofitament dels materials dels dipòsits existents.

Des de fa anys, són moltes les experiències sorgides en barris i comunitats on hi ha activistes que proposen alternatives locals per a la transició ecològica, que es preparen per al possible col·lapse del sistema. Darrerament, enfront del “blablabla” dels discursos oficials, grups de científics compromesos han mostrat la cara militant de l’acadèmia, primer amb la filtració i la crítica dels informes de l’IPPC abans de que fossin maquillats pels polítics, i fins i tot, formant part activa de les protestes als carrers de Glasgow.

No obstant, calen transformacions estructurals que no es podran aconseguir, ni per la via de l’articulació dels col·lectius de la resistència, ni amb les contribucions acadèmiques. Hi ha, almenys, quatre eixos de transformació de la ciutat i del seu metabolisme (recursos materials i energia) que requeriran forçosament canvis de fons que afecten les ciutats i el territori proper: 

  1. L’urbanisme per redefinir els espais públics perquè siguin més verds (resilients contra la calor que mata persones), més humanitzats (més per a les persones que per als vehicles privats), més policèntrics i amb mixticitat d’usos (per reduir la necessitat de mobilitat en uns espais on tot es trobi a menys de 15 minuts a peu).
  2. L’habitatge per aturar l’extensió de la ciutat, i reciclar l’espai ja construït, regenerant els centres històrics en procés de gentrificació, amb pisos buits i ruïnosos, per aconseguir la millora de l’entorn per a una vida més digna de les classes populars que els habiten i també una eficiència energètica que redueixi considerablement el consum energètic. La gran aposta per la rehabilitació ha de ser tan important com les polítiques d’adquisició d’habitatge públic per atendre les necessitats reals d’habitatge social.
  3. La transformació de la mobilitat interurbana i a la ciutat, amb la penalització de la mobilitat en vehicles privats per alliberar espai per a la mobilitat en bicicleta, a peu i feminitzada (especialment de les persones grans que arrosseguen cotxets, carros de compra o caminadors), el que comporta disposar de nodes d’intercanvi modal, entre sistemes de transport a peu, públic motoritzat i privat. No es podrà abandonar mai un mode de transport com el cotxe (per exemple en els entorns rurals), que haurà de ser progressivament residual.
  4. Sistemes alimentaris. El trencament de les bases de la globalització (petroli o gas barat – que ja ha aturat fàbriques de fertilitzants-  seran un cop dur per als grans agro-negocis, però no serà suficient. Caldrà impulsar els canvis d’hàbits: reducció dràstica del consum de proteïnes animals, consum de proximitat i de productes de temporada. Tot plegat ha de comportar la transformació dels sistemes de cultiu i de l’aprofitament de les terres agrícoles properes a les ciutats per als productes de regadiu, posant en cultiu terres abandonades o marginals (bancs de terres).

I encara una qüestió fonamental, prioritària i transversal, com és la cura de les persones al centre de les polítiques, que passa pel reforçament i regeneració dels sistemes de salut  amb l’atenció comunitària i de protecció de les necessitats bàsiques de les persones, i amb una renda de garantia efectivament universal i suficient per a una vida digna. Per descomptat, la condició necessària de tot plegat, serà la lluita per una fiscalitat redistributiva de la riquesa.

Com ens ha ensenyat la història: alfabetització social i ambiental, per moure les consciències populars

La premissa de tot plegat és una recepta que no és nova. La història del moviment obrer ens ensenya que les grans transformacions (i les no tan grans, ni tan llunyanes, com la revolució zapatista) van començar per l’alfabetització, per la conscienciació popular que va eixamplant progressivament el nucli dels que veuen clar que calen transformacions que podem tenir a l’abast. Aquells que consideren les classes populars com infants esporuguits, ens diuen que no creem alarmisme explicant la duresa de la realitat i la fatalitat dels temps que s’acosten. 

Les aturades energètiques (tots els combustibles fòssils es troben en el zenit de la seva producció), la manca de materials bàsics i el trencament de les cadenes de subministrament, no farà res més que disparar la inflació que ja ha començat a esdevenir una realitat palpable, i una crisi econòmica sistèmica. Més patiment per als pobres que no han parat d’augmentar després de la crisi financera i de la pandèmia, en paral·lel a l’increment de les fortunes dels més rics.

La ignorància i la por són les aliades del feixisme, i per tant, la lluita contra el sistema que es trenca, però que mai caurà voluntàriament, passa per la resiliència i la revolta de les classes populars, que s’han de veure concernides en les solucions que estiguin al seu abast i en la pressió política que ha de fer canviar el discurs hegemònic i les estructures polítiques que sustenta.

Si la globalització del sistema productiu capitalista presenta símptomes clars de trencament dels seus peus de fang, la proximitat no és tan sols una condició de la resiliència energètica, alimentària i de les cures. És també un àmbit de transformació per a exercir la pressió que ha de transformar les estructures on es prenen les decisions urbanístiques i territorials que més ens afecten.

L’exemple de la resposta, encara incipient, ens la proporciona la centralitat de la lluita des de les perifèries on han unificat el combat per la justícia social i la justícia ambiental en regions com l’Amazonia (on també es fa palès que el sistema no té cap aturador moral i no dubta en recórrer a l’assassinat dels dirigents locals). També des de les perifèries del primer món, cal impulsar el motor de la mobilització global i local necessària per a contenir la deriva de la injustícia social i ambiental. Si d’alguna forma el “col·lapse” anticipa una nova societat, prendrien tot el seu sentit les paraules de Teilhard de Chardin: són els sofrents els que impulsen el “cosmos” vers la seva plenitud.

Notes

[1]Carlos de Castro. Professor Titular de Física Aplicada. Universitat de Valladolid a https://ustednoselocree.com/2021/11/16/el-informe-de-cambio-climatico-de-2021-del-ipcc-bases-fisicas-cientificas-1-3-las-narrativas-y-escenarios-que-emplea-el-ipcc-no-son-creibles/

[2]Chris Mooney, Juliet Eilperin, Desmond Butler, John Muyskens, Anu Narayanswamy i Naema Ahmed al Washington Post: https://www.washingtonpost.com/climate-environment/interactive/2021/greenhouse-gas-emissions-pledges-data/

[3] Ferran Puig Vilar a https://ustednoselocree.com/2021/11/15/ineficiencia-cop-optada-y-van-26-1-2-diagnostico/ Però la font més ben informada  i que està fent un gran esforç didàctic per a fer comprendre que ja estem en el zenit de la producció de tots els combustibles fòssils és Antonio Turiel a https://crashoil.blogspot.com/ i al seu llibre Petrocalipsi.

[4] Alicia Valero, Doctora enginyera química experta en l’avaluació dels límits dels materials, explica al seu llibre Thanatia, que el problema dels microxips és només la punta de l’iceberg de l’escassetat de materials crítics https://crashoil.blogspot.com/2021/06/las-guerras-cob-i.html

Articles relacionats

Darrers articles