El canvi climàtic i nosaltres

Del mateix autor

El canvi climàtic del planeta i la sindèmia de la Covid, que continua cobrant-se víctimes, són dues cares de la mateixa moneda, no es poden separar. Ens parlen de l’aspecte destructiu que ha assumit el desenvolupament capitalista avui i al mateix temps ens parlen de les formes en què es manifesta aquesta destrucció. No hi haurà una hora X amb la fi del món o amb la desaparició de l’espècie humana a la terra. Hi haurà una deterioració de les condicions d’habitabilitat del planeta que provocarà escassetat d’aigua potable, fams, inundacions, migracions, racisme, guerres i noves pandèmies.

En altres paraules, no és la mort de què hem de tenir por, sinó que és la deterioració imparable i exponencial de la vida i de les relacions socials el què hem de témer. El desastre mediambiental no és un problema sectorial, que afecta el medi ambient, sinó que està destinat a provocar d’aquí a poc temps una progressiva catàstrofe de la civilització humana, començant per l’occidental. Una catàstrofe que, per descomptat, afecta més durament als més fràgils i més febles econòmicament i socialment a partir dels pobles i països de les perifèries, de les classes subalternes en general, dels emigrants, de les dones.

Necessitem un canvi ràpid i radical 

Aquesta situació exigeix una resposta ràpida i radical, com les que s’apliquen en temps de guerra. Les classes dirigents, que s’han adonat del problema, l’afronten tractant de fer rendibles les produccions compatibles amb el medi ambient i d’expulsar del mercat les produccions contaminants. Encara que es faci amb major rigor que l’actual, aquesta resposta en termes d’economia capitalista ecològica durarà massa temps per a evitar la catàstrofe. Malgrat totes les altres consideracions, el canvi que desitgen és dramàticament massa lent. Es basa en el mateix paradigma que ens ha portat al desastre.

Es tracta, per tant, de tenir processos de reconversió ambiental i social de la producció i de l’economia que siguin molt més ràpids que els previstos pel president del BCE o per la Comissió Europea. Es tracta de comprendre, fins al fons, que una economia basada en el benefici és incompatible amb el manteniment d’un equilibri mediambiental en el planeta.

L’impuls propulsar del capitalisme s’ha esgotat

El capitalisme ha tingut el mèrit històric d’haver aplicat la ciència als processos productius, donant lloc a un gran impuls al desenvolupament tecnològic i, per tant, a l’augment de la productivitat del treball. Aquest desenvolupament ha causat enormes patiments socials, però també una millora global de les condicions de vida dels éssers humans. Aquesta dada ha caracteritzat els últims tres segles de vida de la humanitat, en els quals el capitalisme i el moviment obrer s’han enfrontat. Aquest element contradictori, però progressiu, va acabar amb l’aparició dels efectes generals de l’era de l’antropocè. El desenvolupament capitalista s’ha tornat progressivament incompatible amb l’equilibri mediambiental del planeta. La “destrucció creativa” de Schumpeter s’ha tornat cada vegada més “creació de la destrucció” d’un sistema que destrueix la naturalesa, patenta i privatitza la vida, indueix pandèmies cada vegada més freqüents, i produeix desigualtats cada vegada més macroscòpiques i inacceptables. 

La mateixa cerca de l’augment del PIB que guia als nostres governants com a senyal de recuperació després de la Covid, està destinada a agreujar els problemes i és en definitiva incompatible amb la vida humana en el planeta. L’embranzida propulsora del capitalisme s’ha esgotat. La manera de producció capitalista basada en el benefici ja no és capaç de produir benestar, sinó que produeix destrucció i barbàrie. No demà, sinó avui, com ho demostra el cas de la Covid i la resposta miop de les classes dirigents, fundada en la patent de les vacunes i en la centralitat del benefici de les multinacionals. Ens dirigim cap a un penya-segat i necessitem ràpidament invertir el rumb, canviar completament el paradigma.

La revolució és el “fre d’emergència de la història”

Marx, que havia reconegut amb raó que el capitalisme havia posat les condicions contradictòries perquè la humanitat sortís de l’escassetat econòmica. Marx, que tenia davant els seus ulls l’enorme potencial del capitalisme i no podia preveure les dimensions de l’aspecte destructiu, parlava de la revolució com la “locomotora de la història”. Penso que no fem mal a Marx si avui fem nostra la reflexió de Walter Benjamin que en canvi va parlar de la revolució com un “fre d’emergència de la història”. Es tracta de parar per a canviar, no d’accelerar per a canviar. [1]

Fora de la metàfora ferroviària, que té la seva eficàcia, em sembla evident que la nostra proposta d’un pla de dràstica reconversió mediambiental de l’economia i de les produccions, un pla públic sostret per raons d’eficàcia a la lògica del benefici, ha d’anar acompanyada de tres punts decisius.

L’alternativa

En primer lloc, la redistribució de la riquesa. Perquè la reconversió de l’economia i de les produccions no es pot carregar sobre les condicions de vida de les capes populars, en cas contrari, no hi haurà consens per a fer-ho. La redistribució de la riquesa és la condició del protagonisme social en la reconversió mediambiental, especialment als països occidentals i d’Europa.

En segon lloc, la redistribució del treball. L’augment de la productivitat del treball ha de donar lloc a una dràstica reducció del temps de treball i no a un augment de les mercaderies produïdes. Demercificar la nostra existència, ampliar la satisfacció de les necessitats socials a través de la producció de valors d’ús que no prenen la forma de mercaderies és un punt decisiu per a superar el benefici com a principi organitzador de les relacions socials.

En tercer lloc, la socialització del coneixement i de la ciència. Avui el capital domina la creació a través de l’apropiació privada dels fruits de la recerca científica i transforma la naturalesa mateixa en mercaderia manipulable i en ocasió de lucre. Sobre el monopoli dels fruits de la ciència es basa la producció de riquesa, el poder i, en certa manera, el prestigi, l’hegemonia del capital. Al mateix temps, veiem ressorgir en les places formes d’irracionalisme màgic i acientífic que no crèiem que poguessin tornar. La socialització de la ciència – i, per tant, del poder que d’ella es deriva – és una articulació fonamental per a afrontar de manera racional els problemes de la humanitat i per a poder resoldre’ls.

Article publicat en el número 3 de la revista Quistioni, de l’octubre de 2021.

Notes

[1] Nota de l’editor: per conèixer en profunditat com el marxisme ha tractat la qüestió medi ambiental, podeu consultar articles com  “L’ecologisme precoç de Friedrich Engels” de Josep Manel Busqueta, “El marxisme i els problemes ambientals” de Víctor Ríos o “Marxisme, ecologisme i planificació democràtica” d’Oriol Arcas, Arnau Piqué i Josep Miquel Raventós.

Paolo Ferrero és director de Quistioni i vicepresident del Partit de l’Esquerra Europea; va ser secretari nacional del Partito della Rifondazione Comunista, a Itàlia, i Ministre de Benestar en el segon govern de Prodi.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles