En català arreu

Del mateix autor

Una de les batalletes més sentides a casa li va passar a la meva padrina Carme. Fa anys,  passejant pel poble, Àger, es va trobar un Civil, aquells de verd que passejaven pel poble fent de  forces de l’autoritat. Ella, que el coneixia, li va preguntar l’hora en la llengua d’un poble del  Prepirineu català. El Civil li va respondre “todo buen ciudadano debe hablar español”. Ella, canvià  de llengua i li preguntà, aquesta vegada, en castellà. El civil, després de mirar l’hora li va  respondre “tres cuartos de cinco” i com sempre expliquen a casa, li va respondre al Civil: “y todo  buen ciudadano debe hablar bien el español”.  

I ara molts de vosaltres, si heu arribat fins al final de la batalleta de Cal Paleta d’Àger, pensareu: dona, això fot anys que no passa… Si ara tenim una protecció constitucional de les llengües  (l’article 3.2), un estatut d’autonomia, normalització lingüística a les escoles i en principi als  carrers, simplement, no hauria de passar. Però bé, això, continua passant.  

A Cal Paleta d’Àger des de finals d’agost tenim una nova batalleta per explicar al futur de la  família. En aquest cas, la meva germana i jo pujàvem a la Vall Farrera a fer una caminada. El  nostre objectiu principal, en llevar-nos un divendres d’agost, era pujar a Àreu i caminar fins a unes  bordes des d’on es pot veure el Pic de Baborte i el Monteixo. Un matí idíl·lic. Pujant des de la  Pobla de Segur, a l’entrada de Baro, ens vam trobar Guàrdia Civil que devien ser els de frontera  pel context que varen donar. I bé, ens van parar i ens van preguntar on anàvem. Els vam  respondre que anàvem a Àreu. De manera ràpida, l’agent ens va demanar que li diguéssim en  castellà, i li vam tornar a respondre en català. Veient que no canviàvem, ens va demanar,  expressament soy la autoridad y si la autoridad te pide que hables en castellano, le hablas en  castellano. Bé, vam seguir en català i, veient la negativa, ens va notificar que procedíem a la  documentació personal, a la del vehicle i al registre del cotxe. Ja hi vam ser: ens van registrar,  amb moments surrealistes. Una vegada van veure que no hi trobaven res al cotxe (tot en regla, el  cotxe net i endreçat, la revisió al mecànic acabada de fer), ens vam deixar marxar, amb algunes  frases adoctrinadores sobre la mala educació que teníem de no voler canviar de llengua. La Roig  deia que tot això és ser roja i separatista i jo només soc una dona ben educada, déu ser això. En  qüestió d’educació es veu que parlar en castellà deu ser el més indicat, segons ells. 

De les batalletes en fem històries o memòries, però el problema ha sigut, és i, si no canviem, serà  greu. Està comprovat que el millor remei per a una protecció d’una llengua és tenir un Estat. Bé,  en el cas del català veiem que no hi ha cap Estat que el defensi: ni Espanya, ni França, ni Itàlia.  També, cal que hi hagi una educació que promogui la llengua. Bé, això ho trobem a escala  popular a França, amb les escoles de la Bressola i Arrels; a nivell quasi inexistent a Itàlia, amb  una llei que en un futur ha d’impartir lliçons en l’alguerès; i, a nivell institucionalitzat, sense  compliment amb la immersió lingüística a Catalunya i a les Illes, i amb un servei de línies en  Valencià al País Valencià. I, a més, el drama encara és fort quan veus que moltes extraescolars de  la canalla es fan en castellà: cal lleure de qualitat en català i cal que els joves facin les activitats  en català. Sembla una obvietat, però cal normalitzar-lo. No pot ser que s’entengui el català com  una llengua formal i el castellà com a informal. Cal parlar al carrer i a l’escola en català.

I aquí arribem a l’altra necessitat per mantenir una llengua viva: el lleure i l’oci. Ens trobem que  cada vegada que vols veure una pel·lícula en català has de planificar bé el temps, el transport, els  horaris perquè clar… entre la poca oferta que hi ha i les hores que pots triar, surt més a compte,  sincerament, pujar a posar un ciri a Montserrat per tenir algun dia el suport de l’administració per  tenir cinema en català. Sumem-li una mancança a la televisió catalana, amb drama total pel que  fa a la televisió per al públic juvenil i per la gent que no és boomer, també amb l’oferta a les  plataformes d’streaming. Si teniu canalla, oferiu-los els vídeos del canal Malaia, poc però  necessari. 

I bé, després de tants laments, calen propostes concretes. Primer, òbviament, necessitem tenir  un Estat. Seguidament, cal que hi hagi polítiques de referència en l’àmbit lingüístic, a l’àmbit de la  Generalitat de Catalunya, com n’hi havia hagut en retornar de la transició però actualitzades, però  també per part d’ajuntaments, que cada vegada més es venen al bilingüisme per “arribar a  tothom”. Hem d’entendre que el català és i ha de ser la llengua comuna, per igualar tothom en  drets i oportunitats, i el fet que s’obri al bilingüisme fa que hi hagi un greuge cap a una comunitat  que viu i treballa al nostre país. A Cerdanyola això ho patim, veient com en certs moments  l’alcalde i el consistori utilitza el català per a temes més institucionals i, en canvi, el castellà per a  coses més de necessitats de la ciutadania: beques, temes urbanístics, etc. No pot ser que  dividim les classes a una ciutat de l’AMB per idiomes.  

Seguim. Com diu la Carme Junyent, el català depèn de tu, i de molts d’altres. Hem passat del  “parla sense vergonya, parla en català” al millor que parlem en castellà que així ens entenem tots  i totes. A qui no li ha passat a la Universitat que la llengua de la classe no és la mateixa que posa  a la guia? Això cal denunciar-ho. També depèn de nosaltres decidir què respondre quan trobem la  Guàrdia Civil i vol imposar-te que parlis en castellà. Tenim opcions per parlar en català i si volem  que les futures generacions el parlin, cal plantar-nos i no canviar de llengua. 

Siguem educats, parlem en català pujant a Àreu i arreu. 

Articles relacionats

Darrers articles

L’ultradreta i les institucions

Cuba: La raó és el nostre escut

Homenatge a Juan Navarro