La Xina, més enllà dels tòpics – una breu i (potser) intensa reflexió

Autor

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

A occident, parlar o escriure sobre la Xina no és gens fàcil. Bé, ho és si es fa en abstracte, centrant-se en “l’exotisme” dels seus costums, llengua i paisatge. També resulta còmode per a molta gent occidental realitzar una crítica superficial, antiga i conservadora del gegant asiàtic. Aquesta, normalment, se centra en un eix inamovible i, fins i tot, diabòlic per alguns, que és: la Xina és una dictadura.

Després d’haver tingut la sort de viure a la Xina durant quasi deu anys, i haver-me especialitzat en Política Xinesa i Diplomàcia a una universitat pública d’allà, puc sentir-me tranquil·la quan dic que sí, la Xina és una dictadura, però és la dictadura del poble.

Havent passat aquests primers “xocs”, permeteu-me que us presenti alguns detalls que poden no estar a l’abast de tothom, i trobo que ens deixen veure una part menys coneguda d’aquell país que ens sembla tan llunyà. Abans de fer-ho, però, demano a les lectores que prenguin consciència i facin un intens intent per oblidar el que saben de la Xina, per rebre la següent informació i anàlisi amb una ment oberta. Així, les convido a un bocí del que crec pot ser un bon inici per (re)conèixer la Xina.

En primer lloc, ens cal entendre mínimament les dimensions del país. La Xina té actualment uns 1.400 milions d’habitants. Hi conviuen 56 ètnies nacionals, de les quals la Han n’és la majoritària amb quasi un 92% de la població. Alhora, és un país amb 295 llengües vives, 5 àrees de temperatura i una de les gastronomies més riques del món. El sistema de valors és també divers, tot i que hi predominen tradicionalment el Confucianisme i el Budisme i, des de fa cent anys, el Comunisme. I, com pot un país tan divers ser eficient? Essencialment, preservant la memòria col·lectiva de la revolució d’apoderament popular sense deixar de teixir constantment una immensa xarxa interpersonal que genera confiança i mira cap al futur.

La Xina treballa a través d’una organització disciplinada i d’un projecte clar i transparent, molt proper i pedagògic amb el seu poble. La conjunció d’aquests dos aspectes facilita la confiança en les autoritats i la comprensió de l’activitat política i, com a conseqüència, millora la participació ciutadana, sobretot als nivells sublocal i municipal. Per exemple, s’hi celebren eleccions en l’àmbit de “districte”, que és un concepte organitzatiu que prové de l’època de Mao. Aquestes votacions no són tan diferents de les “nostres” i no, no cal ser membre actiu del Partit Comunista per presentar-s’hi. A més, els debats a les xarxes socials sobre política i societat són molt comuns i, encara que costi de creure, de vegades més encesos que certs tuits. Pensem-hi: tot el debat i les idees que ens estem perdent perquè l’únic que “ens arriba” és el control exhaustiu del govern sobre els usuaris d’internet.

Si fem la transició cap al nivell nacional, ens trobem altra vegada amb conceptes poc coneguts a occident, com són el “Somni Xinès” i els “Objectius dels Dos Centenaris”. El primer no té res a veure amb l'”Americà”, bàsicament perquè es pensa en clau col·lectiva i no individual, definint-se amb els objectius següents: el rejoveniment de la nació xinesa; l’alleujament de la pobresa; i la “Xina Saludable”. Per altra banda, el govern xinès es va proposar dues estratègies relacionades amb dues fites nacionals: el Centenari de la Fundació del Partit Comunista Xinès aquest mateix 2021 i el Centenari de la Fundació de la República Xinesa Popular de la Xina el 2049. Ambdós proposen la millora de la comunitat. Aquest any es posava com a objectiu “construir una societat moderadament pròspera”. Per l’any 2049, es proposen “construir un país socialista modern que sigui pròsper, fort, democràtic, culturalment avançat i harmoniós”. En aquest sentit, permeteu-me la recomanació, per totes aquelles interessades, de cercar articles d’acadèmics xinesos que parlin sobre estudis sobre la transformació democràtica de la Xina. Irònicament, a “Google Scholar” en trobaran.

Fins aquí la lectora ha tingut un breu recorregut que espero que li hagi permès captar la ignorància a la qual ens porten uns mitjans de comunicació que frenen qualsevol moviment de “des-occidentalització”, en el millor sentit del concepte. Les contradiccions d’aquest segle són molt diverses. En una era on l’accés a la informació és tan fàcil, costa no perdre’s entre el buit de la web. En un moment on és tan senzill estar connectat, sembla molt difícil comunicar-se. En uns països desenvolupats i amb un percentatge de persones altament qualificades, el pensament crític encara no és la nostra capacitat més preuada.

Un exercici que crec que ens facilita a entendre aquesta problemàtica, sobretot a les persones independentistes de qualsevol de les nacions sense Estat (forta abraçada a les meves companyes catalanes), és el de recordar la guerra mediàtica del poder establert contra els nostres moviments socials legítims. Ara, podeu recordar la darrera notícia en clau positiva o constructiva que hàgiu escoltat sobre la Xina en un mitjà de masses?

El meu modest suggeriment és el següent: parleu, llegiu, informeu-vos, penseu i, sobretot, sigueu molt crítiques amb el que se us diu sobre un lloc desconegut. Sigueu humils i alhora ambicioses amb tot allò que sigui compartir i aprendre.

Rita Giménez i Jiménez és nascuda a Barcelona (1992). Va viure a la Xina des del 2004 al 2011, cursant-hi tota l’educació secundària entre Dalian i Shanghai. És politòloga de la promoció del 2016 del grau de Ciències Polítiques i Gestió Pública (UAB). L’any 2018 va tornar a la Xina per especialitzar-se en Política Xinesa i Diplomàcia, fent el màster a la Universitat Fudan de Shanghai, on va graduar-se amb la tesi que analitzava els factors que influeixen la Unió Europea a no posicionar-se sobre la independència de Catalunya. Actualment treballa a Barcelona com a consultora d’afers públics a Kreab. Podeu contactar-la a través del correu electrònic [email protected].

Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah