Rocío Carrasco: feminisme per seguir viva

Del mateix autor

Arriba la Festa Realitat 2021

4 sèries per aquest estiu

4 pel·lícules per aquest estiu

4 llibres per aquest estiu

Rocío Carrasco Mohedano és la filla de Rocío Jurado (cantant), anomenada també “la más grande”, i Pedro Carrasco (campió mundial de boxa). Per tant, la seva imatge ja des del moment de néixer, estava sota la mirada pública, i és que era la primera filla del matrimoni més admirat del moment i, amb el temps, l’única; aquest fet va fer que despertés interès, admiració, enveja i odi a parts iguals en la població. La seva infantesa va ser innovadora pel fet de ser filla de divorciats en una societat on el matrimoni encara era considerat sagrat, però, tal com ella mateixa explica, la recorda feliç malgrat tot: no va suposar una experiència traumàtica i els seus pares tenien una relació estreta, vetllant pel seu benestar i prioritzant-la davant dels possibles conflictes que poguessin haver-hi entre l’antic matrimoni.  

El seu testimoni sobre la violència que ha viscut els últims 20 anys per part de la seva exparella s’ha fet públic recentment, i ha trastocat la imatge que la societat s’havia format d’ella, tot posant de manifest com afecten els prejudicis a l’hora de creure a les víctimes i, a la vegada, està servint també a moltes dones que s’identifiquen a posar fi a la seva situació.

El seu cas s’assembla molt al protagonitzat per Nevenka, la qual, tot i tenir les proves, i tot i que la justícia li va acabar donant la raó, se la va qüestionar fins al punt d’organitzar manifestacions titllant-la d’aprofitada i mentidera, fruit dels prejudicis i judicis de valor que va haver de suportar per ser dona, jove i maca. Mateixa resposta a una situació on una dona, amb proves del que ha viscut, és qüestionada per ser qui és i per la imatge que té formada d’ell la societat. 

Tal com explica Rocío als primes episodis, ella el va conèixer sent menor, i ja des del primer moment va començar amb mentides. Ell diu que no sabia de qui era filla, però en el moment el qual van començar la relació afectiva, Rocío va poder veure que la seva futura sogra era fan de la seva mare i, per tant, aquesta va ser la primera de les moltes mentides que vindrien després. Rocío en aquell moment estava passant per una fase rebel com a jove que era: va deixar els estudis, se’n va anar a viure amb ell, es va quedar embarassada i es va casar amb tan sols 18 anys. La relació de poder en aquell moment era evident, i és que ell era qui treballava, i ella qui s’havia de quedar a casa, tant per la premsa com pel propi rol que com a dona jove del moment havia de jugar. Durant aquesta època ja va començar el maltractament físic i psicològic d’ell cap a ella, i fins i tot havent-hi testimonis ell sabia com fer les coses per tal que no sortís la notícia enlloc i deixar-la a ella d’estar “boja de gelosia”. Fins que, amb el naixement del segon fill, ella va dir prou i va començar els tràmits de la separació. 

L’assetjament a través del mitjans de comunicació va començar just després de la separació oficial, tres anys després d’iniciar el matrimoni, quan va crear la imatge de dona infidel i promiscua. Després de crear aquesta imatge, li va ser molt fàcil que els mitjans li donessin veracitat quan la va titllar de mala mare mentre ell s’autoidentificava com a pare exemplar. Els arguments per dir que ella no era bona mare eren que ella avantposava la seva pròpia vida a la dels seus fills, i que no podia permetre que aquests infants estiguessin a la mateixa casa que un altre home que compartia amb la seva exparella els mateixos gustos per l’estil de vida irresponsable. Ell es va erigir en un pare que donava la vida pels seus fills; que, per la situació, se sacrificava a no passar el temps que un pare necessita passar amb els seus fills com qualsevol; un exemple de pare per a la resta de progenitors que poguessin trobar-se en la mateixa situació; una víctima de les lleis que afavorien a la dona, tot i ser aquesta una irresponsable, sent la seva única esperança poder fer-se càrrec en els dies que li pertocava els seus fills. En definitiva, venia un paper de víctima desvalguda a la població, una víctima que, a més a més, es veia menystinguda per les lleis i el poder adquisitiu que sí que tenia la mare dels seus estimats fills. També va atacar a tota aquella persona que s’alineés amb ella, atacant sobretot a la nova parella, per tal de deixar-la completament sola.

La manipulació va continuar amb els seus fills, exercint violència vicària contra Rocío. La violència vicària és quan l’agressor utilitza els fills o filles per fer mal a la mare, sigui exercint dany directe sobre les criatures, o bé manipulant-les perquè exerceixin violència contra la mare. En aquest cas, la manipulació exercida, i que s’ha demostrat que és així a través de tots els informes professionals que analitzaven la situació, va ocasionar que la filla agredís físicament a la seva mare, i que es tallés el vincle maternofilial. La situació es va allargar fins al dia que, després de tots aquests anys de martiri, Rocío es va assabentar que la seva filla aniria a televisió a defensar al seu pare: aquest va ser el detonant perquè intentés llevar-se la vida.

Fins i tot avui dia, després de la sèrie documental on ha presentat proves de tot el que ha relatat, mentre ell no ha presentat mai cap prova de tot el que ha dit i venut durant aquests anys (els quals queden contrastats i invalidats per les proves aportades per ella), la gent segueix sense creure-la, segueix pensant que ella és mala mare i que només busca un interès econòmic. Encara que la societat actual no és tan masclista com la del anys 90 i 2000, hi ha un factor clau perquè la gent continuï sense creure’s el testimoni: continua sent la filla de Rocío Jurado i Pedro Carrasco.

La gent no entén per què Rocío Jurado no va posar fi a la situació de la seva filla amb el caràcter que tenia la cantant, per què no té relació amb els seus fills o per què la seva família no la defensa, i és que els mitjans de comunicació tornen a tenir un paper fonamental en aquests arguments contra Rocío Carrasco. Rocío Jurado era una dona que es devia al seu públic, la seva imatge pública i la música. La seva imatge es veia reforçada per la seva família unida i catòlica, i ell podria atacar aquesta visió que es tenia d’ella i de la seva família, i no va saber com defensar a la seva filla sense que afectés la seva carrera. De fet, l’única vegada que es va manifestar sobre la relació va ser durant un programa argentí on ella es pensava que no estaven en directe, i va dir que la parella de la seva filla no la tractava bé i estava preocupada, i ell la va demandar. Davant d’això, si ell havia gosat emprendre accions legals contra “la más grande”, ¿què no faria amb la resta de la família, coaccionant així qualsevol defensa futura a Rocío Carrasco de manera pública? 

Així doncs, per què ha decidit parlar ara? Perquè no té res a perdre i té molt a guanyar. La relació amb els seus fills és inexistent, l’opinió popular no pot estar més en contra, té oportunitats laborals reduïdes. Però què pot guanyar? Pau, tranquil·litat, empatia i sororitat. I el més important: una víctima de violència masclista explica la seva història quan està preparada i vol fer-ho.

La seva veu ha estat escoltada per milions de persones que han empatitzat amb ella, li han donat suport i ha fet reflexionar a tota una societat sobre les pràctiques “periodístiques” i el paper que aquesta juga en la vida i opinió de les persones. 

Rocío és la primera figura pública que parla amb detalls, i en primera persona, sobre la violència masclista, destacant la violència psicològica i la vicària; li ha posat nom i ha explicat què significa en paraules entenedores per tothom. Això ha permès que moltes dones es poguessin identificar i veure’s reflectides en la seva experiència, i començar a posar remei a la seva situació, tal com reflecteixen les dades del 016.

La docusèrie, a més, ha fet que la pròpia Rocío Carrasco pogués identificar que el que pensava s’identificava amb els postulats del feminisme, i ha trobat tota una xarxa de sororitat que li fa costat, que no està sola. Perquè, al cap i a la fi, el feminisme salva vides.

Articles relacionats

Darrers articles

Arriba la Festa Realitat 2021

4 sèries per aquest estiu

4 pel·lícules per aquest estiu

4 llibres per aquest estiu

4 podcasts per aquest estiu