Dora Maar, present! O de com “les dones de” tenen un valor per si mateixes

Del mateix autor

Arriba la Festa Realitat 2021

4 sèries per aquest estiu

4 pel·lícules per aquest estiu

4 llibres per aquest estiu

Maria Llopis i les alumnes del curs d’Art i Feminisme de l’Escola La Massana van fer una protesta a l’interior de les instal·lacions del Museu Picasso de Barcelona. Van presentar-se a l’exposició permanent portant samarretes que deien “Museu Dora Maar”, “Picasso Barba Azul”, “Picasso, l’ombra de Dora Maar” o “Picasso és Antonio David Flores”. L’objectiu: “denunciar la falta de consciència política per part del museu pel fet que Picasso fos un maltractador”, segons expliquen Maria Llopis i María José Rodríguez, mestra i alumna del taller, a les qui hem entrevistat. Junt amb Marta Busquets, Jou Serra, María José Rodríguez, Silvia Morgades, Mikhaela Martin, Irene Lameiro i Paula Recio, van planificar aquesta acció que volia reivindicar el paper de les artistes que han passat a la història de l’art com a “dones de” Picasso. Elles, però, ja tenien una trajectòria artística pròpia que es va veure truncada amb l’arribada de Picasso a les seves vides. Dora Maar, fotògrafa surrealista, ha sigut la protagonista de l’acció, però n’hi va haver d’altres, com ara Olga Khokhlova, ballarina, Maria-Therèse Walter, o Jacqeline Roque. María José Rodríguez explica com va sorgir aquesta iniciativa: “Vam anar veient diferents autors i al final vam tractar el tema de les “dones de”, dones que van estar amb diferents artistes i que han passat a la història com a parelles, que han acabat quedant només com a muses, mentre que elles ja tenen una trajectòria com a artistes. Dones com les de Picasso, que van haver de negar les seves trajectòries artístiques i professionals per posar-se a un segon pla, darrere d’ell. Ens va impactar molt la figura de Dora Maar, com es transfigurava a partir de la seva relació amb Picasso, i com s’anava distorsionant la seva imatge, reflex de què estava passant en la seva relació. Això ens va commoure força i d’aquí va sorgir aquesta idea, entre totes, de fer aquesta acció.”

Maria Llopis ens explica que “des de la classe d’art feminista de La Massana, el que a mi m’interessava era veure l’obra de Dora Maar, no tant els retrats que feia d’ella Picasso. Aquest tema a mi, sincerament, no m’interessa, encara que allà hi ha un tema del retrat de la dona maltractada, trencada; “La dona que plora” és un famós retrat de Dora Maar fet per Picasso. Els historiadors de Picasso i els experts que tractin el tema del maltractament en l’obra de Picasso, però jo no sóc qui ho faré. A mi el que m’interessa a les classes d’art i feminisme és veure l’obra d’aquestes dones i analitzar per què tantíssimes dones van haver de deixar de produir obra artística en conèixer els seus marits o amants, ja que això es repeteix moltíssim a la història de l’art i de la música, una i una altra vegada. Alma Malher va signar un contracte a la seva boda en el que es comprometia a deixar de compondre, i ella era una pianista i compositora precoç, i Gustav Malher [compositor de música clàssica] li va fer signar aquest paper, que va passar a la Història. A mi el que m’interessa a les classes és portar l’obra d’elles, mostrar les seves obres. Per això crec que un exercici bonic del Museu Picasso seria mostrar aquestes obres, explicar per què aquestes dones van deixar de produir. És un clàssic de les relacions de maltractament que les dones deixin de treballar, deixin els seus amics, deixin els seus cercles i les seves vides i se les limiti. Tota l’obra que no van poder fer ja no la podran fer mai. Voldríem que la Història de l’Art també parli d’això. No és que Dora Maar fes fotografia fins als trenta. Fins als trenta, per què? No és perquè es quedés manca o perquè li caigués la càmera per un forat i ja no pogués fer fotos mai més. No en va fer més perquè el senyor Picasso li va dir que no en podia fer més, perquè es va endinsar en una relació de maltractament en la que li pegaven i la deixaven inconscient a terra. Cal que la Història de l’Art parli de les coses tal com són, sense judicis”.

Però qui era Dora Maar i per què l’assenyalen en aquesta acció? “Si un dels eslògans de les samarretes era “Dora Maar present” és perquè ella ja era una figura rellevant a França i en el marc de la fotografia surrealista. Ja era força famosa i apreciada en el seu moment i la seva carrera es trunca per una relació”, explica la María José Rodríguez. De fet, va ser una artista profundament connectada amb el seu moment històric, motor i partícip dels canvis artístics d’inicis del segle XX. Victoria Combalía, biògrafa de l’artista, explica que Dora, nascuda el 1907 com a Henriette Marjovitch, va tenir una gran preparació intel·lectual i artística en l’àmbit de la pintura i la fotografia i va formar part dels cercles avantguardistes del París dels anys 20 i 30, formant part dels cercles surrealistes. Fotografiada per Man Ray, amiga del poeta Paul Eluard i del pintor surrealista André Breton, coneguda del fotògraf Henri Cartier-Bresson, era reconeguda a França pel seu treball fotogràfic. La seva fotografia era contrastada, feia servir angles inusuals i tenien un tint de dramatisme i de realitat distorsionada. Va fer fotomuntatges que desprenien l’absurd i l’onirisme del surrealisme, creant el seu “Retrat a Ubu”, una imatge del que semblava ser un fetus d’armadillo, que es va convertir en una icona important del surrealisme.

L’artista s’interessava per fotografiar a persones excloses de la societat, imatges molt valorades entre els experts. A més, tenia un compromís polític, formant part del grup “Appel à la lutte”, “crida a la lluita”, en els anys previs a la Segona Guerra Mundial. Però, després, amb vint-i-nou anys, va conèixer a Pablo Picasso, de cinquanta-cinc, i la seva trajectòria artística va acabar. Picasso la va absorbir totalment, demanant-li que abandonés la pintura i la fotografia, posant-se al centre de la seva vida. “Va passar de subjecte creador, d’artista, de persona amb ambicions en la seva carrera, a ser musa i objecte, es pot dir”, indica María José Rodríguez. De fet, això queda il·lustrat en com deixa de crear, però Maar és l’autora documental del procés de creació del Gernika, una feina com a fotògrafa per la qual no va cobrar res, no tenint-ne ni els drets de reproducció. Després de la ruptura amb l’artista el 1946, set anys després, Dora va quedar ferida per la resta de la seva vida a conseqüència d’una relació de maltractament que la va marcar profundament. De la inestabilitat emocional i les crisis psicològiques que va tenir després, que la van portar a estar ingressada a hospitals psiquiàtrics, Picasso digué que foren culpa de la relació que tenia Maar amb “els irracionals i excèntrics surrealistes”, sense acceptar cap mena de responsabilitat al respecte. Va acabar la seva vida refugiada a casa seva a París, centrada en la religió i apartada del món, i va reprendre la pintura cap al final de la seva vida.

Picasso utilitzava a les dones, també en l’àmbit artístic, i s’inspirava en elles, en la seva visió de la vida, en allò que l’atreia d’elles i en el que les convertia, posteriorment. Entre les seves obres més famoses trobem retrats de les artistes que van estar amb ell, convertides ara en muses, i no en creadores. Marina Picasso, néta del pintor, va dir en les seves memòries que l’artista “Les sotmetia a la seva sexualitat animal, les domesticava, les embruixava, les devorava i les aixafava en els seus llençols. Després de passar moltes nits extraient la seva essència, una vegada dessagnades, es desfeia d’elles”. Això ens fa pensar que, pot ser, un dels problemes és, també, que hi ha una romanització de la figura de l’artista que atrau moltes de les característiques que té la masculinitat tòxica. I, en aquest cas, hi ha un silenciament respecte al tema de què Picasso era un maltractador. Maria Llopis, parlant d’això, explica que “No hi ha ni una consciència política respecte al Museu Picasso, sembla un tema tabú i no aborda aquesta posició. Jo he estudiat Belles Arts i això no m’ho van explicar quan vaig estudiar l’obra de Picasso, i a mi no se’m va parlar de Dora Maar ni se’m va explicar per què va deixar de crear. Però si se m’ha venut Picasso com un geni boig, molt passional. No, era un maltractador, i ja està. El judici sobre si això està bé o està malament, jo no el faig i no hi entro. Moltes de les samarretes deien “Museu Dora Maar”, “Dora Maar ja”, els noms de les artistes que van estar amb Picasso… El que passa és que, de nou, hi ha una obsessió amb la figura de Picasso i sembla que tota l’estona ens estem centrant en ell, però de les samarretes, la meitat hi tenien a Dora Maar i els noms d’elles, perquè elles tinguessin també un espai.”

És paradoxal que, si se cerca sobre la protesta que van fer les companyes al Museu, el focus de nou està centrat en l’home, en Picasso, i no en les dones que van passar per la seva vida, que tenien trajectòries vitals pròpies i valuoses i carreres artístiques rellevants. L’acció es fa per visibilitzar-les i, de nou, en explicar la notícia, els mitjans de comunicació se centren en la figura de l’artista i, a vegades, només mencionen els noms d’elles. I entre les valoracions que s’han fet sobre la reivindicació que van fer al Museu, hi ha veus que critiquen que el que es pretenia era cancel·lar l’artista i la seva obra. I res més lluny. És innegable que Picasso va ser un geni, però “s’oculta la realitat i no es veu el reflex de res del que també va fer en vida”, com diu María José Rodríguez; “En revisar-se figures masculines tan universals, tan genials en l’art, sembla que es posa en relleu que són intocables. Hi ha hagut reaccions positives respecte al que hem fet, però també han sortit molts detractors perquè sembla que hi ha coses que no es poden tocar i ens diuen que no cal mirar el passat amb ulls del present, especialment, si són figures masculines i artistes. Quan es fa això sembla que cauen mites, i que et treguin la idea romàntica d’alguna cosa sembla que fa ràbia, però pot servir”. Maria Llopis explica que “No sé qui ha demanat la cancel·lació de l’artista. Jo, de ben segur, no l’he demanat, ni conec ningú que ho hagi fet. Jo ho entenc, perquè això em fa por a mi també; a què els artistes es vegin jutjats per la seva vida privada i això suposi la cancel·lació de la seva obra. Em sembla absurd, perquè llavors ens erigiríem en jutges morals de totes les persones que han tingut una vida. Seria un absurd. I hi ha una por que això passi, com si fos una caça de bruixes. En cap moment nosaltres hem manifestat això, ni és el plantejament ni veig que ningú ho faci. Però de seguida sorgeix una defensa vers això. No sé si és perquè en altres cultures s’ha fet això, o perquè a l’onada dels nous feminismes s’està anant per aquest costat… No ho sé. Però jo sí que faig una separació entre l’obra i l’artista. Però com deia a l’article de Laura Freixas de La Vanguardia [sobre aquest tema] separem obra i artista, però fem-nos preguntes també. I aquest ensuperbiment sobre les figures masculines, a les qui es perdona tot, entre elles, Picasso… Preguntem-nos què suposa això. Siguem objectius. Aquest senyor era un geni de la pintura, però també era un tros de maltractador, i ja està, i no passa res. Pel que veig, també, pel retorn del qual ha passat, sembla que sigui un déu meravellós, una persona increïble… a l’altre extrem, on era un porc i la seva obra s’ha de cremar i ha de sortir dels llibres de text. Ni una cosa ni l’altra. Veig postures extremistes i les veig absurdes les dues. Crec que és tan senzill com assenyalar les coses i anomenar-les, sense judicis. Més que res perquè, ara per ara, a aquest senyor no se’l pot jutjar perquè està mort i enterrat. Però això va succeir i no s’ha de maquillar dient coses com que era “un home molt passional”. Donava pallisses a Dora Maar fins a deixar-la inconscient a terra. No maquillem això perquè, en el fons, això és invisibilitzar qüestions molt serioses.”

No es tracta, doncs, d’invalidar les creacions dels artistes a partir de la seva trajectòria vital i personal. Es tracta de donar un espai i de dignificar i visibilitzar les dones que van quedar ocultes per altres homes, donant-les el lloc que mereixen. A més, cal incorporar en el discurs que creem sobre els artistes les parts fosques de les seves trajectòries, com a una dada més: Cal donar tota la informació. La proposta que van fer els alumnes de l’escola La Massana suggeria que el Museu Picasso incorpori aquestes dades a l’hora d’abordar les exposicions temporals, donant lloc a l’obra de les artistes amb les quals va estar Picasso, l’obra de les quals no va poder desenvolupar-se perquè aquestes dones van conèixer a Picasso. No és difícil aconseguir aquesta informació, ja que en totes les biografies i en els llibres que han escrit els néts de l’artista, en les biografies de Dora Maar, hi ha les dades i els testimonis. “Cal revisar el passat per evitar que es repeteixin certes coses, per millorar, per veure que les grans figures del passat també són humanes. I cal assumir que la violència masclista, física o psicològica, és una cosa del passat i d’ara. I pot ser parlar d’aquestes coses també ajuda, en el present, a què la gent es revisi a si mateixa”, reflexiona la María José Rodríguez. Fins al moment, s’ha felicitat la iniciativa que va fer aquest grup d’estudiants per part de La Massana, però el Museu Picasso no s’ha pronunciat al respecte fins al moment de publicació. La María José Rodríguez explica que estan contentes per la reacció que s’ha creat davant la seva iniciativa, però que no tenien ni idea de la repercussió que es crearia, que ha generat incomoditat i ha remogut, “i si ha remogut, per alguna cosa serà”. Però, com diu Maria Llopis, “L’objectiu era visibilitzar una realitat, el que va passar. Si després hi ha canvis reals, està encara per veure”.

Fotografia d’Ismael Llopis.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles

Arriba la Festa Realitat 2021

4 sèries per aquest estiu

4 pel·lícules per aquest estiu

4 llibres per aquest estiu

4 podcasts per aquest estiu