Zéphirin Camélinat, un militant comunista entregat i portador de memòria

Del mateix autor

Corentin Lahu [1][2]

Zéphirin Camélinat és presentat com un militant exemplar al si de la Secció Francesa de la Internacional Comunista. No havent mai aspirat a aconseguir qualsevol càrrec de dirigent d’aquesta organització, a causa de la seva avançada edat i de la figura – lligada al seu passat revolucionari- que encarna, va ser fins el final de la seva vida un militant enterament entregat a la causa del seu partit. Mantenint-se allunyat dels vius debats de tendències que s’agiten a la SFIC de l’interior, mai va expressar públicament la mínima desavinença cap a la seva direcció. Militant disciplinat, es sotmet igualment a les decisions del IVart congrés de l’Internacional Comunista de desembre del 1922, que prohibeix la doble pertinença a un partit comunista i a la francmaçoneria o a la Lliga dels Drets de l’Home. Camélinat ho ha fet, deixant la LDH el primer de gener del 1923, més de vint anys després d’haver abandonat la francmaçoneria. L’Humanité publica aleshores l’exemple  d’aquest “vell militant de la classe obrera [qui] s’ajusta sense dubtar-ho a la disciplina del seu partit. El passat obliga! [3]

Passat obliga! L’Humanité , 1er de gener del 1923. “El nostre respectat camarada Z. Camélinat, veterà de la Commune i un dels fundadors de la Primera Internacional, s’ha retirat, fa més de vint anys de la francmaçoneria. Ens anuncia haver presentat, el 28 del corrent, la seva dimissió de la Lliga dels Drets de l’Home; el vell militant de la causa obrera es conforma sense cap dubte a la disciplina del seu partit”.

L’òrgan del PCF juga amb la fibra afectiva per millorar el paper d’aquest portador de memòria dit “Papa Camélinat” i representat com “vell senzill i encantador” [4], Els relats de la seva acció en 1871 – com durat aquesta entrevista en març del 1924 al seu domicili “en el vell Belleville”-, [5] són cada cop l’ocasió de recordar la probitat i la integritat de l’antic director de la Moneda de la Commune que, “havent-hi manegat milions, no ha robat el més petit escut”. [6]

L’Humanité, 20 de març del 1921.
L’Humanité, 18 de març del 1924.

Si va acomplir perfectament el seu paper de testimoni per transmetre a les noves generacions el record de la Commune, no oblida la seva tasca de militant comunista. Marcel Cachin no deixa de recordar la dedicació total per la SFIC del que representa el “vincle entre la 1ª i la 3ª Internacional”.[7] Quedant-se “del mateix costat de la barricada”, Camélinat “ha conservat intacta la seva posició de vell revolucionari”, quan tants d’altres “en el moment d’escollir per Moscou, han dubtat, s’han ensorrat, han ensopegat, han renunciat al que va ser l’honor de la seva vida”, Camélinat llança una crida [8] adreçada als que considera “com [els seus] infants [que són] la posteritat de la Commune”, i a les “generacions noves que [faran] pujar el gra de futures revolucions”. Les exhorta a vengar els Comunards massacrats per “edificar definitivament la ciutat del treball lliure” i els (demana cridar amb [ell]: “Visca la Commune!” I quan diversos diaris anuncien la seva mort en 1926, L’Humanité s’afanya a comunicar un desmentit, precisant al contrari que la seva salut és excel·lent, i afegint inclús que “no només Camélinat és ben viu, sinó [que ell] ha afirmat […] la seva fe invencible en els destins del proletariat francès i la seva esperança de veure un dia la Commune triomfant”. [9]

L’Humanité, 24 de maig del 1924.

En tant que símbol i testimoni de les lluites revolucionàries del passat, “el Partit l’utilitza per honorar la memòria de la Commune de París” [10] durant els esdeveniment organitzats pels aniversaris de la seva proclamació i de la Setmana sagnant. Moltes cerimònies, mítings i festes commemoratives al voltant de la data aniversari del 18 de març són també organitzades sota la presidència de Camélinat, del que el paper de testimoni sobrevivent s’esborra davant les intervencions dels dirigents polítics comunistes, responsables d’aprendre les lliçons de la Commune pels combats venidors. Camélinat no falta mai d’assistir cada any a les desfilades que commemoren la Setmana sagnant, sobretot quan s’enfila al Mur dels Confederals en la que participa fins l’any 1929, fent-se representar després per les seves filles. L’autoritat moral i simbòlica del veterà és també utilitzada per accentuar l’amplitud de la manifestació comunista al Père-Lachaise, com quan L’Humanité titula, en 1921: “Mai, des de fa quaranta anys, ha dit Camélinat, la manifestació havia estat tant grandiosa”. [11] A les mateixes columnes, Amédée Dunois transcriu les paraules de l’ancià veterà: “Fa quaranta anys que vinc al Mur, em repetia el bon papa Camélinat, i mai, mai ─ em sents bé: mai! No he vist un seguici semblant: és meravellós, és absolutament meravellós!”. Present cada any, al costat  dels altres antics Comunards, en el grup cap del seguici, els manifestants li expressen una admiració quasi religiosa, a imatge d’aquest “nen petit que son pare porta sobre les espatlles” i que “Camélinat abraça amb emoció”. [12]

Camélinat davant el Mur dels Federats, al costat de Marcel Cachin, Jacques Sadoul, Paul Vaillant-Couturier i Maurice Thorez, 1927. BMP/Archives du PCF.

El patrocini de Camélinat és també demanat un temps per legitimar les vel·leïtats insurreccionals que es manifesten al si del Partit comunista. Esdevé així un temps director de l’efímera revista Le Militant rouge, “òrgan teòric i històric de les rebel·lions” que apareix entre novembre del 1925 i febrer del 1927. Tot i que el seu nomenament és sobretot honorífic, participa en l’interès renovat per la violència política de certs comunistes, prenent l’exemple de les insurreccions passades. De la mateixa manera, durant la fundació per l’ARAC dels Grups de defensa antifeixista (GDA) ─ aquesta organització de tipus paramilitar inspirada en el Rote Front alemany ─ és Camélinat honorat per la seva presentació als militants comunistes, en ocasió d’un míting organitzat el 29 de maig del 1926, en la vigília de la manifestació al Mur dels Confederats. En aquesta ocasió, dóna a Henri Barbusse una bandera oferta a l’ARAC pels veterans de la Commune. [13]

Finalment, malgrat la seva edat avançada, Camélinat prendrà igualment la presidència en 1929 de l’Associació fraternal dels antics combatents i dels amics de la Commune, càrrec que ocuparà fins la seva mort en 1932. [14]Camélinat, testimoni i actor de les grans lluites històriques del proletariat parisenc, ha estat beneficiat d’un status honorífic particular al si de la SFIC, que permet a aquest partit erigir-se en hereter de les tradicions revolucionàries franceses. Des d’aleshores, el Partit comunista es va poder gaudir del prestigi del veterà de la Commune, així com la seva imatge de militant entregat, lleial i desinteressat, al servei de la seva neta agenda política.

Notes

[1] Font: https://gabrielperi.fr/commune-de-paris/un-militant-devoue-et-passeur-de-memoire/#text-1

[2] Doctorat en història contemporània per la Universitat de Borgonya Franco-Comtat. Traducció, Miquel Àngel Sòria.

[3]  « Un qui n’hésite pas », L’Humanité, 1er janvier 1923.

[4] Bernard Lecache, « Chez les survivants. Les glorieux souvenirs du papa Camélinat », L’Humanité, 20 mars 1921 et Jean Lorris, « Le « Père Camélinat », Directeur de la Monnaie », L’Humanité, 16 mars 1924.

[5] Fernand Despres, « 18 mars 1871 – 18 mars 1924. Dans le vieux Belleville chez Camélinat », L’Humanité, 18 mars 1924. La menció d’aquest barri popular particularment mobilitzat durant la Commune permet insistir sobre la fidelitat inamovible de Camélinat à la insurrecció parisenca.

[6] Jean Lorris, « Le « Père Camélinat », Directeur de la Monnaie », op. cit.

[7] Marcel Cachin, « Les militants de la Commune. Camélinat, trait d’union entre la 1re et la 3e Internationale », L’Humanité, 24 mai 1924.

[8] Zéphirin Camélinat, « Ceux qui attendent… », L’Humanité, 30 mai 1926.

[9] « Une fausse nouvelle. Camélinat est bien vivant », L’Humanité, 29 avril 1926.

[10] Pascal Guillot, « Camélinat et les débuts du Parti Communiste », in Zéphirin Camélinat (1840-1932). Une vie pour la sociale, Actes du colloque historique organisé au Musée Saint-Germain à Auxerre le 11 octobre 2003, Société des Sciences historiques et naturelles de l’Yonne et ADIAMOS-89, Auxerre, 2004, p. 111.

[11]  L’Humanité, 30 mai 1921.

[12] L’Humanité, 28 mai 1923.

[13] « Hier, au gymnase Huygens 6000 anciens combattants enthousiastes ont manifesté contre le fascisme », L’Humanité, 30 mai 1926.[14] Les Amis de la Commune de Paris 1871, Histoire de l’association, Paris, Les Amis de la Commune de Paris 1871, 2008, p. 18.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles

L’ultradreta i les institucions

Cuba: La raó és el nostre escut

Homenatge a Juan Navarro