Fa quatre anys vam analitzar a Realitat alguns dels problemes estructurals de l’educació catalana. Aleshores, la polèmica sobre l’avançament del curs escolar havia situat els horaris al centre del debat, però defensàvem que calia mirar molt més enllà. Quatre anys després, i enmig d’un nou cicle de mobilitzacions de la comunitat educativa, hem actualitzat aquell treball incorporant les darreres dades disponibles sobre horaris, resultats, abandonament escolar, inversió, ràtios, desigualtats, escola inclusiva, condicions laborals i segregació.
El resultat és l’estudi L’educació catalana en crisi. Una radiografia dels horaris, els resultats, els recursos i les condicions de treball. La fotografia que en resulta és enormement preocupant. Tot i que hi ha indicadors que han millorat, la visió de conjunt continua mostrant importants problemes estructurals i, sobretot, una contradicció cada vegada més evident entre tot allò que exigim al sistema educatiu i els recursos i les condicions que posem a la seva disposició.
Què ens diuen les dades?
Una primera conclusió qüestiona algunes explicacions habituals dels problemes educatius. Catalunya no és un país on l’alumnat passi excepcionalment poc temps a l’escola. El nostre calendari es caracteritza sobretot per unes vacances molt concentrades durant l’estiu, mentre que a altres països els períodes de descans estan més repartits. I, si mirem les hores lectives, l’alumnat català de l’ESO en fa aproximadament un 13% més que la mitjana dels països europeus analitzats. Però més hores de classe, com veurem, no impliquen necessàriament millors resultats.
La peculiaritat catalana també apareix en la distribució de la jornada. A infantil i primària mantenim una interrupció molt llarga al migdia que fa que cinc hores lectives puguin ocupar set hores i mitja entre l’entrada i la sortida. Aquesta organització no es pot separar dels nostres horaris laborals. Massa sovint intentem resoldre les dificultats de conciliació augmentant el temps que els infants passen als centres educatius, quan una part del problema es troba en unes jornades laborals llargues, fragmentades o que acaben massa tard. L’escola no pot convertir-se en el mecanisme encarregat de compensar indefinidament una organització del treball poc compatible amb la vida familiar.
A aquesta qüestió se n’hi ha afegit una altra que fa quatre anys tenia molta menys presència, el canvi climàtic. Bona part dels edificis educatius no van ser construïts per suportar les temperatures actuals i futures. Mantenir alumnat i treballadors durant moltes hores en aules que poden superar àmpliament les temperatures adequades ja no és una qüestió de confort, sinó de qualitat educativa i de salut laboral.
Els resultats educatius ofereixen una de les imatges més preocupants. PISA 2022 mostra un deteriorament respecte de 2018. Davant d’aquesta realitat apareixen periòdicament explicacions simplistes, com que el professorat no exigeix prou, les noves metodologies no funcionen, els alumnes no s’esforcen, les famílies han deixat d’educar o les pantalles ho han espatllat tot. Alguns d’aquests factors poden tenir incidència, però cap d’ells explica per si sol el funcionament d’un sistema educatiu. Els resultats depenen també dels recursos, de les desigualtats socials, de la composició de les aules, de la segregació i de les condicions en què s’ensenya i s’aprèn.
L’abandonament escolar prematur, en canvi, ha disminuït. És una millora que cal reconèixer, encara que Catalunya continuï presentant nivells elevats en el context europeu. També hem de tenir present que els canvis en els criteris de promoció i titulació poden influir sobre aquest indicador. Mantenir més alumnes dins del sistema és positiu, però l’objectiu no pot consistir simplement que hi romangui mitjançant uns criteris de promoció i titulació menys restrictius. Aquesta permanència s’ha de traduir en aprenentatges i qualificacions reals.
La inversió educativa continua sent, en canvi, una de les grans debilitats estructurals. Catalunya roman molt lluny dels objectius que ella mateixa s’ha fixat i de l’esforç que fan els països europeus que més prioritzen l’educació. Aquesta insuficiència condiciona bona part dels altres problemes. Les ràtios, especialment a secundària, continuen sent elevades. I avui una mateixa ràtio pot representar realitats educatives radicalment diferents, perquè la complexitat de les aules ha augmentat enormement.
Entre els cursos 2017-2018 i 2022-2023, l’alumnat registrat amb necessitats específiques de suport educatiu va augmentar un 161,7%. La comparació no és plenament homogènia, perquè durant aquests anys han canviat substancialment els mecanismes de detecció i registre, i no podem afirmar que les necessitats reals hagin augmentat en aquesta mateixa proporció. Però la dada expressa una transformació fonamental, en el sentit que el sistema reconeix avui moltes més necessitats i els centres han de donar-hi resposta. També les necessitats educatives especials, un indicador més homogeni, han augmentat significativament.
Els recursos destinats a l’escola inclusiva han crescut de manera important, però insuficient. S’ha incrementat el personal de SIEI, els i les monitores, les aules integrals de suport i altres dispositius. Però aquest creixement ha estat desigual i continuen existint necessitats sense cobrir. Detectar millor és un progrés; detectar necessitats a les quals després no podem donar una resposta adequada pot convertir aquest mateix progrés en una nova font de frustració per a l’alumnat, les famílies i els professionals.
Les condicions laborals del professorat s’han d’entendre dins d’aquesta transformació. Les comparacions internacionals no mostren simplement uns docents catalans que facin una quantitat excepcional d’hores de classe. El problema apareix en bona part en tot allò que envolta aquestes hores: preparar, corregir, coordinar-se, relacionar-se amb les famílies, adaptar els materials a necessitats molt diverses i respondre a unes exigències administratives creixents. TALIS mostra nivells d’estrès del professorat català superiors als europeus en diversos d’aquests àmbits. A això s’afegeixen una progressió salarial molt lenta i una pèrdua de poder adquisitiu acumulada durant els darrers quinze anys. Es pot estimar profundament la professió docent i, al mateix temps, estar insatisfet amb les condicions en què s’exerceix.
Finalment, hi ha un àmbit on les dades mostren que les polítiques públiques poden donar resultats. Des del Pacte contra la segregació escolar de 2019 s’ha reduït significativament la concentració de l’alumnat estranger i també s’observa una millora en la distribució de l’alumnat vulnerable per raons socioeconòmiques durant els anys per als quals disposem de dades comparables. També s’han reduït alguns desequilibris entre la xarxa pública i la concertada. Tot i la tendència positiva, Catalunya continua presentant nivells elevats de segregació i importants diferències entre centres i territoris.
La fotografia, per tant, és força preocupant. D’una banda, han millorat indicadors com l’abandonament i la segregació, i s’han incrementat notablement els recursos destinats a la inclusió. Però al mateix temps es mantenen greus dificultats: han empitjorat els resultats, ha augmentat extraordinàriament la complexitat que han d’atendre els centres i continuen sense resoldre’s problemes estructurals com la insuficiència de la inversió, les ràtios, les desigualtats educatives o determinades condicions de treball. I és precisament aquesta combinació la que ens porta de les dades a la política.
De les dades a la política
La primera conclusió política és que els problemes de l’educació catalana no poden atribuir-se simplement al professorat, a l’alumnat o a les famílies. Massa sovint el debat educatiu busca responsables individuals per problemes que són estructurals. Si els resultats empitjoren, es qüestionen les metodologies o l’esforç; si augmenta la complexitat, es demana als docents que personalitzin més; si existeixen desigualtats, s’encarrega a l’escola que les compensi.
Mentrestant, volem que l’escola sigui cada vegada més inclusiva, personalitzi els aprenentatges, compensi les desigualtats socials, integri alumnat amb necessitats molt diferents, redueixi l’abandonament i la segregació, incorpori noves competències i respongui a problemes socials cada vegada més diversos. Tot això és desitjable. Però tot això costa diners, necessita professionals i requereix temps.
Una escola més inclusiva és una escola millor, però també és una escola més cara.
No podem defensar seriosament la inclusió i mantenir alhora ràtios elevades, recursos insuficients en determinats àmbits o professionals sense prou temps per preparar, coordinar-se i atendre individualment l’alumnat. Tampoc podem convertir cada problema educatiu en una nova reforma curricular, una nova metodologia, un nou protocol o una nova obligació administrativa. Les pràctiques pedagògiques poden millorar i les organitzacions es poden transformar, però cap innovació educativa pot substituir les condicions materials necessàries per ensenyar.
Aquesta és també la raó per la qual hem optat per parlar d’inversió educativa i no de despesa educativa. No és un simple canvi terminològic. Considerar l’educació una despesa porta a preguntar-nos quant ens podem permetre gastar-hi. Considerar-la una inversió obliga a preguntar-nos quina educació volem i quins recursos són necessaris per fer-la possible.
L’educació genera coneixement i qualificació, però també autonomia personal, cohesió social, participació democràtica i igualtat d’oportunitats. Invertir en educació no és una política que competeixi amb les polítiques socials. És una de les principals polítiques socials.
Això implica també assumir els límits del que podem exigir a l’escola. Cada matí entren a les escoles i instituts les desigualtats que la societat ha produït fora de les seves parets. Hi entren les diferències de renda, la precarietat laboral de les famílies, els problemes d’habitatge o la segregació residencial. L’escola pot reduir-ne els efectes, proporcionar oportunitats que no existirien sense ella i impedir que una part d’aquestes desigualtats es reprodueixi. Però no pot eliminar per si mateixa les causes que les generen.
La reducció de la segregació escolar ho mostra molt bé. Distribuir de manera més equilibrada l’alumnat vulnerable és necessari i les polítiques dels darrers anys demostren que és possible avançar. Però redistribuir la vulnerabilitat no significa eliminar-la. Si no actuem simultàniament sobre les desigualtats econòmiques i socials, continuarem demanant al sistema educatiu que repari allò que la societat produeix cada dia.
Pretendre que l’escola corregeixi aquestes desigualtats sense actuar sobre les seves causes acaba traslladant als centres i, massa sovint, al professorat la responsabilitat de problemes que corresponen al conjunt de la societat.
Això no redueix la importància política de l’escola. La fa encara més gran. L’educació pública no pot limitar-se a preparar mà d’obra ni a millorar la nostra posició en les classificacions internacionals. Ha de garantir un dret i proporcionar a totes les persones, independentment del seu origen social, les eines necessàries per comprendre el món, participar-hi i transformar-lo.
Les dades mostren que algunes polítiques funcionen quan hi ha voluntat, recursos i continuïtat. La reducció de la segregació n’és un bon exemple. Però també mostren els límits d’intentar construir una escola inclusiva i igualitària sense afrontar amb la mateixa determinació les seves condicions materials i les desigualtats de classe que l’envolten.
No hi haurà una escola plenament igualitària en una societat profundament desigual. Però precisament per això l’educació pública és una de les eines més poderoses de què disposem per impedir que les desigualtats d’origen es converteixin en desigualtats de destí.
Aquest article sintetitza les principals conclusions de l’estudi «L’educació catalana en crisi. Una radiografia dels horaris, els resultats, els recursos i les condicions de treball». L’estudi complet, amb les dades, les taules, les fonts i les comparacions internacionals, es pot consultar al Blog de David Rodríguez Albert.
https://drodrialbert.blogspot.com/2026/09/leducacio-catalana-en-crisi-una.html
