De la Commune de Paris de 1871 al cantonalisme popular espanyol

Del mateix autor

Jeanne Moisand [1]

150 anys després, la Commune de Paris aconsegueix ressuscitar a França la clàssica oposició entre esquerra i dreta, suposadament superada pel president Macron. Al consell municipal de Paris, liderat per l’alcaldessa socialista Anne Hidalgo, els preparatius de celebració de la Commune van despertar l’hostilitat de la dreta parisenca (LR) (Le Monde, 19/02/2021). El famós historiador Pierre Nora va adoptar posicions semblants en una entrevista per la ràdio nacional France Inter el 4 de març: mentre jutjava necessària la celebració oficial del bicentenari de la mort de Napoleó (en maig del 2021), la del 150 aniversari de la insurrecció comunalista li va semblar més que prescindible. Malgrat l’hostilitat de determinats sectors a la seva commemoració, la revolució de 1871 apassiona més que mai tant als historiadors com al públic lector. Al seu llibre Commune (s). Une traversée des mondes (Seui, 2020), Quentin Deluermoz obre nous camins per la interpretació del moviment. Una altra publicació, dirigida per Michel Cordillot, aprofita per part seva la feina acumulada des de dècades pel Diccionari biogràfic per a la historia del moviment social (Maitron) [2], per fer el balanç de la producció historiogràfica sobre la Commune i per proposar explorar-la a través de biografies i mapes (La Commune de Paris 1871. Les acteurs, l’événement, les lieux, éditions  de l’Atelier, 2021). La primera tirada d’aquesta obra col·lectiva, publicada al gener, ja està esgotada.

   La intensitat dels debats francesos i de la producció intel·lectual al voltant de la Commune contrasta amb el relatiu buit de memòria sobre l’Espanya revolucionària dels mateixos anys. En 2018, el 150 aniversari de la revolució setembrina de 1868 va passar quasi desapercebuda. Es va publicar, és cert, un número especial  d’una revista sobre la Gloriosa (“Revisitar la Gloriosa”, Ayer, nº112), es van celebrar vàries jornades universitàries i es va organitzar una exposició al Museo del Romanticismo de Madrid. Però la comissària, Carmen Linés Viñuales va tenir cura de desanimar qualsevol curiós explicant d’entrada que “no va ser en realitat una revolució com tal” amb l’argument de que “no va haver canvis  en l’estructura social o econòmica del país, però sí en el sistema polític” (El País, 29/08/2018). Subratllat pel títol de l’exposició (La Revolución que no fue”), aquest judici contundent recull el to de bona part de la historiografia espanyola des de la Transició, no només sobre la Gloriosa sinó sobre totes les revolucions espanyoles del segle XIX. Bevent d’una concepció maximalista del que ha de ser una revolució, del qual model idealitzat oscil·la entre el francès de 1789-1793 i el rus de 1917, aquests judicis deneguen  a la vegada la percepció dels esdeveniments pels coetanis, que per alguna cosa van qualificar de Gloriosa com una “revolució”, com l’intensa mobilització popular que va acompanyar el moviment i que no va desarmar en els sis anys següents. Tan important i tan rupturista fou de fet la Gloriosa que, de no haver-se  produït, tampoc hagueren ocorregut ni la guerra francoprussiana de 1870, ni la Commune de 1871.  

La revolució cantonal de 1873

Ancorada en aquesta seqüència transnacional, es va produir una altra revolució a Espanya alguns anys després, molt semblant a la comunalista:la revolució cantonal de 1873, de la que també se sol dir que no va ser una revolució autèntica (com no). Mentre s’havia proclamat la República Española en febrer, es van constituïren juliol desenes de juntes revolucionàries en ciutats de Llevant, Andalusia i Castella. Van proclamar les seves respectives Repúbliques Provincials Autònomes (Cantons), destinades a federar-se les unes amb les altres per constituir “desde abajo” la República Federal Española. Les comunes franceses i els cantons espanyols apuntaven cap alternatives comparables. La promesa d’emancipació, associada en ambdós casos amb la idea de federació de treballadors i pobles, va mobilitzar al seu servei milers de dones i homes de classe popular. Els dos moviments estaven connectats per àmplies circulacions d’idees, tan republicanes radicals com internacionalistes, entre França i Espanya des dels anys 1860.

Malgrat aquests trets compartits, la memòria del cantonalisme no ha despertat mai un interès comparable amb el que va produir la Commune. A París, “capital del món” al segle XIX (W. Benjamin), els ulls de totes les borses i dels periòdics del món sencer van observar amb atenció la insurrecció i li van donar un eco global. A la Cartagena que va encapçalar el moviment cantonal, port secundari d’una perifèria europea, alguns corresponsals de periòdics internacionals com The Times també van informar a la resta del món però sense que el ressò fos comparable. Imbuïts per un sentiment de superioritat civilizacional i social, van descriure el cantó com un moviment de “ragamuffins” (“trinxeraires”) (The Times, 26/08/1873). Els enemics espanyols del cantó, que agrupaven amplis sectors de les élites socials i de les classes mitjanes (des dels monàrquics fins el republicans moderats), van recuperar amb gust aquest relat. Represaliats, exiliats i deportats en massa, els cantonalistes no tingueren la força per rebatre-ho. Pel que fa al moviment obrer, dividit després de l’escissió de la Internacional entre marxistes i bakuninistes en 1872, no defensà tampoc la memòria del cantó, malgrat la participació massiva dels seus militants en les insurreccions.

Al segle XX, i inclús després d’acabada la dictadura franquista, els historiadors no van fer que confirmar els antics judicis sobre la revolució cantonal, descrivint-la com un moviment localista, romàntic i desfasat, liderat per notables burgesos poc atents  als problemes reals del seu temps. El fracàs del moviment i els cops d’Estat de 1874 i 1875 van seguir servint per provar la inadaptació de la República o de la Federació al ser d’Espanya. En tal context, no pot estranyar  que la història del cantonalisme sembli no tenir res que veure amb la de la Commune.

El comunalisme francès com a referent

Nogensmenys, els coetanis no van trigar en comparar el moviment cantonal amb les comunes franceses. “Un encara es pregunta si la Junta Revolucionària de Cartagena vol i pot imitar fidelment a la Commune fins el final”, resumia el periòdic francès Le Temps el 6 de setembre de 1873. La visió del Cantó de Cartagena com una rèplica de la Commune va motivar la reacció de les potències europees. En nom de la lluita legítima contra comunistes i rojos, uns oficials  de marina britànics i alemanys van prendre la iniciativa d’arrestar, en agost de 1873, dos dels més grans bucs de guerra amotinats en mans dels cantonalistes. La intervenció estrangera va canviar dràsticament l’equilibri de forces entre republicans d’ordre i cantonalistes, impedint el rescat dels cantons de València i de Cadis pel de Cartagena i provocant en gran part la derrota cantonal. En una Espanya inestable des de 1868, amb un exèrcit indisciplinat, una guerra civil contra els carlins i una guerra atlàntica contra els independentistes cubans, els grans imperis d’Europa es van espantar de que una insurrecció germana de la Commune pogués guanyar aquesta vegada. Era aquesta por pura fantasia conservadora, o eren efectivament comparables ambdues insurreccions?

Tant a París com a Cartagena, les classes treballadores s’havien insurreccionat per erigir un poder popular. Al contrari del que afirma sovint la historiografia, les dades de l’exili cantonalista a Algèria proven la composició massivament plebeu del moviment: nombrosos obrers, reclutats principalment a l’arsenal de Cartagena, es van quedar fins la derrota, al costat dels mariners militars, de soldats de l’Exèrcit (en un context de reclutament desigualitari) i de presidiaris  (un grup composat de desertors, condemnats polítics i penats de classe baixa). Milers de dones de classe popular també es van quedar al lloc, inclús durant el bombardeig, treballant en diferents tasques i de vegades prenent les armes. Rares vegades es va apuntar la velocitat amb la que els notables de Cartagena foren marginats per la dinàmica revolucionària, entre juliol de 1873 i gener del 74. En novembre, en les eleccions a la junta revolucionària, els líders plebeus triomfaren en les urnes.

A través de l’exili, de la migració i del contraban, aquest moviment estava vinculat amb les circulacions del republicanisme radical francès (en particular des de l’Algèria colonial) i amb les comunes. El communard més important dels que van passar per Cartagena fou sense dubte l’andalús Antonio de la Calle, exiliat a París després de la seva participació en la insurrecció federal espanyola de 1869, admès en la milícia parisenca durant el setge prussià de 1870, i ascendit a capità durant la Commune. Refugiat en Madrid després de la derrota del París insurrecte, va exercir importants responsabilitats al Cantó de Cartagena. Fou primer director del periòdic revolucionari El Cantón Murciano abans de ser membre de la junta revolucionària. Va adoptar tota una sèrie de decrets sobre la instrucció pública, els bens eclesiàstics, “l’emancipació de les dones” i la confiscació de la propietat il·legítima (encara que hagué de moderar aquest últim després de publicar-lo). Com director de la comissió de serveis públics, De la Calle també va tenir un paper clau en l’organització del treball femení, terreny en el que el coneixement de la potent Union des femmes sota la Commune fou segurament valuós.

Reivindicar sa memòria

De l’obra social del Cantó, se sol dir que fou inexistent, com es diu també sovint de l’escassa legislació laboral de la Commune. A La Guerra civil a França, Marx recordava que “la gran mida social de la Commune” havia estat “sa pròpia existència”. El mateix es podria dir del Cantó. La més gran tasca de la revolució cantonal fou l’autoorganització d’obrers, mariners, soldats, ex presidiaris i dones per a la seva defensa, en un exercici de democràcia directa que tingué certament els seus límits, però del que es troben pocs exemples a la història. Sota el lideratge de treballadors i suboficials ascendits a llocs de comandament en els bucs i en l’arsenal, aquests col·lectius treballaren en la reparació de les fragates de guerra i sa posada en marxa, en l’aprovisionament de la plaça assetjada per mitjà de ràtzies marítimes i terrestres, en la producció de pa, en la cuina i en la elaboració de sacs de pólvora (essent aquestes dues darreres tasques desenvolupades per dones) i finalment, en la defensa de les muralles. Aquesta organització fou el suficientment eficaç per que la lluita durés sis mesos malgrat la intervenció hostil de dues marines estrangeres i del setge.   Si el 150 aniversari de la Commune mereix tota l’atenció dels públics actuals, el desitjable fora que les revolucions cantonals despertessin el mateix tipus d’interès en 2023, la qual cosa sembla poc probable per ara. Molt s’ha defensat la recuperació de la memòria històrica a Espanya les darreres dècades, però el passat convocat no remunta gairebé mai més enllà de 1936. Indagar en les revolucions del segle XIX permetria nogensmenys redescobrir les alternatives per les que lluitaren tants espanyols i espanyoles, i a través d’elles, l’esdevenidor d’un passat que es tendeix a tancar en un relat massa predeterminat i condescendent. El fet de que aquestes alternatives hagin fracassat no hauria de ser motiu suficient per desanimar els curiosos o per infravalorar-les. Malgrat el fracàs rotund de la Commune, el moviment social mundial es va veure reflectit en sa història i la utilitzà per pensar son propi futur. Els cantons espanyols formen part de la mateixa lluita per la federació de treballadors  i pobles, i no mereixen el menyspreu amb el que se sol contar sa història.

Notes

  1. Font: https://mondiplo.com/de-la-comuna-de-paris-al-cantonalismo-popular. Traducció de Miquel Àngel Sòria.
  2. https://maitron.fr/

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles

L’ultradreta i les institucions

Cuba: La raó és el nostre escut

Homenatge a Juan Navarro