Editorial del mes de maig: Madrid no és l’Estat

Del mateix autor

Madrid no és l’Estat, però l’Estat s’atura quan hi ha eleccions a Madrid. O almenys així ens ho han fet veure els mitjans. Maig arriba amb una gran victòria d’Isabel Díaz-Ayuso a la Comunitat de Madrid, que podrà governar de la mà de Vox després de fagocitar Ciutadans. Literalment no li ha calgut programa de govern, només la paraula ‘llibertat’. Llibertat de prioritzar el ‘business as usual’ per sobre de salvar vides; llibertat per actuar com a paradís fiscal a costa de ‘l’Espanya buidada’. La victòria de la dreta és inqüestionable, i aquest cop l’esquerra no es pot justificar en la baixa participació. El gir conservador s’ha donat a tota la comunitat, que serà utilitzada com a palanca reaccionària per fer caure Pedro Sánchez i com a laboratori de gestió neoliberal.

Aquesta victòria no s’ha donat en el buit. No ha estat una genial campanya de comunicació. La victòria d’Ayuso és la de les idees conservadores que han connectat amb la realitat material d’una part molt gran de la classe treballadora. En altres paraules, ha guanyat la batalla cultural, de la que la victòria electoral n’és una conseqüència. La dreta ha tingut la capacitat de situar el debat polític en els seus termes, en un marc on situa la llibertat i la bona gestió en el centre. En aquesta batalla cultural la dreta no té competidors.

Mentre la dreta ofereix un projecte aspiracional basat en la llibertat d’elecció, l’esquerra es presenta com a conservadora. El PSOE desganat d’Ángel Gabilondo s’ha estavellat. Pablo Iglesias s’ha sacrificat políticament per salvar Podemos a la comunitat, i deixa el partit a la deriva. La campanya fortament centrada en l’auge del feixisme de Vox no ha fet forat en l’electorat. Caldrà prendre nota, i seguir lluitant de manera intel·ligent contra l’extrema dreta. Només Más Madrid ha tingut certa capacitat de trencar amb aquest marc, oferint un projecte centrat en l’aspiració comuna de millorar la vida -d’aquí el lema tan encertat de la campanya-, i a més ho ha fet amb projectes concrets (jornada laboral, salut i salut mental, etc.).

Males notícies: no n’hi ha prou amb una bona mercadotecnia electoral. El discurs no modula la realitat. La realitat la modula una pràctica política concreta, sigui en el govern o en l’oposició. En el cas de la dreta, ha condicionat la vida quotidiana de la gent amb la forta aposta per l’educació i el sistema salut concertat -la llibertat d’elecció-, l’aposta pel transport privat -de nou la llibertat d’elecció- i l’aposta per un urbanisme que aposta per la construcció de barris de baixa densitat, el model aspiracional de la classe mitjana. La clau no és només que l’esquerra no combat aquest model quan governa, sinó que no té una aposta alternativa amb la promoció d’habitatge públic amb una gran prominència d’espais comuns i parcs públics -potser caldria redescobrir l’urbanisme socialista-, no té una aposta realista a l’oci dels centres comercials -els ateneus i les associacions culturals no poden competir amb un centre ple de botigues, restaurants, llums i colors-, ni una proposta seductora per la reducció del transport privat i la millora del transport públic. Tampoc ho té per l’atur i la precarietat, però d’això en parlarem més endavant.

I tot i així, Madrid no és l’Estat. És una acumulació d’estructures de poder polític i empresarial, amb una dedicació desmesurada del sector serveis (el 85% de l’ocupació, per sobre de Balears i just per sota de Canàries), fet que dóna especial força a patronals com la de l’hostaleria. Una aspiradora d’empreses i fortunes que busquen apropar-se al poder o pagar menys impostos. La dreta centralista tindrà problemes per exportar aquest model.

I mentre pels mitjans la vida s’aturava per la batalla per Madrid, la realitat segueix el seu curs. Les dades de l’atur del mes d’abril indiquen una lenta recuperació de l’activitat econòmica, però insuficient després d’un any de paràlisi de l’economia i encara dins dels paràmetres neoliberals de treball temporal i precari. L’esquerra ha de plantejar-se seriosament les mesures que reverteixin la precarització del treball: la renda bàsica, la protecció per llei del treball, garantir les pensions… no només com a instruments econòmics, sinó també perquè aquest treball lent i de fons és una de les principals proteccions contra la demagògia de la dreta populista i feixista. És aquí on el republicanisme s’omple de contingut, entès com a plena llibertat, que necessita d’igualtat econòmica per no ser un eslògan buit com el que agita la dreta liberal. La socialdemocràcia, o socioliberalisme en el cas de Calviño i Escrivá, ha assimilat el pensament econòmic neoliberal durant els darrers 50 anys, i en recull els fruits a Madrid. En aquest sentit, Biden està avançant per l’esquerra a la Unió Europea amb un ambiciós programa d’inversions.

Mentrestant a Catalunya seguim sense govern, i si en alguna cosa cal prendre nota del que ha passat a Madrid és com la població cansada i empobrida és presa fàcil de la dreta. I Amèrica Llatina continua en conflicte. Aquesta setmana hem vist enormes mobilitzacions a Colòmbia que han aconseguit frenar una reforma fiscal altament impopular. El preu ha estat una brutal repressió per part de la policia i l’exèrcit, però això no ha aturat les protestes, que ja van per la segona vaga general. I aquest mes passat també hem vist el canvi de signe de dos països. Per una banda, la victòria de la dreta a l’Equador, i per l’altra, la victòria de l’esquerra al Perú. La realitat segueix, més enllà de l’agenda electoral i mediàtica.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles