Per un Dret feminista

Maria Monsálvez Martínez

El Dret no és el mateix que la justícia. Amb això no vull dir que el Dret no pugui ser just -de vegades ho és-, sinó que vull posar el focus en els problemes que sorgeixen quan ens oblidem que el Dret és un reflex de la societat que el produeix. I és que si una societat és masclista, el seu Dret també ho serà.  

Aquest fenomen és molt més evident quan fixem la mirada a èpoques pretèrites. La immensa majoria de persones l’any 2021 admetrien sense cap mena de problema que no permetre votar a les dones, prohibir els divorcis o deixar impunes les violacions dins del matrimoni, són exemples de normes masclistes i retrògrades que han de ser rebutjades per tothom i que delaten una societat injusta. 

Ara bé, la cosa canvia quan parem atenció cap al present, on les desigualtats i les injustícies continuen existint, però no se’ns fan tan evidents. Som el producte d’un condicionament cultural, per això no podem veure com avancem fins que no hàgim fet desaparèixer les desigualtats actuals. Som filles d’una educació capitalista, catòlica i patriarcal, i de vegades, tenim els seus valors tan interioritzats que ens impedeixen veure la realitat amb una perspectiva feminista i de classe. Sent el Dret una de les eines per poder combatre totes aquestes injustícies, també es troba molt condicionat culturalment, i això fa que no arribi a l’arrel dels problemes que pretén solucionar. El patriarcat de les lleis, tal com Catherin Mackinnon va anomenar a aquest fenomen [1], es troba emparat en la conveniència del Dret d’aparèixer com un sistema formal, que alhora, en aquesta abstracció de la realitat òbvia el context social que regula i emmascara una distribució de poder desigual de base. 

Aquest patriarcat del Dret es manifesta en tot l’ordenament jurídic espanyol, i fins i tot en el llenguatge jurídic trobem expressions que ens poden resultar insignificants -però que no ho són-, com per exemple el terme “un bon pare de família” que es fa servir com un estàndard de conducta i de responsabilitat jurídica. Aquesta expressió heteropatriarcal encara continua vigent al nostre Codi Civil tot i que països del nostre entorn, com França, l’han substituït per termes neutres com “persona raonable”.

El que tenim clar és que el Dret sempre ha estat escrit des d’un punt de vista masculí, les  lleis i les normes eren redactades d’homes per a homes i aquesta és l’herència jurídica amb la qual ens trobem. El Dret en moltes ocasions es preocupa per protegir i regular les accions d’una persona abstracta, però que no coincideix amb un 50% de la població. 

Un primer pas per prendre consciència de l’origen d’aquesta desigualtat, és abandonar la idea que la igualtat davant la llei soluciona tots els nostres problemes, perquè igualtat no és equitat. Aquest concepte va quedar molt ben expressat per Mackinnon quan diu “Les persones no som iguals abans de trobar-nos amb el Dret, i per això un tractament igualitari no és compatible amb les desigualtats preexistents” [2].

A l’àmbit civil ens trobem amb la gran problemàtica que comporten les custòdies de filles i fills menors a homes agressors. Durant els procediments judicials, que poden durar anys, no es dóna una alternativa viable amb perspectiva de gènere. El famós cas de la Juana Rivas n’és un gran exemple -cal recordar com va ser criminalitzada pels mitjans de comunicació-. El garantisme de molts jutges que no consideren necessària l’aplicació de mesures cautelars acaba produint una desprotecció de les dones, ja que la realitat és que moltes han de trobar-se amb els seus agressors, per exemple, en punts de trobada familiar.  

El Dret tampoc ens deslliga de la tasca de cuidadores, ja que les dones no ens podem desvincular de les nostres responsabilitats com a mares, però això no s’aplica als homes. La falta d’equitat abans comentada es fa palès en aquest tipus de situacions. Fa només uns mesos que l’Audiència Provincial de Navarra va avalar l’extinció de la pensió d’aliments d’un pare a la seva filla que no volia tenir relació amb ell, ja que al·legava que havia rebut amenaces i maltractament psicològic. Sentències com aquesta comporten una exempció de les seves responsabilitats com a progenitors, quan moltes vegades, les seves exparelles i filles depenen econòmicament d’ells. 

Això es relaciona directament amb la negativa del Dret laboral de considerar les tasques de la llar i les cures com un treball no remunerat. Treball que contribueix a mantenir el bon funcionament de la societat capitalista. Tal com ens diu la Silvia Federici al Patriarcat del Salari “El salari és un element essencial en la història del desenvolupament del capitalisme perquè és una manera de crear jerarquies, de crear contingents de persones sense drets, que invisibilitza àrees senceres d’explotació com el treball domèstic en naturalitzar formes de treball que en realitat són part d’un mecanisme d’explotació” [3]. Aquesta indiferència produeix que moltes dones es vegin econòmicament dependents, comportant conseqüències com la dificultat o impossibilitat de desvincular-se de les seves parelles a causa d’una falta de mitjans propis per sobreviure. Això també afecta directament a la manca de cotització d’aquestes dones i els hi impossibilita l’obtenció d’una pensió.

Tot i que en el Dret laboral s’han intentat fer algunes millores, com per exemple, els Plans d’Igualtat obligatoris a empreses de més de 50 persones treballadores, aquests operen sense entendre l’estructura social, no van a l’arrel del problema. Això fa que avui dia continuem amb alts percentatges de desigualtat que evidencien la seva insuficiència. Encara que les lleis semblen molt avançades, està clar que no operen de manera correcta,  ja que la discriminació en aquest àmbit continua sent palpable. Existeix una doble situació de vulnerabilitat com a dona i com a treballadora -i ja no parlem de les dones racialitzades com a no blanques, les dones grans o de les dones trans- i el Dret encara no ha arribat a assimilar aquesta realitat.

La situació no millora quan donem un cop d’ull al Dret Penal. Aquest, en principi, és qui ha de protegir la víctima, i està dotat de la capacitat d’aplicar les penes més dures de tot l’ordenament, és la ultima ratio. És, en definitiva, el que ens ha de protegir a nosaltres, les dones, en les situacions més extremes. De nou, ens trobem que en el Codi Penal espanyol es reflecteix una visió masculinitzada, falocèntrica i capitalista, una visió que no ajuda a protegir-nos i que molts cops, prima el capital a la nostra integritat física. 

Un bon exemple per explicar-ho és com entén el delicte d’agressió sexual, on podem veure, en primer lloc que la diferenciació que fa el codi entre l’abús sexual i l’agressió pivota en els conceptes de violència i intimidació, conceptes interpretats des de paràmetres masculins. I és que la jurisprudència ha considerat violència només l’ús de la força bruta i física contra la víctima. I no és un acte de poder o una humiliació també violència? 

En segon lloc, trobem com es duplica la pena en el moment que hi ha penetració. Això demostra una visió falocentrista del Dret, que entén les violacions com un acte “en termes genitals”. En canvi la llei no té en compte el context de com s’ha produït aquesta agressió o abús, sinó que transmet una visió masculina en la qual prima l’accés carnal, com si el bé jurídic protegit fos l’exclusivitat sexual. 

Un altre element molt important és el del consentiment. Aquest és un concepte molt difícil de determinar fins i tot per a juristes, però tal com ens diu Mackinnon, “El consentiment només pot ser una opció significativa si les parts són igualment poderoses; i les dones són econòmicament dependents, o temen la violència dels homes. (…) La llei accepta que el consentiment donat a punta de ganivet no és vàlid, però es nega a reconèixer l’efecte acumulatiu del nombre de formes de pressió menys dràstiques” [4]. Fins que no ens trobem en una societat igualitària, els homes i les dones mai estaran en el mateix nivell, i són aquests aspectes els que produeixen un consentiment viciat. I no només això, sinó que hem de ser conscients de la problemàtica del consentiment a la prostitució, ja que es dóna per fet que aquest consentiment és innegable i que no caben  abusos o agressions.  

Finalment trobem com la protecció dels delictes patrimonials pugui arribar a establir penes més elevades que en casos d’abusos sexuals. Això demostra que la visió capitalista s’introdueix a totes les esferes socials, inclòs el Dret. Per exemple, imaginem un treballador d’una empresa que tingui a càrrec documents amb informació essencial d’aquesta, si els hi ensenyes a una empresa de la competència, la seva pena de presó seria de 5 anys com a màxim, en canvi, si el mateix treballador abuses sexualment d’una companya de feina, la seva pena màxima de presó seria de 3 anys. 

Tots aquests conceptes s’uneixen al fet que un procediment judicial per violència pot trigar més de 3 o 4 anys en resoldre’s, dictar sentència. Això dificulta molt que les dones puguin passar pàgina i posar punt final, per continuar i aprendre a viure amb allò tan traumàtic que han viscut. Perquè tot el procediment que es du a terme, produeix una revictimització de les dones, on la majoria només denuncien si estan segures que les creuran i si tenen proves suficients. Un procés en el qual s’exigeix una precisió i una exactitud impossible d’assolir. Perquè violència també és que en l’interrogatori se t’exigeixi una precisió exacta de fets que fa mesos o inclús anys que van passar. Hem de ser conscients que és molt complicat que la dona recordi sense contradiccions o que recordi quelcom que la seva ment vol oblidar. 

Però és que totes aquestes desigualtats o falses neutralitats que ens perjudiquen com a dones, es veuen incrementades en les dones migrants, i sobretot en aquelles dones immigrants en situació administrativa irregular. La Llei d’Estrangeria és una llei masclista, un gran exemple és la desprotecció de les dones immigrants irregulars que pateixen violència sexual, és a dir, només protegeix a les dones quan els seus agressors són homes amb els quals comparteixen o han compartit una relació afectiva. Però que passa amb totes aquestes dones que pateixen una violació, abusos, assetjaments per part de coneguts, desconeguts, o fins i tot a la feina? Aquestes dones no denuncien per por a les  repercussions administratives i un gran exemple és el cas de les Jornaleres de Huelva, que fa ja uns anys van fer públiques els abusos i injustícies que estaven vivint. 

El Dret un cop més no contempla la situació de vulnerabilitat i la precarietat en la qual es troben aquestes dones. Les seves condicions socials, laborals, de classe i de gènere han de ser tingudes en compte pel Dret a l’hora de garantir la seva protecció i la seva igualtat en el context social actual. 

Encara que sembla que a poc a poc anem fent passes endavant, encara avui dia hi ha molts aspectes a millorar. Per exemple, a la carrera judicial hi ha moltes més dones que homes, però aquest fet no es reflecteix als tribunals superiors ni als òrgans de govern de la judicatura àmpliament masculinitzats (cal tenir en compte que al Tribunal Suprem, per exemple, les dones només representen 18% dels magistrats). A altres esferes com el Tribunal Constitucional, que no forma part del poder judicial, però fa una tasca essencial en la interpretació de normes, en tota la seva història només hi ha hagut 6 magistrades. 

Per tant veiem com el Dret no protegeix a les dones davant de situacions que reforcen la  desigualtat social, i com encara ens queda molta feina a fer. Cal reivindicar un Dret feminista i de classe, perquè com s’ha pogut demostrar, no pots donar un tractament igual a qui no és igual de base. Hem de demanar no només igualtat, sinó equitat i feminisme. 

Notes

[1] Mackinnon, C. A. (1991) Toward Feminist Theory of the State. Harvard University Press.

[2] Ibídem

[3] Federici, S. (2018) El patriarcado del salario. Críticas feministas al marxismo. Traficantes de Sueños.

[4] Mackinnon C. A. (1991) Toward Feminist Theory of the State. Harvard University Press.

Author

També a feminisme

Monogràfic 8M