Hi ha dones i dones: el drama de la justícia de classe a Colòmbia

Del mateix autor

Existeix una justa indignació de l’opinió pública per la desproporcionada condemna contra la youtuber Daneidy Barrera Rojas, coneguda com Epa Colombia. Més enllà de trivialitzar la controvèrsia o de les passions que genera el personatge en particular, es presenta una vegada més el tractament desigual d’un sistema judicial en crisi. L’Epa és víctima del populisme punitiu dels jutges i del ranci santanderisme [1], que no és només una maniobra judicial com s’entén sempre, sinó també repressió i prejudici de classe.

Epa Colombia va ser condemnada en segona instància per tres delicte diferents: pertorbació del servei de transport públic, mal en bé d’altri i instigació per a delinquir “amb finalitats terroristes”. No és un detall menor aquesta qualificació perquè l’autoritat judicial li imposi 63 mesos de privació de la llibertat en centre carcerari. Si bé és obvi la injustícia en el cas en específic i la parcialitat del Tribunal, darrere existeix tota una arquitectura legal repressiva que enfonsa les seves arrels en l’Estatut de Seguretat de Turbay i l’Estatut Antiterrorista de Barco, consolidats per la Constitució del 91 i refermada amb les reformes penals de Pastrana i Uribe. La figura d’incloure l’agreujant “amb finalitats terroristes”, sens dubte un prejudici polític, duplica el rang de les condemnes i les fa no excarcelables. El codi penal colombià permet que es declari terrorista des de volar les Torres Bessones fins a deixar una punta en una via, tot a discreció del linxament polític i mediàtic.

No està en discussió que els fets de destrucció física en una estació de Transmilenio dins del marc de l’Aturada Nacional de 2019 filmats per la mateixa youtuber, són una infracció a l’ordre jurídic. Però el debat que ha propiciat la seva desmesurada sanció és la pertinència jurídica i política de la decisió judicial. Més de cinc anys després de les reixes per danys que no superen els 6 milions de pesos [2], i la impostura de la figura de “fins terroristes”, només mostren el paper de l’aparell de repressió legal contra manifestants, mentre s’escampa la impunitat per als delictes comesos contra la protesta. Les coses en la seva justa proporció. Mentre que el presumpte assassí de Dylan Cruz, el Capità Manuel Rodríguez Cubillos, qui va gaudir durant gairebé dos anys de l’encobriment de la justícia penal militar, continua lliure i actiu en la Policia Nacional, i avui no té majors accions legals per part de la Fiscalia de Barbosa; una dona d’origen popular passarà més d’un lustre a la presó per danyar un aparell dins d’una estació, sense que s’hagués afectat la integritat de cap persona. Valen més els actius d’una empresa feta fallida –que igual les i els contribuents estem sostenint- que la vida d’un ésser humà? Aquest és el missatge darrere de la polèmica condemna.

Qui ho havia de dir, però en la fallada contra Epa se sent la pesada càrrega de la legalitat repressiva. Si això succeeix amb un personatge reconegut, què li espera als centenars de presos polítics capturats enguany durant l’Aturada Nacional? Què passarà si s’aproven les noves iniciatives legislatives que busquen augmentar les penes i tipus penals contra l’anomenat “vandalisme” com si els existents ja no fossin lliberticides? Preparem-nos per a presons ben plenes de joves condemnats per tirar una pedra, trencar un vidre o malmetre una paret, mentre els qui han segat vides i mutilat ulls, sofreixen “restricció severa” en guarnicions militars o policials, en la millor de les situacions. El cas de Epa posa en primera pla l’abnegada labor d’advocats i advocades defensors de drets humans que estan conformant una primera línia jurídica per la llibertat de tots i totes. Poso la meva targeta professional a disposició per a desentranyar muntatges judicials contra l’Aturada Nacional, com els esdevinguts recentment en Barranquilla i per a denunciar el biaix polític de la justícia a Colòmbia.

Però el drama de l’Epa va més enllà. La saviesa popular ha definit que “la justicia es para los de ruana” [3], judici palmari que es comprova quan el cas es mira comparativament ja no sols respecte als fets dins de l’Aturada o respecte a les normes repressives, si no davant perjudicis realment severs contra l’erari i la ciutadania, però que a diferència del de Barrera Rojas compten amb padrinatges polítics o llinatges per a la seva protecció. Hi ha dones i dones, veiem-ne uns exemples. La sempre funcionària pública Karen Abudinen Abuchaibe, experta pel que sembla en múltiples àrees ja que s’ha exercit successivament en càrrecs tan diversos com el ICBF, l’Alta Conselleria per a les Regions i el MinTIC, és responsable si més no per omissió de la pèrdua de 70 mil milions de pesos- és a dir 14 mil “delictes” de la Epa Colòmbia-, detriment que es reverteix en la perpetuació de la bretxa digital per a nenes i nens pagesos, en plena virtualització forçada de l’educació rural. No parlem de recerques de la tristament cèlebre Comissió d’“Absolucions” de la Cambra que acaba de precloure el casos de Odebrecht per a beneplàcit de l’exfiscal Martínez Neira, pel que sembla a Abudinen com és comú denominador en aquest govern no li caurà si més no responsabilitat política, ja que seguirà campante en el seu càrrec, fins que li proposin un nou a ella o al seu clan polític.

Però com hi ha de dones a dones, quan això succeeix amb la MinTIC, la població carcerària femenina continua esperant encara l’aprovació de l’excarceració per a mares caps de llar condemnades per delictes relacionats amb narcotràfic, que va ser definit en l’Acord de Pau de l’Havana, i que el fiscal Martínez Neira va impedir la seva aprovació. Es buscava reconèixer la condició estructural de víctimes d’aquestes dones privades de la llibertat utilitzades per màfies i cartells. No és gratuït que la mateixa mare de Dylan Cruz no va poder estar en el seu enterrament per estar privada de la llibertat per un delicte menor, mentre els seus agressors continuen sent funcionaris públics. Ja és hora de trencar amb la idea punitivista que la presó equival a justícia i resol el problema de la delinqüència a Colòmbia. L’actual sistema penitenciari és un sucós negoci tant per a les clienteles polítiques del INPEC i la USPEC, com per als contractistes privats que es lucren d’atipar les presons. La manera en què funciona el sistema carcerari fa que no contribueixi en res a l’anomenada “resocialització”, si no que per contra sigui una escola de criminalitat. L’irracional del model judicial penitenciari colombià, -calcat de l’injust i racista complex carcerari nord-americà- ressalta encara més quan es compara que presoners socials o per delictes polítics no caben en les cel·les, mentre polítics com a Guerra de la Espriella, Andrés Felipe Arias, la família Aguilar els envien a instal·lacions militars sense major control, malgrat no posseir cap relació amb la institució castrense. Per què un martell contra un torniquet en Transmilenio li dóna presó a Epa Colòmbia i el desfalc de l’Aqüeducte de Zipaquirá li dóna quarantena a casa al representant Caicedo Sastoque i li permet possessionar el seu reemplaçament? Què diria el obsecuente Fiscal Jaimes el cas de Epa Colòmbia? Li compulsaria còpies al policia que la va denunciar?

Però com que hi ha dones i dones, quan això succeeix amb la MinTIC, la població carcerària femenina continua esperant encara l’aprovació de l’excarceració per a mares caps de llar condemnades per delictes relacionats amb narcotràfic, que va ser definit en l’Acord de Pau de l’Havana, i que el fiscal Martínez Neira va impedir la seva aprovació. Es buscava reconèixer la condició estructural de víctimes d’aquestes dones privades de la llibertat utilitzades per màfies i cartels. No és gratuït que la mateixa mare de Dylan Cruz no va poder estar en el seu enterrament per estar privada de la llibertat per un delicte menor, mentre els seus agressors continuen sent funcionaris públics. 

Ja és hora de trencar amb la idea punitivista que la presó equival a justícia i resol el problema de la delinqüència a Colòmbia. L’actual sistema penitenciari és un sucós negoci tant per a les clienteles polítiques del INPEC i la USPEC, com per als contractistes privats que es lucren d’omplir fins dalt les presons. La manera en què funciona el sistema carcerari fa que no contribueixi en res a l’anomenada “resocialització”, si no que per contra sigui una escola de criminalitat. La irracionalitat del model judicial penitenciari colombià, -calcat de l’injust i racista complex carcerari nord-americà- ressalta encara més quan es compara que presoners socials o per delictes polítics no caben en les cel·les, mentre polítics com Guerra de la Espriella, Andrés Felipe Arias o la família Aguilar els envien a instal·lacions militars sense major control, malgrat no posseir cap relació amb la institució castrense. Per què un martell contra un torniquet en Transmilenio li dona presó a Epa Colòmbia i el desfalc de l’Aqüeducte de Zipaquirá li dóna quarantena a casa al representant Caicedo Sastoque i li permet controlar el seu reemplaçament? Què diria l’obedient Fiscal Jaimes del cas de Epa Colòmbia? Li compulsaria còpies al policia que la va denunciar?

Senyors magistrats del Tribunal de Cundinamarca: no tot el que té el pobre és robat. Tota la meva solidaritat amb Daneidy qui ja va reparar materialment els danys causats i va assumir el seu error. És irregular que la condemna prohibeixi la lliure expressió en xarxes socials d’una persona privada de la llibertat, perquè estaríem atorgant-li poders de censura a la justícia penal. Advoco perquè les instàncies pertinents revisin i revoquin aquesta decisió nociva no sols contra Epa Colombia sinó contra els vestigis democràtics al nostre país. És hora de trencar el biaix de classe d’una branca judicial que s’enfonsa en la seva il·legitimitat, perquè mentre polítics i militars canvien de competència i jurisdicció segons al seu acomodament, i acaben protegits per mesures d’assegurament domiciliari o en instal·lacions militars, som les i els pobres els que arrebossem l’amuntegament carcerari que només representa una vena oberta per al patrimoni públic, i no precisament de 5 milions de pesos com en els fets que van condemnar a Epa Colombia.

Notes

[1] Ideologia colombiana de caràcter liberal, nascuda el segle XIX a partir del pensament del general Francisco de Paula Santander.

[2] Poc més de 1.300 €.

[3] Frase feta de Colòmbia que significa a que el pes de la Justícia realment cau sobre els pobres, tot fent referència a la ruana, que és una peça de roba que porten els indígenes pobres.  

Articles relacionats

Darrers articles

L’ultradreta i les institucions

Cuba: La raó és el nostre escut

Homenatge a Juan Navarro