El 8 de març sense la Lídia

Ricard Sánchez Andrés

Tristament aquest 8 de març serà el primer any que no podré veure ni estar amb la Lídia Sorinas, ni quedar amb ella per anar a la mani. Lídia Sorinas, «la Lídia», com la coneixien en el sindicat i al Partit, ens va deixar, en silenci, el passat dimecres 3 de març. 

La Lídia, a part d’una grandíssima amiga, va ser durant molts anys la responsable de la secretaria de la dona a CCOO del Bages i també de la Federació Sindical a la qual pertanyia. Va ser obrera i delegada sindical del tèxtil FITEQA, quan gairebé ningú podia portar aquesta responsabilitat per ser una feina amb un gran sacrifici i una plena dedicació. Eren uns temps encara més complicats que els d’ara en la lluita per la igualtat entre home i dona en el món laboral.

Recordo que durant moltíssims anys, quan s’acostava el 8 de març, la Lídia es coordinava amb altres organitzacions i muntava un programa amb xerrades i actes reivindicatius sobre la dona i el món del treball. Mentre la Lídia va ser la responsable, va portar al sindicat i a Manresa tota mena de ponents i actes als quals acudia tota mena de públic. La recordo sempre molt sensible, però amb plena alegria a les taules que posaven al Passeig repartint els programes, a més de diferents informacions sobre les diferents lluites i reivindicacions de les dones. 

La Lídia, en ser una activista social compromesa que durant anys es va preocupar per moltes causes, va participar en multitud de mobilitzacions, des de les manis del 8 de març fins a les del tristament tancament de la mítica fàbrica Pirelli. És veritat que, per motius de salut, des de fa anys no mantenia la mateixa activitat, però seguia mantenint el mateix compromís polític i social des del seu pensament comunista i a vegades una mica llibertari. Sempre va militar a CCOO des d’una visió de les primeres CCOO, que sempre va reivindicar, i el seu partit polític va ser sempre el PCC després evolucionat en Comunistes de Catalunya, amb els quals sempre es va mantenir en contacte. Informant-se i participant del debat col·lectiu, encara que fos per via telefònica. I, de fet, malgrat la seva fragilitat, encara va participar amb il·lusió en algunes de les últimes «manis» del 8 de març i Primer de maig de Manresa, així com en algunes activitats del nostre ateneu, l’Espai Roig, escoltant l’Aleida Guevara a primera fila. 

Sempre amb un somriure i preocupada per totes i per tots, pels companys/es i pels amics/gues. La Lídia se’ns en va amb 55 anys i jo la recordo pràcticament des de la seva adolescència participant amb el seu pare, el Sori, en diferents mobilitzacions en la transició tan rara que vam patir després de la dictadura. De la Lídia sempre recordarem el seu somriure i alegria permanent, el seu gran orgull de classe popular, la seva gran sensibilitat cap als oprimits i aquest esperit de rebel·lia que sempre desprenia. Adéu, estimada Lídia, sempre vas ser una ànima noble que reparties simpatia i tendresa on estiguessis, per trista que fos la situació… et trobarem sempre a faltar.

Author

També a feminisme

Monogràfic 8M