El Consultorio de Elena Francis: el model de la dona dins la “Nueva España”

Del mateix autor


Laura Rozalén

“Hola amigas todas, oyentes, seguidores asiduas de este consultorio que ha aglutinado generaciones a lo largo de sus muchos años de existència en las ondas”. Així començava el darrer programa del Consultorio de Elena Francis, un espai dirigit al públic femení de 30 minuts de durada que es va emetre entre el 1947 i el 1984 a diferents ràdios. La dinàmica era senzilla: les oients escrivien a la Doctora Elena i ella, teòricament, responia les seves preguntes bé per carta, bé en directe. Els temes eren molt diversos, però tots feien referència a allò que havien de fer, ser i pensar les dones durant la dictadura franquista: bellesa, amor, moda i organització de la vida a la llar. Qualsevol persona que hagi viscut aquest període pot reconèixer perfectament la famosa melodia d’entrada del programa sense necessitat de sentir-la, ja que es convertí en tot un fenomen social, nascut amb el segell oficial del règim dictatorial.

Elena Francis es va convertir aviat en la referència per a moltes dones que, des de les seves llars, escoltaven el programa i veien en la presentadora l’amiga a qui podien explicar tots els seus problemes, dels més menuts als més secrets. Les cartes que enviaven, recollides parcialment a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, ens aporten un fons excepcional per aquest motiu. Les dones en els estudis històrics, tradicionalment, han sigut menystingudes i comptem pocs registres com aquests que ens permetin conèixer en primera persona les preocupacions, els neguits i les vivències de les dones, en la seva majoria, de classe treballadora.

Estudiar el programa de ràdio i les cartes de resposta que s’enviaven des del consultori ens permet, a més, conèixer de primera mà el discurs oficial del franquisme vers el paper de la dona a la societat que estava construint. Les respostes a les oients les educaven en quins eren els rols que havien de complir, inspirades en un corpus ideològic conservador, masclista i profundament catòlic que trobava les seves arrels al segle XVI, com ja hem vist anteriorment. El discurs de l’Elena Francis bevia directament de l’ideari de la Secció Femenina de la Falange espanyola, entre d’altres, que considerava que “El fin esencial de la mujer, en su función humana, es servir de perfecto complemento al hombre, formando con él, individual o colectivamente, una perfecta unidad social” (“Revista para la mujer nacionaldindicalista”, nº1, 1938).

Després que les esperances de llibertat i progrés que havia portat la Segona República es veiessin troncades amb la Guerra Civil i la victòria del bàndol nacional, les dones van viure un retorn a l’àmbit familiar i de la llar. El franquisme va assignar-les com a tasca social les cures familiars i el treball domèstic, fent que l’àmbit familiar fos l’únic al qual podien pertànyer les dones de forma plena. Ja no podien moure’s lliurement pel carrer perquè, per exemple, una dona “com cal” no es podia passejar sense acompanyament masculí per on volgués, excepte si era per fer la compra, portar els fills al parc o a l’escola o assistir a la parròquia del barri. Les dones ja no podien aspirar a ser iguals que els homes ni a tenir una autonomia pròpia. Com deia Jose Antonio Primo de Rivera al discurs mencionat anteriorment, “…A mí siempre me ha dado tristeza ver a la mujer en ejercicios de hombre, toda afanada y desquiciada en una rivalidad donde lleva (···) todas las de perder. El verdadero feminismo no debiera consistir en querer para las mujeres las funciones que hoy se estiman superiores, sino en rodear cada vez de mayor dignidad humana y social a las funciones femeninas”.

L’ideari es convertí en lleis per restringir els drets de les dones, en currículum educatiu, en discurs emès als mitjans de comunicació. L’Església es convertí en la parella de ball ideal per construir una societat on s’animava a la vigilància i el control entre iguals i on s’aplaudien les denúncies de les conductes que se sortissin dels marges establerts. Les dones de classe treballadora de les ciutats es van veure recloses a llars que, a partir dels anys cinquanta, eren petites, superpoblades i precàries, ubicades en barris de nova formació sense dotacions estructurals necessàries com enllumenats, clavegueram, serveis de comunicació, de salut o educatius. No hi havia habitacions pròpies, que diria Virgínia Woolf, per a les dones en aquestes llars; al contrari, 40 m2 havien de ser suficients per acollir a tres generacions d’una família nombrosa, com passava als barris perifèrics de Barcelona, Madrid, Bilbao o València, entre d’altres.

Les dones escrivien a l’Elena Francis per tal que les ajudés en el seu dia a dia. El programa radiofònic va aconseguir generar un sentiment de proximitat que va fer que criessin que no només existia una senyora que es deia així, sinó que era l’amiga a qui podies recórrer quan no sabies què fer i se t’havien acabat els recursos que tenies a prop. En canvi, darrere de les locutores contractades per posar veu a l’Elena hi havia un equip d’homes que redactaven el guió del programa i les respostes, entre els qui hi havia un cura i un psicòleg. A més, també hi havia l’empresa Instituto de Belleza Elena Francis, que era qui havia creat originalment el personatge per donar publicitat als seus productes, sovint, de forma directa dins de les cartes de resposta. Aquest va ser el poder del programa, que el convertí en una arma ideològica poderosa amb un èxit tan gran que va sobreviure a la mort del mateix dictador.

Els redactors seleccionaven les cartes que anaven bé per adoctrinar les dones en l’abnegació, la paciència, el sacrifici, la passivitat, l’acceptació de la violència i de la seva pròpia situació a la llar, a la família i a la societat. I les cartes que s’escrivien ens parlen del patiment de les dones en el seu dia a dia, amb la intimitat d’un diari. Un exemple és el següent testimoni, que envià una carta al Consultori el 1969, conservada a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat:

“Cuanto me pesa averme casado con este hombre que de caballero no tiene para mi nada, porque me trata mal (…) Un dia se me ocurrió regañarle por esto [sortir amb una altra dona fins el dia abans de casar-se] y por llegar tarde a casa le dige que si le gustaria que se burlaran de sus hermanos me sacudió una solemne bofetada, al rato me pidio perdon dandome un abrazo y diciendome que era un canalla. A los pocos dias se volvio a repetir la misma operación por llegar tarde acenar”.

En aquesta transcripció i les següents s’ha conservat la forma d’escriure dels testimonis, ja que ajuden a comprendre millor la procedència i el context de qui les escrivia. Són narracions de maltractament psicològic, però també físic, com continua explicant la mateixa dona, més tard, a la carta:

“Los domingos salimos y vamos de excursión con un matrimonio joven siempre me dega por los suelos, estoy muy acomplejada, por que el me dice cateta, que he de comportarme como una chica de mi edad, todo esto me dice delante de estos que soy una india, es por que estoy mucho tiempo [il·legible] tengo de la calle poco aspiración, me gusta vestir por las rodillas, tambien vendecir la mesa dar las gracias cuando me dan una cosa, no estoy acostumbla a pintarme las uñas, me gusta, pero no se hacerlo y cuando me las pinto porque el tambien le parece bien se rie porque dice que no se y que no se esperarme con sus amigos, sufro mucho porque de ver de el quitarme el comprejo con su cariño, me lo produce burlandose de mi, yo le digo que me señe el, porque por [ilegible] (…) pero tampoco merezco aunque a veces por las palabrotas del me hace inferior para mi interior”.

Com es veu a l’anterior testimoni, la dona està confessant una situació desesperada on, a més, no comprèn per què s’hi troba, ja que ella fa “allò que han de fer les dones”, com ara beneir la taula, no sortir massa al carrer o portar la roba que s’espera d’una dona respectable. El Consultori no va emetre resposta per aquesta consulta però sí que va aconsellar-la per carta, donant com a solució una visita a l’església parroquial:

“(…) Cómo es lógico, ahora hemos de salvar su matrimonio antes de llegar a medidas extremas como, pedir la separación conyugal.// Persónese al despacho del Párroco de su Iglesia, contando todo lo que pasa sin omitir detalle, rogando la admita entre las Damas de la feligresía, la acogerán con cariño y si la trata con brutalidad la acompañarán al médico forense para que intervenga el juez. // Jamás hemos de admitir que la trate como a un perro, estamos en un pais libre e imperan las doctrinas de Cristo, no podemos admitir esos escarnios a la mujer que ha aceptado como esposa (…)”.

Aquesta és una petita mostra de quina és la riquesa de les cartes d’Elena Francis. Per una banda, podem conèixer de primera mà i de forma crua les vivències diàries i personals de les dones sota el franquisme. Per altre, podem analitzar quin era el discurs oficial del franquisme i quins mecanismes emparava per fer efectiu el model de societat que volia, així com el seu funcionament. A més, ens permet observar de ben a prop la complicitat entre el règim dictatorial i l’església, que van convertir el masclisme en una eina ideològica vertebral per al seu projecte de país.

Articles relacionats

Darrers articles