Editorial del monogràfic 8-M

Consell de Redacció

Enguany el 8 de març torna a esdevenir un dia assenyalat en el calendari de la lluita feminista i antipatriarcal. La pandèmia ha canviat substancialment les nostres vides, però no ha contribuït en absolut a fer una societat més igualitària, solidària i feminista. 

La Covid-19 no es va estendre per l’estat espanyol a causa de les manifestacions del 8 de març, com ens han intentat fer creure: Això si, el virus del masclisme ha seguit impregnant la nostra societat i les llars durant aquest llarg 2020. 

Les dones hem estat en la primera línia de la lluita contra el virus, tant com a treballadores -infermeres, netejadores, auxiliars, perruqueres, etc.- com a cuidadores. L’ONU ha publicat que el 70% del personal del sector sociosanitari és dona i alhora realitzem fins a tres vegades més el treball de cures no remunerades. Durant la pandèmia, les cures, conseqüència del tancament de les escoles i de les residències, han recaigut principalment en nosaltres, sumant-se a les llargues jornades de teletreball. Jornades on les dones hem compatibilitzat les cures amb el treball, en un confinament on ens hem vist recloses en els pitjors espais de la llar, cedint els despatxos, les cadires còmodes i el silenci pels treballs dels homes. 

El treball durant la pandèmia també ha perpetuat les desigualtats i la pobresa en el nostre col·lectiu. Som el col·lectiu més precaritzat, amb més inestabilitat laboral, salaris més baixos, sostres de vidre, terres enganxifosos. Som, per tant, les que seguim patint més els estralls de la crisis econòmica que s’allargassa des de 2008 i que ha empitjorat considerablement amb la pandèmia. 

Alhora la xacra de la violència ha continuat i s’ha incrementat, augmentat tots els indicadors de violència exercida envers les dones i les nenes. 243 milions de dones i nenes entre 15 i 49 anys  han patit violència sexual o física durant el 2020 per part d’un company sentimental o d’un familiar. També cal parlar de violència obstetrícia que perpetua un model de salut patriarcal. Alhora cal denunciar els impediments que segueixen existint per prendre decisions sobre el nostre propi cos. A Catalunya ens impedeixen avortar quirúrgicament a les comarques lleidatanes i a Manresa, vulnerant els nostres drets i col·locant rosaris als nostres ovaris. Per això aquest 8 de març igual que tots els 25 de novembre també cridem que ens volem vives i lliures.  

Aquest 2021 recordem també que es celebren els 80 anys de l’aprovació del dret a vot de les dones a l’estat espanyol i que, malgrat encara queden molts drets per conquerir, celebrem les notícies sobre els avenços en la legislació per acabar amb la lgtbifòbia. Sabem que queda encara molt camí per fer, però, i que cal lluitar per aconseguir la ingualtat i garantir el dret de totes les persones. Observem, alhora, amb preocupació, el ressorgiment amb força de les postures transfòbiques en els moviments feministes i en l’esquerra del país. 

Aquest 2021 segueixen sobrant els motius perquè les dones, i els homes que es vulguin solidaritzar amb la lluita, aquest 8 de març, ens seguim manifestant als carrers. Volem que la societat post pandèmia sigui més igualitària, més democràtica i més radicalment feminista. 

Author

També a feminisme

Monogràfic 8M