Quines bruixes de què?

Carlota Freixenet

Que fa uns quants anys que corre la brama dins del moviment feminista que “som les netes de les bruixes que no vau poder cremar” és una evidència, però de quines bruixes estem parlant?

Quan pensem en la imatgeria popular i en les bruixes molt probablement ens apareguin a la ment tota una sèrie de referents: totes les bruixes de Disney, les bruixes de conte dels Germans Grimm o la més nostrada Bruixa Avorrida. Aquestes bruixes tenen uns referents culturals que podríem explotar aquí, però que beuen, en gran part d’una imatge sola, d’un sol referent. La imatge de Baba Yagá, un personatge de la mitologia eslava que era el que entenem com a bruixa clàssica: una dona que viu al bosc, que mira per sí mateixa, que fa una mica de por i que mai no fa favors perquè sí. 

Aquesta bruixa clàssica, juntament amb la resta d’imatges i aparicions de dones malvades, tenen diverses coses en comú: primerament, s’han fet servir com a contraexemple en diversos imaginaris culturals i civilitzacions, i segon, ens han provocat pànic a generacions i generacions.

El moviment feminista dels anys 70 va recuperar aquesta frase i la imatgeria de les bruixes. De fet, el col·lectiu W.I.T.C.H. als EEUU es va dedicar a irrompre a la borsa de Nova York vestides de bruixes i cavalcant escombres fins a fer entrar en pànic els qui hi eren presents, publicant finalment un manifest que era una mescla de conte de terror i manual per cometre accions de revolta (que trobareu publicat en castellà per l’editorial La Felguera).

El més important de tot això és que el moviment feminista va ressignificar un concepte teòric. Vam passar de tenir una idea de bruixes com a dones estigmatitzades, soles, dolentes, lletges, velles i fora del sistema a prendre les bruixes com a dones poderoses, valentes, empoderades i sàvies. No està gens malament.

Hem arribat al segle XXI i de cop ens hem trobat que apareixen bruixes per tot arreu. La meva generació, els millenials que hem crescut amb Harry Potter i la Bruixa avorrida ja hem viscut els mags i les bruixes com a part de l’imaginari una mica més enllà dels canons clàssics del segle XX, però tot d’una, en els darrers dos o tres anys l’imaginari fantàstic ha esclatat una mica. Us heu fixat en la quantitat de sèries i pel·lícules protagonitzades per bruixes que hi ha a les plataformes d’streaming? I us heu fixat en quina és la tesi que comparteixen? Us proposo fer una repassada de les dues sèries sobre bruixes que més m’han agradat aquest darrer any.

Chilling Adventures of Sabrina

Probablement recordareu la Sabrina que s’emetia a Antena3 a finals dels 90 i principis dels 2000, una sèrie que barrejava humor, bruixes i un gat que parlava. Aquesta altra comparteix els personatges però és molt més tètrica. De fet, a Netflix està categoritzada com una sèrie de terror. Hi trobarem una bruixa adolescent que ha de triar si seguir vivint amb els mortals o bé esdevenir una bruixa. El més interessant de la sèrie no és només el color, la música i les trames i subtrames, sinó com tracta un reguitzell de referents bíblics i clàssics religiosos de manera bastant acurada: Lilith, Adam i Eva, Hècate, Llucifer, Judith, Beelzebub i Caliban són alguns dels personatges que apareixen al llarg de les temporades a banda d’uns adolescents queer fantàstics. 

El tractament de la transexualitat, de les identitats i de la sexualutat en sí em sembla meravellós, lliure i fora dels cànons, respectuós i alhora propositiu. I sí, són tots i totes enterament guapèrrims, però no són blancs-cis-heteros, si més no. No es pot tenir tot. 

Motherland

Què hauria passat si a Salem haguessin decidit que no només no condemnaven les bruixes sinó que les feien servir? Doncs que haurien convertit les bruixes en part de l’exèrcit dels EEUU. Aquesta sèrie és, al meu parer, una distopia matriarcal. Les protagonistes són dones que són triades per formar part de les lleves de l’exèrcit per línia materna, que és la que impera, que mantenen la tradició i que lluiten, batallen i creixen en una societat on qui mana de debò són les dones. Sembla absurd, però arriba a ser afalagador veure una presidenta dels Estats Units que és una dona negra i que no ens sembla indignant. 

El tractament de les relacions familiars en aquesta sèrie em sembla absolutament interessant. El matrimoni apareix com un contracte entre iguals i limitat en el temps: durant cinc anys les parelles es prometen exclusivitat i amb l’objectiu de procrear; passats aquests cinc anys poden decidir renovar o no els seus vots i queda exclosa la idea d’exclusivitat. 

Què comparteixen doncs, aquestes dues sèries? Al meu parer tenen en comú un tractament dels personatges de les bruixes com uns personatges referents, ressignificant-los a partir de la idea que ja ens proposaven les feministes dels anys 70: dones empoderades, que se surten amb la seva elles soles, que no necessiten ningú més i que són mestresses del seu propi cos i la seva vida. I si bé és cert que en aquestes dues sèries les bruixes es converteixen en heroïnes de tall bastant clàssic (en tots dos casos han de salvar el món d’un apocalipsi o altre, i en algunes ocasions ho fan des d’una perspectiva gairebé masculina), no les trobem representades en cap altre cliché que no sigui el de les bruixes.

Així que potser ens podem felicitat i alegrar que les feministes d’abans ens fessin creure que les bruixes podien ser ressignificades, que podiem apropiar-nos d’un insult i fer-nos-el nostre, com algun dia farem amb la nit. De moment però, podeu mirar sèries de bruixes, i si ja heu acabat amb Sabrina i Motherland podeu seguir amb The Order, The Magicians, Winx (Destiny) o Akelarre.

Author

També a feminisme

Monogràfic 8M