Ángela C. R.
En algun lloc vaig llegir que, actualment, ens ensenyen a contestar. És a dir, que en lloc d’escoltar l’interlocutor quan conversem, existeix una necessitat socialment apresa de preparar la nostra resposta, ràpida, si és audaç millor, i no arribem a escoltar del tot el que ens diuen. Però aquesta vegada la cosa va de preguntes, no de respostes. Perquè no existeix una resposta clara. Només trobo clara una idea: en el meu cos decideixo jo.
Here we go.
Estimat/da lector/a, llegeixi les següents preguntes. Tanqui els ulls abans de respondre i plasmi en paraules les primeres imatges que li vinguin a la ment. Important, sigui honest amb si mateix/a, si us plau:
Imagini’s una dona de 43 anys, sense fills/es. Quins adjectius li venen a la ment? (Ara, tanqui els ulls i imagini, prengui’s un minut, no més)
I ara, imagini’s vostè a una dona de 43 anys, mare de 2 fills/es (2 per dir un número). Quins adjectius li venen a la ment? (una altra vegada, tanqui els ulls i imagini. Igual, només un minut, no se m‘adormi)
Els adjectius i imatges que ens venen a la ment són diferents, en un cas o un altre. I seran diferents per a cada persona, segons els seus valors, lloc de procedència, sexe, edat, prejudicis, nivell de patriarcat intrínsec en les venes i un llarg etcètera.
Les dones vivim sota moltes pressions socials, una d’elles molt intensa, és sobre la maternitat, durant tota la nostra vida. Som qui històricament s’ha dedicat exclusivament a aquesta comesa… bueno, i a la de cuidar del nostre machito, això també. Quina vida plena la nostra, eh! El sentit de l’existència de la dona durant molt de temps ha estat la seva capacitat de procreació, i per desgràcia aquesta idea continua vigent en algunes (o moltes?) ments. Som cubicles de vida. La vida de la dona ha de definir-se i programar-se sobre la base de la nostra maternitat? Des del punt de vista de qui escriu, és clar que no. Parlant teòricament però, que la pràctica ja és una altra cosa.
Hem començat l’article amb el jueguecito d’imagini’s, noti el/la lector/a que no era gratuït.
La dona és socialment jutjada de múltiples formes pel simple fet de ser dona i, a més, per ser o no ser mare. Prengui la decisió que prengui, serà jutjada. I pressionada. I estigmatitzada.
Vull ser mare? Alguna vegada s’ha fet vostè aquesta pregunta? És una simple pregunta, no? Però tan plena de matisos que, quan una es para a analitzar, aclapara.
“Vull”, primera persona del present del verb voler. Primera persona? Jo? Des de quan? Des de quan m’he plantejat a mi mateixa com a primera, en res? Voler… què és voler?
Ser, verb en general traïdorenc. Maleïts copulatius … Són tan dependents de l’atribut (insereixi careta amb ullets en blanc). Sí, són prejudicis, en contra dels verbs copulatius. Ser, ser, ser, ser. Sóc. Qui cony sóc? Verbs copulatius i quasicopulatius: ser, estar, semblar. Joder, quina mandra. Ser és com per sempre, no? Ser, permanent en el temps. Ser, estar, semblar: jo sóc una persona, estic a Barcelona, semblo distreta.
Mare. Aish mare. Mare de dracs, que trist (o no?), que sigui el primer que em ve a la ment. Mare, defineixi-ho vostè, valent/a. La meva mama, tan bona, tan sempre aquí, tan en la meva rereguarda, tan protectora. Engendrar, portar, cuidar, vigilar, sentir, instint, romandre. Mare biològica. Mare adoptiva. Mare de lloguer… Ai no! Volia dir ventre, ventre, disculpin vostès, deixem de cosificar i monetitzar el cos de la dona, que en aquest cas només es compra una part del cos, no tot (una altra vegada, insereixi aquí careta amb ulls en blanc i una miqueta de vòmit).
En fi, quina dona no s’ha fet mai aquesta pregunta, aquesta pregunta dels nassos, que és aquí, en el teu subconscient i en el teu conscient, en el teu dia a dia, des que tens edat per a recordar?
La societat (per parlar en general) i en conseqüència el teu cercle pròxim (per parlar en particular) de manera conscient, a vegades inconscient, unes altres de manera sistèmica, i altres tantes per això de la repetició de models reproductius, diàriament et recorda aquesta funció teva que és la de ser mare.
Vull ser mare? Per què vull ser mare?
Vull ser mare perquè la societat m’ho imposa.
Perquè se’m comencen a assecar els ovaris a partir dels 35.
Perquè vull reproduir els meus gens costi el que costi, per aquest instint animal que tenim per a procrear i salvar a l’espècie de l’extinció.
Perquè ho he decidit lliurement, sospesant tots els riscos, físics, psicològics, econòmics, que suposa la maternitat per a una dona.
Perquè simplement en el meu projecte de vida la maternitat és un dels pilars, sense necessitat de sospesar tot l’anterior.
I ara una altra pregunta derivada: Vull ser mare o ser professional? Compte amb això, que m’ho pregunto jo a mi mateixa! Fins al més endins i intrínsec del meu ser tinc ficat el p* patriarcat.
Vull complir els meus objectius professionals (assumir responsabilitats, dirigir un equip de persones…) o ser mare? Totes dues coses poden ser? Em pixo jo en la conciliació només de boquilla, d’alguns/es polítics/es. Us heu fet vosaltres ja la pregunta, si voleu ser mare tenint una trajectòria professional en ascens? Que te la jugues, dona, pensa-t’ho bé. Que quan tornis de la teva baixa maternal, és probable que tinguis un mal dia i que el teu cap l’atribueixi al fet que acabes de ser mare, i se t’estigmatitzi per això. A més de la teva falta de professionalitat i compromís per haver decidit que volies ser mare. Hauríem d’haver contractat un home, ens asseguràvem que això no passés, que ha tornat i està molt despistada, ja no és com abans. És cap i mare. És cap i pare. Fem una altra vegada el jueguecito de tanqui els ulls i imagini’s?
I la següent pregunta a aquesta pregunta és: puc ser mare? De mares n’hi ha molts tipus, mares biològiques, adoptives, mares coratge, mares de Calcuta, mishas.
Reformulem la pregunta, que m’he embolicat una mica. Ser mare és un dret? Els últims aires i veus que m’arriben és que hi ha gent que ho creu. Ser mare biològica és un dret. Per a la que aquí escriu, ser mare és una opció biològica, però no un dret. I si ho és, cal posar-li límits. On es posen els límits a aquest dret? Es pot exercir aquest dret de moltes formes, la ciència així ho permet. Cada situació és diferent. Des del meu punt de vista, hauria de ser un dret fins al punt que només afecti el teu propi cos. És a dir, que la dona decideixi de forma completament lliure ser mare biològica i exercir de mare de la criatura, però que per algun motiu no pugui quedar-se fecundada de manera natural i necessiti la ciència per a inseminar-se.
En el moment en què aquest dret impetuós, necessiti afectar de manera invasiva al cos d’una altra dona, aquí li posaria el límit. Perquè en aquest sistema capitalista es confonen molt sovint els conceptes. En aquest cas: com que tinc diners, tinc dret. Tinc dret a comprar el cos d’una altra persona, perquè tinc els diners necessaris per a fer-ho. Això hauria de jutjar-se i penalitzar-se. Ara és quan em canvia la cara i em poso de mala llet, però va no, que no hem vingut aquí a enfadar-nos (o sí?)
Aquest article havia d’anar de drets reproductius. No sé de dret, però sí una mica de sentit comú. A més, ho havia d’escriure una amiga meva, ginecòloga i obstetra. Però ella no tenia temps de fer-ho i m’ha tocat a mi recollir la seva visió, la d’algunes dones que m’envolten i la meva. Aquí deixo un petit resum de totes elles:
La meva amiga ginecòloga, que treballa unes 60 hores setmanals en diversos hospitals de Barcelona i que alhora s’ha tret diversos màsters i està acabant la tesi. Perquè per a ser algú en el món “doctoril” necessites tot això i més. Que no vol ser mare i ha d’anar donant explicacions del perquè.
Això va d’aquella amiga d’una altra amiga, que ha estat mare fa poc i només vol ser mare, així, com a professió.
Va d’una altra amiga, que fa temps que intenta ser mare amb la seva parella, i li està costant més temps del previst.
Va de la meva neboda, que l’altre dia em va dir que jo era més jove que la meva germana, perquè no vivia amb la meva parella. Només per a aclarir, la meva germana és més jove que jo i viu amb la seva parella des de fa anys.
Volia que fos de la meva mare, que és mare de dues energúmens, que va treballar cuinant en un col·legi, va treballar a casa seva i ens va criar com va poder. I to p’alante.
Anava a ser de les meves àvies, mares. Una de cinc filles i una altra de tres fills. Que van treballar i van lluitar el que van poder i els hi van deixar. Una va reproduir més el patriarcat que l’altra, cal dir-ho, i van ser mares, a la seva manera. Dignes d’estudi, sols com incís.
Anava a ser d’aquell amic amb el qual em vaig discutir molt fort, perquè creu ferventment que ell té dret a ser pare biològic, malgrat no tenir parella, però té diners per a comprar el cos d’una dona durant 9 mesos i el seu bebè. Perquè ell té els mateixos drets que una dona, que pot inseminar-se quan vulgui i ser mare (una altra vegada insereixi careta amb ulls en blanc). Malgrat això encara som amics, si això interessa.
De mi, que no descarto ser mare en un temps, abans que se m’assequin els ovaris. I si no, em conformo a ser mare de gats, i tan feliç.
En fi, que de mares hi ha moltes i que cada situació és personal i diferent. Jutjar és fàcil. Acompanyar, entendre i ajudar difícil.
I ara, contesti a aquesta pregunta: és vostè jutge/ssa o persona jutjada? Amb el seu permís, a aquesta hi respondré jo. Ho som ambdues. Per això, abans de jutjar, pensi, valori i respecti.
Abans de jutjar a una dona tingui en compte tots els dubtes, preguntes, dificultats que ha hagut de passar per a arribar a la situació en la qual es troba.
Em conformo amb que a partir d’ara, quan li facin el jueguecito següent:
Imagini’s una dona de 43 anys, sense fills/es. Quins adjectius li venen a la ment? I ara, imagini’s vostè a una dona de 43 anys, mare de 2 fills/es (2 per dir un número). Quins adjectius li venen a la ment?
Simplement respongui, en la seva ment: una dona, de 43 anys.
