Les forces armades a l’Estat Espanyol

Del mateix autor

Joan Josep Nuet, Portaveu d’ERC-Sobiranistes a les Comissions de Defensa i Seguretat Nacional del Congrés dels Diputats.

Cal una aproximació des de l’esquerra al debat sobre la seguretat i la defensa, polítiques públiques indispensables en una societat democràtica, on cal proposar i dimensionar paràmetres allunyats de la mirada conservadora que projecta aquestes polítiques com a instruments de dominació de classe, interessos de classe que defensen les diferents institucions que constitueixen l’Estat.

Una mirada des de Catalunya pot fer pensar que la policia o l’exèrcit d’una futura República Catalana seran molt diferents de la policia espanyola o les Forces Armades d’Espanya, i la resposta roman en la caracterització de classe d’un futur estat català, aquesta caracterització de classe serà la que dimensionarà l’existència, o no, la dimensió i les característiques d’aquets cossos de seguretat i defensa i la seva relació amb la població i en el marc internacional.
La relació d’una majoria de la ciutadania de Catalunya amb la policia, la Guàrdia Civil i les FFAA de l’Estat Espanyol és negativa degut a l’acumulació d’evidències històriques (antigues i recents) del paper repressiu d’aquets cossos armats i del paper determinant que han exercit en la consolidació d’un Estat centralista, conservador i demofòbic, almenys en els segles XIX, XX i el que portem de XXI.
Així doncs seria un error desentendre’s del debat, no només per poder assentar les bases d’un enfoc democràtic en un possible debat constituent, sinó per la necessitat de democratitzar la policia i les FFAA de l’Estat Espanyol amb una mirada com a mínim de veïnatge, amb una mirada fraterna respecte al interessos de la classe treballadora i dels pobles d’Espanya i també per les derivades a Europa i a nivell internacional de les polítiques de defensa i seguretat.
Entrant en matèria, la Llei de la Carrera Militar del 2007 dimensiona les FFAA entre 130.000 i 140.000 mil efectius, aquest fet parteix de la tradició de l’exèrcit franquista, un exèrcit nombrós, poc professional i pensat pel control polític i militar del territori interior no per amenaces externes. Aquest paper de tutela de les FFAA de la vida política de l’Estat Espanyol va construir-se al segle XIX amb el paper destacat dels militars en la política activa, va culminar al segle XX amb els cops d’Estat de Primo de Rivera i Franco (47 anys de govern militar) i va consolidar-se constitucionalment el 1978, constituint una de les columnes vertebrals del Règim del 78, amb una presència i menció preconstitucional que atribueix a l’exèrcit un paper de garant de la “indissoluble unitat de la Nació espanyola” que en el seu article 8 estableix la tasca de “defensar la seva integritat territorial” i blinda constitucionalment l’estructura de les FFAA “les FFAA constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire”.
Aquest paper conservador i en molts moments reaccionari de les FFAA queda reforçar per la figura del Cap d’Estat, la monarquia borbònica assumeix una formació militar com a base legitimadora no democràtica del seu poder exercint un paper de “comandant en cap” i desenvolupant en moments clau aquest lideratge com els fets del 23-F o el 3 d’octubre ens recorden.
Les dimensions actuals de les FFAA i la Guardia Civil (cos militar) es de 120.000 i 40.000 actius respectivament, amb una ampliació de 7.000 nous soldats en marxa actualment. D’aquets entre 160.000 i 167.000 mil efectius, més de 46.000 son oficials, una presencia molt sobredimensionada d’una evident macrocefàlia, un oficial mana sobre 3 o 4 efectius de mitjana, siguin agents o soldats.
Apunto una dada sobre la qual caldrà aprofundir pel que significa, en els darrers anys s’han incorporar a l’exercit unes 22.000 mil dones, entre 7.000 i 8.000 han deixat l’exèrcit. Les causes cal cercar-les en les dificultats per fer avançar la carrera militar i professional, l’assetjament sexual i/o laboral o les dificultats per conciliar la feina amb la família. L’exèrcit es per antonomàsia una estructura patriarcal i l’exèrcit espanyol seguim defensant aquest fet a traves del senyalament i estigmatització de les dones militars que denuncien aquest fet com fa, per exemple, la justícia militar, un espai d’impunitat i protecció de militars per militars.
El 1986 Espanya va incorporar-se a l’estructura política de l’OTAN i encara que el referèndum establia la no participació en l’estructura militar, de facto, Espanya està totalment integrada en aquesta estructura i igual que el compromís del PSOE de la no nuclearització de les bases militars nord-americanes a l’Estat Espanyol, ha quedat en paper mullat. La cimera de l’OTAN de Cardiff de l’any 2014 va establir la recomanació de dedicar com a mínim el 2% del PIB dels estats a despesa militar i actualment el replegament militar de l’administració dels EE.UU de Trump segueix pressionat pel compliment d’aquest acord.
Segons les dades pressupostàries del Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) de 2020 (prorrogats del 2019 i aquets del 2018, encara amb M.Rajoy de President i M. Dolores de Cospedal de Ministra de Defensa) la despesa de defensa reconeguda ronda els 10.000 mil milions d’euros, prop de l’1% del PIB. Aquesta xifra s’esgrimeix com la d’un dels pressupostos de defensa més baixos percentualment de la UE. Aquesta dada es falsa.
S’opera igual que amb el pressupost de la Casa Real, oficialment es de 8’5 milions d’euros, però, la realitat és que el manteniment del patrimoni, la seguretat, el transport, etc., etc., son partides distribuïdes en diferents Ministeris, resultat, opacitat, la despesa real de la Casa Real es desconeguda però molt per sobre de 8’5 milions.
A aquets 10.000 mil milions s’ha de sumar, les despeses derivades dels militars reservistes o pensionistes, les pensions de guerra, la mútua militar (ISFAS), la Guardia Civil com a cos militar que es, els crèdits en I+D destinats al desenvolupament d’investigació en nou armament militar, el manteniment i la construcció de noves infraestructures militars, les aportacions a organismes internacional de caràcter militar com l’OTAN o programes conjunts derivats de control d’armament. També cal incorporar al Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) que en aquest moment depèn del Ministeri de Defensa.
Afegir que en aquest moment s’han incorporat en els darrers anys el finançament dels Programes Especials d’Armament (PEA), aquets 19 programes de compra massiva d’armament, subscrits entre 1997 i 2004 que signifiquen una despesa mínima de 37.000 mil milions d’euros que van pagant-se fins l’any 2025, van romandre en una gestió paral·lela al pressupost del Ministeri de Defensa i afecten a nous avions, fragates, helicòpters, blindats, submarins, drons, avions, satèl·lits, etc.
La suma de totes aquestes despeses distribuïdes en diferents ministeris i articulats en diferents estructures militars (farmacia militar, sanitat militar, exèrcits de terra, aire i armada, entramat militar industrial d’empreses privades) ascendeix l’any 2020 a 20.029 mil milions d’euros, el 1’79% del PIB.
L’Estat Espanyol és un dels principals productors i exportadors mundials d’armament, el en els darrers anys s’ha ampliat tant l’oferta de productes oferts com la cartera de clients. L’Estat i les empreses privades d’armament mantenen una estreta col·laboració comercial i estratègica, basada en:
  • L’Estat atorga crèdits tous a les empreses privades d’armament per investigar i desenvolupar nou armament adaptat a la demanda del mercat.
  • L’Estat és un primer comprador d’aquest material per abastir a les FFAA.
  • L’Estat subscriu contractes de col·laboració amb d’altres estats de la UE i l’OTAN per desenvolupar entramats industrials conjunts per investigar, desenvolupar i comercialitzar aquets productes.
  • L’Estat fa d’avalador d’aquestes empreses davant d’altres estats perquè es puguin subscriure contractes de subministrament a les seves FFAA.
No cal dir que la comunitat internacional a partir del 2013 amb l’aprovació del Tractat Internacional sobre Comerç d’Armes ha reforçat els mecanismes de control i verificació però, en aquest moment, es una realitat que aquest augment del ritme exportador espanyol (molt reforçar pel que va ser Ministre de Defensa del Govern de M.Rajoy, Pedro Morenés, persona molt vinculada al complex militar industrial) està comportant la venda i col·laboració amb països que participen de conflictes bèl·lics il·legals, al marge de qualsevol mandat de la ONU com son les guerres i agressions al Iemen, Síria, Líbia, Nagorno-Karabaj i Palestina, amb les vendes d’armament a l’Aràbia Saudita, Emirats Àrabs Units, Turquia o Israel.
Apuntar que està sent investigada per la Fiscalia Anticorrupció la xarxa de corrupció que les empreses espanyoles d’armament han anat implementant en els darrers 20 anys en les vendes d’armament a l’Aràbia Saudita i que utilitzava comptes suïssos.
Cal una proposta de readaptació tant de les forces i cossos de seguretat de l’Estat, la Policia Nacional i la Guardia Civil (amb desmilitarització de la segona i un replantejament generals dels cossos policials i el CNI).
Cal una reducció pressupostària del 40% d’aquets 20.000 milions (son 55 milions d’euros diaris de despesa militar, 426 euros anuals per habitant) i una reducció d’entre el 40 i el 50% dels efectius de les FFAA. Cal suspendre els PEA i repensar aquesta aspectes sense la pressió de l’OTAN i el complex militar industrial.
Cal sortir de l’OTAN, i desmantellar les bases dels EUA en territori espanyol.
Cal modificar la Constitució i també les Lleis de Carrera Militar i de Tropa i Marineria.
Cal un debat i una proposta europea de seguretat i defensa, independent de l’OTAN i basada en els principis de pau i solidaritat.

Articles relacionats

Darrers articles