Neus Català i Pere Ardiaca

Del mateix autor


Entrevista a Neus Català (2009)

Per la seva trajectòria de vida i militància al servei de causes justes i universals, Neus Català és més que una comunista model. És un referent per a persones de moltes tendències ideològiques i polítiques molt diverses, però que comparteixen els ideals que van portar a milions de persones a lluitar contra la barbàrie nazi-feixista. Tot i això, la vida de Català va estar molt lligada a la seva militància i a les seves conviccions. Una persona amb qui les va compartir fou Pere Ardiaca, dirigent del PSUC i fundador del Partit dels Comunistes de Catalunya. Una de les figures més interessants del comunisme català, i també una d’aquelles condemnades a l’oblit per la seva negativa a acceptar els consensos del règim del 78 quan aquests eren un mur indestructible, i feia servir la seva maquinària més pesada per destruir qualsevol oposició. És per això que hem volgut recuperar un text que parla de tots dos personatges, des del record de Neus Català. Es tracta d’una entrevista que li van fer per al llibre “Pere Ardiaca. Materials per a una biografia”, que va editar la Fundació Pere Ardiaca l’any 2009.

Durant la guerra civil…
Al Pere Ardiaca el vaig conèixer quan vaig marxar del meu poble i vaig venir a viure a Barcelona durant la guerra l’any 1937. Només arribar em vaig posar en contacte amb el partit, el PSUC (el Partit Socialista Unificat de Catalunya) i vaig anar primer a l’edifici de la Pedrera, on es trobava la direcció, i és allà concretament on el vaig conèixer. Em van explicar qui era, que havia estat ja un dirigent sindical important, que primer havia estat de la CNT i que després es va fer de seguida de la UGT. Ell no va anar al front, estava a Barcelona perquè era un dels dirigents i responsables del PSUC. Però, en aquells moments, encara no hi vaig tenir massa tracte perquè ell estava a la direcció i a mi em van destinar a una altra cèl•lula del partit que estava al radi cinquè, molt a prop d’allí, al barri de Gràcia, i la veritat és que teníem molta feina.
De les poques coses que recordo d’aquells temps és que, un dia, mentre durava la guerra, vam assistir amb ell i diversa gent del partit a un concert que es feia al Palau de la Música Catalana. Devia ser una mena de concert benèfic, que tenia un sentit, no sé si era per la pau o per a què. Aleshores, va ser allà on el vaig conèixer més. Me’n recordo que es va emocionar molt quan van tocar la Santa Espina, la sardana.

A l’exili a frança…
Després de la meva breu estada a Barcelona ja no el vaig veure més fins a l’exili a França, després de tornar de deportada, quan vaig decidir anar a viure i treballar una temporada a Tolosa i em vaig tornar a posar en contacte amb el partit. Allà hi vivien molts republicans espanyols exiliats i era on s’havia establert la direcció del PSUC a l’exili. El Pere es recordava de mi i ell, igual que altres companys del partit, es va interessar molt per mi i va voler conèixer tot el que m’havia passat als camps de la mort. El primer dia que em va veure de seguida em va agafar i em va dir: “jo voldria parlar amb tu, que tens feina aquesta tarda?” i li vaig dir que no. Aleshores va ser quan va estar unes set hores per a convèncer-me que havia d’agafar el moviment de dones. La meva reacció va ser dir-li que no podia agafar aquesta responsabilitat perquè jo ja coneixia tots els embolics que hi havia entre les dones i a mi m’atreia més poder treballar de manera més efectiva pel partit. No era pas perquè pensés que el treball amb les dones no fos un treball important. De fet el vaig acabar fent i va resultar ser un treball molt més difícil. Però en aquells moments considerava que aquell treball per a mi era perdre el temps. Preferia treballar amb altres coses que em semblaven més efectives, com si el treball amb les dones no fos un treball del partit, el problema és que jo d’entrada no ho entenia així i de fet ningú no ho entenia així.

Ell portava la direcció del PSUC i estava buscant algú que pogués imposar respecte, i per això em va dir: “tu amb l’autoritat que tens, que has estat als camps d’extermini, que has fet el que has fet, tu tens una autoritat que no te la pots ni imaginar, ets l’única dona que pot fer-ho”. Tenia raó perquè entre les dones, i més en aquells moments, hi havia molt poca instrucció política, quina educació política podíem tenir més que la guerra i la guerra! Teníem els nostres problemes i en teníem molts, aleshores les dones a vegades no ens enteníem, de seguida ens barallàvem per no res, per coses personals. O sigui que va estar tota aquella tarda per a convèncer-me que havia de treballar amb les dones. Finalment li vaig dir: “mira, m’has vençut però no convençut!” i ell em repetia: “mira, tu ara vens de deportada i tu no saps l’autoritat que tens, a tu no et vindran plantant-te cara ni res!”. El que a mi em passava és que jo estava cansada de les dones, de sentir i recordar els seus crits i el seu patiment al camp, imagineu-vos el dur que pot ser un camp de la mort amb tantes dones! Jo el que necessitava era tranquil•litat, no tenir massa soroll. Ara bé, estar-me sense fer res tampoc podia, per això finalment em va convèncer.

El fet de començar a treballar amb les dones significava entrar a la direcció departamental de la Unió de Dones de Catalunya (UDC) al costat de moltes altres dones catalanes exiliades com eren l’Angelina Descarrega, la Maria Puig, la Teresa Seguí, la Teresa Serra i la Fabregat i també a la direcció de la Unión de Mujeres Antifascistas Españolas (UMAE). De seguida vam organitzar el moviment per la pau, el moviment per la infància, i anàvem fent comitès per tot arreu. El nostre treball, a part del treball estrictament polític, anava destinat sobretot a ajudar a Espanya, als presos i a les seves famílies. Fèiem festes o peticions per demanar quartos per enviar a Espanya.

Era veritat que era difícil la tasca en les organitzacions de dones. No hi havia discussions fortes perquè tot eren coses personals. Però quan vaig començar a anar jo a les reunions, com que això no ho acceptava, les baralles es van acabar. La meva tàctica era primer deixar-les barallar una mica, perquè pensava: “primer que es desfoguin una mica!” i després els deia: “bé, ara hem de treballar!”. La veritat és que com jo havia estat deportada em tenien molt de respecte. Això, en aquells moments, tenia un valor, que ara ja no el té, afortunadament! I, és clar, davant d’una noia deportada com jo no gosaven enfrontar-se. Aleshores, el primer que els deia quan ens vèiem a les reunions era: “bé, aquí venim a què, a barallar-nos per tonteries o a lluitar per Espanya?, aquí no venim per les nostres coses, per les petites coses que tenim…”.

És per aquesta raó que el Pere Ardiaca considerava que jo podia fer allà un bon treball, perquè amb l’autoritat que a mi em donava el fet d’haver estat deportada als camps, em deia: “a tu no s’atreviran a dir-te bestieses!”. I és veritat, jo no me n’adonava però és que és veritat.

En aquestes organitzacions de la Unión de Mujeres Antifascistas Españolas i de la Unió de Dones de Catalunya hi estàvem dones de diferents partits. Servien per a tothom que volia ajudar Espanya i que volia alliberar-la del feixisme. A la direcció hi havia dones d’Estat Català, d’Esquerra Republicana, de la CNT, dones catòliques, i també simplement noies republicanes que com totes les altres s’havien distingit durant la guerra i, és clar, les dones del PCE i del PSUC, o sigui les comunistes també hi érem.

Més endavant, cap a l’any 47, quan tothom va començar a anar cap a París, quan totes les direccions dels partits van pujar cap a París, nosaltres també hi vam pujar i vam continuar fent les reunions i les assemblees conjuntes totes dues organitzacions, perquè compartíem local a la Rue des Archives de Paris. És allà on, la Irene Falcón, que era la que dirigia el periòdic de la Unión de Mujeres Antifascistas Españolas (UMAE), va decidir traspassar-me la direcció d’aquest diari. El que va passar va ser que em va enviar de delegada a un Congrés de dones a Romania fruit del gran moviment de dones que hi havia en aquells moments per tots els països d’Europa. Quan vaig tornar del Congrés, la mateixa Irene em va demanar que fes un reportatge de l’estada al Congrés. Vaig fer un escrit una mica massa llarg que per a mi només era com un esborrany: “jo vinga a posar i posar coses!” i quan el vaig acabar li vaig dir: “escolta, això està fet en brut, ho he de passar a net i a més hi ha molts gargots!” però davant la meva sorpresa em va dir: “No, és igual, no el toquis, està bé tal com està, perquè amb tot el que has escrit n’hi ha per a fer una assemblea ja”. I això que jo em pensava que havia fet una bestiesa! Realment li vaig escriure tot un “patracol” explicant la situació política d’aquell país, de com s’havien oposat al nazisme, i sobretot de com s’havien organitzat les dones.

És a partir d’aquí que em va dir: “té, agafa el periòdic i ara el portes tu!” i vaig pensar “ostres tu, quina responsabilitat, vaig tenir molta por, escolta!, si jo no sé com es fa un periòdic!”. Jo fins aleshores m’encarregava de la secció de premsa i propaganda de la Unió de Dones de Catalunya i dirigia el butlletí que aquesta organització publicava regularment. El nostre butlletí, com que teníem menys quartos, el fèiem en ciclostil. Aleshores vaig dir-li que ja m’ho pensaria. Finalment em vaig decidir a agafar-ho amb la condició que el butlletí de la Unió de Dones de Catalunya deixés de ser en ciclostil amb la idea que a partir d’aleshores es deixessin de fer dues publicacions separades per a fer-ne una de sola, amb la qual cosa posaríem dins del periòdic de la UMAE, quatre pàgines del butlletí de la Unió de Dones de Catalunya escrites en català. En el nou encapçalament del diari s’afegiria: <<... i Unió de Dones de Catalunya>>, i així va ser com va marxar la cosa. En aquell periòdic recordo que només hi havia dues dones que havíem estat deportades, la Mercedes Núñez i jo. Ella escrivia molt bé, recordo que era la que escrivia millor i feia unes introduccions excel•lents a la primera plana.

Un cop allà a París, amb el Pere Ardiaca ens vam seguir veient perquè anàvem tenint reunions cada setmana de la cèl•lula del partit. I a més, com que jo dirigia el periòdic, també teníem reunions per aquests temes. Ell era el responsable del PSUC i totes les dones que teníem un treball d’organització de vegades necessitàvem tenir reunions amb els dirigents del partit. Era normal que les dones del partit que treballàvem en organitzacions ens reuníssim amb ells, era com una ajuda.

No recordo massa en quin moment concret l’Ardiaca va tornar a entrar a Espanya, però de seguida el van agafar i el van posar a la presó, va estar-hi molts anys. Trobo que la direcció del partit no va fer bé d’enviar homes així a Espanya, homes amb tanta responsabilitat i tan importants com ell. Al meu marit, al Fèlix Sancho, també el volien enviar i jo m’hi vaig oposar completament, li vaig dir: “tu no vas a Espanya perquè a tu et maten a la frontera, no em dóna la gana home!!”. Eren homes que estaven molt buscats i, en el cas del meu marit, ell estava condemnat per contumàcia a causa del càrrec que havia tingut durant la guerra i durant la resistència. A Espanya el partit hi enviava gent que valia molt i era per a fer un partit que acabava de néixer, perquè cada vegada naixíem, vam néixer a Espanya quan esclata la guerra, vam néixer a l’estranger, anem de deportats, anem per tot arreu “com els gitanos” i tornar a fer el partit a Espanya era refer la casa. Per això el Pere només va poder treballar tranquil un cop ja va morir en Franco.

En democràcia…
Després, a en Pere el vaig tornar a veure ja en democràcia, quan tornem a Espanya i es legalitza el partit. Aleshores el meu marit i jo vam reprendre el contacte amb la direcció encara que no vam estar al Comitè Central, però hi teníem contacte, només anàvem a algunes reunions perquè estàvem a una mena de Comissió de control.

La seva personalitat i vàlua política…
Jo al Pere Ardiaca el definiria com a un puntal molt fort pel partit. Era un home que de jovenet primer va ser pintor de “brocha gorda” que deien, i després poc a poc s’havia anat formant. A nivell polític era un home molt preparat, però que s’havia preparat ell, s’havia instruït ell mateix, a força de temps, a força d’estudiar. Era un home que tenia una gran capacitat de treball. Per això, de seguida, ja durant la guerra, esdevé un quadre important del partit i un gran dirigent. O sigui que era un home molt capaç, que ve de la classe obrera i que aprèn ell tot sol.

Pel que fa al seu caràcter era un home normal, respectuós, intel•ligent, tenia paciència, i li agradava que la gent pogués millorar. No hauria posat mai els peus davant de ningú. I per a mi això és d’una gran qualitat.

Per això crec que va ser un home que va morir amb espardenyes perquè va ser molt conseqüent.

També penso que políticament sabia on anava. Va ser dels que, igual que el meu home i jo, i tota una colla, vam acabar marxant del PSUC després del Vè Congrès i vam muntar el P.C.C. (Partit dels Comunistes de Catalunya). Els altres es veu que no s’han quedat en res, molts d’aquells ara estan amb nosaltres dins el partit d’Iniciativa per Catalunya. O sigui els que eren ferms s’han quedat i els que no eren ferms, qualsevol excusa els va anar bé per a deixar-ho. Van ser la gent com ell, i el meu home i jo que ens vam apartar de l’eurocomunisme.

Com a fet important per a mi, el Pere, com a responsable del partit, va ser el que va presentar el meu llibre “De la Resistencia a la deportación, 50 testimonios de mujeres españolas” l’any 1984, però en aquells moments la gent no donava importància a una persona que no coneixien ni als temes de recuperació de la memòria històrica.
Sempre va ser diferent en relació als altres homes del partit perquè ell sí que valorava la feina que havíem fet les dones durant la guerra i la resistència.

Quan va morir només recordo que vam passar a signar, no va voler que li fessin cap enterrament, no volia res, va morir de malaltia, de vell, era més vell que jo, però com a mínim crec que va estar ben cuidat.

Jo he vist les dues cares del Pere Ardiaca, la cara que tenia a Tolosa on se’l valorava molt i la cara de quan estava ja a Espanya, on no se’l valorava tant. Penso que va treballar molt pel partit i sempre es va sentir plenament comunista. En canvi, el seu nom no és tan destacat com el d’altres.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles