Aquesta exposició explora els passos clandestins de la frontera als Pirineus Orientals i les rutes seguides pel maquis vinculat al PCE (Partit Comunista d’Espanya) i al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) entre 1944 i 1952 per entrar i sortir d’Espanya amb l’objectiu de reforçar la lluita antifranquista.
Del 16 d’abril al 22 d’agost al Memorial del camp de Rivesaltes. França
Hem visitat l’exposició “Maquis, camins d’esperança i llibertat” que s’ha preparat en col·laboració amb el Mume i que ha arribat al Memorial de Rivesaltes, una iniciativa transfronterera. Un dels protagonistes d’aquest projecte és Cisquet, un guerriller anomenat Francesc Serrat Pujolar i a la presentació a Rivesaltes ens vam trobar i vam ser acollits per Pep Serra, un històric de CCOO, comissari de l’exposició.
L’exposició té una vocació pedagògica i turística. El repte consisteix a apropar les rutes que feien servir els maquis als i les excursionistes i, sobretot, a la nostra joventut.
Per tal de fer un ensenyament significatiu els comissaris de l’exposició han inclòs plafons amb senyalització del territori i un reportatge gràfic i fotogràfic que ajuden a centrar-se en la comprensió dels processos.
Però l’ensenyament de la història ha de tenir present la dificultat de l’alumnat per entendre el pas del temps a causa de la naturalesa abstracta de conceptes com la duració d’esdeveniments llunyans. En història, la dificultat radica en la complexitat d’abstreure períodes llargs, de diferenciar el temps cronològic i connectar el passat amb el present. Guardem-nos de reduir la història, com es té tendència a fer, als esdeveniments purament polítics d’una Europa actual, en un temps pròxim de nosaltres. El passat llunyà inspira el sentit i el respecte de les diferències entre els humans, al mateix temps que afina la sensibilitat del seu destí. Als estudiants els resulta difícil visualitzar èpoques passades, perceben el passat de forma estàtica i no com un procés, cal fer un esforç per tal que les relacions entre esdeveniments passats i el món actual no siguin vistes com a esporàdiques, ja que això impedeix que la història sigui significativa. Per posar un exemple: explicar els camins dels maquis de l’any 1946 és equiparable a quan l’any 1960 ens parlaven a l’institut de les Guerres Carlines. Potser vàrem trobar a faltar tires cronològiques, històries interactives que facilitessin la connexió entre esdeveniments i que estudiessin la seva multicausalitat. Les arrels històriques cal cercar-les en èpoques anteriors. L’estudi de fenòmens tan extraordinaris situa a l’alumnat més enllà de l’obtenció d’un certificat, més enllà de l’examen i la qualificació, les conseqüències morals són fortes i les administracions oficials poden tenir una reserva a l’hora de propiciar que aquest coneixement amagat esdevingui normal entrant a les aules i no pas extraordinari amb projectes puntuals i que depenen de la vocació i que es poden qualificar de memòria, però no pas d’història, memòria sentimental, heroica que cal, tanmateix, contextualitzar i incorporar als processos històrics. Per acabar, un altre repte és situar la història d’Espanya dins la història d’Europa, és per això que parlem d’històries interactives. Els comissaris de l’exposició varen fer referència al fet que els maquis eren considerats bandolers a Espanya i foren resistents a França, però això també cal contextualitzar-ho, ja que la seva heroïcitat va ser reconeguda gràcies a la victòria sobre el nazi-feixisme, la seva derrota hauria significat, sense dubte, el final de la República Francesa. La lluita d’aquests resistents era també una lluita contra les classes dirigents franceses, tal com afirma l’historiador Marc Bloch a L’étrange défaite en el capítol: Per què soc republicà?
Les classes dirigents franceses havien pretès confiscar per llur profit el patriotisme. El patriotisme dels aristòcrates s’ha revelat una actitud destinada a obtenir del poble la submissió a l’estat mentre en tinguessin la direcció.
Quan parlem de contextualitzar aquest procés històric veiem que aquesta col·laboració de les classes dirigents franceses amb les classes dirigents alemanyes, és una constant. La trobem ja amb l’escapada de Lluís XVI, detingut pel poble a Varennes, quan anava a posar-se al davant d’un exèrcit germànic per esclafar la Revolució moderada a França, o quan Napoleó III esclafa la Comuna de París amb l’ajuda de l’exèrcit del canceller Bismarck. Sense el coneixement del passat, el present esdevé inintel·ligible, més encara, privar-se d’un camp de visió i de comparació prou ample condemna la nostra pedagogia històrica al fracàs car no pot donar als esperits que pretén formar el sentit ni de la diferència ni del canvi. Vull dir amb això que els maquis s’enfrontaven a una tendència històrica que, per poc que se cerqui, posa en evidència la solidaritat entre les oligarquies europees contra el poble, tendència que s’expressa clarament durant l’anomenada Guerra Civil Espanyola i la seva continuació en l’anomenada 2a Guerra Mundial. Quan aquestes oligarquies veuen perillar el seu poder, no dubten a portar la guerra als seus països. Si no estem vigilants, tornarà a passar. Siemens o Volkswagen, i tants altres grups, també francesos: Renault, Wendell, la patronal de Forges, etc. constituïren una potència hegemònica, compartiren el poder amb el nazifeixisme, l’exèrcit i la burocràcia.
Després de la victòria, el capitalisme es va adaptar a les normes imposades pel Consell Nacional de la Resistència i no ha sigut mai jutjat ni molestat, en els nostres dies el Rasemblement National s’ha ben trobat amb la patronal francesa, com en els anys quaranta, res no canvia en l’estratègia de l’extrema dreta, està en el seu ADN. Recordem en Cisco Serra, l’Enric Moner i tots els altres.
