Adoni González Mateos: ‘’Em van detenir set vegades i vaig estar a la presó tres anys’’

Del mateix autor

Albert Blasco

Publiquem l’entrevista al camarada Adoni González Mateos, que fou publicada originalment al portal web Llibertat.cat

Badalona, 15 de juny de 1938. Tècnic en organització. Militant antifranquista del PSUC, de CCOO i de les Comissions de Solidaritat, fou detingut i empresonat vàries vegades durant els anys 60 i 70.

-Quan va néixer?

Em pots tutejar! Vaig néixer el 15 de juny del ‘38.

-Quan vas començar la teva militància?

Militància, com a tal, com a estudiants que teníem preocupacions, l’any ’54. Tenia 16 anys quan vaig començar amb el cineclub, allà portàvem debats i discusions polítiques. La militància política el ‘56, dos anys després, que vaig conèixer al Jordi Borja, la que era la seva companya aleshores, la Rosa Soler, en Vázquez Montalbán, en Joaquim Sempere, la Maria Rosa Borràs, en José Fariñas, bé, tot una sèrie de gent que venia pel cineclub a donar xerrades. Jo en aquell moment no sabia exactament què érem. Jo no sabia què eren els comunistes, però ja veia que érem diferents als altres. I és quan vaig començar a militar amb ells.

-Què feien exactament en el cineclub?

Quan fèiem una presentació d’una pel·lícula, els dèiem: algú de vosaltres pot venir a fer la presentació d’aquesta pel·lícula? I venien. A vegades fèiem coses que no tenien res a veure amb le cine. Ells venien i feien la xerrada.

-I dedueixo que tot girava al voltant de l’antifranquisme.

Tot, tot, en aquell temps tot. Nosaltres vam començar perquè no ens quadraven les coses que ens explicaven a l’escola, de la història d’Espanya, de les coses que passaven, etc.

-Tenies algun familiar que hagués militat o que t’hagués influït?

Una anècdota que la gent explicava era que la meva mare era una espia de la República que havia d’enamorar al pare, que era un militar franquista. I es veu que el va enamorar tant que es va passar de bàndol. Això deien. El pare va ser represaliat, va estar en camps de concentració i es va exiliar a França. Va poder tornar perquè la família eren tots franquistes.

-I tu vas militar al PSUC.

Sí, era el partido, el partit. Quan la gent parlava del partit era el PSUC. D’altra banda, casualment, vaig tenir una doble militància. Jo treballava a l’antiga Pegaso i vaig conèixer uns treballadors que eren del PSUC, però jo en aquell moment no ho sabia. La Pegaso estava dividida en departaments i els treballadors no podíem sortir dels nostres departaments. Si ho feies venien els vigilants de la fàbrica, que semblaven de les SS, amb la gorra i tot. Com que els aprenents podíem córrer per tota la fàbrica, em donaven notes i missatges per a que els passés a les altres naus i departaments. Feia de correu.

-I què era tot aquest correu?

Per exemple, portar El Treball o el Mundo Obrero d’una secció a una altra, portar una nota on posava que tenien reunió tal dia i tal hora. Coses d’aquestes. Però jo no obria els sobres, això ho sé ara.

-Tenies 16 anys?

Sí, sí, va ser tot al mateix temps. Va ser una casualitat. I aleshores no vaig veure prudent explicar-ho al partit. El partit no sabia què feia a la fàbrica i els de la fàbrica no sabien que jo era del partit. Aquí vaig aprendre una consigna que sempre he posat en pràctica: Mai expliquis el que els demés no han de saber i mai preguntis el que a tu no t’importa.

-És una molt bona consigna.

El que no saps no ho podràs explicar. Et podran machacar però no ho podràs explicar.

-Parles de les detencions.

Sí. La meva primera caiguda va ser terrible, va ser terrible. Em van tenir a Sants, en una comissaria, aïllat, sol, per a que no pogués parlar amb els altres. Hi havia més presos dels que les comissaries podien aguantar. Però jo estava sol, en un calabós.
Em van ensenyar unes fotografies, jo coneixia a quasi tots; en Borja, en Vázquez Montalbán, la Borràs, i algú més. Jo vaig fer com que mostrava interès, em vaig mirar les fotos, i vaig dir que no coneixia a ningú.

-I no et van torturar?

A mi mai de la vida m’han torturat, però m’han pegat molt, moltíssim. Vaig quedar bastant greu l’última vegada, tenia sang per dalt i per baix. Escupia sang. Una tortura és molt pitjor que una pallissa. El meu cunyat el van detenir i el van tenir vàries hores penjat del sostre. A mi, pallisses sí, i moltes.
Recordo una anècdota a comissaria. El policia em va preguntar sobre el partido, i jo li vaig contestar que no seguia el futbol. Em va donar amb tota la força! (Riu).

-Els provocaves expressament?

Sí, sí, expressament!

-No et feia por, provocar-los?

És el camí més recte per demostrar que estàs disposat a rebre i a no dir res. Perquè t’acabaran pegant. T’acabaran pegant. Recordo una anècdota amb el Juan Creix (comissari de la Brigada Político-Social). Em deia: -Te tendré que pegar! -Pues pégueme! -Es que no te quiero pegar! -Pues no me pegue! Moltes vegades no sabia què em preguntaven, o els deia mentides o no els deia res, és que no sabia res.

-Et va ser útil la consigna.

Sí.

-I quan sí sabies el que t’estaven preguntant?

No sé, no sé, deia. A la policia era millor no dir mentides. Si t’enganxaven amb la mentida… A més, podrien anar tirant i tirant de la mentida, i t’acabarien treient coses. Per tant, o no dius res o dius la veritat, del que sigui. Una vegada em van preguntar per una persona que m’acompanyava. Jo no anava a dir res, era una bellíssima persona i pare de família! No sé per qui em pregunten, no sé de qui parlen, conec a molta gent, acompanyo a molta gent… Els deia coses així. Hi ha coses que no es poden dir, però n’hi ha d’altres que no es poden dir encara menys. M’és igual que em peguin trenta o quaranta vegades, no els ho anava dir. A mi em van classificar com elemento peligroso, cuyo cinismo llega a negar lo evidente. (Riu). Encara conservo l’informe aquest!

-Déu n’hi do!

En aquells temps vaig arribar a saber-me més de 40 telèfons i direccions de memòria! A casa meva no podrien trobar res mai, perquè no tenia res.

-Molt intel·ligent!

Recordo una nit, eren les dues de la matinada o més, que em vaig creuar amb dos de la secreta. Em van parar i jo anava carregat. Qué llevas ahí, em van dir. Y quiénes son ustedes para preguntarme eso. Jo ja sabia que eren de la Guàrdia Civil. Identifíquense, els vaig dir. Duia llibres i els vaig dir que estava passejant.

-I d’on venies realment?

Suposo que d’alguna reunió. Ells van pensar que duia propaganda, però jo mai portava res a sobre que em pogués delatar.

-Tu vas estar a les Comissions de Solidaritat de Catalunya. És un tema bastant desconegut, per desgràcia.

Doncs sí, és bastant desconegut. Sempre he reivindicat la importància de les Comissions de Solidaritat.

-Fèieu una feina molt important d’ajuda als represaliats.

La solidaritat amb els represaliats sempre va existir, però calia organitzar-ho i coordinar-ho. Perquè a vegades et trobaves amb un senyor molt famós, que rebia molta ajuda, i un altre que no era tan famós no rebia ajuda.

-Com hi vas entrar, a les Comissions de Solidaritat?

Jo vaig sortir de la presó l’octubre o novembre del ‘68 i…

-Perdona, però, quant de temps vas estar a la presó?

Aquella vegada un any o així. A mi m’han detingut set vegades i a la presó he estat cinc vegades (1961, 1967, dos cops, 1968 i 1973). En total, potser hauré estat a la presó dos o tres anys. Aquesta última vegada vaig arribar a pesar 37 quilos!

-37 quilos!

Sí… No podia menjar, treia sang per tot arreu! Encara tinc problemes respiratoris.

-Déu meu!

Franco no volia tocar gaire a les Comissions de Solidaritat perquè estava l’Església ficada. El Vaticà va demanar la meva llibertat quan em van fotre aquella pallissa, a dins la catedral!

-Dins la catedral, de Barcelona!

Sí, dins la catedral de Barcelona. Havien mort un treballador de Sant Adrià, i aleshores hi havia manifestacions per tot Catalunya, d’estudiants, treballadors… I van registrar un estudiant que duia una nota d’una trobada clandestina. A la trobada van detenir més gent. Allà jo havia d’esperar a la gent per dir-los on seria la reunió.

-Només ho sabies tu?

Sí. I em van detenir. I em van donar la pallissa aquella que t’explicava.

-Abans t’he tallat, parlaves de les Comissions.

Sí, jo vaig sortir de la presó l’octubre o novembre del ‘68 i pocs dies després em ve el Miguel Núñez González i em diu que s’estaven posant en marxa les Comissions de Solidaritat. I vaig començar a participar-hi. Vam tenir les primeres reunions el gener del ‘69 i els primers contactes amb altres forces polítiques. A les reunions venia l’Alfons Comín i la primera reunió conjunta la vam fer a casa del Frederic Rahola.

-Quina era la teva feina a les Comissions?

En una reunió, a l’Escola del Clot amb l’Isidor Boix i el Comín, em van dir que jo fés de contacte amb els intel·lectuals. M’encarregava de portar artistes, poetes, cantants als actes per recaptar diners per als presos polítics i les famílies. En l’últim concert de Canet, que ara s’ha recuperat, vam recollir més de 600.000 pessetes!

-Pels presos i per les famílies.

Sí, per pagar fiances o per ajudar les famílies que perdien la feina per tenir un familiar pres. La gent es posava en contacte amb nosaltres, sobretot, a les parròquies. Parròquies on els capellans tenien contacte amb nosaltres, és clar.

-És clar!

Fins i tot demanàvem que no es paguéssin les quotes de les escoles. També teníem equips de metges per als que deixaven d’estar a la seguretat social i farmàcies que donaven medicaments, teníem tota una cadena que ajudava als presos, i sobretot a les famílies.

-Recordes algun acte de les Comissions en especial?

Recordo un que vam recaptar mig milió de pessetes!

-Mig milió de pessetes!

I era l’any ‘73! Era moltíssim! Per pagar la fiança d’un pres van venir molts cantants com la Maria del Mar, en Ramón Muntaner i el Lluís Llach. Es va fer a la Faràndula de Sabadell. El Lluís Llach tenia prohibit cantar, però va sortir a l’escenari i va dir: -No puc cantar perquè m’ho han prohibit, no obstant tocaré. I va tocar L’Estaca. No va cantar, només va tocar la cançó. Tothom la va cantar! (Riu).

-Tenia prohibit cantar, però no actuar!

Clar! (Riu). També vam tenir problemes, algunes vegades no podíem ajudar per falta de diners. Això va passar sobretot l’any 68, quan va haver moltes detencions.

-El Maig del ‘68.

Es parla molt del Maig francès, però poc es parla del nostre Maig del ‘68. Vagues, protestes, detencions, repressió… i solidaritat, molta. La majoria dels detinguts eren de manifestacions en solidaritat amb altres detinguts!

-He llegit que et vas reunir amb ETA.

Sí, amb uns companys de les Comissions de Solidaritat. Vam començar la reunió a les 3 o les 4 de la tarda, en un despatx de Donostia. Vam acabar l’endemà, que ja sortia el sol.

Tota la tarda i tota la nit!

Sí, sí. Gent de Canàries que va venir amb nosaltres va perdre el vol de tornada.

-Pobres!

Nosaltres reconeixíem el dret a l’autodeterminació dels pobles. Ells demanaven el reconeixement de la independència. Nosaltres no podíem reconèixer la independència d’Euskal Herria, però sí que reclamàvem el seu dret a l’autodeterminació. No vam arribar a cap acord. Nosaltres acceptaríem l’independència si el poble així ho votava. Res, res, no vam arribar a res.

-Durant la Transició…

La Transacció! (Riu) La ‘’democràcia’’…

-Has continuat militant?

-Sí, sí, contra l’OTAN, les guerres, les retallades… I encara milito, a Comunistes de Catalunya. Un mariner comunista em va dir que es guiava per l’estrella polar, però que de vegades feien un altre camí pels vents i les tempestes, perquè anant recte s’enfonsarien. Però sempre seguint l’estrella polar. I això és el que ha de fer el comunisme. Jo sóc marxista guió leninista, però jo no vull que s’apliqui el que deia Lenin l’any ‘17! El marxisme s’ha d’adaptar a la realitat.

-Gramsci.

Exactement. Jo em sento orgullós de la URSS, però era un estat benèfic on el partit no era democràtic. Hem de canviar i tirar endavant. Jo no vull pàtries, jo vull la unió dels treballadors de tot el món.

Articles relacionats

Darrers articles