Què estem fent amb els drets de les nostres criatures?

Del mateix autor


Eduard Arnau
Físic i Professor de Secundària

Noelia Vázquez
Infermera de Salut Comunitària de l’Agència de Salut Pública de Barcelona i Professora associada a la Universitat de Barcelona

Oriol de la Villa
Historiador i Mestre de Primària

Reflexions sobre l’educació i la salut de la infància en temps de confinament

La crisi desencadenada per la COVID-19 està fent trontollar els ciments del sistema socioeconòmic en el que vivim, que no està preparat, ni de bon tros, per fer front a les catàstrofes que ell mateix provoca. Per aturar el col·lapse del sistema sanitari i evitar morts evitables va ser necessari prendre mesures contundents i decretar el tancament d’escoles i el confinament de les criatures, primer, i el confinament dels adults, en fases, després. Però, 6 setmanes després del tancament de les escoles, són moltes les veus que denuncien que les criatures s’han convertit en ostatges sense veu ―tancades a casa sense evidència científica concloent que ho justifiqui― per mantenir el clima d’alarma i l’aparença de que «s’estan prenent mesures» davant de l’emergència sanitària. Ara, tenir tancades les criatures és realment una mesura necessària per a la salut col·lectiva? Estem tenint en compte l’impacte en la seva salut i la de les persones dels seus entorns? Quins són els col·lectius més vulnerables a qui cal protegir?

En aquest article ―fent-nos ressò d’un debat que aquests dies ocupa mitjans, tertúlies i xarxes socials― volem aportar elements per analitzar la magnitud de la factura que estem fent pagar a les nostres criatures i fins a quin punt les podem acabar convertint en un dels col·lectius més vulnerables i afectat per la crisi de la COVID-19.

Context: el confinament de les darreres setmanes.

Tal i com s’apuntava a l’editorial de La Realitat del 17 de març, la COVID-19 suposa una amenaça molt important per a la Salut Pública però les raons per les quals és necessari el confinament total (o ho ha estat) no tenen a veure amb la seva mortalitat sinó amb la fragilitat del nostre sistema. En efecte, la nostra organització socioeconòmica capitalista i l’estat del nostre sistema de salut agreugen aquesta epidèmia ja que, d’una banda, no es pot aturar l’activitat productiva (com potser hagués calgut des d’un inici) i, de l’altra, el sistema de salut és precari i insuficient, a causa d’anys de retallades, i amb una manca de perspectiva prevencionista on l’Atenció Primària i la Salut Pública han quedat especialment malmeses.

Així, considerem que la majoria de les mesures de confinament adoptades durant aquestes setmanes per frenar els contagis no només eren raonables si no necessàries per fer front a un virus molt perillòs per alguns sectors de la població però, sobretot, per la fragilitat del sistema capitalista que no és capaç de donar respostes a les crisis que genera.
D’altra banda, convé situar que fa molt temps que els moviments ecologistes i marxistes alerten del fet que la globalització extrema, combinada amb la destrucció massiva d’hàbitats naturals, pot provocar un augment de les pandèmies8.

Per això, perquè aquesta crisi no és una fatalitat aïllada i fruit de l’atzar, cal apuntar algunes reflexions crítiques sobre la gestió del(s) govern(s).

– No s’està posant sobre la taula ni un canvi de fiscalitat radical ni la planificació econòmica a llarg termini, sense això, tornarem a caure en els errors de la crisi econòmica del 2008: les conseqüències d’aquesta epidèmia estan impactant i ho continuran fent de manera desigual a la població, afectant més intensament a les classes populars.

– S’està fent servir una retòrica belicista/militaritzada per demanar sobreesforços a la població que ens allunya del debat social, polític i científic necessari en democràcia. Ni es pot comparar, per escala, la situació actual amb la guerra (per donar alguna dada comparativa: als anys 30 del segle passat van morir a Espanya 540.000 persones durant la Guerra Civil mentre que s’estima que la COVID-19 deixarà unes 40.000 víctimes mortals) ni es pot demanar a la població civil que acati ordres (els militars acaten, les civils acordem).

– S’han menystingut les necessitats dels col·lectius més vulnerables (no només sanitàriament) exposant-los al risc real, tangible de la pobresa. En efecte, creiem que el coronavirus deixarà més pobres que morts.

Situació actual: el desconfinament progressiu, la sortida de les criatures i la reobertura de les escoles.
Tot i que seria interessant analitzar l’impacte del confinament en els diferents sectors socials (i especialment en els més vulnerables), en aquest article ens centrarem en les criatures, confinades des de fa 6 setmanes i a qui, finalment, sembla que es deixarà sortir a passejar, després de molta pressió mediàtica i social.

Abans d’entrar en qüestió, volem deixar clar que només estem apuntant alguns dels elements que cal tenir en compte a l’hora de dissenyar el desconfinament i que no són més importants que la resta de criteris globals de Salut Pública que han de permetre calcular riscos i beneficis. Malauradament, creiem que massa sovint el sistema capitalista adultocèntric deixa de banda, en aquests càlculs, a les criatures, que no produeixen.

Comencem parlant de l’oci a l’aire lliure situant que el creixement de les criatures i la seva educació no acaba entre les parets de les escoles. La seva relació amb l’entorn i el medi natural és imprescindible pel seu correcte desenvolupament físic, mental i emocional. Privant els infants d’aquesta interacció amb l’entorn, estem posant en seriós risc la seva salut i, com sempre, sobretot la dels més vulnerables.

Un estudi preliminar de la UPF (en col·laboració amb altres universitats), anomenat «La salut de la infància confinada», ofereix algunes dades esfereïdores. Donem-ne alguns exemples: un 31% de les criatures està respirant fum de tabac, un 25% no disposa de cap espai exterior, un 12% conviu amb humitats i un 72% no està consumint prou verdura. El mateix estudi apunta que el 80% de les criatures està fent més ús de pantalles i menys exercici físic.

Pel que fa a les escoles, el primer que cal denunciar és que el conflicte pel tancament no es pot reduir a un problema d’aprenentatge de continguts i assoliment de competències o d’«acabar el temari». Tampoc podem permetre que la gestió de les qualificacions finals acapari tota la nostra atenció. L’educació i l’escola van molt més enllà de la pràctica pedagògica de l’aula. El que volem posar sobre la taula és la importància social de l’escola i el paper central que juga en el creixement en societat de les criatures i en el desenvolupament del seu pensament crític per fer front a situacions com les que estem vivint. L’escola és una institució social que lluita contra la desigualtat, que ofereix opcions i espais tranquils i segurs a criatures vulnerables i que ensenya a conviure i a desenvolupar empatia social a les criatures que no viuen aquesta vulnerabilitat. L’actual pandèmia està evidenciant les habituals desigualtats socials que afecten als infants contra les que el sistema educatiu lluita, tot agreujant la bretxa entre els infants amb major i amb menor vulnerabilitat socioeconòmica.

Denunciem, d’altra banda, el menyspreu generalitzat al personal docent i a la seva tasca: cal reconèixer i valorar la feina que fan els equips docents cada dia per tenir cura i educar les nostres criatures i entendre que els pares i les mares no són mestres ni poden ser-ho. Un educador no s’improvitza amb quatre recursos trobats a la xarxa. I, precisament perquè defensem el paper social de l’escola, critiquem frontalment la visió romàntica del confinament dels infants i de l’escola des de casa que alguns sectors esquerranosos del món de l’educació estan defensant aquests dies des de les xarxes. Les nenes i els nens no necessiten anar a l’escola per passar de curs o treure’s un títol. Els infants necessiten l’escola per aprendre a conviure, per créixer com a ciutadans.

Així, si com algunes persones insinuen, les escoles no obrissin en 6 mesos, cal preguntar-se quines serien les conseqüències en la salut física, mental i emocional de milers de criatures i en la de les persones dels seus entorns. Com apunten alguns acadèmics, el tancament de les escoles i la pretensió de que aquestes segueixin telemàticament la seva activitat provocarà el creixement de les desigualtats i la violència infantil, així com una major incidència de malalties associades a mals hàbits.

Creiem que en el debat sobre el desconfinament no s’està tenint prou en compte la factura social que estan pagant les criatures i que, en definitiva, estarem pagant en conjunt com a societat. Pensem que està en les mans del govern impulsar mesures per protegir la salut de les criatures sense que això impliqui l’augment exponencial dels contagis. Creiem que les raons per les quals no s’impulsen aquest tipus de mesures tenen més a veure amb el sistema de valors capitalista imperant a la societat espanyola, que no pas amb la transmissió del virus: som una societat adultocèntrica que no considera els infants ciutadans (no voten) i que no inverteix més de l’estrictament necessari en el seu benestar (altres països de la UE, clarament capitalistes, no estan seguint el mateix camí que Espanya).

Tenint en compte això considerem prioritari:

– Estudiar les alternatives que han proposat alguns països i experts per aconseguir una reobertura més o menys ràpida de les escoles
.

– Habilitar espais de joc al carrer, tallant-los al trànsit i reforçant la presència de professionals del lleure amb un objectiu educatiu i per garantir el distanciament social.

– Promoure que la tornada a les escoles i a les entitats de lleure en el marc de l’actual pandèmia sigui una oportunitat d’aprenentatge en matèria de salut pública i educació per a la salut per infants, famílies i professionals educatius .

Malauradament, com deiem, en comptes d’estar reflexionant sobre això, com a societat ens perdem en discussions sobre les dates de les PAU o sobre la recuperació de notes. L’error és greu i les seves conseqüències nefastes.

Conclusió: no fem pagar la factura a les criatures i comencem a canviar el sistema
La crisi de la COVID-19 ens ha posat davant del mirall i ha mostrat les fortes desigualtats que patim. Som una societat en col·lapse que s’ha de preguntar d’una vegada si vol reaccionar i cambiar el sistema o si, per mantenir-lo, està disposada a sacrificar la salut col·lectiva i posar en risc el planeta.

Nosaltres creiem que l’única alternativa és canviar el sistema començant per la reforma fiscal i la planificació econòmica que permetin una sortida social d’aquesta crisi i que comportin una profunda transformació del sistema per començar a pal·liar les causes que ens han portat fins aquí. Totes les veus hauran de ser tingudes en compte, també la dels infants, i no només la de les persones amb major poder (adults, homes, autòctons i de classes privilegiades).

Mantenir les criatures aïllades, tancades, segrestades, excloses no arregla el problema sinó que l’agreuja. Però és que el problema veritable no és la pandèmia. És el capitalisme ferotge que destrossa la vida i el planeta. Menys capitalisme i més criatures al carrer!

Articles relacionats

Darrers articles