La violència és la sentència

Autor

  • Joan Tafalla

    Historiador. Doctor en Història especialitzat en la Revolució francesa. President de l’Associació d’Estudis Gramscians de Catalunya. Membre de l'Arxiu Josep Serradell-Roman.

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

Les dades de la repressió policial compartida i coordinada entre els cossos policials de l’estat (Mossos, Policia Nacional i Guàrdia Civil) son absolutament intolerables. 4 persones han perdut un ull. 18 hospitalizades. Una noia ha passat la nit entre la vida i la mort a l’Hospital de la Vall d’ Hebrón amb un traumatisme craneo-encefàlic que li deixarà conseqüències greus i permanents.

Centenars de ferits atesos pel SEM. Joves detinguts il·legalment, maltractats i condemnats sense judici a una presó preventiva, sense fiança, que destrossarà les seves vides. Després els hi vindrà la condemna en judicis sense garanties. Qui vulgui veure aquesta realitat només cal que consulti allò que expliquen Amnistia internacional i Iridia, per exemple.

Les imatges del abusos policials comesos “in situ” pels cossos repressius son recurrents. Massa recurrents. Està clar que obeeixen a una estratègia. No son uns polis fatxes aïllats dins dels cossos d’una policia “correcta i democràtica”. No son pomes podrides dins d’un cistell. És una estratègia acordada i coordinada des del CECOR. Es a dir, des de les forces repressives de l’estat i els seus sipais autonòmics.

Una sentencia infame que transforma una desobediència en sedició

L’abús recurrent i la violència policial que veiem aquests dies és una aplicació “de facto” de la jurisprudència marcada per la sentencia infame que transforma una desobediència en sedició. Marca tota una nova època repressiva en el ja de per si repressiu estat del Regne d’Espanya.

La massa del moviment popular i democràtic per l’autodeterminació està descobrint, a partir de la seva experiència pràctica i massiva el veritable caràcter de classe de l’estat capitalista i per a què serveix el monopoli de la violència que exerceix. El processisme s’havia esforçat per a no mostrar-li-ho. L’1 d’octubre va ser, en aquest sentit un gran acte pedagògic per part de l’Estat. Els actes d’aquests dies, encara més. La experiència sempre és la mare de la consciencia, com deia aquell senyor barbut del segle XIX: “Cada pas de moviment real val més que una dotzena de programes”.

La violència l’exerceix de manera unilateral i monopolista l’estat capitalista, castiga sense pietat a aquells que estan disposats a discutir-li el seu monopoli de la força. La violència és la sentència. La violència es investigar el tsunami democràtic o dels CDR per “terrorisme”. La violència son les detencions arbitràries dels membres dels CDR setmanes abans de la publicació de la sentencia infame. Aquest és l’element essencial d’allò que està passant.

Els equidistants que s’ho miren equiparant la violència dels uns i dels altres estan jugant un rol ben galdós. No han entès que si ells, algun dia constituïssin un perill per a l’estatus quo se’ls hi aplicaria aquesta mateixa doctrina. Potser es creuen protegits per que ja no creuen ser un perill per a el poder. Potser ni ho volen ser. De fet, s’han transformat en un element absolutament marginal, i àdhuc alguns d’ells ja són membres d’allò que Xavier Domènec anomena “front d’ordre”.

Es d’esperar que les conclusions sobre la situació que s’estan extraient de forma massiva per part de desenes de milers de persones no siguin massa reductives i que portin al moviment i a tota una generació de jovent a auto-destruir-se xocant estèrilment contra el monopoli de la violència de l’estat capitalista.

La lluita és llarga i estratègica. Els processistes que us van dir que l’assumpte era fàcil i ràpid us van mentir. Ara ja ho sabeu. Si algú us diu ara que encenent contenidors o llençant pedres als membres de les forces repressives, aconseguireu quelcom immediat us està mentint.

Llibertat, amnistia, dret d’auto-determinació

La resposta correcta a la nova fase de la situació no pot ser: “La nostra sentència, independència”. La resposta correcta a la fase actual és: “Llibertat, amnistia, dret d’autodeterminació”. Aquesta és la dura realitat de la fase actual. Potser, a molts sectors els costarà assumir aquesta realitat. És natural. Quan s’obre una nova etapa de la lluita, la majoria segueix arrossegant les il·lusions acumulades en l’etapa anterior. La majoria de la gent té capacitat de pensar pel seu propi cap i la dura realitat de la nova etapa s’acabarà imposant.

Les revolucions les fan els milions i milions de persones no les minories. Els revolucionaris hem de saber caminar al pas dels més lents per tal d’ajudar a avançar a la gent des de el seu sentit comú actual fins a la necessària conclusió de que cal canviar-ho tot. El revolucionaris hem de saber que quan aquests milions i milions arribin per la seva experiència a aquesta conclusió ens superaran, ens desbordaran. I que això serà un fet extremadament positiu. El moviment democràtic és necessari, les avantguardes son contingents.

Cal afrontar-se també a una realitat. La majoria del moviment al carrer d’aquests dies és la de sectors d’un jovent justament enrabiat per la sentència i decebut per la inanitat de l’estratègia anterior del moviment. És a dir, majoritàriament estem davant d’un moviment de caràcter espontani. Però si la base social és aquesta, no podem negar que hi ha avantguardes que creuen arribat el seu moment. Hi son, i actuen activament al si del moviment. A cops substitueixen el propi moviment.

Alguns han vingut de fora. No són tants com ens asseguren els mitjans de manipulació i la policia. Però n’hi ha i negar-ho no ens ajuda a entendre allò que passa. Altres son velles avantguardes nostrades, de tota la vida. També hi són i pretenen colar la seva estratègia en base a l’acció per l’acció. La cultura d’aquestes avantguardes sol ser la substitució de l’experiència del moviment.

Volen i poden aprofitar el “momentum”. Tracten d’imprimir al moviment una estratègia basada en la “càrrega permanent”, en la blitz krieg. Ho faran fins l’esgotament final de les reserves, sense tenir en compte el saldo de baixes. Sense debatre de manera transparent l’estratègia que hi ha al darrera.

Si és que en tenen alguna, més enllà de la coneguda: “acció-repressió-acció”. És una estratègia que ja ha estat superada per “la crítica de les armes” en d’altres indrets. Du a un atzucac amb un saldo històric que no és precisament positiu. A d’altres indrets, els responsables d’aquella estratègia ja n’han fet un balanç i n’ han extret les conseqüències. I actuen en coherència amb les conclusions a les que han arribat. Cal menystenir l’experiència aliena, ara i aquí?

Però la ràbia cal organitzar-la

L’activisme cec pot ser ben acollit momentàniament pels joves que s’incorporen ara a la lluita. També tindrà bona acollida la denuncia de tots aquells que no obeeixen les consignes emanades des dalt, com a tebis o fins i tot traïdors. Fins i tot s’acusa a qualsevol crític amb aquesta estratègia suïcida de “criminalitzar” les víctimes de la repressió estatal. És normal, forma part dels rituals.

Aquest tipus d’acusacions formen part de l’arsenal retòric del verticalisme d’algunes pràctiques avantguardistes, tipus “black block”. Ja les hem vist actuar des de fa anys. Però el saldo d’aquesta “estratègia” ja el podem fer des d’ ara mateix: centenars de ferits, anys i anys de presó. I retrocés i divisió general del moviment. És l’experiència acumulada per anys i anys de moviment i no crec que ara sigui diferent.

La ràbia davant la violència del Regne d’Espanya és lo natural. La ràbia és un signe saludable de l’energia revolucionària del nostre jovent. Però la ràbia cal organitzar-la, donar-li una perspectiva política més enllà del moment de l’aldarull.

Joan Tafalla

Post-data: No em feu gaire cas. Sóc un vell auto-determinista, que ha viscut dos terços de la seva vida en el segle XX.

Publicat originalment al bloc de l’autor: La llibertat dels antics


Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah