En aquest article he intentat fer una vista panoràmica de la situació en què es trobava el camp català en els anys de més intensitat del conflicte entre camperols i propietaris. Això, evidentment, no significa que no hi hagi hagut anteriorment cap mena de conflicte sinó que és en aquest període on tant uns com els altres s’adonen de la necessitat de construir organitzacions de classe per tal de vèncer l’enemic.
Quina era doncs, la situació del camp català a mitjans del s. XIX? Sobretot hi havia parceries i altres tipus de cessions de zones de terreny per part de terratinents perquè fossin conreades per pagesos. La més estesa era la que coneixem com a “rabassa morta”. Aquesta era, en termes generals, un contracte de llarga durada mitjançant el qual un propietari cedia a llarg termini una parcel·la de terra a un pagès amb la condició que la plantés de vinya i la conreés durant un cert temps a canvi d’entregar-li una part de la collita anual.
Durant els primers anys de la dècada dels cinquanta, l’oïdi (un tipus de fong) va atacar la vinya francesa, afavorint l’alça de preus del vi català. Això creava una situació idònia pels terratinents, que van intensificar les demandes per reduir el temps de cessió de la rabassa al pagès, intentant aconseguir la consolidació de la propietat capitalista de la terra. El 1851 es crearà l’organització de classe principal dels terratinents durant tot aquest període, l’infame Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI).
Igualment, els pagesos van veure també la necessitat d’organitzar-se per portar la lluita per la defensa dels seus interessos a un nivell superior. A partir dels anys 40 s’havia produït la convergència entre la lluita pagesa i el republicanisme, que es mantindrà durant gairebé tota l’època tractada aquí. Així, tenim la Unió de Treballadors del Camp, activa entre 1872 i 1874 i també el reconeixement per part del govern republicà de Pi i Margall de les demandes dels rabassaires, amb l’aprovació d’una llei que declarava redimible la rabassa morta. No obstant l’IACSI la va impugnar i va ser derogada immediatament després del cop d’Estat del General Pavía el 1874. Tot i no prosperar, aquesta llei va fer tremolar als terratinents, que havien vist com es qüestionava des de l’Estat el dret a la propietat, dret que pensaven que tenien gairebé assegurat.
Els camperols, però, no van quedar-se de braços plegats i van continuar buscant noves formes d’associar-se. Així durant els anys 80 i 90 del segle es van constituir d’una banda la Lliga de Viticultors Rabassaires de Catalunya (1882-83) i la Federació de Treballadors Agrícoles de la Regió Espanyola (1893-96).
A les darreries del segle, la fil·loxera destrossarà la vinya catalana, afavorint als propietaris la recuperació de la terra i posant als camperols en una situació precària. Els terratinents s’aprofitaran d’aquesta nova conjuntura per establir contractes més favorables als seus interessos, sobretot pel que fa a la durada de la cessió, que es veurà reduïda notablement i per la inclusió de la possibilitat del desnonament del pagès.
Els camperols havien rebut un cop fort, però estaven lluny de ser derrotats. Durant les dues primeres dècades del s. XX seguim trobant noves organitzacions creades pels pagesos per lluitar contra la seva situació i accions de protesta cada cop més contundents. Així, per exemple, trobem les primeres incursions de l’anarcosindicalisme al camp amb la Federació Nacional d’Obrers Agricultors d’Espanya (1913-18). La conflictivitat s’anava expandint pel territori rural català, coincidint amb l’època del pistolerisme a Barcelona.
El 1922 es crearà la Unió de Rabassaires, format per pagesos que treballen la terra mitjançant un contracte de conreu (com els mateixos rabassaires) però també amb petits propietaris i jornalers. El republicanisme recuperava forces i ja s’havia imposat electoralment a una gran quantitat de municipis rabassaires a les eleccions a corts de 1920, on havia sortit escollit Companys, que estava a la presó. A cada petita victòria de la pagesia venia la contraofensiva dels propietaris. Un any després de la constitució de la Unió de Rabassaires, es produïa el cop d’Estat de Primo de Rivera, que practicarà una repressió molt dura, frenant la modernització del camp i deixant suspesa la solució del conflicte rabassaire, tot això és clar, amb el suport incondicional de l’IACSI.
Amb l’adveniment de la República els rabassaires creien que hi havia una gran oportunitat per solucionar el tema definitivament, però la forta pressió dels sectors conservadors i la tebiesa dels governs republicans faran impossible la més mínima reforma. Durant el primer bienni, la conflictivitat creixerà, especialment contra els governadors civils de Barcelona i de Tarragona acusats de protegir i beneficiar a l’IACSI. Durant la collita de 1932 la conflictivitat continua al camp, els parcers retenen les collites i el 6 de novembre una manifestació de 3.000 rabassaires és brutalment reprimida per la Guàrdia Civil.
L’abril de 1933, la Unió de Rabassaires (UR) presenta al Govern unes peticions més radicals que les que s’havien acordat al programa d’ERC. El Govern presenta diverses lleis, entre elles la coneguda Llei de Contractes de Conreu, que dibuixen un panorama més favorable per al camperol. Tot i que la Llei s’aprovarà al Parlament, la Lliga amb l’IACSI al darrera, la denunciarà al Tribunal Constitucional aprofitant la victòria de la dreta a les eleccions a Corts, que la tombarà i declararà incompetent al Parlament per legislar sobre aquesta matèria. Com és sabut, l’octubre de 1934 es produeix la revolta a Astúries i a Catalunya, que comportarà una forta repressió als moviments socials i als partits polítics. Al camp es va traduir en el fet que 1.400 pagesos van ser expulsats dels seus camps i es va obligar que es retornessin les rendes endarrerides als propietaris sota pena de presó.
Davant de les eleccions de 1936, l’UR va optar per presentar-se directament dins del Front d’Esquerres, obtenint dos diputats. La Llei de Contractes va restablir-se i es va permetre el retorn a les terres dels pagesos expulsats. La Unió, però, ja no era la mateixa i una gran part de la seva militància s’havia desplaçat cap a posicions més esquerranes. A partir del congrés de maig de 1936, l’UR ratificarà la seva independència política d’ERC, s’acostarà a l’obrerisme socialista, especialment al PSUC i durant la guerra participarà directament de les Milícies Antifeixistes i l’Exèrcit Popular. Així mateix mantindrà al seu president, Josep Calvet, al capdavant de la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat fins a la derrota de la República davant del feixisme.
Xavi Pizarro
